Arxiu de la categoria: Les fotos de Frèia Berg

Paisatge holandès

 

Paisatge holandès (Fot. Frèia Berg)

Sempre que vaig a Holanda, el color del cel de plom gris combinat amb clarianes i escletxes de llum em retorna a la pintura dels seus clàssics – aquells paisatges plans sota nuvolades que mostren totes les tonalitats de la claror. Per a Jacob van Ruysdael tant és que siguin vistes de mar o de terra: tot és plana acompanyada de vegades pels núvols i altres pels arbres, alguna platja amb vaixells de velam groguenc. A Holanda hi ha moments que entre el record i la immediatesa se’m barregen els quadres amb les vistes que transcorren carreteres enllà.

Aquesta vegada el matí és de gris de pedra. El tren transcorre entre el ciment amb una normalitat i una puntualitat envejables, camí d’una ciutat que per uns dies es converteix en capital literària d’Europa acompanyada de dues altres. Passa pel conglomerat poliesportiu de l’Ajax, immens, i va deixant enrere els afores d’Amsterdam. A la vora d’Utrecht, ja abans d’entrar a la ciutat, es pressent el transcurs de les barcasses pels canals que s’endinsen per la ciutat.

Bicicletes contra el brick a Utrecht. Fot. Frèia Berg.

El paisatge urbà de les ciutats holandeses està configurat per cases de bric, bicicletes i els canals que s’entrecreuen els carrers. Les bicicletes són omnipresents, s’amunteguen als voltants de les estacions, de les oficines, dels col.legis i de qualsevol lloc on hi hagi vestigis d’activitat humana. Les lliguen a les baranes dels canals, als reixats dels parcs, vora els portals, arreu. El cel sempre és gris llevat dels dies que, com aquests, l’esclat de la primavera fa que la gent canviï de roba i de cara i els arbres deixin lluir els retalls de cel blavíssim rere el verd novell que cobreix el brancam.

Canal amb llum de migdia, Utrecht. Fot. Frèia Berg

Brick marró, finestres blanques, canals, bicicletes i uns arbres que esclaten esponerosos fidels a la claror i al sol temporalment de pas és el paisatge holandès que m’espera en aquesta ciutat d’Utrecht els dies en què hi té lloc la celebració del festival de literatura City2Cities, amb Barcelona i Praga de ciutats convidades. Cert que Barcelona hi és representada per l’inefable Ruiz Zafon, Eduardo Mendoza i Mercedes Abad.

Salvador Dalí, Academia neocubista (1926). Museu de Montserrat

Però la cultura catalana hi arriba en la relació d’amistat i admiració entre Salvador Dalí i Federico García Lorca que em van encomanar d’explicar i que il.lustro amb quadres de l’empordanès, amb la gran Acadèmia neocubista i el seu correlat literari, l’esplèndida Oda a Salvador Dalí del poeta andalús que els anys vint es declarava “catalanista furibundo…” i li escrivia un llarg i apassionat poema vessant d’estimació i admiració : “Una rosa en el jardín que tu deseas…” (…) “ ¡Oh Salvador Dalí de voz aceitunada!/
Digo lo que me dicen tu per
sona y tus cuadros. /No alabo tu imperfecto pincel adolescente,/pero canto la firme dirección de tus flechas.

Poesia entre miralls. Fot. Frèia Berg

Al llarg d’un carrer ample, calmat i d’edificis de planta i pis propi de l’urbanisme centreuropeu del segle XVII i acompanyada d’Helena Overkleeft, autora de la traducció dels meus poemes al neerlandès, arribo una botiga d’antiquari.

Helena O. i jo compartint la lectura poètica. Fot. Bert Lever

Allà, davant d’una taula amb un ram de tulipes, envoltada de miralls, de làmpares i dels que han volgut venir a escoltar poesia, llegeixo en català el que Helena m’ha traduït i ella hi presta la veu en la llengua del seu país. Miralls, flors, objectes i la veu d’Helena són el meu paisatge interior holandès d’una breu estada en la que la placidesa de les aigües del canal, la bellesa del creixent dels arbres i els esqueixos del blaugris de primavera en configuren el rerefons, com si d’un retaule es tractés.

 

Territori personal

Retorn a les platges de Terramar. En Josep Serra, de la productora Quimera, em proposa de prendre part en un programa que propera emissió per TV3, on compten amb la col.laboració de diversos escritors vinculats poc o molt a determinats indrets del país. Es tracta de triar algun text, poema en el meu cas, llegir-lo i mantenir una breu conversa amb el productor de la que després en triarà els millors fragments.

Tarda de sol i garbinada. He passejat pels còdols a la vora del mar, deprés he baixat a la sorra. He triat per llegir Cavalls i collaret (Suite de Terramar) perquè és el poemari que m’uneix més al meu paisatge. Perquè la poesia és arreu però la fem nostra en un lloc determinat.

La Frèia Berg ha tornat a fer fotografies. Era la tarda, un contrallum rabiós i bellíssim. Encara em queda un tros de platja salvatge on millor se senten els xuclets dels còdols i la remor incessant de la mar que parla per ells. I, de nou, la invocació al corall i l’ambre.

La mar que se m’enduu (Suite Camille Claudel)

Aquest és, fins ara, el meu darrer poemari, publicat gràcies a en Pep Vila i en Guillem Terribas (Llibreria 22, Girona). Se n’ha fet una tirada de 200 exemplars.

Del colofó:

La mar que se m’enduu

 ha estat escrita entre París i Terramar

entre la tardor de 2008 i la primavera de 2011.

Les fotografies de Frèia Berg pertanyen a la col.lecció

Hotel Biron (Paris, setembre 2008).

El darreer poema forma part del llibre Aprenent a mirar,

escrit expressament per a la fotografia de Quim Curbet.

El que havia de ser una Sala Camille Claudel

ha esdevingut la suite dedicada a l’escultora

i porta el títol de La mar que se m’enduu

pres de l’escultura

La Vague.

 

Ciutat (1)

Mur. Fot. Frèia Berg, 2011

El que resta és la pedra
el paisatge immutable
el record de les hores a frec de pell.
Entro en l’oblit pel portal d’un temps que no em pertany.
De lluny m’esguarden ocells que em segueixen les passes
mirall endins on els somnis no acaben
per créixer en la paraula,
sentit únic de vida i de destí.

Segon bany de Medusa

Mediterrània II. Fot. Frèia Berg, 2008

Devastada, entreveig un raig de sol

mentre l’aigua m’acarona les despulles,

els ulls cansats

i el bleix fatiga l’aire.

Fins la llum abrusa a la llar dels poetes.

La felicitat és el color blau de la piscina.

Al lluny, Caront navega

per l’aigua fendida de riells.

 

Sang presa. Premi Miquel de Palol 2011 (2011)

L’última foto, per Frèia Berg

La darrera foto de la Leica C Lux-2. Fot. Frèia Berg, 29.XII.2011

 Me la vaig trobar carrer Jaume III amunt, a Palma, la tardor de 2007. Em vaig aturar mig per inèrcia davant de l’aparador de Casa Vila, un clàssic del comerç de Palma de tota la vida. M’havia fet un senyal de l’aparador estant: vine, sóc aquí i t’esperava…  Vaig entrar, me la vaig endur per un preu que m’ha compensat més que de sobres i des de llavors hem estat inseparables.

Hem compartit estones d’expectació, de curiositat, de felicitat, de descoberta: la neu de Petersburg, la mar de Sitges, els tornassols i les heures de la ciutat obstinada, la Mallorca que estimo, la meva pàtria provençal, la Itàlia eterna amb Roma de cap i casal, l’Atlàntic de Portugal, un París que era meu, la cabina 3, la Ciutadella de Barcelona i els milers d’imatges arrenglerades dins del Mac des d’on de tant en tant les porto a la pantalla per treballar-les fins a fondre la fotografia i la poesia en un sol alè.

Ha estat la meva memòria visual i la clau de les meves notes literàries. Ha estat un dels fonaments que han contribuït a confegir la meva escriptura i les idees que configuren els projectes que van seguint el curs latent dels rius amb la discreció i la plenitud de la saba que nodreix els baladres, les heures, els xiprers, els plàtans, les mimoses, els fonaments dels palaus barrocs de Roma i la desolació dels camps de batalla de la Gran Guerra.

Fa dos dies me la vaig endur per retratar la llum dels últims dies de l’any, les ombres de les baranes de l’escalinata de la Punta, la impunitat amb què la mar llueix la blavor més intensa de l’hivern, i un despatx amb vistes. I des del tercer pis estant, després d’haver esguardat el fistó blanc de les randes que la mar dibuixa a la platja de Sant Sebastià, s’hi abalançar tant que li va fallar el punt de recolzament i va caure a plom. Es va estavellar contra un sòl enfosquit per l’asfalt amb l’objectiu obert i mirant cap amunt: adéu, m’he trencat, tot s’acaba.

La vaig anar a cercar amb el cor en un puny. Escales avall temia no saber com plegar-ne les despulles. La vaig plegar de terra amb tota la cura de què vaig ser capaç, el marc desgavellat, la pantalla clivellada. Era la realitat vivent de la metàfora amb què Espriu acaba la Primera història d’Ester sobre el mirall de la veritat trencat en mil bocins, cadascun dels quals reflecteix una engruna d’autèntica llum…

I vaig veure que m’havia obsequiat amb el darrer regal: la imatge presa en el moment en què es va estavellar. Després vaig aconseguir connectar-la a l’ordinador per mirar de salvar totes les fotografies del matí. Van sortir totes llevat de la que va quedar fixada a la pantalla esquerdada; les he penjat a Facebook com el darrer àlbum. Aquesta figura en aquesta pàgina de bloc a manera de comiat sentimental i agraït. Gràcies, Leica…

Mar ennuvolada, per Bartomeu Ribes Guasch

Mar ennuvolada:
nit amb matinada
s’han de ben mirar
i acomiadar
sense mai tocar-se.
El blau torna rosa
i les vires blanques
semblan ser un engany
quan el fosc se’n va,
La comprensió
és fotografia
que revela el cel
que força la mar
a dormir tranquil.la.

Fot. Frèia Berg, 2011

Poema de Bartomeu Ribes Guasch

Balada del pessebre provençal

Sé un poble lluny de Provença…

J. V. Foix


Amb suro i sense molsa
amb mata i sense blat
font de paper de plata
llum del mur blanc


figures de Provença
petit país
que té mar i muntanyes
i el cel de blau a gris


la pastora que baixa
del cims més alts dels Alps
caputxeta posada
guiant el be més blanc

el caçador reposa
amb el conill i el gos
amb l’escopeta és a terra
mentre parla amb tots dos


l’alcalde i la gitana
l’home de l’ós
el cisteller i el músic
i el pastoret que dorm


l’àngel dalt de la Cova
vora l’estel
contemplant el seguici
enyora el cel


De lluny Cezanne s’ho mira
mentre va pintant
a l’ombra de la mata
vora el mur blanc.

Haikús de la tardor (11- 15)

Suite de les heures, T. Fot. Frèia Berg, 2011

(11)

Suite de les heures.

Encara la tardor

fins a la cendra.

(12)

Finestra blanca.

L’incendi de ponent

a mitja tarda.

(13)

A contrallum

el perfil de les ombres

la mar i el mur.

(14)

La vida endins

per sempre en el poema

i al cor de l’heura.

(15)

La tinta roja

pren el lloc de la sang

en l’escriptura.

Museu Romàntic

Vaig visitar fa poc el Museo Romántico de Madrid (Museo Nacional de Romanticismo, oficialment), rehabilitat el 2009 amb la voluntat de fer-lo més present en l’oferta museística de la ciutat castellana i de reconstruir el seu contingut amb un discurs d’acord amb els principis actuals de la museografia. És un palau situat al barri de Chueca i esdevingut museu per voluntat del seu darrer propietari, el marquès de la Vega Inclán, mecenes i col·leccionista, obert al públic el 1924 i integrat principalment per col·leccions de pintura, mobiliari i objectes. Seguit el decurs de la visita no vaig poder deixar de comparar el Museu Romàntic de Madrid amb la Casa Llopis de Sitges i, de retruc, amb Can Papiol de Vilanova i La Geltrú. Unes setmanes més tard vaig tenir l’oportunitat de prendre part en la visita guiada conjunta organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges a aquestes dues grans mansions catalanes que són testimoni de tota una època viscuda a distància de la capital de Catalunya, on els corrents ideològics i els esdeveniments arribaven i s’esdevenien matisats per les característiques de les respectives societats locals i les seves dinàmiques socials, polítiques i econòmiques.

Museu Romàntic (Sitges). L'ull de l'escala. Fot. Frèia Berg, 2011

Tornant aquests dies a Can Llopis, el nostre Museu Romàntic, el més poc conegut dels museus sitgetans, pensava en el gran capital històric i cultural que conté. La construcció que va culminar el 1793 Josep Bonaventura Falç i Roger amb el capital provinent del comerç marítim i de la urbanització del barri un cop adquirides les grans propietats rurals de la família dins i fora del terme, és un dels exponents més clars de la puixança d’una burgesia local que des del segle XVI lluitava per alliberar-se del domini feudal que imposava la Pia Almoina de la catedral de Barcelona, senyor de la Vila. La lluita havia costat tres plets que no havien arribat a bon port i van ser les Corts de Cadis (Visca la Pepa…!) les que van determinar l’abolició dels règims senyorials que detentaven un poder territorial que la corona espanyola va reconquerir d’un cop. Els Llopis van abraçar la causa liberal i Bernardí Llopis, el propietari més emblemàtic del casal, en va esdevenir abanderat i cap visible des de les fileres de la Milicia Nacional de Sitges estant.

Retrat de Bernardí Llopis i Pujol. Museu Romàntic (Sitges)

El perfil de Bernardí Llopis i Pujol (Sitges, 1814- Barcelona, 1891) fill de Manuel Llopis i Falç, primer propietari de can Llopis – el constructor, Josep Bonaventura Falç finalment la va vendre al seu cosí–, és el prototipus del burgès decimonònic terratinent, liberal i entusiasta del progrés i de la ciència. Un esperit preclarament romàntic inclinat vers la història, conservador de l’arxiu de la Vila, autor de l’entrada “Sitges” al diccionari de Pascual de Madoz i heroi defensor de Sitges als fets del Primer de Maig de 1838 enfront de l’atac dels carlins. Bernardí Llopis va transmetre el seu entusiasme per la història al seu fill, Joan Llopis i Bofill, autor de la primera història de Sitges que va veure la llum impresa el 1886, l’Assaig històric sobre la Vila de Sitges.

El retrat de Bernardí Llopis i Pujol llueix al vestíbul de la planta noble del Museu Romàntic de Sitges al costat de la efígie d’Isabel II i del retrat del germà del propietari, canonge de la catedral de Tarragona. Can Llopis, casa de senyors, conté tot l’atractiu de ser el casal d’una senyalada nissaga estretament vinculada a la Vila i la seva història i, alhora, un espai interpretatiu de com era la vida quotidiana durant el segle romàntic. Ho testimonien la planta noble, els pisos superiors habitats pel servei i el semisoterrani amb el celler on els Llopis elaboraven la Malvasia que avui dia perdura gràcies a les vinyes de l’Hospital de Sant Joan.

L'Hospital i la vinya

La institució n’és hereva gràcies a la voluntat testamentària del darrer membre de la família, el dipomàtic Manuel Llopis de Casades (Barcelona, 1885- Sofia, 1935). Sense oblidar el jardí, un espai deliciós amb heures i pedretes que mormolen vora les petjades.

La Malvasia, la vinculació sitgetana dels Falç-Llopis i la vida quotidiana del segle romàntic conviuen al museu amb una col·lpoecció única i singular, com són les Nines de Lola Anglada. Can Llopis de Sitges, el nostre Museu Romàntic, és una casa amb ànima i amb una diversitat de lectures i interpretacions que ens enriqueixen patrimonialment i culturalment. A l’abast…