Dia Internacional dels Museus a Sitges: una celebració

Arribat el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, és un bon moment per fer un balanç dels primers mesos de l’any als Museus de Sitges. L’esforç d’activar la seva vida quotidiana amb projectes ja existents i implementant-ne de nous ha donat uns primers resultats que marquen un canvi de ritme en la vida cultural de la Vila i en la contribució dels museus sitgetans al panorama general dels museus catalans. La cultura en temps de crisi és un revulsiu i un antídot contra decaïments de tota mena i un estímul  per a la creativitat, el  coneixement i lleure. Un lleure productiu, enriquidor perquè el gaudi dels béns culturals i del patrimoni cadascú el pot assimilar en la mesura que vulgui.

        Dues exposicions inaugurades aquesta primavera i programades fins a la tardor són la marca i la més important oferta del Consorci del Patrimoni de Sitges d’aquesta temporada. L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat, instal.lada des del 30 d’abril a Miramar i amb dos milers de visitants fins el moment, acull les obres més significatives del col.leccionisme de Rusiñol i de la modernitat artística amb seu al Cau Ferrat. Era important retornar les col.leccions del museu al públic i amb aquesta s’ofereix, a més, la possibilitat de veure les obres com mai hem tingut l’oportunitat de contemplar-les, arran d’ulls, ben de prop, perquè hi puguem descobrir traces i matisos que des del seu lloc habitual és gairebé impossible de percebre. L’aplicació tecnològica dels codis QR de manera experimental i la seva entusiasta recepció per part del públic confirma la necessitat d’introduir al Cau Ferrat – i també a Maricel i al Museu Romàntic – les tecnologies de la informació que propicien i faciliten una nova manera d’accés als béns culturals.

        L’exposició que la Fundació Stämpfli dedica a l’artista contemporani Erró ofereix una visió inèdita entre nosaltres d’aquest ull planetari que amb mirada crítica i irònica i amb un domini extrem del llenguatge de la figuració narrativa passa revista del món contemporani des del compromís amb humor i humanisme.

        Les exposicions han constituït el punt d’arrencada per a l’ampliació dels serveis al públic: visites guiades diàriament en català, castellà i anglès a L’Art Modern – i aviat a la mostra Erró -; inclusió de la Fundació Stämfli i de totes dues mostres al programa La peça del mes;  tallers familiars, i una primera edició de productes de marxandatge triats acuradament per al consum del tota mena de públics.

        El canvi d’orientació i la millora de la política de comunicació del CPS s’ha iniciat amb la creació de la marca Museus de Sitges que, sense desdir la formulació administrativa en concreta el seu abast. Alhora, l’aposta per la informació actualitzada i permanent s’esdevé constantment en la nova pàgina web www.museusdesitges.cat, així com en la presència dels museus sitgetans a les xarxes socials de facebook i twitter.

        Entre les activitats previstes més a curt termini, hi ha la programació del Sitgestiu Cultural 2012, que es presentarà durant el proper mes de juny i l’organització d’una jornada d’estudi de caràcter obert, conjuntament amb la UAB, sobre el col.leccionisme, el comerç de l’art i els museus que se celebrarà al Palau de Maricel el proper 5 d’octubre.

        Deixo per al final la situació actual del projecte d’obres del Cau Ferrat i de Maricel perquè és el més important que a hores d’ara s’està esdevenint. Des del 27 d’octubre d 2007, en què la Comissió Executiva i el Consell General del CPS van acordar encarregar la modificació del projecte, suprimint la pantalla de vidre, la passera de ciment damunt del mar i l’aixecament del sòl de la planta noble del Cau Ferrat, el calendari previst s’ha anat complint sense més entrebancs que els que comporta la redacció d’un reformat tan complex com aquest i la seva correcta tramitació administrativa i institucional. A hores d’ara es treballa en el projecte executiu del reformat – el bàsic està ja aprovat per part de la Comissió Territorial de Patrimoni – i en altres aspectes, el més important dels quals és el projecte museogràfic. De tot el conjunt de temes relatius a les obres hi haurà ocasió de parlar-ne més llargament.

        Per la feina realitzada i per la feina que queda per fer, els Museus de Sitges celebren aquest 18 de maig amb jornada de portes obertes,  visites guiades gratuïtes i  un recital nocturn de poesia i música al Museu Romàntic que descobrirà el vessant poètic de Rusiñol. Val la pena compartir aquesta diada, que es clourà amb un brindis pel present i el futur dels Museus de Sitges.

El Cau, arran dels ulls

Dos anys després del tancament del Cau Ferrat per les obres que s’hi estan portant a terme, una important part de la col.lecció es mostra sota el denominador comú de la seva aportació a l’Art Modern.

         L’exposició que organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges amb el títol de L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat constitueix una nova i diferent oportunitat per contemplar la més acurada tria de les peces d’aquest museu tan singular i tan nostre. El Cau Ferrat, museu del Modernisme, depassa l’estricta frontera local perquè l’art que hi aixopluga – per dir-ho amb les paraules que faria servir el seu Senyor – és un art antic i modern de vocació i de factura universal, tant per la quantitat d’obres que s’hi mostren com per la seva qualitat i la seva significació en el respectiu context artístic.

         El Cau, alhora, és tot ell peça única, pel contingut i també pel continent. És  un edifici que sorgeix de la voluntat fundacional d’un jove Rusiñol que el 1893 crea l’indret que acull la seva col.lecció artística ja llavors valorada i preuada, el seu habitatge entre nosaltres, i el taller d’artista on pinta i escriu durant llargues temporades. És l’àmbit on perviu l’art total, on música, pintura i literatura conviuen convertint en realitat tangible l’expressió de la voluntat creativa de Rusiñol i els artistes que el visiten i l’envolten.

         Mentre actualment es treballa en el projecte d’obres que l’han de convertir en un museu amb totes les exigències d’un museu modern conservant íntegrament el seu caràcter únic, el Cau continua viu. Els treballs de catalogació automatitzada  estan en procés per tal de fer accessibles els catàlegs de les seves col.leccions – forja, pintura, vidre, ceràmica, escultura, dibuix… – des de la pàgina web dels museus de Sitges.  Al llarg d’aquests dos anys, continuant la planificació del Departament de Restauració del Consorci del Patrimoni de Sitges, s’ha prosseguit la restauració i conservació preventiva de les obres del museu, de manera que les que configuren l’exposició llueixen en tot els seu esplendor. Els estudis de determinades obres que es porten a terme actualment ens poden donar sorpreses d’autories i dates.

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat permet contemplar arran d’ulls el que estàvem acostumats a veure omplint totes les parets del Cau, abassegades pel blau intens que reconeixerem, també, a la primera planta de Miramar. L’exposició s’organitza en tres àmbits que, successivament, ens presenten la figura del senyor del Cau Ferrat i col.leccionista per excel.lència amb una interessant iconografia; les principal obres de la col.lecció d’art antic que constitueix un dels fonaments de la modernitat rusiñoliana i una extensa mostra de pintura, dibuix i escultura en la que es mostra linealment l’obra de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Clarasó, Miquel Utrillo, Darío de Regoyos,  A. Mas i Fondevila, Joaquim de Miró, Gustave Violet, Joan Llimona, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Ignacio Zuloaga, Isidre Nonell, Carles Casagemas, Manolo Hugué, Picasso i Pau Gargallo, entre altres.

L’exposició és organitzada i produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges, amb la col.laboració del MNAC, del que és secció el Museu Cau Ferrat, sota el comissariat de l’historiador de l’art Ignasi Domènech. Per primera vegada s’hi incorporen elements de tecnologia de la informació en diverses obres. Amb  l’aplicació dels codis QR a aquelles que han estat objecte del programa de La peça del mes es pot rebre presencialment directament al mòbil la informació publicada a les fitxes.

Durant vuit mesos tindrem l’oportunitat de reveure les obres més emblemàtiques i descobrir tota una altra dimensió del Cau Ferrat. El discurs selectiu i lineal de l’exposició permet noves lectures i reflexions d’un conjunt de peces que resten obertes a la creació de coneixement, al gaudi i a la contemplació per part de tota mena de públics. El Cau, arran dels ulls, és una oportunitat única.

Colors urbans

Roma, plaça della Rotonda. Fot. Frèia Berg, 2012

Una de les coses que més m’agrada de Roma és el color de les parets. La primera vegada que em vaig trobar enmig de la ciutat em va sorprendre l’amplíssima gama cromàtica dels ocres als rosats en totes les textures i gradacions possibles. Parets escrostonades mostrant les diferents tonalitats de l’arrebossat, parets gairebé noves de trinca d’un sanguina esclatant, cantonades esgrogueïdes amb rivet blanquinós, i tota la casuística mural lluint orgullosament les varietats d’una pintura que, tot i ser habitual en molts altres indrets d’Itàlia, a Roma pren un caràcter d’eternitat vivent i indefinida, com la mateixa ciutat.

Roma, Trastevere. Fot. Frèia Berg, 2009

Hi ha postals que ofereixen per tota visió algun dels colors de Roma, o la combinatòria d’uns quants, com si fossin portals, llindes, finestres, columnes o gats – els gats romans són espècie valorada i protegida, fins el punt que són protagonistes d’edicions anuals de calendaris, com els calendaris de ruïnes romanes o de capellans. Però tornem als colors, perquè les ciutats i les viles amb sensibilitat patrimonial i artística tenen els seus, els guarden i els protegeixen enfront d’invents d’arquitectes, dissenyadors i propietaris de gust dubtós. Arles, per exemple, una de les ciutats blanques de Joseph Roth, és, efectivament una ciutat blanca i gris clar, color de la pedra romana amb què està construïda. La vista de la ciutat des del Roina de l’autopista estant és la d’una joia arquitectònica i paisatgística plantada arran del gran riu, de la que es distingeixen els campanars de Sant Tròfim, Sant Honorat i La Major mentre la filera de plàtans que voreja les cases del barri de La Roqueta acompanya les pedres nobles properes als banys de Constantí i les de l’actual Museu Reattu. Res no trenca, allà tampoc, l’harmonia cromàtica en la visió de la ciutat.

Arles. Carreu de muralla. Fot. Frèia Berg, 2007

I Sitges? Quan donya Emilia Pardo Bazán va batejar la vila amb l’epítet de Blanca Subur ,que ha fet fortuna i ha passat a tòpic, no va ser per un excés d’imaginació literària. La visió de Sitges, fos des de l’arribada del tren, des del Baluard, la Ribera o des la Creu de Ribes pintada en les visions dels lluministes i de Rusiñol mostra al fons la vista de la Vila de blanc immaculat. I no va ser únicament l’escriptora Pardo Bazán sinó també molts d’altres que han anat descrivint la blancor de la fesomia de la Vila. És cert que els cases de senyors, és a dir, els edificis modernistes i les cases dels americanos no tenen el blanc com a color de referència, perquè els estucats i esgrafiats pertanyen a una altra estètica, el Modernisme és un esclat de formes i de colors i les cases del modernisme tenen totes i cadascuna d’elles les seves característiques pròpies. I també és cert que l’arquitectura actual ja no es divideix en arquitectura popular i cases de senyors, perquè des dels edificis noucentistes de Josep M. Martino a fins les edificacions actuals la fesomia de Sitges s’ha tornat molt més complexa. Però això no treu que la visió de conjunt de Sitges hagi de continuar amb el blanc com a color ensenya, evitant les cases que haurien de ser blanques i s’han pintat de color de catxumbo o de color de gos quan fuig i fins i tot de vegades de blau lloro.

Vista de Sitges en blanc i blau a partir del quadre d'un dels luministes sitgetans.

La reflexió ve a tomb, i no és la primera vegada que la faig, perquè aquests dies ha aparegut una façana rosa pujat al carrer Major de Sitges. Abans havia estat de color verd clar fins que el pas i les inclemències del temps el van anar esborrant. I més abans encara havia estat beix clar. Sense voler entrar en el terreny de l’experticitat, cada casa modernista ha tingut les seves característiques i can Josa del carrer Major també les va tenir. He fet l’esforç de recordar com era fa unes quantes dècades perquè en aquella casa hi vaig passar estones de migdia o de tarda de menuda, amb cinc o sis anys. Va ser allà on als estius donya Adela Sellés, mestra de les Escoles de la Vila, mentre em feia repàs em va ensenyar a llegir i escriure en català, beceroles… i amb el que m’ensenyava escrivia les nadales als meus avis i als meus pares i els felicitava el sant i l’aniversari. Era un menjador fresc que donava a un pati enrajolat. Llavors em semblava una mansió tranquil·la i enorme. Aquests dies vaig aprofitar que la porta era oberta per treure el cap i, al fons, vaig veure el menjador ombrívol i el pati enrajolat i em va comfortar veure que tot era com abans, si més no, aquell moment davant dels meus ulls…

Santiago Rusiñol. Vista de Sitges des de la Creu de Ribes, 1892

El seny i el sentit d’una estètica de respecte vers el patrimoni sitgetà aconsellarien fer un estudi concret dels colors de la façana i determinar quins van ser els colors originals d’edifici, i obrar en conseqüència. No s’hi val ni l’aplicació uniforme d’una sola gama cromàtica ni permetre l’estridència sense justificació ni aplicar el blanc de Sitges a cases que no van ser concebudes des d’aquest estil – cas de la casa del carrer Sant Bartomeu -, ni tants despropòsits com els darrers anys s’han permès impunement.

Si estem d’acord que el paisatge és patrimoni s’ha de filar prim i no permetre que la fesomia de la Vila es perdi per manca de cura, de consciència patrimonial o, simplement, de mal gust.

Un dia nou

“El Museu com a avantguarda” (Palma Bucarelli)

U de desembre. Inicio una nova etapa de la meva vida al front del Consorci del Patrimoni de Sitges. Entre dos mestratges. L’un, de Joaquim Folch i Torres  (Barcelona, 1886- Badalona, 1963), escriptor, pintor, museòleg, historiador i crític d’art i director general dels Museus d’Art de Catalunya (1920-1939), qui va convertir el Cau Ferrat en museu públic i va vetllar pel seu desenvolupament i creixement fins 1939. L’altre, de Palma Bucarelli (Roma, 1910-1998),crítica d’art i historiadora de l’art, directora de la  Galleria Nazionale d’Arte Moderna de Roma (1942-1975). En companyia de Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Charles Deering, Lola Anglada, don Josep Bonaventura Falç i els seus descendents Llopis i Pere Stampfli. Amb un equip de treball que estima la feina que fa. Amb el suport institucional de la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges. Amb els ànims que em donen la família i els amics. Amb uns anys per davant que són de repte, de compromís i d’il.lusió. Perquè l’art de tots els temps converteix el Museu en avantguarda.

Museu del Cau Ferrat

Museu Maricel de Mar

Museu Romàntic

Palau de Maricel

Fundació Stämpfli Art Contemporani

L’Autòdrom de Terramar

Autòdrom de Terramar. Fot. Frèia Berg (2011)

 Pistes desertes, avingudes mortes,

ombres sense ombra per cales i platges,

pujols de cendra en els més folls viratges,

trofeus d’amor per finestres i portes.

A quin indret, oh ma follia, em portes

aquest cos meu que no tem els oratges,

ni el meravellen els mòbils paratges

ni els mil espectres de viles somortes?

No sé períbol en la terra oscura

que ajusti el gest i la passa diversa

a qui la solitud li és bell viure.

No hi ha caserna ni presó tan dura

no hi ha galera en la mar més adversa

que em faci prou esclau i ésser més lliure?

J. V. Foix

J. V. Foix va publicar aquest bell sonet a L’Amic de les Arts (1927) amb motiu de la commemoració del cinquè centenari de la trobada entre Laura, la musa, i Petrarca, el poeta encapçalant-lo amb el primer vers del vintivuitè sonet petrarquià, “Solo e pensoso i piu deserti campi…” Cinc anys més tard el va aplegar al seu segon recull poètic, KRTU (1932) i en el transcurs de la recepció crítica del poeta ha passat a ser considerat un dels més clars exemples del petrarquisme foixià, esdevingut, per cert, a través de la via occitana – influència estudiada acuradament per Gabriella Gavagnin. El 1927 J. V. Foix freqüentava Sitges perquè amb el seu inseparable amic i còmplice Josep Carbonell i Gener era un dels més actius i entregats redactors de L’Amic de les Arts. Si la darrera gran avinguda de Terramar porta el nom del poeta J. V. Foix és degut al fet que aquest va ser un dels seus paisatges favorits. I de Terramar a l’Autòdrom era un altra passejada. La soledat del llavors recentment desistit autòdrom – des de 1925 ja no s’hi celebraven carreres per bé que més tard n’hi van tornar a haver més aviat esporàdicament – va inspirar el poeta fins el punt de d’invocar les “pistes desertes”, les “avingudes mortes” i els “més folls viratges” en consonància amb la seva visió de la soledat com a paràmetre del desig de llibertat. El món material del motor acordat amb l’espai metafísic del poeta…

Fa poques setmanes un nodrit grup de sitgetans i sabadellencs vam tornar a un dels espais més suggerents del nostre entorn com és l’Autòdrom gràcies a l’organtizació de la Jornada Terramar per part del Grup d’Estudis Sitgetans i la Fundació Bosch i Cardellach. L’Autòdrom és avui un espai en procés de lenta i desitjada rehabilitació per tal que aquest equipament sigui rehabilitat i utilitzat de manera sostenible. Construït per l’arquitecte Jaume Mestres Fossas en tres-cents dies amb un cost de quatre milions de pessetes i inaugurat el 1923, l’Autòdrom era un dels equipaments preeminents de la urbanització de Terramar tal com el seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’havia ideat. L’hotel Terramar (l’edifici antic, avui inexistent) amb els seus jardins i els xalets de la urbanització ja eren una realitat i l’Autòdrom era, als ulls d’Armengol, un desig imprescindible.

La data de construcció de l'Autòdrom, en un dels laterals de la pista. Fot. Frèia Berg (2011)

En el moment de la seva construcció a Europa només existien els autòdroms de Monza i de Brooklands i als Estats Units, el d’Indianàpolis. A hores d’ara és l’únic equipament automobilístic històric que s’ha conservat pràcticament intacte, cosa que el converteix en un espai únic. La neteja de les pistes (2009) i la voluntat de conservació del recinte per part de la propietat i de l’ànima del l’actual projecte de rehabilitació, Salvador Mora, configuren un repte tan atractiu com possiblement viable. Més enllà dels límits administratius del terme, de Sitges estant sempre hem vist l’Autòdrom de Terramar com un indret que forma part de la nostra història cultural i esportiva més mítica i cosmopolita. Per aquest motiu, també, des del Grup d’Estudis Sitgetans es planteja una segona edició de la història de l’Autòdrom que Antoni Mirabent i Muntané va publicar en edició d’autor (1999). Les pistes desertes i avingudes mortes invocades per J. V. Foix constitueixen un espai poètic i una realitat cultural estretament vinculada al nostre patrimoni encara existent de Terramar.

>LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS

>

 Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments,  sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.

 La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic…  A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del  edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII,  ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.

La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera… què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada,  va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció… – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre… mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç.  Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.

 La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat,  dedicació, informació i transparència  per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres,  les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal.  És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )

La fotografia d’un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç. 

>LA DEGRADACIÓ DE L’HORT D’EN FALÇ

>

La façana de mar és una casa blanca d’aspecte relativament cuidat. És una casa del segle XVII que a cops de segles ha esdevingut l’emblema del Sitges de l’Edat Moderna i de la prosperitat divuitesca de mariners i patrons agosarats i aventurers. Can Falç va créixer fins el primer terç de segle vint. La mort prematura del primogènit Lluís de Dalmau va segar les expectatives d’una nissaga de mariners ennoblits i la guerra civil, la postguerra i l’evolució política, econòmica i social del país van fer la resta. L’esplendor de can Falç es va apagar amb la decadència de la vida rural, d’aquell primitivisme atàvic que fa que les cases de senyors tinguin rajola de fang a les estances principals i les alfombres d’espart facin companyia al braser vora la taula camilla les tristes tardes d’hivern. La façana de can Falç és tancada amb pany i forrellat i la casa és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona i, per tant, un edifici sotmès a l’habitual especulació cultural pròpia dels pobles infeudats.

La valoració artística de la casa i del seu bellíssim hort divuitesc va arribar al seu punt àlgid gràcies als quadres que Rusiñol hi va pintar entre 1892 i 1894. La glorieta de xiprers de l’Hort és la prefiguració dels jardins que l’artista va pintar la tardor següent a l’Alhambra i el Generalife. Avui la glorieta és una paròdia de la d’antany amb una ferramenta tan dura com l’aspecte de tot l’Hort perquè la primera cosa que hi va fer l’Ajuntament de Sitges quan la Diputació l’hi va cedir va ser carregar-se’l per complet, arrassar les plantes, els antics sistemes de rec, la vegetació i els conreus autòctons, per encimentar-lo i fer-nos creure que havíem guanyat un espai verd. Com si un tractament amatent i respectuós amb aquella mostra, única, del que restava de la vida rural sitgetana fos incompatible amb el gaudi públic. 

Passejar avui per l’Hort d’en Falç és constatar la manca de sensibilitat artística i patrimonial dels que ens governen. Ho és, a més, perquè la casa del masover que es veu des de l’entrada del corraló del carrer de les Parellades està en estat ruïnós i amb la teulada esbotzada. Una mostra més de la cura dels seus titulars amb el patrimoni històric comú. Sembla que l’Ajuntament se n’ha adonat i diu que hi posaran remei i de debò que ho esperem. Fóra ben lamentable que en ple centre de la Vila contempléssim l’implacable enderroc per descurança com succeeix des de fa cinc anys amb la masia de can Pere Mestre, a can Pei, que l’hem vist en progressiu i creixent estat de degradació i ruïna perquè diu l’Ajuntament que no el pot mantenir.

La, fins ara, darrera evidència del tractament municipal a aquest espai històric és la de la promoció de la densificació urbana atorgant llicència per edificar-hi. És a dir, omplir de ciment un tros de l’Hort que mai no havia estat edificat. És l’espai el que correspon a l’antic Flamboyant, al carrer Pau Barrabeig, declarat zona verda fins que… per no pagar la indemnització al propietari l’Ajuntament decideix requalificar l’espai per a edificar-hi planta, dos pisos i àtic. El que no s’hauria de permetre en cap cas, com és convertir una zona verda en espai edificat, l’Ajuntament ho ha permès i propiciat fent gala d’un posicionament en favor de l’especulació urbana que per això no ens fan falta les immobiliàries lleonines. A canvi de què? Doncs de res. O de no pagar una indemmnització que, d’altra banda, caldria saber qui i amb quins criteris va fixar quantitativament. Gràcies a aquesta gesta es densifica innecessàriament encara més el centre urbà i es talla tota comunicació entre la façana marítima de can Falç i el seu antic Hort, que arriba al Cap de la Vila.

Tot això discretament per part de l’Ajuntament, fins i tot atorgant permís per treballar ben de pressa en les obers d’edificació més enllà del trenta de juny, que és la data límit per fer obres al casc urbà de la Vila, i desoïnt en tot moment les al.legacions de veïns perjudicats. Incapaç d’imaginar sortides socialment més rendibles i culturalment més adients a la realitat de can Falç, l’Ajuntament de Sitges culmina així el procés de degradació paisatgística, urbanística i cultural de l’Hort d’en Falç. En són els únics responsables. 

>DE LA FRAGATA AL GRECO

>

L’estiu passat em va sorprendre la presència de dos sabatots de mida superlativa plantificats a la Ribera amb el pretext de “fer un passeig” qualificat amb l’inefable ròssec de “cívic”. Dos sabatots de més que dubtoses elegància i glamour, de la mateixa raleia que el parell de xancletes de goma que havíem vist al logo que un parell d’anys abans ens havia d’insuflar l’amor a Sitges per damunt de totes les coses. D’aquest prodigi del disseny en sorgia una consigna igualment prodigiosa que era el de “fer un passeig”, com si de Passeig no en tinguéssim de fa més de cent anys. També es va organitzar una mena de jornada lúdica consistent a fer-nos imaginar com era la platja d’abans – les idealitzacions compensatòries dels desastres patrimonials i urbanístics solen funcionar – per tal de preparar-nos per a la seva “recuperació”. Pel que es va saber segons les dosis de propaganda que l’Ajuntament ens té acostumats, es tractava de suprimir l’aparcament de cotxes i arreglar la Fragata i el tram de la Ribera fins el carrer d’Espanya i, de passada, retornar el Monument al Greco el seu entorn original de 1898.  Al cap d’un temps els sabatots propagandístics van desaparèixer i la circulació i l’aparcament ha anat entrant en una etapa de relativa moderació. 

Aquesta setmana em sorprèn la notícia de la “recuperació de la imatge original de l’històric passeig de la Ribera” que, entre altres coses, consisteix en obres d’infraestructures (clavegueram, col.lector), en “allargar el passeig fins al monument del Greco, tal com era originalment, creant un espai lúdic i de mirador al mar” (com si no és veiés…) “al voltant del qual es condicionaran uns jardins que li donin rellevància”. La dita recuperació comprèn també la supressió de les voreres deixant tot el sòl al mateix nivell (com al Cap de la Vila, Àngel Vidal, platja de Sant Sebastià…) i la reducció del trànsit a mínims amb l’excusa de la imprescindible “mobilitat urbana sostenible”. L’alcalde  ha manifestat que “la nostra voluntat és recuperar el paisatge patrimonial. No fem una actuació en profunditat. No volem canviar-lo, sinó millorar-lo. Recuperar l’origina”. 

 ¿De quin original es tracta? La vianalització a qualsevol preu que l’Ajuntament imposa no és, en el cas de la Ribera, la recuperació de res. Retornar el Greco al seu aspecte de 1898 és un bon gest i, alhora, una bona coartada, però per això no cal tanta parafarnàlia. Suprimir les voreres a canvi dels paviments despersonalitzats de torn, suprimir el trànsit rodat en lloc de racionalitzar-lo en favor d’una més que discutible “mobilitat urbana sostenible”,  que equival a fer el poble inaccessible pels quatre cantons en lloc de dissenyar una política de mobilitat equilibrada i en favor de la mobilitat, diversa, de les persones tampoc és recuperar res. Quan contemplem les fotografies de la Fragata i la Ribera fins al Greco veiem  una platja amb barques, el “muro” que limitava la sorra i el paviment, unes cases proporcionades a l’entorn, no hi havia rètols publicitaris ni propagandístics, els fanals eren discrets… Era un espai no gens planificat  però inigualable. Res a veure amb el que es pretén. 

Una política de recuperació patrimonial, del “tal com érem”, no passa per vianalitzar a tota costa ni per fer passar per recuperació obres d’infraestructura, com el soterrament dels dipòsits de deixalles, sinó per restaurar els elements arquitectònics i ornamentals recuperables – l’antic Pont Domènech, el paviment del passeig, la vegetació autòctona -, per una autèntica preservació i vigilància del conjunt de les façanes, pel control de la senyalètica, per la protecció dels edificis singulars, per un catàleg de patrimoni públic, accessible i respectat, per la voluntat de supressió de l’especulació urbana en volums i edificacions, per respectar l’espai públic en favor d’una estatuària digna i de qualitat i per un llarg etcètera d’actuacions continuades i, quan cal, contundents. La resta és maquillatge i propaganda. 

Acabo copiant una notícia també recent. S’ha acabat la Costa de Ponent i, si m’apuren, s’ha acabat la “Platja d’Or”. D’ara endavant serem “Costa de Barcelona”, un potipoti al gust de l’àrea metropolitana. Recorden que l’Ajuntament va revocar l’adhesió a la campanya de Vegueria Penedès? Doncs aquí tenen una de les raons:  “El Penedès, el Garraf i el Baix Llobregat, que durant els últims 25 anys han intentat trobar un forat en el mercat turístic estranger sota el paraigua de la Costa del Garraf, han fet al llarg de l’últim any un procés d’autocrítica per intentar trobar una nova fórmula que els serveixi per fer promoció d’aquesta part del territori, aprofitant l’ham de la proximitat amb Barcelona. En els últims mesos, la prestigiosa empresa Chias Marketing ha elaborat un estudi per encàrrec de la Diputació de Barcelona, i ha arribat a la conclusió que la millor marca per aconseguir un increment de visitants de l’estranger en aquestes comarques és Costa de Barcelona, que aniria acompanyada d’un lema permanent que diria Mar, modernisme i Penedès.”  

Al pas dels canvis imposats ràpids i implacables que ens afecten, si pensem que Sitges podrà conservar per gaire temps la seva personalitat és que mirem cap a una altra banda, perquè més mistificació, impossible.

>MIQUEL UTRILLO I LES ARTS (Dos comiats, 2)

>

D’en Miquel Utrillo, la Suzanne Valadon, en Paul Vernet i d’en Federigo Zandomeneghi me’n vaig acomiadar a les set de la tarda, quan l’exposició tancava les portes.  

L’entrada a Miramar per la Davallada era tan lúgubre i desnerida que despistava i el fred que hi feia era dissuassori. S’havia havia d’estar molt convençut que l’Utrillo i companyia eren a la primera planta perquè, a diferència d’altres fastos d’importació, no hi ha hagut manera de veure anunciada amb cartells i banderoles la que va ser definida com l’exposició de l’any de producció municipal. Sense indicadors visuals pels carrers de Sitges i sense programa de comunicació llevat la roda de premsa inicial semblava que l’exposició, com més clandestina, millor. Amb aquests comentaris no faig més que repetir el que la comissària s’ha sentir a dir al llarg de tot el temps que ha durat la mostra. En agraït contrast, hi han hagut les visites i comentaris dels sitgetans, de persones vingudes expressament per veure-la des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa, el funcionament eficaç del bocaorella i del feisbuc.  

La comissària aprofita aquest espai de comiat per agrair a totes i cadascuna de les persones que han intervingut en l’exposició d’una manera o altra el seu més reconegut agraïment. 

Confesso que quan vaig entrar-hi per darrera vegada em sentia més emocionada que el dia de la inauguració. Me’n queda el catàleg, que és el que havia de quedar, i l’agredolç del treball realitzat des del compromís contret i la il.lusió de tirar-lo endavant, sovint contra els elements. I el fet que des d’ara Miquel Utrillo ha deixat de ser un nom d’acompanyament per brillar amb mèrits propis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16 de gener del 2010

La imatge pertany a l’oli de Santiago Rusiñol, “Sans galette” (1890), que representa la bohèmia desolada encarnada en la figura d’Utrillo assegut al jardí del Moulin de la Galette, Paris.

>MUSEU DEL CAU FERRAT. (Dos comiats, 1)

>

Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat,  davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar.  

El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat  i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura  escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.  

Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai  no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.  

Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte  (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals.   

Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve;  a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16 de gener del 2010

Fotografies de Frèia Berg