Prop l’arsenal
noces i baralles
i el dia llarg.
Oreig i sol.
Al caire de la tarda
ales i onades.
Alta, la vida
ha plantat l’estendard
a preu de sang.
Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l’aigua.
Ai, tardor meva
et robaré la llum
i la dolcesa.
Em reconec
en la paraula closa
de la sang presa.
Marsella, setembre 2011
Publicat dins de Dibuixos de Frèia Berg, Els meus poemes, Poesia
Etiquetat com a Marsella
Després quan les cases són ombres
enmig del pont, a l’escalf de la pedra
contemplo l’alta nit on tot és calma,
la mirada besllum del pensament.
Perdura la veu del riu a cau d’orella,
obscura remor rememorant la llum.
(Girona, setembre 2011)
