Home

A thing of beauty is a joy forever”

John Keats, Endymion

Alt i ossut, ullgrisenc, esguard d’àliga, el gest compassat i maneres de senyor: aquest és el record que ens queda de Miquel Plana, olotí, artesà i artisa del llibre que aquest final de maig ha passat a existir en el medi dels afectes dels que no oblidem. Miquel Plana feia llibres. No era només editor, no era només impressor, sinó que els confeccionava materialment, d’un en un. Pensava edicions, col.leccions, commemoracions. Ell sol, amb el seu entusiasme i persistència, amb un sentit de la creativitat i de la continuïtat que només les persones que senten l’art d’una determinada manera poden experimentar, movia voluntats, recursos i persones. El producte final era sempre un llibre que contenia tots els elements que ell hi havia volgut incorporar.

Pintor, gravador, dibuixant i editor, des del 1972 va decidir dedicar-se plenament al gravat i a la bibliofília. S’obrí pas en el medi i en el mercat fins a quedar situat entre els més reconeguts editors de bibliòfil, com Louis Jou, dels Baus de Provença, i Jaume Pla, de Barcelona; l’Associació de Bibliòfils va promoure una exposició dedicada a tots tres al Museu d’Història de Catalunya el 2004, comissariada per Jordi Estruga.

Val la pena fer un cop d’ull al seu catàleg, que abasta dos centenars d’obres, de temàtica era múltiple, però sempre amb un lloc especial per a la poesia i el pensament. Entre els diversos escriptors i assagistes que hi va col.laborar figuren Josep Maria Gironella, Modest Prats, Narcís-Jordi Aragó, Joan Teixidor, Josep Pla, Jacint Verdaguer, Maria Àngels Anglada, Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, Marie-Claire Zimmermann, Patrick Gifreu, Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Joaquim Molas, Francesc Parcerisas, Feliu Formosa, Joan Margarit, Miquel Martí i Pol, Marta Pessarrodona, Joan Perucho, Ponç Pons, Pere Rovira, Màrius Sampere, Luis Racionero, José Hierro, Albert Ràfols-Casamada o Roger Costa-Pau.

Va ser a Roger Costa-Pau que Miquel Plana explicava la similitud entre el treball de l’editor i el del pagès, el treball de la terra cavada: “Amic meu, tu ets poeta i potser t’agradarà sentir això: la meva passió pels llibres té a veure amb l’assaonat i les aromes que té la terra cavada; d’aquesta terra amorosida amb les mans que, en efecte, m’ha anat donant uns fruits saborosos però en què –tot sigui dit– jo hi sé veure totes les llavors; les llavors que han prosperat i que prosperen en aliments tangibles i palpables i també les que no ho han fet però que, al cap i a la fi, són vivíssimes, en la mesura que ajuden a mantenir la terra en el seu punt d’escalfor necessari perquè continuï sent fèrtil, útil i generosa”. I Guillem Terribas, llibreter, recorda  la seva persistència d’artesà i d’artista del llibre en relació amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa.

Miquel Plana conreava roses per Sant Jordi i les editava en forma de punt de llibre, protegit amb una cartolina on donava compte dels treballs que en aquells moments portava a terme, notícies del que anava fent, de projectes. I, sempre, la rosa anava acompanyada d’un poema. Vaig tenir la sort que me’n va demanar en dues ocasions. La primera, molt poc després d’haver guanyat el Premi Recull de Poesia (1997) amb el llibre Jardí d’Ambre. La rosa havia de sortir per Sant Jordi, de manera que el meu poema es va avançar a l’edició, i és així com L’última rosa, escrita en homenatge a Màrius Torres, va tenir el privilegi de veure la llum gairbé un any abans del llibre on va sortir publicada:

En la darrera rosa,

intemporal,

has clos per sempre la vida i els poemes

en una incertesa perdurable.

¿Parles de l’esperança

o és la mort que es perllonga

en un alè vellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre

que et porta de bell nou fins a nosaltres,

rere el jardí les roses de novembre

s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades

per una paret d’heura i bugenvíglies.

T’agraeixo el consol de les paraules.

M’acompanyen, fidels, quan les invoco

en llargs passeigs per camins de crepuscle

dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.

 

La segona rosa va ser publicada l’any 2000. M’havia demanat el poema amb molta anticipació per tal de poder fer l’edició amb tot el temps i la tranquilitat que la seva feina requeria. Vaig escriure’l, pensant aquesta vegada en el sentit de la poesia. Aquell Sant Jordi vaig tenir la meva rosa particular amb el títol de Confidència

Fràgil i vellutada,
Resplendent,
Victoriosa en la travessa dels oratges,
Solitària i silent
Només em restes tu,
Secreta rosa.
És per tu que sóc estatge de la joia de l’esguard,
Del tacte del dolor,
Del pensament captiu en el neguit i en l’esperança
D’ençà que, per cercar-te, vaig emprendre
El camí de la fosca.

Parlava, és clar, de la poesia i de les roses. I el vaig encapçalar amb una cita del poeta John Keats que és el primer que m’ha vingut a la memòria quan he sabut que el meu primer editor de roses de Sant Jordi ha passat a formar part d’un altre paisatge; és la mateixa cita que encapçala aquest escrit.

Perquè tu, Miquel, amb els teus llibres converties la bellesa una alegria per sempre.

2 thoughts on “Miquel Plana, home de llibres

  1. Avui he conegut, potser, un artesà del llibre, un artista, un impressor, un editor… de ben segur un home -complet- humanista de cap a peus. Una ‘rara avis’ pels temps que ens ha tocat viure… Gràcies Vinyet!

  2. Retroenllaç: Miquel Plana i Corcó (1943-2012) | Diari d’un llibre vell

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s