Paisatge holandès (Fot. Frèia Berg)
Sempre que vaig a Holanda, el color del cel de plom gris combinat amb clarianes i escletxes de llum em retorna a la pintura dels seus clàssics – aquells paisatges plans sota nuvolades que mostren totes les tonalitats de la claror. Per a Jacob van Ruysdael tant és que siguin vistes de mar o de terra: tot és plana acompanyada de vegades pels núvols i altres pels arbres, alguna platja amb vaixells de velam groguenc. A Holanda hi ha moments que entre el record i la immediatesa se’m barregen els quadres amb les vistes que transcorren carreteres enllà.
Aquesta vegada el matí és de gris de pedra. El tren transcorre entre el ciment amb una normalitat i una puntualitat envejables, camí d’una ciutat que per uns dies es converteix en capital literària d’Europa acompanyada de dues altres. Passa pel conglomerat poliesportiu de l’Ajax, immens, i va deixant enrere els afores d’Amsterdam. A la vora d’Utrecht, ja abans d’entrar a la ciutat, es pressent el transcurs de les barcasses pels canals que s’endinsen per la ciutat.
Bicicletes contra el brick a Utrecht. Fot. Frèia Berg.
El paisatge urbà de les ciutats holandeses està configurat per cases de bric, bicicletes i els canals que s’entrecreuen els carrers. Les bicicletes són omnipresents, s’amunteguen als voltants de les estacions, de les oficines, dels col.legis i de qualsevol lloc on hi hagi vestigis d’activitat humana. Les lliguen a les baranes dels canals, als reixats dels parcs, vora els portals, arreu. El cel sempre és gris llevat dels dies que, com aquests, l’esclat de la primavera fa que la gent canviï de roba i de cara i els arbres deixin lluir els retalls de cel blavíssim rere el verd novell que cobreix el brancam.
Canal amb llum de migdia, Utrecht. Fot. Frèia Berg
Brick marró, finestres blanques, canals, bicicletes i uns arbres que esclaten esponerosos fidels a la claror i al sol temporalment de pas és el paisatge holandès que m’espera en aquesta ciutat d’Utrecht els dies en què hi té lloc la celebració del festival de literatura City2Cities, amb Barcelona i Praga de ciutats convidades. Cert que Barcelona hi és representada per l’inefable Ruiz Zafon, Eduardo Mendoza i Mercedes Abad.
Però la cultura catalana hi arriba en la relació d’amistat i admiració entre Salvador Dalí i Federico García Lorca que em van encomanar d’explicar i que il.lustro amb quadres de l’empordanès, amb la gran Acadèmia neocubista i el seu correlat literari, l’esplèndida Oda a Salvador Dalí del poeta andalús que els anys vint es declarava “catalanista furibundo…” i li escrivia un llarg i apassionat poema vessant d’estimació i admiració : “Una rosa en el jardín que tu deseas…” (…) “ ¡Oh Salvador Dalí de voz aceitunada!/
Digo lo que me dicen tu persona y tus cuadros. /No alabo tu imperfecto pincel adolescente,/pero canto la firme dirección de tus flechas.”
Poesia entre miralls. Fot. Frèia Berg
Al llarg d’un carrer ample, calmat i d’edificis de planta i pis propi de l’urbanisme centreuropeu del segle XVII i acompanyada d’Helena Overkleeft, autora de la traducció dels meus poemes al neerlandès, arribo una botiga d’antiquari.
Helena O. i jo compartint la lectura poètica. Fot. Bert Lever
Allà, davant d’una taula amb un ram de tulipes, envoltada de miralls, de làmpares i dels que han volgut venir a escoltar poesia, llegeixo en català el que Helena m’ha traduït i ella hi presta la veu en la llengua del seu país. Miralls, flors, objectes i la veu d’Helena són el meu paisatge interior holandès d’una breu estada en la que la placidesa de les aigües del canal, la bellesa del creixent dels arbres i els esqueixos del blaugris de primavera en configuren el rerefons, com si d’un retaule es tractés.
