Segona postal. De part de la Lucia Pietrelli i en Pau Vadell. Des de Trieste. La màquina d’escriure d’Umberto Saba: una empremta en cada tecla convertida en paraules i en versos.
(…) Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s’il.lumina per a altres; m’empenyen
encara mar endins l’esperit indòmit
i l’amor que fa patir la vida.
Umberto Saba, “Ulisses”. Mediterrànies
Publicat dins de El meu dietari, Les meves traduccions, Literatura, Poesia, Postals
Etiquetat com a Lucia Pietrelli, Pau Vadell, Trieste, Umberto Saba
Marina Tsvetàieva, per Ariadna Efron
Per a Ossip Mandelstam
D’on ve aquesta tendresa?
No són pas els primers
rínxols – que desfaig – i
he conegut llavis més obscurs.
Les estrelles s’encenen i s’apaguen,
- d’on ve aquesta tendresa? -
Els ulls s’encenen i s’apaguen,
ben a la vora dels meus ulls.
He sentit altres cants
de negra nit
- d’on ve aquesta tendresa? -
Al mateix pit de qui cantava.
D’on ve aquesta tendresa? –
i què se n’ha de fer, adolescent
murri, cantant rodamon,
de pestanyes – llaguíssimes.
18 febrer 1916
Publicat dins de Les meves traduccions, Poesia
Etiquetat com a Marina Tsvetàieva, Ossip Mandelstam
Una habitació amb vistes. Fot. Frèia Berg
Portal d’Orient, ciutat creditora dels epítets més oposats, aiguabarreig de tota la Mediterrània, Marcel Pagnol, Louis Brauquier, Yves Montand, Cannebière, Panier, Vieux-Port, Calanques, Arscenaux, Vieille Charité, passatges, bullabesa, mollets… són alguns, només alguns dels noms que vaig anotar durant els dies que vaig passar a Marsella a manera de diccionari de suggeriments. L’intercanvi de poesia contemporània per fomentar la traducció organitzat enguany per la Institució de les Lletres Catalanes i pel Centre International de Poésie Marseille (CIPM) ha tingut dues seus. A Farrera de Pallars el mes de maig els convidats van ser els poetes francesos Oscarine Bosquet, David Lespiau i Jean-Luc Sarré; amb els poetes catalans Elies Barberà i Sonia Moll, dirigits per la traductora Nathalie Bitthoun-Debruyne vaig iniciar a Farrera l’aventura que ens ha portat a tots plegats a Marsella aquest inici de tardor a l’empara del programa de traducció del CIPM Import-Export.
El pati de la Vieille Charité: visió matinal. Fot. Frèia Berg
Al complexe cultural que hostatja l’antic hospital de la Vieille Charité, al cor del barri del Panier, hi ha la seu del CIPM. Proveït d’una infraestructura bàsica i eficaç, com sala d’exposicions, sala d’actes i una biblioteca de més de quaranta-mil volums és, a hores d’ara, un prestigiós centre de creació i difusió de poesia contemporània que Emmanuel Ponsart i François Lespiau acomboien amb ambició cultural i amplitud de mires. L’antic complexe hospitalari, totalment restaurat, mostra amb orgull del seu estil neoclàssic acadèmicament perfecte.
Una visió gairebé metafísica... Fot. Frèia Berg
Quan hi arribem, al matí, el pati és un oasi de silenci que té per fites la pedra il.luminada i les seves ombres. És una superfície neta vorejada per un claustre de tres pisos, imatge gairebé metafísica com els quadres de Chirico. Sota cadascun dels arcs del pati un gran test de terra cuita acull una olivera per recordar-nos que som a Provença. Penso en aquests tocs de llum de la Mediterrània, en la claror fosca que escriuen René Char i Albert Camus…
Biblioteca i traduccions. Sònia Moll, Elies Barberà, Jean-Luc Sarré i David Lespiau. Fot. Frèia Berg
La biblioteca acull poetes i traductors. Tres dies de feina intensa han atorgat veu i dicció francesa als nostres poemes. Assaboreixo “El càntic de les grues” i “Germana anorèxia” d’Elies Barberà, “Colera” i “L’aranya” de Sònia Moll, i en rellegeixo “L’aniversari”. M’impressiona quan em toca el torn a mi i entre tots van trobar el sentit i les paraules d’equivalència entenedora als meus poemes.
Oscarine Bosquet i Nathalie Bittoun-Debruyne. Fot. Frèia Berg
L’exercici de traducció col.lectiva transcorre entre la primera versió que Nathalie Bittoun-Debruyne ens dóna de cada poema i la cerca de l’exactitud expressiva que cerquem en una segona i apuntada lectura. La precisió d’Oscarine Bosquet, de Jean-Luc Sarré i de David Lespiau, cadascú amb els seus matisos, fa que m’interrogui sobre el valor de les paraules, fins el punt d’arribar-me a plantejar de fer algun canvi en l’original en català. Per a ells he triat tres poemes de cadascun dels meus darrers llibres, Taller Cézanne (2007) i Aprenent a mirar (2011).
Joan Brossa al CIPM. Fot. Frèia Berg
Coincidint amb el final del taller de traducció, el CIPM inaugura una exposició de Joan Brossa, Les etceteras infinis, presentada per Glòria Bordons i Montserrat Prudon-Moral, i se’n presenten dues obres en versió francesa, Les etceteras i Sommaire astral, per Marc Audí i Glòria Bordons. Per celebrar-ho, Carles Santos actua amb un concert d’homenatge al poeta.
Jean-Luc Sarré, Oscarine Bosquet, David Lespiauy, Nathalie Bittoun-Debruyne, Elies Barberà, Sònia Moll, Vinyet Panyella.
Els poetes catalans tanquem la setmana amb la lectura dels nostres textos en català i en francès. Dintre de pocs mesos es presentaran a Barcelona els dos llibres fruit dels tallers de Farrera i de Marsella, de manera que aquesta experiència quedarà definitivament en negre sobre blanc i tots sis haurem guanyat terreny en llengua estrangera. De fa uns dies, els poetes catalans som presents a les pàgines de la revista del CIPM, Le cahier du Refuge (octobre 2011, núm. 204) juntament amb el monogràfic dedicat a Brossa.
M’agrada aquest títol. El refuge és la denominació de la residència que el CIPM ofereix als escriptors i consta en les col.leccions que publica. Però el seu significat va més enllà: la poesia és, certament, l’últim refugi. Viscut de Marsella estant aquest refugi ha estat una altra fita dels meus dies provençals.
Publicat dins de El Marge Llarg, Els meus llibres, Les fotos de Frèia Berg, Les meves traduccions, Poesia
Etiquetat com a Albert Camus, Carles Santos, Centre International de Poésie Marseille (CIPM), David Lespiau, Elies Barberà, Emmanuel Ponsart, Farrera de Pallars, Glòria Bordons, Instiutució de les Lletres Catalanes, Jean-Luc Sarré, Joan Brossa, Marc Audí, Marsella, Montserrat Prudon-Moral, Nathalie Bittoun-Debruyne, Oscarine Bosquet, Provença, René Char, Sònia Moll
Interior de l'apartament de M. Tsvetàieva a Moscú (1914-1922). Fot. Frèia Berg, 2011
“Perquè seré poeta fins el darrer espasme”
(Marina Tsvetàieva)
Una vida errant, una existència marcada per un viure extrem en el que la vida i la poesia eren aiguabarreig i òsmosi, un individualisme a ultrança que la feia sentir diferent dels altres, un trànsit per llargs exilis que la van convertir en doblement apàtrida: del seu país i de la comunitat russa emigrada a l’Europa dels anys vint. Marina Tsvetàieva (1892-1941) és, juntament amb Anna Akhmàtova, la veu poètica més potent de la Rússia del primer terç de segle, al costat també d’Ossip Mandelstam, Boris Pasternak, Alexander Blok, potser també de Maiakowski. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, grup o escola, la seva és una obra inclassificable i potent, renovadora de la poesia del seu temps i més enllà i una veu que clama per un món inadmissible. Una escriptura violenta i violentada fins a la sintaxi i la puntuació. Una poètica que confessa “la força del seu dolor”, que “l’estat de creació és l’estat de l’obsessió” i que escriu perquè són els poemes el que l’empenyen fins el punt d’escriure’ls fins i tot a desgrat.
Nascuda en una família abocada a les arts i a les lletres, Marina Tsvetàieva des de petita es va dedicar a la música, que va abandonar per la poesia. El pare va ser un important historiador de l’art, conservador de l’antic museu Roumiatsev i fundador del primer museu de Belles Arts, l’actual Museu Puixkin de Moscú. La mare, muller en segones núpcies, era pianista. D’ella va heredar la passió per “la música, la natura, els poemes, (…)” Va passar la infantesa acompanyant-la pels balnearis europeus i freqüentant diversos centres pedagògics. El 1910 publica el primer poemari, Àlbum del vespre, gràcies al qual va gaudir de l’amistat i la protecció del crític i escriptor Maximilian Voloshin. Dos anys més tard es casa amb Sergei Efron, amb qui manté una relació matrimonial complexa de la que van néixer dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina.
“Es truca amb prudència tres vegades.
Enemic tendre, insegur amic, – Tu
no m’enganyaràs! Tu no ets un pelegrí
al terme de la seva ruta. – És així
que es truca al cor – per amor.
És així que l’Infern negre
baixa els ulls per trucar al Paradís.”
Quan Efron s’alia a l’exèrcit blanc els dies de la Revolució començà per a Marina una vida de privacions, misèria i exilis. La filla petita mor de fam en un orfelinat on la seva mare l’hi havia portat convençuda que la podrien nodrir millor que ella.
“Una estrella a sobre del bressol – i una estrella
sobre del taüt! I, en mig -
com un tou de neu blava – una vida llarga. –
Per bé que sóc la teva mare,
no tinc res més a dir-te,
estel meu.”
El 1922 deixa Moscú i inicia un llarg exili a Berlin, Praga -on neix el seu fill Georgy, que ella anomena Mur – i París; un París que se li fa hostil degut a la posició del marit, cada vegada més decantat vers el nou govern soviètic. Les convulsions polítiques de Rússia condicionen la família constantment i la penúria econòmica és contínua; el bandejament literari, també. La vida de Marina és també convulsa i difícil però la passió lírica de la seva obra constitueix un dels passatges més bells de la poesia del segle. Com també ho són els intercanvis epistolars amb els grans poetes del moment, com R. M. Rilke o Boris Pasternak. Sola amb el fill cada vegada més agrest i difícil, Marina torna a Moscú el 1939. Poc després el seu marit i la filla gran són detinguts. Efron morirà afusellat el 1941 i Alia passarà anys en un camp de treball. Les portes se li van tancant una darrera l’altra i la misèria és extrema.
“La vida és una estació; aviat me n’aniré; on – no ho sabria pas dir.” El darrer viatge de Marina Tsvetàieva Volga avall, és el de la deportació de Moscú fins a Elabuga, a Crimea. Són dies de guerra i no ha pogut obtenir res més que un passatge de deportats per a ella i el fill. El 31 d’agost Marina es penja a la cabana de fusta que els allotja. És enterrada en una tomba sense nom. Setanta anys més tard els seus poemes són estendard i flama:
“Però el dolor, dins del meu pit – és més vell
que l’amor, més vell que l’amor.”
Publicat dins de El Marge Llarg, Les fotos de Frèia Berg, Les meves traduccions, Poesia
Etiquetat com a Anna Akhmàtova, Boris Pasternak, Marina Tsvetàieva, Maximilian Voloshin, Ossip Mandelstam, Rilke
Collaret d'ambre de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
Un collaret d’ambre, una boquilla de nacre, un cinturó de reixeta, dos quaderns amb cobertes de tela. Són els objectes que juntament amb fotografies, postals, manuscrits i edicions construeixen la memòria de la poeta Marina Tsvetàieva (1862-1941) a l’apartament que va habitar a Moscú entre 1914 i 1922. Una habitació recrea la infantesa de les seves dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina. La petita va morir de fam el 1919; la seva mare l’havia portada en un orfelinat pensant que allà la podrien nodrir millor que ella. A l’exili de Praga, va néixer el seu fill Giorgi, que ella anomenà de sempre Mur. Amb ell retornà a Moscú després d’una vida exiliada a Berlin, Praga i París el 1939. Va ser amb Mur amb qui va ser deportada a Yelabuga el 1941, on es va penjar a la cabana de fusta que els havia estat destinada el 31 d’agost de 1941. Avui se’n compleixen setanta anys. Mur no va veure el cos de la seva mare morta ni va assistir a l’enterrament. Va morir al front de guerra el 1944, amb dinou anys. Àlia, la germana que els va sobreviure a tots, va estar internada en un camp de presoners i des del seu alliberament es va dedicara en cos i ànima a perpetuar i rehabilitar la memòria de la seva mare.
El 1926 Marina Tsvetàieva havia omplert un qüestinari tramès per l’escriptor Boris Pasternak amb la finalitat d’incloure-la en un diccionari d’escriptors russos del segle XX. No es va cenyir a les preguntes sinó que va elaborar un text autobiogràfic per on es mostra la seva personalitat, única. Una vida errant sempre als límits marcada per la passió vital, per un individualisme extrem que va exercir amb total llibertat, per la vivència de l’absolut en l’amor i en la poesia.
“Tot poeta, fins i tot si té mil milions de lectors només s’adreça a un de sol, com cada dona – també si té mil milions d’amants – només s’adreça a un de sol”.
Dos dels "Carnets" de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
“Escric poemes des dels sis anys. En publico des dels setze (…)
El meu primer llibre: Àlbum del capvespre. El vaig editar jo mateixa quan encara estudiava a l’institut. Primera crítica – un gran article de benvinguda de Max Volochine. No conec influències literàries, conec influències humanes.
Els meus escriptors preferits (entr els contemporanis) – Rilke, P. Rolland, Pasternak.“
El mateix any 1926 manté una correspondència intensa i profunda amb R. M. Rilke i Boris Pasternak. Rilke li va trametre un exemplar de Les elegies de Duino amb una endreça que mostra la compenetració poètica i humana de dos éssers tocats pel do de la poesia, de la que en fan l’únic motiu de viure:
“Ens toquem. ¿Amb què? Amb el frec d’ales,
amb el frec de la nostra pròpia llunyania (…)”
La mort de Rilke al cap de poc temps desencadena una de les més belles elegies de Tsvetàieva, en la que la poeta l’identifica amb la poesia mateixa:
“Com va l’escriptura en aquest lloc nou?
Tu ets, el poema és: tu ets el poema, tu mateix – “
La relació de Tsvetàieva amb els poetes rusos del seu temps no obeeix a cap altre criteri que a la seva passió poètica envaïda sovint per totes les gradacions de l’amistat, l’amor i l’admiració i que tradueix en cicles de poemes. Succeeix amb Ossip Mandelstam, amb qui va mantenir una breu i intensa relació amorosa; amb Maiakowski, a qui admira malgrat el seu compromís amb la nova URSS; amb Alexander Blok, amb Anna Ahkmàtova, a qui dedica tota una suite que desborda admiració.
Akhmàtova i Tsvetàieva no es van veure físicament fins el 1941 a Moscú en una trobada organitzada per amics comuns. La seva diferent visió de la vida no es traduïa en rivalitat sinó en posicinament als extrems. Akhmàtova és tota ella harmonia; Tsvetàieva és tota excés. La conversa va ser breu, Marina va recitar i va oferir-li un collaret d’ambre fosc en forma d’enfilall i la còpia del Poema de l’aire que havia escrit a París. Després del suïcidi de Tsvetàieva, Akhmàtova va escriure a la filla de la poeta que la mort no havia estat només una decisió individual sinó que el temps que els havia tocat de viure n’havia esdevingut l’assassí.
“No pertanyo ni formaré part de cap corrent poètic o polític. A Moscú, per raons purament circumstancials, vaig ser membre de la Unió d’Escriptors i, em sembla, de Poetes.
El que més m’estimo del món: la música, la natura, la poesia, la soledat.
Una total indiferència enfront de la vida pública, del teatre, de les arts plàstiques, de la visutalitat. El meu sentit de la propietat es limita als meus fills i als meu quaderns.
Si tingués escut d’armes hi escriuria: “No et dignis a res”
La vida és una estació; me n’aniré aviat; on – no ho sabria pas dir.”
Correspondències de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
Vaig conèixer la poesia de Tsvetàieva els anys vuitanta i des de llavors no l’he deixada. És una poesia radical, violenta, inclassificable i radical. Per a qui va definir l’estat de creació com un estat d’obsessió, l’escriptura poètica empeny des de dins:
“Totes les meves obres sempre m’han triat prenent la meva força en tant que signe distintiu i les he escrites sovint – gairebé a desgrat“,
Aixi, la poesia esdevé l’únic sentit de la vida. Poeta errant, més que dona emigrada, fos a Moscú, París, Berlin, Praga o qualsevol altre dels indrets on va fer estades sovint de supervivència, Tsvetàieva encarna més que ningú la força vital i absoluta de la poesia. Per això la llegeixo i per això en tradueixo poemes i proses: com un exercici de retroalimentació i, també, com la invocació d’una presència que se’m fa necessària. Per aquest motiu hi he volgut retornar aquest darrer dia d’agost, setanta anys després que es va penjar amb la corda que Pasternak li havia donat per lligar les maletes camí de la deportació al seu darrer destí. Brodsky explica que la veu de Tsvetàieva va proclamar el que fins el moment havia estat inaudit en la poesia rusa, com era la inadmissibilitat del món. No com una reacció revolucionària o antirevolucionària sinó en tant que l’aspiració a una vida més alta. Tsvetàieva m’acompanya i n’aprenc a modular el cant en una poesia que voreja i viu als límits.
Publicat dins de Les fotos de Frèia Berg, Les meves traduccions, Poesia, Uncategorized
Etiquetat com a Anna Akhmàtova, Boris Pasternak, Marina Tsvetàieva, Ossip Mandelstam, Rilke
Bust de Marina Tsvetàieva. Casa de la poeta a Moscú. Fot. Frèia Berg, 2011
“L’acte de creació és un acte d’obsessió. Mentre no ha començat, – “obsessió”, mentre no ha acabat – “possessió”. Algú, alguna cosa et penetra, la teva mà és un executant no de tu sinó d’aquesta cosa. Qui és? El que, a través de tu, vol existir.”
(…)
“La voluntat creativa és pacient”.
Marina Tsvetàieva. L’art a la lumière de la conscience. Le temps qu’il fait, 1987.
Publicat dins de Les meves traduccions, Literatura, Poesia
Etiquetat com a Marina Tsvetàieva
Marina Tsvetàieva
Cada poema – un fill de l’amor,
Una criatura per sempre, desproveïda de tot .
Un nounat – deixat vora
la rodera, a ple vent.
L’infern al cor, al cor l’altar,
- el paradís i la vergonya – Qui
és el pare? Un tsar, potser?
Potser un tsar – potser un lladre.
14 agost 1918
Així no s’esperen les cartes,
és així que s’espera – la carta.
Tros de paper, al voltant una cinta
de cola. A dins – una paraula.
I la felicitat. I és tot.
No s’espera així la felicitat,
és així que s’espera – el final:
la salvació del soldat
i dins del pit – una bala,
tres ploms. Els ulls són vermells.
I només. I és tot.
Sense felicitat – ets vella!
Llum – el vent l’ha apagada!
Quadrat del pati
i la boca negra dels fusells.
(Quadrat de la carta:
de la tinta i de l’encís!)
Per a un somni de mort
ningú no és vell!
Quadrat de la carta.
11 d’agost 1923
Interior de l’apartament de Marina Tsvetàieva, Moscú. Fotografia de Frèia Berg (2011).
Estudi de Marina Tsvetàieva a Borisoglebsky, Moscú
Les meves passes són lleus
- és lleu el meu pensament –
les meves passes són lleus
la cançó meva és sonora –
Déu m’ha deixat sola
al bell mig del món;
- ja no ets una dona sinó ocell,
doncs – vola i canta.
Fotografia de Frèia Berg (2011)
Publicat dins de Les fotos de Frèia Berg, Les meves traduccions, Poesia
Etiquetat com a Marina Tsvetàieva, Moscú
“He parlat de la inutilitat de l’art, però no he parlat dit la veritat sobre el consol que procura. El plaer que m’atorga aquest exercici de la ment i del cor rau només en què aquí, en el silenci del pintor o de l’escriptor, es pot recrear la realitat en el sentit més profund. Els nostres actes quotidians són, de fet, l’harpillera que oculta la tela teixida d’or (…) Per mitjà de l’art assolim una feliç transacció amb tot el que ens fereix o ens venç en la vida de cada dia, no per a defugir el destí, com tracta de fer la gent corrent, sinó per a complir-lo en totes les seves possiblitats: les imaginàries.”
Lawrence Durrell, Justine. (Anotació, i traducció, de 1988)
Publicat dins de Arts, El meu dietari, La meva narrativa, Les fotos de Frèia Berg, Les meves traduccions, Literatura, Poesia, Valors
