Al bacallà. Oda clàssica

Picasso, "La Chumbera", representada com la Vella Quaresma

Aquests dies de ple regnat del gran Carnestoltes bullen d’activitat perquè el seu regnat és breu i la quaresma és llarga. Tots dos tan diferents i tenen una element en comú, que és el Xató. No sé si alguna vegada han discutit tots dos sobre qui té més drets d’imatge promocional però sí que hi ha un ingredient que em remet al Xató, que és el bacallà i que la Vella Quaresma se n’ha apropiat des de fa unes quantes centúries. Menja associada a la penitència, la Vella el branda com un estendard i com un trofeu sense tenir en compte, gens donada a cap mena de plaer, que és un peix exquisit.

 Les virtuts del bacallà i dels qui millor el guisen – els portuguesos en presumeixen… – han estat lloades per cuiners, gastrònoms i escriptors de tota mena de pèl. Un d’ells que simultanejava pèl i ploma, bon i agraït veí de la Vila de finals del segle XIX, li va dedicar una oda que va fer les delícies dels lectors en començar la temporada quaresmal. Consti que la va escriure amb doble intenció: una, explicar les delícies d’un peix universal i l’altra, la de mofar-se fins el sarcasme d’una determinada poètica noucentista encarcaradament arbitrària. Des de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa (3.III.1911) Santiago Rusiñol va lluir les dots de versificador amb el pseudònim de Xarau, un enemic a batre per part del Xènius de La Veu de Catalunya… El colofó el va posar al títol:

 Al bacallà. Oda clàssica

 Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!

En el pòrtic mateix de la Quaresma

et saluda un gourmet i un humanista

que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.

Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries

de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna

tall comparable, en exquisida essència,

a un morro ben molsut en una llauna

amb aquell suquet ros picat d’ardència

o a una penca bullida

amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes

perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;

que amb coliflor, amb patates amb mongetes,

amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,

amb tot cases tant bé i tens tal substància

que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel.lent de totes les maneres:

esqueixat, i fregit, i a la cassola

i en ma taula frugal tu sol imperes

amb l’esplendent auriola

dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,

corprès d’admiració em dic de vegades:

¿Què foren sense tu el clàssic romesco,

les sòbries esqueixades,

que són ànima i cos de les fontades?…

Ningú, ningú diria

els mil gustos que tens, tots saborosos,

quan te veiem allà a la Boqueria

entre barrils de grogues arengades

mostrant tes llenques i tos talls carnosos,

quan en remull te posen

les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres

no és tan trista la vida com suposen

les fames mentideres

de filòsofs il.lustres,

dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba

en les aigües d’Islàndia i Terranova,

i, pescat i salat, emprèn el viatge

cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre,

tu ets l’amic del senyor i del manobre,

i, ara a la viscaína,

ara a tall de Provença

no hi ha menú de taula de gent fina

que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,

¿què són al teu costat, si bé es compara?

Un menjar presumit, vianda cara,

peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,

que és part d’Humanitat, i considera:

¡que en seria de nyicris i pipioli,

si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli

que ens reconstitueix i ens assegura

la nostra miserable carnadura!

 

Bon Carnaval i ànims per fer front a la Quaresma…