Dia Internacional dels Museus a Sitges: una celebració

Arribat el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, és un bon moment per fer un balanç dels primers mesos de l’any als Museus de Sitges. L’esforç d’activar la seva vida quotidiana amb projectes ja existents i implementant-ne de nous ha donat uns primers resultats que marquen un canvi de ritme en la vida cultural de la Vila i en la contribució dels museus sitgetans al panorama general dels museus catalans. La cultura en temps de crisi és un revulsiu i un antídot contra decaïments de tota mena i un estímul  per a la creativitat, el  coneixement i lleure. Un lleure productiu, enriquidor perquè el gaudi dels béns culturals i del patrimoni cadascú el pot assimilar en la mesura que vulgui.

        Dues exposicions inaugurades aquesta primavera i programades fins a la tardor són la marca i la més important oferta del Consorci del Patrimoni de Sitges d’aquesta temporada. L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat, instal.lada des del 30 d’abril a Miramar i amb dos milers de visitants fins el moment, acull les obres més significatives del col.leccionisme de Rusiñol i de la modernitat artística amb seu al Cau Ferrat. Era important retornar les col.leccions del museu al públic i amb aquesta s’ofereix, a més, la possibilitat de veure les obres com mai hem tingut l’oportunitat de contemplar-les, arran d’ulls, ben de prop, perquè hi puguem descobrir traces i matisos que des del seu lloc habitual és gairebé impossible de percebre. L’aplicació tecnològica dels codis QR de manera experimental i la seva entusiasta recepció per part del públic confirma la necessitat d’introduir al Cau Ferrat – i també a Maricel i al Museu Romàntic – les tecnologies de la informació que propicien i faciliten una nova manera d’accés als béns culturals.

        L’exposició que la Fundació Stämpfli dedica a l’artista contemporani Erró ofereix una visió inèdita entre nosaltres d’aquest ull planetari que amb mirada crítica i irònica i amb un domini extrem del llenguatge de la figuració narrativa passa revista del món contemporani des del compromís amb humor i humanisme.

        Les exposicions han constituït el punt d’arrencada per a l’ampliació dels serveis al públic: visites guiades diàriament en català, castellà i anglès a L’Art Modern – i aviat a la mostra Erró -; inclusió de la Fundació Stämfli i de totes dues mostres al programa La peça del mes;  tallers familiars, i una primera edició de productes de marxandatge triats acuradament per al consum del tota mena de públics.

        El canvi d’orientació i la millora de la política de comunicació del CPS s’ha iniciat amb la creació de la marca Museus de Sitges que, sense desdir la formulació administrativa en concreta el seu abast. Alhora, l’aposta per la informació actualitzada i permanent s’esdevé constantment en la nova pàgina web www.museusdesitges.cat, així com en la presència dels museus sitgetans a les xarxes socials de facebook i twitter.

        Entre les activitats previstes més a curt termini, hi ha la programació del Sitgestiu Cultural 2012, que es presentarà durant el proper mes de juny i l’organització d’una jornada d’estudi de caràcter obert, conjuntament amb la UAB, sobre el col.leccionisme, el comerç de l’art i els museus que se celebrarà al Palau de Maricel el proper 5 d’octubre.

        Deixo per al final la situació actual del projecte d’obres del Cau Ferrat i de Maricel perquè és el més important que a hores d’ara s’està esdevenint. Des del 27 d’octubre d 2007, en què la Comissió Executiva i el Consell General del CPS van acordar encarregar la modificació del projecte, suprimint la pantalla de vidre, la passera de ciment damunt del mar i l’aixecament del sòl de la planta noble del Cau Ferrat, el calendari previst s’ha anat complint sense més entrebancs que els que comporta la redacció d’un reformat tan complex com aquest i la seva correcta tramitació administrativa i institucional. A hores d’ara es treballa en el projecte executiu del reformat – el bàsic està ja aprovat per part de la Comissió Territorial de Patrimoni – i en altres aspectes, el més important dels quals és el projecte museogràfic. De tot el conjunt de temes relatius a les obres hi haurà ocasió de parlar-ne més llargament.

        Per la feina realitzada i per la feina que queda per fer, els Museus de Sitges celebren aquest 18 de maig amb jornada de portes obertes,  visites guiades gratuïtes i  un recital nocturn de poesia i música al Museu Romàntic que descobrirà el vessant poètic de Rusiñol. Val la pena compartir aquesta diada, que es clourà amb un brindis pel present i el futur dels Museus de Sitges.

Saviesa grega arcaica

Ahir, dimecres, vam presentar Saviesa grega arcaica a Òmnium Cultural, dins del programa Dimecres presentem. El llibre, de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau i publicat per Adesiara, és un compendi de saviesa i filosofia, i la presentació es va esdevenir amb aquest to.
Vaig triar una pàgina del llibre a l’atzar, i anoto la frase:

Tot, afirma Heràclit, és bescanvi del foc. El foc fixa també un cert ordre i un temps marcat per a les transformacions del cosmos, d’acord amb una mena de necessitat fatal.

Vespres com aquest em fan entendre que em queda molt per llegir, i tot un univers per aprendre.

Un altre Sant Jordi és possible

Des de que el drac semblava que s’havia de menjar Sant Jordi fins la formulació que un altre Sant Jordi és possible no ha passat tant de temps i la proliferació de mediàtics i llibres indústria no ha cessat d’envair els prolegòmens i la diada. No obstant això, és cert que un altre Sant Jordi és possible. És el Sant Jordi de les roses i de la literatura – que és un fenomen que té relativament poc a veure amb la indústria editorial. Vostès ja saben que aquest és un dels meus temes recurrents, sobretot quan s’acosta el vint-i-tres d’abril, però vista la realitat que ens envolta i la impunitat de la impostura – també és cert que tot ajuda a fer bullir l’olla del que en diem llibres i de les prestatgeries de segons quina mena de biblioteques -, m’agrada insistir en el tema.

Fa pocs dies, després de la deliberació del jurat d’un dels premis més importants de la poesia catalana, ens vam esplaiar parlant del significat cultural de la poesia, i de la literatura, i per extensió de les humanitats. Venim d’un medi on les humanitats i la cultura, i la literatura eren un epicentre que els canvis del segle XXI han relegat a la perifèria.I no obstant això, continuen essent important per a la humanitat. L’humanisme i la saviesa també ho són. Era l’opinió d’uns quants però estic convençuda que en aquest terrany els sis que en parlàvem no estem sols, sinó tot el contrari.

Per això m’ha agradat el títol promocional amb que Jordi Raventós, amic i editor, encara la campanya promocional de la diada de Sant Jordi: Un altre Sant Jordi és possible. I, darrera de l’enunciat, els llibres: les Hores angleses de Ferran Soldevila, un compendi memorialista, autobiogràfic, viatger i líric de primera magnitud; novel.les de Dostoiewski i d’Alexandre Dumas – La dama de les camèlies –; Tots els monòlegs, de Rusiñol, i el gran compendi de la saviesa dels clàssics, a l’abast, Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pórtulas i Sergi Grau.

Un altre Sant Jordi és possible amb un dels grans de la literatura catalana del segle, Incerta glòria de Joan Sales, mentre esperem la biografia que l’autor que està enllestint Montserrat Casals; amb les obres de Robert Walser, Graham Greene i Alfred Döblin; la biografia de Kafka escrita per Pietro Citati i la de Dickens de Peter Ackroyd; amb Les banderes de l’1 d’abril d’Antoni Vives; amb El retorn del soldat de Rebeca West, El cronista de cine de Guillermo Cabrera Infante, la Historia de San Michele d’Axel Munthe, les memòries del pintor Marc Chagall i l’autobiografia del darrer Premi Nobel Thomas Tranströmer, les de Neus Català aplegades per Carme Marti a Un cel de plom; el retrat de Balthus per James Lord, el record d’Albert Camus per la seva filla Catherine, i un llarg etcètera de llibres que segur que no formaran part de cap rànquing però que tindran els seus lectors i dibuixaran la tonalitat d’aquest altre Sant Jordi que molts de nosaltres volem.

Un altre Sant Jordi és possible amb els llibres de poesia, que és una opció en la que creuen escassos editors que, en contrapartida, editen poemaris d’alta qualitat i exquisidesa estètica. Nadir i altres nits de Quim Español a Edicions de 1984, Homes i ocells de Blanca Llum Vidal al Club Editor, Mano invisible d’Adam Zagajewski al Acantilado en són tres exemples. Com també ho és també amb Curbet Edicions, que ha fet una aposta decidida per la poesia amb la publicació de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló; En la profunda onada, de Susanna Rafart; Una magrana d’astres de Carles Duarte amb veu i música en cedé per Pere Vilanova i, sobretot, Poetari, la nova revista de poesia que és una aventura integralment poètica i esplèndida per als que la fem, escrivim i llegim adreçada a tota mena de públics. Amb Poetari aquest dissabte al migdia, a Girona, Joan Duran, Quim Curbet, Vesna Crcek, Mireia Vidal-Conte, Pep Vila, Pere Vilanova i jo mateixa començarem la prèvia de l’altre Sant Jordi.

I que les roses i els llibres ens aportin tota la felicitat que encarnen …

Nocturnal

"Ich glaube an nächte", R. M. Rilke. Fot. Frèia Berg (2006)

Ja no corren els trens d’estiu sota vitrina

i en algun lloc la mar bramula fosca

sense oratge aparent,

obscura mar de fons amb tornassols,

riells de llum,

la soledat astral dels interiors.

M’aboco vers l’asfalt fressat i sense lluna:

s’amaga en la volada dels estels,

miralleig mort del temps que s’ha extingit.

Crec en les nits.

 

De Sang presa. Premi Miquel de Palol 2011. Barcelona: Columna, 2011

Aquest poema ha estat triat pels organitzadors del cicle DE PENSAMENT, PARAULA I OBRA (AULA DE POESIA) per a la meva lectura del dijous, 19 de maig de 2012, a les vuit del vespre, a la Biblioteca Mercè Rodoreda (Barcelona). El poeta Eduard Sanahuja tindrà cura de la presentació.

El Cau, arran dels ulls

Dos anys després del tancament del Cau Ferrat per les obres que s’hi estan portant a terme, una important part de la col.lecció es mostra sota el denominador comú de la seva aportació a l’Art Modern.

         L’exposició que organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges amb el títol de L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat constitueix una nova i diferent oportunitat per contemplar la més acurada tria de les peces d’aquest museu tan singular i tan nostre. El Cau Ferrat, museu del Modernisme, depassa l’estricta frontera local perquè l’art que hi aixopluga – per dir-ho amb les paraules que faria servir el seu Senyor – és un art antic i modern de vocació i de factura universal, tant per la quantitat d’obres que s’hi mostren com per la seva qualitat i la seva significació en el respectiu context artístic.

         El Cau, alhora, és tot ell peça única, pel contingut i també pel continent. És  un edifici que sorgeix de la voluntat fundacional d’un jove Rusiñol que el 1893 crea l’indret que acull la seva col.lecció artística ja llavors valorada i preuada, el seu habitatge entre nosaltres, i el taller d’artista on pinta i escriu durant llargues temporades. És l’àmbit on perviu l’art total, on música, pintura i literatura conviuen convertint en realitat tangible l’expressió de la voluntat creativa de Rusiñol i els artistes que el visiten i l’envolten.

         Mentre actualment es treballa en el projecte d’obres que l’han de convertir en un museu amb totes les exigències d’un museu modern conservant íntegrament el seu caràcter únic, el Cau continua viu. Els treballs de catalogació automatitzada  estan en procés per tal de fer accessibles els catàlegs de les seves col.leccions – forja, pintura, vidre, ceràmica, escultura, dibuix… – des de la pàgina web dels museus de Sitges.  Al llarg d’aquests dos anys, continuant la planificació del Departament de Restauració del Consorci del Patrimoni de Sitges, s’ha prosseguit la restauració i conservació preventiva de les obres del museu, de manera que les que configuren l’exposició llueixen en tot els seu esplendor. Els estudis de determinades obres que es porten a terme actualment ens poden donar sorpreses d’autories i dates.

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat permet contemplar arran d’ulls el que estàvem acostumats a veure omplint totes les parets del Cau, abassegades pel blau intens que reconeixerem, també, a la primera planta de Miramar. L’exposició s’organitza en tres àmbits que, successivament, ens presenten la figura del senyor del Cau Ferrat i col.leccionista per excel.lència amb una interessant iconografia; les principal obres de la col.lecció d’art antic que constitueix un dels fonaments de la modernitat rusiñoliana i una extensa mostra de pintura, dibuix i escultura en la que es mostra linealment l’obra de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Clarasó, Miquel Utrillo, Darío de Regoyos,  A. Mas i Fondevila, Joaquim de Miró, Gustave Violet, Joan Llimona, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Ignacio Zuloaga, Isidre Nonell, Carles Casagemas, Manolo Hugué, Picasso i Pau Gargallo, entre altres.

L’exposició és organitzada i produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges, amb la col.laboració del MNAC, del que és secció el Museu Cau Ferrat, sota el comissariat de l’historiador de l’art Ignasi Domènech. Per primera vegada s’hi incorporen elements de tecnologia de la informació en diverses obres. Amb  l’aplicació dels codis QR a aquelles que han estat objecte del programa de La peça del mes es pot rebre presencialment directament al mòbil la informació publicada a les fitxes.

Durant vuit mesos tindrem l’oportunitat de reveure les obres més emblemàtiques i descobrir tota una altra dimensió del Cau Ferrat. El discurs selectiu i lineal de l’exposició permet noves lectures i reflexions d’un conjunt de peces que resten obertes a la creació de coneixement, al gaudi i a la contemplació per part de tota mena de públics. El Cau, arran dels ulls, és una oportunitat única.

Al bacallà. Oda clàssica

Picasso, "La Chumbera", representada com la Vella Quaresma

Aquests dies de ple regnat del gran Carnestoltes bullen d’activitat perquè el seu regnat és breu i la quaresma és llarga. Tots dos tan diferents i tenen una element en comú, que és el Xató. No sé si alguna vegada han discutit tots dos sobre qui té més drets d’imatge promocional però sí que hi ha un ingredient que em remet al Xató, que és el bacallà i que la Vella Quaresma se n’ha apropiat des de fa unes quantes centúries. Menja associada a la penitència, la Vella el branda com un estendard i com un trofeu sense tenir en compte, gens donada a cap mena de plaer, que és un peix exquisit.

 Les virtuts del bacallà i dels qui millor el guisen – els portuguesos en presumeixen… – han estat lloades per cuiners, gastrònoms i escriptors de tota mena de pèl. Un d’ells que simultanejava pèl i ploma, bon i agraït veí de la Vila de finals del segle XIX, li va dedicar una oda que va fer les delícies dels lectors en començar la temporada quaresmal. Consti que la va escriure amb doble intenció: una, explicar les delícies d’un peix universal i l’altra, la de mofar-se fins el sarcasme d’una determinada poètica noucentista encarcaradament arbitrària. Des de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa (3.III.1911) Santiago Rusiñol va lluir les dots de versificador amb el pseudònim de Xarau, un enemic a batre per part del Xènius de La Veu de Catalunya… El colofó el va posar al títol:

 Al bacallà. Oda clàssica

 Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!

En el pòrtic mateix de la Quaresma

et saluda un gourmet i un humanista

que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.

Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries

de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna

tall comparable, en exquisida essència,

a un morro ben molsut en una llauna

amb aquell suquet ros picat d’ardència

o a una penca bullida

amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes

perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;

que amb coliflor, amb patates amb mongetes,

amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,

amb tot cases tant bé i tens tal substància

que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel.lent de totes les maneres:

esqueixat, i fregit, i a la cassola

i en ma taula frugal tu sol imperes

amb l’esplendent auriola

dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,

corprès d’admiració em dic de vegades:

¿Què foren sense tu el clàssic romesco,

les sòbries esqueixades,

que són ànima i cos de les fontades?…

Ningú, ningú diria

els mil gustos que tens, tots saborosos,

quan te veiem allà a la Boqueria

entre barrils de grogues arengades

mostrant tes llenques i tos talls carnosos,

quan en remull te posen

les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres

no és tan trista la vida com suposen

les fames mentideres

de filòsofs il.lustres,

dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba

en les aigües d’Islàndia i Terranova,

i, pescat i salat, emprèn el viatge

cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre,

tu ets l’amic del senyor i del manobre,

i, ara a la viscaína,

ara a tall de Provença

no hi ha menú de taula de gent fina

que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,

¿què són al teu costat, si bé es compara?

Un menjar presumit, vianda cara,

peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,

que és part d’Humanitat, i considera:

¡que en seria de nyicris i pipioli,

si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli

que ens reconstitueix i ens assegura

la nostra miserable carnadura!

 

Bon Carnaval i ànims per fer front a la Quaresma…

 

 

Colors urbans

Roma, plaça della Rotonda. Fot. Frèia Berg, 2012

Una de les coses que més m’agrada de Roma és el color de les parets. La primera vegada que em vaig trobar enmig de la ciutat em va sorprendre l’amplíssima gama cromàtica dels ocres als rosats en totes les textures i gradacions possibles. Parets escrostonades mostrant les diferents tonalitats de l’arrebossat, parets gairebé noves de trinca d’un sanguina esclatant, cantonades esgrogueïdes amb rivet blanquinós, i tota la casuística mural lluint orgullosament les varietats d’una pintura que, tot i ser habitual en molts altres indrets d’Itàlia, a Roma pren un caràcter d’eternitat vivent i indefinida, com la mateixa ciutat.

Roma, Trastevere. Fot. Frèia Berg, 2009

Hi ha postals que ofereixen per tota visió algun dels colors de Roma, o la combinatòria d’uns quants, com si fossin portals, llindes, finestres, columnes o gats – els gats romans són espècie valorada i protegida, fins el punt que són protagonistes d’edicions anuals de calendaris, com els calendaris de ruïnes romanes o de capellans. Però tornem als colors, perquè les ciutats i les viles amb sensibilitat patrimonial i artística tenen els seus, els guarden i els protegeixen enfront d’invents d’arquitectes, dissenyadors i propietaris de gust dubtós. Arles, per exemple, una de les ciutats blanques de Joseph Roth, és, efectivament una ciutat blanca i gris clar, color de la pedra romana amb què està construïda. La vista de la ciutat des del Roina de l’autopista estant és la d’una joia arquitectònica i paisatgística plantada arran del gran riu, de la que es distingeixen els campanars de Sant Tròfim, Sant Honorat i La Major mentre la filera de plàtans que voreja les cases del barri de La Roqueta acompanya les pedres nobles properes als banys de Constantí i les de l’actual Museu Reattu. Res no trenca, allà tampoc, l’harmonia cromàtica en la visió de la ciutat.

Arles. Carreu de muralla. Fot. Frèia Berg, 2007

I Sitges? Quan donya Emilia Pardo Bazán va batejar la vila amb l’epítet de Blanca Subur ,que ha fet fortuna i ha passat a tòpic, no va ser per un excés d’imaginació literària. La visió de Sitges, fos des de l’arribada del tren, des del Baluard, la Ribera o des la Creu de Ribes pintada en les visions dels lluministes i de Rusiñol mostra al fons la vista de la Vila de blanc immaculat. I no va ser únicament l’escriptora Pardo Bazán sinó també molts d’altres que han anat descrivint la blancor de la fesomia de la Vila. És cert que els cases de senyors, és a dir, els edificis modernistes i les cases dels americanos no tenen el blanc com a color de referència, perquè els estucats i esgrafiats pertanyen a una altra estètica, el Modernisme és un esclat de formes i de colors i les cases del modernisme tenen totes i cadascuna d’elles les seves característiques pròpies. I també és cert que l’arquitectura actual ja no es divideix en arquitectura popular i cases de senyors, perquè des dels edificis noucentistes de Josep M. Martino a fins les edificacions actuals la fesomia de Sitges s’ha tornat molt més complexa. Però això no treu que la visió de conjunt de Sitges hagi de continuar amb el blanc com a color ensenya, evitant les cases que haurien de ser blanques i s’han pintat de color de catxumbo o de color de gos quan fuig i fins i tot de vegades de blau lloro.

Vista de Sitges en blanc i blau a partir del quadre d'un dels luministes sitgetans.

La reflexió ve a tomb, i no és la primera vegada que la faig, perquè aquests dies ha aparegut una façana rosa pujat al carrer Major de Sitges. Abans havia estat de color verd clar fins que el pas i les inclemències del temps el van anar esborrant. I més abans encara havia estat beix clar. Sense voler entrar en el terreny de l’experticitat, cada casa modernista ha tingut les seves característiques i can Josa del carrer Major també les va tenir. He fet l’esforç de recordar com era fa unes quantes dècades perquè en aquella casa hi vaig passar estones de migdia o de tarda de menuda, amb cinc o sis anys. Va ser allà on als estius donya Adela Sellés, mestra de les Escoles de la Vila, mentre em feia repàs em va ensenyar a llegir i escriure en català, beceroles… i amb el que m’ensenyava escrivia les nadales als meus avis i als meus pares i els felicitava el sant i l’aniversari. Era un menjador fresc que donava a un pati enrajolat. Llavors em semblava una mansió tranquil·la i enorme. Aquests dies vaig aprofitar que la porta era oberta per treure el cap i, al fons, vaig veure el menjador ombrívol i el pati enrajolat i em va comfortar veure que tot era com abans, si més no, aquell moment davant dels meus ulls…

Santiago Rusiñol. Vista de Sitges des de la Creu de Ribes, 1892

El seny i el sentit d’una estètica de respecte vers el patrimoni sitgetà aconsellarien fer un estudi concret dels colors de la façana i determinar quins van ser els colors originals d’edifici, i obrar en conseqüència. No s’hi val ni l’aplicació uniforme d’una sola gama cromàtica ni permetre l’estridència sense justificació ni aplicar el blanc de Sitges a cases que no van ser concebudes des d’aquest estil – cas de la casa del carrer Sant Bartomeu -, ni tants despropòsits com els darrers anys s’han permès impunement.

Si estem d’acord que el paisatge és patrimoni s’ha de filar prim i no permetre que la fesomia de la Vila es perdi per manca de cura, de consciència patrimonial o, simplement, de mal gust.

Balada del pessebre provençal

Sé un poble lluny de Provença…

J. V. Foix

Amb suro i sense molsa
amb mata i sense blat
font de paper de plata
llum del mur blanc

figures de Provença
petit país
que té mar i muntanyes
i el cel de blau a gris

la pastora que baixa
del cims més alts dels Alps
caputxeta posada
guiant el be més blanc

el caçador reposa
amb el conill i el gos
amb l’escopeta és a terra
mentre parla amb tots dos

l’alcalde i la gitana
l’home de l’ós
el cisteller i el músic
i el pastoret que dorm

l’àngel dalt de la Cova
vora l’estel
contemplant el seguici
enyora el cel

De lluny Cezanne s’ho mira
mentre va pintant
a l’ombra de la mata
vora el mur blanc.

Un Poema per Nadal

Pessebre amb figures provençals. Fot. Frèia Berg, 2011

El Cant dels Ocells i El Cant de la Sibil.la, ls Onze Nadals i un Cap d’Any de J. V. Foix i el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra fan part de l’imaginari col.lectiu del Nadal als Països Catalans. És un imaginari ampli on hi tenen cabuda les manifestacions més arrelades de la cultura popular en les que les cançons i els poemes hi figuren des de sempre. I si, per a mi, J. V. Foix hi figura al costat del Cant dels Ocells és perquè la cantarella del vers que fa “a cal fuster hi ha novetat” és el tornaveu d’una nadala d’aquelles que superen el pas de tots els temps i que uneixen la poesia culta d’un mestre Foix amb la dicció, l’expressió popular que anuncia un nounat a la família…

De fa dies que retorno al Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra. Parlant fa poc de la seva poesia amb motiu del cinquantenari de la mort del poeta valorava fins a quin punt el poema arrela entre el públic, que se’l fa seu i l’incardina en la tradició nadalenca moderna, de manera que ha passat a formar part de les recitacions i representacions en teatres i esglésies al llarg del cicle nadalenc. Escrit el 1930 i des de llavors recitat sovint pel mateix autor, el Poema de Nadal és, avui, un dels textos literaris més commovedors perquè evoca una humanitat en totes les seves dimensions, des de la mare que canta al fill la primera cançó fins el rabadà rebel i sorrut que gira l’esquena a la bona nova del naixement de l’infant Jesús.

Amb el Poema de Nadal Josep M. de Sagarra assoleix una de les més grans fites de la poesia moderna gràcies a l’aiguabarreig, apassionat, de dos grans pòsits: el del sentiment a flor de pell – que no vol dir precisament epidèrmic- i el del sentit existencial que neix de la profunditat del seu escepticisme i que és capaç d’arrencar les més altes cotes de l’emoció. El domini de la llengua i de l’ofici poètic, com pocs, i l’arrelament en la tradició – visible en el paisatge, invisible però latent en la invocació de les cançons, del pessebre, dels pastors, de l’estrella… – converteixen el Poema de Nadal en un dels textos on el giny formal és superat per l’emoció i el sentiment que traspua.

Per celebrar aquest Nadal he triat dos fragments. El primer mostra el gran amor vers la natura per part del poeta incorporant-la de ple al text nadalenc en tant que paisatge civilitzat, definit, humà, nostrat:

 Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d’argelagues que s’adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s’atreveixen ni a cantar ni a moure’s,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d’ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?

 El segon fragment, peça antològica digna de figurar en les millors nadales, és la narració de l’origen de la cançó de El noi de la mare, que el poeta trasllada a l’infantament per part d’una dona d’humil condició, amb el mar i la muntanya com el medi del rerefons:

 I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem an el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem an el Noi de la Mare?… ”
canta la vela, que empeny el xaloc …

Valgui el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra per desitjar-los molt bones festes i un proper 2012 millor de l’any que estem a punt de deixar enrere.

Un dia nou

“El Museu com a avantguarda” (Palma Bucarelli)

U de desembre. Inicio una nova etapa de la meva vida al front del Consorci del Patrimoni de Sitges. Entre dos mestratges. L’un, de Joaquim Folch i Torres  (Barcelona, 1886- Badalona, 1963), escriptor, pintor, museòleg, historiador i crític d’art i director general dels Museus d’Art de Catalunya (1920-1939), qui va convertir el Cau Ferrat en museu públic i va vetllar pel seu desenvolupament i creixement fins 1939. L’altre, de Palma Bucarelli (Roma, 1910-1998),crítica d’art i historiadora de l’art, directora de la  Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma (1942-1975). En companyia de Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Charles Deering, Lola Anglada, don Josep Bonaventura Falç i els seus descendents Llopis i Pere Stampfli. Amb un equip de treball que estima la feina que fa. Amb el suport institucional de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges. Amb els ànims que em donen la família i els amics. Amb uns anys per davant que són de repte, de compromís i d’il.lusió. Perquè l’art de tots els temps converteix el Museu en avantguarda.

Museu del Cau Ferrat

Museu Maricel de Mar

Museu Romàntic

Palau de Maricel

Fundació Stämpfli Art Contemporani