Vincent Van Gogh, "Branca d'ametller florit" (oli, 1890)
Sobre els camps s’abat un tel de boirina gairebé invisible; tot just un tel que s’esvaeix quan el sol pren cos i s’estén pels conreus i per les raconades, per les escletxes entre xiprer i xiprer i per les branques nues dels plàtans. La llum es filtra entre el brancam esprimatxat i blanquinós que l’absència de fulles no detura, de manera que les carreteres flanquejades pels arbres més arrelats de l’antiga Provença, desproveïdes de la gran volta verda de l’aixopluc, es projecten cap un punt de fuga que es confon amb una aura clara i grisenca.
Arles, ciutat blanca del sud mostra l’ordre ancestral dels teulats ennoblits per la pedra envellida a cops de sol, de calma i de llum. El riu ample i majestuós s’atura al capvespre per fer de mirall i empresonar la llum que se’n va mentre el tenyeix de tots els colors abocats a la fosca. Els vianants encalmats i escassos que voregen la riba del barri de la Roqueta dissimulen el pas, com si anessin a algun lloc, quan venen a trobar el riu per amidar els darrers embats de la claror i l’obscuritat que se l’enduu; sempre amb el mateix silenci. Com que és hivern l’heura i l’herbei de les parets del museu Reattu mostren els seus colors més estrictes i menys lluïts: nuesa d’un tronc sinuós i espargit en centenars de filaments arrapats a la sinuositat escassa del mur. Rere dels murs del museu esperen un celobert, unes sales de rajola roja, parquet de fusta i volta blanca, cinquanta-set dibuixos i dos olis de Picasso, fotografia contemporània. Més enllà, han buidat la plaça del Fòrum de taules, cadires i parasols i les terrasses s’arrauleixen davant dels bars. Frederic Mistral contempla l’espai buit des del seu modest monument exposat ara a totes les mirades i tots els objectius perquè la plaça guanya visibilitat i perspectiva. El Cafè de Nuit roman tancat esperant el gran esclat dels dies de Pasqua. Arles, una tarda de dissabte de febrer, mostra la seva més irreductible essència.
L’hivern a Provença és la boirina matinal, el gebre, els aiguamolls glaçats, els camps d’arròs com un badiu negrenc, la terra agrumollada pel fred, la nuesa dels plàtans, els xiprers d’aire desnerit, el riu més distant perquè falten dies per al desglaç, el ressò de les passes pels carrers empedrats dels Baus i l’esperança dels cireres que han de florir vora el pont Flavien. És la branca d’ametller que es retalla contra el cel blavíssim de Van Gogh aquell febrer de 1890 quan pinta l’esperança d’una primavera que pressent i la llunyania refulgent dels astres de la Nit estelada.
Mimoses. Fot. Frèia Berg, 2012
Provença a l’hivern és el presagi de la primavera. Les mimoses que hi han arrelat són taques daurades en la solitud de camps i de jardins. El bosc on vivien i creixien escandalosament esponeroses fins a envair les vores de l’autopista va cremar fa uns anys i la visió passatgera d’aquell bosc daurat s’ha perpetuat disseminada, com el mirall la veritat, en cada arbust que en reflecteix un miratge d’autèntica llum.
Com les que ara tinc ben a prop, sobre una taula. Embolcallades per un entorn blanc, les mimoses d’una celebració lluny de Provença m’esguarden, entranyables i oloroses. És la meva primavera d’hivern, el color i la sentor, l’atmosfera plàcida i comfortable que configuren. Amb la seva simplicitat, sense pretensions, lliurant el que únicament poden oferir, que és el goig de saber que malgrat tota la inclemència dels hiverns sempre hi ha un moment de llum fulgurant. Provença i les mimoses han estat les meves dues celebracions d’aquest febrer tan fred i tan llarg.
