La dona lectora i la “Novel.la romàntica” de Santiago Rusiñol

L

La Vanguardia d’avui, 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, dedica un interessant reportatge a les dones lectores a través de la representació iconogràfica, citant algunes de les obres més remarcables de la pintura moderna. Novel.la romàntica,  de Santiago Rusiñol, pintada a París el 1894, és citada sovint com a  iconografia  i paradigma de dona lectora modern o de la lectura.

Aquests és un dels quadres dels que el seu autor va quedar més satisfet d’haver pintat, fins el punt de confessar que era el millor que havia fet fins el moment. Així ho comentava per carta al seu amic i confident del moment, el crític Raimon Casellas. La model és la que durant un temps Rusiñol va preferir entre moltes altres, Estefania Nantas.  Va posar per a La senyoreta Nantas del quadre que es conserva al Cau Ferrat, tota vestida de negra; la de Una romança, tocant el piano mentre el mestre la contempla – el mestre que no es altre que Eric Satie, enamorat de Nantas, a qui li va dedicar un de les seves composicions. Nantas és la model preferida per Rusiñol durant la seva etapa del Quai Bourbon, a Paris, ja fora de l’ambient de Montmartre (1893-1895). El quadre que l’ha feta universalment famosa, a part de Novel.la romàntica, és La morfina.

El quadre va ser presentat, juntament amb Una romança, a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894). El crític Raimon Casellas es va entusiasmar amb l’obra així que la va veure i escriví a Rusiñol: “He vist els dos quadres teus. El de la dona a la ximeneia és recontrarecollonut. El tallat de la tela és, per si sol, una adivinació. Tan apaisat com és, dóna la impressió de la grandària de l’estància i de la soledat de la figura d’un modo portentós. A més, l’horitzontalitat de les línies el fa íntim, quiet, silenciós, així com l’harmonia apagada dels tons li dóna aires de somni distinguit. La figura acertadament endolada, de semblant vaporós i com detraqué i posada amb natural abandono, escau divinament en aquell medi entre senyorial i melancòlic, a on sembla que hagin passat coses tristes, històries misterioses i novelesques d’altres temps. El dibuix de punta, el ça avec ça, de primera. T’auguro un èxit colossal entre els amateurs intel.ligents i potser un èxit de públic per la part psicològica que l’obra conté. “

Raimon Casellas la va encertar de ple. L’obra va obtenir un gran èxit de crítica i de públic, així com un diploma del certament. Va ser adquirida per l’Ajuntament per tres mil pessetes. Avui forma part de la col.lecció d’Art Modern del MNAC.

M’ha agradat veure-la reproduida a gran format – tal com fa el quadre, 140 x 221, a les pàgines de La Vanguardia perquè aquest fet corrobora l’actualitat i la modernitat de l’artista. I també, ho confesso, perquè és un dels meus quadres preferits…

Nena de la clavellina

 

Et contemplen meravellats, menuda.

Veuen poc més que l’aire vague que t’envolta

pintat tot just per suggerir-nos

un incert sentiment de melangia

i el d’una lluminosa intimitat.

Els interesses poc, en realitat:

el nom, l’edat, amb quines altres nenes

jugaves per la platja i el carrer o amb les nines de drap

- vestit blau dels diumenges i un llaç a la cintura.

 

La llum del pati alleugereix l’estança que t’acull

entre els silencis dels palaus d’hivern,

la música de la Cobla del Pensil

i la remor de la mar que sempre recomença.

Tu ho embolcalles tot amb clarors de tendresa.

 

Petita Teresa, aquesta clavellina

et va esborrar el nom i en vam perdre memòria.

 

La nena de la clavellina és una obra de Rusiñol pintada a Sitges, el 1893. La petita Teresa Mirabent i Planas era una de les nenes que sovintajaven el Cau Ferrat i jugaven amb Maria Rusiñol, filla de l’artista, quan hi venia; eren d’edats similars. La Teresa surt en una altra obra de Rusiñol, Les nenes del pati blau, conegut inicialment amb el títol de Patio de la Tereseta (1892). Tots dos quadres figuren al Cau Ferrat perquè l’artista no se’n va voler desprendre mai, i són emblemàtics de l’etapa rusiñoliana de Sitges. Quan Teresa es va fer gran es va casar, ben jove, i va morir a conseqüències del seu primer part.

Nena de la clavellina ha estat aplegat al meu poemari Exposició antològica (2008).

El Cau, arran dels ulls

Dos anys després del tancament del Cau Ferrat per les obres que s’hi estan portant a terme, una important part de la col.lecció es mostra sota el denominador comú de la seva aportació a l’Art Modern.

         L’exposició que organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges amb el títol de L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat constitueix una nova i diferent oportunitat per contemplar la més acurada tria de les peces d’aquest museu tan singular i tan nostre. El Cau Ferrat, museu del Modernisme, depassa l’estricta frontera local perquè l’art que hi aixopluga – per dir-ho amb les paraules que faria servir el seu Senyor – és un art antic i modern de vocació i de factura universal, tant per la quantitat d’obres que s’hi mostren com per la seva qualitat i la seva significació en el respectiu context artístic.

         El Cau, alhora, és tot ell peça única, pel contingut i també pel continent. És  un edifici que sorgeix de la voluntat fundacional d’un jove Rusiñol que el 1893 crea l’indret que acull la seva col.lecció artística ja llavors valorada i preuada, el seu habitatge entre nosaltres, i el taller d’artista on pinta i escriu durant llargues temporades. És l’àmbit on perviu l’art total, on música, pintura i literatura conviuen convertint en realitat tangible l’expressió de la voluntat creativa de Rusiñol i els artistes que el visiten i l’envolten.

         Mentre actualment es treballa en el projecte d’obres que l’han de convertir en un museu amb totes les exigències d’un museu modern conservant íntegrament el seu caràcter únic, el Cau continua viu. Els treballs de catalogació automatitzada  estan en procés per tal de fer accessibles els catàlegs de les seves col.leccions – forja, pintura, vidre, ceràmica, escultura, dibuix… – des de la pàgina web dels museus de Sitges.  Al llarg d’aquests dos anys, continuant la planificació del Departament de Restauració del Consorci del Patrimoni de Sitges, s’ha prosseguit la restauració i conservació preventiva de les obres del museu, de manera que les que configuren l’exposició llueixen en tot els seu esplendor. Els estudis de determinades obres que es porten a terme actualment ens poden donar sorpreses d’autories i dates.

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat permet contemplar arran d’ulls el que estàvem acostumats a veure omplint totes les parets del Cau, abassegades pel blau intens que reconeixerem, també, a la primera planta de Miramar. L’exposició s’organitza en tres àmbits que, successivament, ens presenten la figura del senyor del Cau Ferrat i col.leccionista per excel.lència amb una interessant iconografia; les principal obres de la col.lecció d’art antic que constitueix un dels fonaments de la modernitat rusiñoliana i una extensa mostra de pintura, dibuix i escultura en la que es mostra linealment l’obra de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Clarasó, Miquel Utrillo, Darío de Regoyos,  A. Mas i Fondevila, Joaquim de Miró, Gustave Violet, Joan Llimona, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Ignacio Zuloaga, Isidre Nonell, Carles Casagemas, Manolo Hugué, Picasso i Pau Gargallo, entre altres.

L’exposició és organitzada i produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges, amb la col.laboració del MNAC, del que és secció el Museu Cau Ferrat, sota el comissariat de l’historiador de l’art Ignasi Domènech. Per primera vegada s’hi incorporen elements de tecnologia de la informació en diverses obres. Amb  l’aplicació dels codis QR a aquelles que han estat objecte del programa de La peça del mes es pot rebre presencialment directament al mòbil la informació publicada a les fitxes.

Durant vuit mesos tindrem l’oportunitat de reveure les obres més emblemàtiques i descobrir tota una altra dimensió del Cau Ferrat. El discurs selectiu i lineal de l’exposició permet noves lectures i reflexions d’un conjunt de peces que resten obertes a la creació de coneixement, al gaudi i a la contemplació per part de tota mena de públics. El Cau, arran dels ulls, és una oportunitat única.

SANTIAGO RUSIÑOL. LA CAMPANYA DE POBLET DE 1889

>Retorn a Miquel Utrillo i Morlius

>
Unes impressionants fotografies de Rafael Guinart mostren l’enterrament de Miquel Utrillo Morlius. És el diumenge dia vint-i-un de gener de 1934, ara fa setanta-cinc anys, un migdia clar i assolellat. Només trenquen el silenci del seguici el soroll de les potes dels cavalls del cotxe fúnebre i les passes dels que l’acompanyen camí del cementiri de Sant Sebastià. Al pas pel Racó de la Calma el silenci es torna més sever, perquè Utrillo passa per darrera vegada per davant del que ha estat la seva gran obra a Sitges. Finalment, després de setanta-dos anys d’una vida inquieta, sovint difícil i acomplerta en la seva particular vivència de les arts, Miquel Utrillo i Morlius reposa per sempre a Sitges al costat de la dona amb qui va construir una llar i una vida de família.

Durant dècades Utrillo va viure una vida atzarosa. D’infant a adolescent va passar dues temporades a l’exili per causa de les idees liberals del seu pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu. Dels dies transcorreguts a Amélie-les-Bains en resten fotografies d’un adolescent que dibuixava i alguns dels seus àlbums. El 1880, exiliat de nou a París, alterna els estudis d’enginyer amb la vida bohèmia. Són anys d’aprenentatges de tota mena i de viatges per Europa. Entre 1884 i 1886 viu a temporades per Bèlgica i Alemanya.

Vers 1880, a la Societat Catalana d’Excursions, d’on ja és soci un actiu soci de divuit anys, entra en contacte amb Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, amb Enric Clarasó, Ramon Canudas i Ramon Casas. El 1887 treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Bohemi i periodista a París de 1889 a 1892; el 1893-1894 malviu pels EUA fins que torna a París, on Rusiñol l’acull al Quai Bourbon i el 1895 el porta a Sitges, per primera vegada. Però Sitges encara no és un ancoratge definitiu.

Entre Barcelona i París, entre els 4 Gats i Pèl & Ploma, Forma i la direcció artística de l’Enciclopèdia Espasa, continua la vida transeunt i viatgera fins que el 1910 comença la gran obra de Maricel. El matrimoni amb Lola Vidal i Ribot el 1912, l’assentament definitiu a Sitges el 1913 i el naixement dels dos fills, Miquel i Joan, atorguen l’estabilitat familiar i afectiva a un personatge que, segons Carles Capdevila, semblava tocat d’un “halo enigmàtic”. Característica que no es devia a cap altra cosa que a la humil precarietat de les seves condicions de vida durant molts anys. Mai no va deixar de viatjar. Els paratges diversos d’Europa, EUA, Canadà i l’Àfrica del Nord queden incorporats a la seva biografia. Als seixanta-cinc anys va emprendre l’aventura del Poble Espanyol viatjant arreu de l’Estat, i al seixanta-nou encara se’l troba a Berlin, camí de Viena. Cansat però satisfet.

Molt probablement Miquel Utrillo i Morlius ha estat un dels catalans que ha acumulat més qualificacions professionals: crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decorador… La cèdula personal que l’Ajuntament de Barcelona li expedeix el 1907 l’acredita com a pintor, i l’any següent, com a “literato”. De personalitat proteïforme i d’esperit enciclopèdic mai no va ser home d’un sol ofici. Però les úniques constants que el caracteritzen des dels anys de la primera joventut són la curiositat científica i intel.lectual i la plena implicació en el medi artístic. La seva trajectòria vital i vocacional està guiada en tot moment per la dèria de l’art, de la intervenció en el medi artístic, des de la creació i des del coneixement.

Més enllà del llegat sitgetà, més enllà de la seva presència visible en moltes de les iniciatives artístiques empreses de Sitges estant o a Barcelona, Utrillo és un nom de referència inexcusable en els medis artístics catalans i hispànics, i un gran coneixedor de les millors col.leccions artístiques d’arreu. L’experticitat el va portar a elaborar informes, estudis i projectes concretats en major o menor fortuna. “Tot un ambient artístic català dels tres darrers quinquenis del segle XIX i de la primera dècada d’aquest gira a l’entorn d’Utrillo”, escrivia J. F. Ràfols el 1934.

Retornar a la seva figura és un exercici de redescoberta d’un home que, actuant sovint des de les bambalines, va esdevenir un dels homes més representatius del medi artístic de tota una època, des del que va treballar amb constància, amb convicció i sense defalliments. Ell ja deia que “la gràcia, el mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24 de gener del 2009