Dia Internacional dels Museus a Sitges: una celebració

Arribat el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, és un bon moment per fer un balanç dels primers mesos de l’any als Museus de Sitges. L’esforç d’activar la seva vida quotidiana amb projectes ja existents i implementant-ne de nous ha donat uns primers resultats que marquen un canvi de ritme en la vida cultural de la Vila i en la contribució dels museus sitgetans al panorama general dels museus catalans. La cultura en temps de crisi és un revulsiu i un antídot contra decaïments de tota mena i un estímul  per a la creativitat, el  coneixement i lleure. Un lleure productiu, enriquidor perquè el gaudi dels béns culturals i del patrimoni cadascú el pot assimilar en la mesura que vulgui.

        Dues exposicions inaugurades aquesta primavera i programades fins a la tardor són la marca i la més important oferta del Consorci del Patrimoni de Sitges d’aquesta temporada. L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat, instal.lada des del 30 d’abril a Miramar i amb dos milers de visitants fins el moment, acull les obres més significatives del col.leccionisme de Rusiñol i de la modernitat artística amb seu al Cau Ferrat. Era important retornar les col.leccions del museu al públic i amb aquesta s’ofereix, a més, la possibilitat de veure les obres com mai hem tingut l’oportunitat de contemplar-les, arran d’ulls, ben de prop, perquè hi puguem descobrir traces i matisos que des del seu lloc habitual és gairebé impossible de percebre. L’aplicació tecnològica dels codis QR de manera experimental i la seva entusiasta recepció per part del públic confirma la necessitat d’introduir al Cau Ferrat – i també a Maricel i al Museu Romàntic – les tecnologies de la informació que propicien i faciliten una nova manera d’accés als béns culturals.

        L’exposició que la Fundació Stämpfli dedica a l’artista contemporani Erró ofereix una visió inèdita entre nosaltres d’aquest ull planetari que amb mirada crítica i irònica i amb un domini extrem del llenguatge de la figuració narrativa passa revista del món contemporani des del compromís amb humor i humanisme.

        Les exposicions han constituït el punt d’arrencada per a l’ampliació dels serveis al públic: visites guiades diàriament en català, castellà i anglès a L’Art Modern – i aviat a la mostra Erró -; inclusió de la Fundació Stämfli i de totes dues mostres al programa La peça del mes;  tallers familiars, i una primera edició de productes de marxandatge triats acuradament per al consum del tota mena de públics.

        El canvi d’orientació i la millora de la política de comunicació del CPS s’ha iniciat amb la creació de la marca Museus de Sitges que, sense desdir la formulació administrativa en concreta el seu abast. Alhora, l’aposta per la informació actualitzada i permanent s’esdevé constantment en la nova pàgina web www.museusdesitges.cat, així com en la presència dels museus sitgetans a les xarxes socials de facebook i twitter.

        Entre les activitats previstes més a curt termini, hi ha la programació del Sitgestiu Cultural 2012, que es presentarà durant el proper mes de juny i l’organització d’una jornada d’estudi de caràcter obert, conjuntament amb la UAB, sobre el col.leccionisme, el comerç de l’art i els museus que se celebrarà al Palau de Maricel el proper 5 d’octubre.

        Deixo per al final la situació actual del projecte d’obres del Cau Ferrat i de Maricel perquè és el més important que a hores d’ara s’està esdevenint. Des del 27 d’octubre d 2007, en què la Comissió Executiva i el Consell General del CPS van acordar encarregar la modificació del projecte, suprimint la pantalla de vidre, la passera de ciment damunt del mar i l’aixecament del sòl de la planta noble del Cau Ferrat, el calendari previst s’ha anat complint sense més entrebancs que els que comporta la redacció d’un reformat tan complex com aquest i la seva correcta tramitació administrativa i institucional. A hores d’ara es treballa en el projecte executiu del reformat – el bàsic està ja aprovat per part de la Comissió Territorial de Patrimoni – i en altres aspectes, el més important dels quals és el projecte museogràfic. De tot el conjunt de temes relatius a les obres hi haurà ocasió de parlar-ne més llargament.

        Per la feina realitzada i per la feina que queda per fer, els Museus de Sitges celebren aquest 18 de maig amb jornada de portes obertes,  visites guiades gratuïtes i  un recital nocturn de poesia i música al Museu Romàntic que descobrirà el vessant poètic de Rusiñol. Val la pena compartir aquesta diada, que es clourà amb un brindis pel present i el futur dels Museus de Sitges.

La dona lectora i la “Novel.la romàntica” de Santiago Rusiñol

L

La Vanguardia d’avui, 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, dedica un interessant reportatge a les dones lectores a través de la representació iconogràfica, citant algunes de les obres més remarcables de la pintura moderna. Novel.la romàntica,  de Santiago Rusiñol, pintada a París el 1894, és citada sovint com a  iconografia  i paradigma de dona lectora modern o de la lectura.

Aquests és un dels quadres dels que el seu autor va quedar més satisfet d’haver pintat, fins el punt de confessar que era el millor que havia fet fins el moment. Així ho comentava per carta al seu amic i confident del moment, el crític Raimon Casellas. La model és la que durant un temps Rusiñol va preferir entre moltes altres, Estefania Nantas.  Va posar per a La senyoreta Nantas del quadre que es conserva al Cau Ferrat, tota vestida de negra; la de Una romança, tocant el piano mentre el mestre la contempla – el mestre que no es altre que Eric Satie, enamorat de Nantas, a qui li va dedicar un de les seves composicions. Nantas és la model preferida per Rusiñol durant la seva etapa del Quai Bourbon, a Paris, ja fora de l’ambient de Montmartre (1893-1895). El quadre que l’ha feta universalment famosa, a part de Novel.la romàntica, és La morfina.

El quadre va ser presentat, juntament amb Una romança, a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona (1894). El crític Raimon Casellas es va entusiasmar amb l’obra així que la va veure i escriví a Rusiñol: “He vist els dos quadres teus. El de la dona a la ximeneia és recontrarecollonut. El tallat de la tela és, per si sol, una adivinació. Tan apaisat com és, dóna la impressió de la grandària de l’estància i de la soledat de la figura d’un modo portentós. A més, l’horitzontalitat de les línies el fa íntim, quiet, silenciós, així com l’harmonia apagada dels tons li dóna aires de somni distinguit. La figura acertadament endolada, de semblant vaporós i com detraqué i posada amb natural abandono, escau divinament en aquell medi entre senyorial i melancòlic, a on sembla que hagin passat coses tristes, històries misterioses i novelesques d’altres temps. El dibuix de punta, el ça avec ça, de primera. T’auguro un èxit colossal entre els amateurs intel.ligents i potser un èxit de públic per la part psicològica que l’obra conté. “

Raimon Casellas la va encertar de ple. L’obra va obtenir un gran èxit de crítica i de públic, així com un diploma del certament. Va ser adquirida per l’Ajuntament per tres mil pessetes. Avui forma part de la col.lecció d’Art Modern del MNAC.

M’ha agradat veure-la reproduida a gran format – tal com fa el quadre, 140 x 221, a les pàgines de La Vanguardia perquè aquest fet corrobora l’actualitat i la modernitat de l’artista. I també, ho confesso, perquè és un dels meus quadres preferits…

Discurs inaugural

 

Ara que ja fa uns dies que l’exposició L’Art modern. Obres mestres del Cau Ferrat va obrir les seves portes a Miramar, recupero el text que vaig llegir com a discurs inaugural.

 Un discurs, que té moments per a tot, manté en el nucli dur allò que és essencial i que vol transmetre més enllà de les salutacions, dels agraïments i de les circumstàncies. És a aquesta essència on vull retornar publicant-ne alguns fragments en aquesta mena de dietari de bord que és El Marge Llarg, on es va donant compte d’una determinada visió del pas del temps i de les circumstàncies que ens forgen.

“Avui que treballem perquè el Cau Ferrat, el més genuí i autèntic Museu del Modernisme, esdevingui un museu del segle XXI sense perdre ni un bri del seu caràcter artístic únic, obra d’art que embolcalla la col.lecció de col.leccions artístiques, autèntic compendi de la modernitat tant pel que fa a l’art antic com de l’art modern que va veure néixer i va propagar, obrim les portes d’aquesta exposició perquè no volem que per més temps el Cau Ferrat sigui un museu de col.leccions tancades.

“Les raons que ens han portat a emprendre l’organització i producció de la mostra són les d’atendre la demanda social, cultural, artística i turística, així com la voluntat de fer accessibles les obres mestres que van marcar l’hora i l’època de la modernitat del Cau Ferrat en el context d’uns anys convulsos i difícils en els quals Santiago Rusiñol va enarborar la bandera de la regeneració per la via de l’art.

“El Cau Ferrat és ara tancat per obres però és un museu viu i vivents són les col.leccions que hostatja. L’acurada selecció de les cent cinquanta obres que configuren L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat obeeix a la voluntat de mostrar una contemplació i una lectura diferent i singularitzada de la part més emblemàtica de les col.leccions rusiñolianes amb la voluntat de fer-la accessible i d’apropar-la a tota mena de públics. La tecnologia de la informació que hi hem aplicat, mostra i preludi de la que aplicarem al Cau Ferrat, ens apunta una de les possibilitats del projecte museogràfic del futur Cau Ferrat: una joia de la modernitat segle XIX plenament vivent i vigent al segle XXI.

“El plantejament d’aquesta mostra que hem titulat L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat és, alhora, la de donar resposta a les demandes actuals d’accés i l’assaig de prefiguració del que serà el Cau quan reobri les seves portes. La introducció a la personalitat de Rusiñol, la consideració del col.leccionisme com a una de les manifestacions de la modernitat artística de l’època en què l’artista, amb voluntat enciclopèdica, atresorava les mostres de l’art antic i després modern per a la seva revalorització i exemplificació estètica i la generositat amb la vila de Sitges, per l’amor que li professava, de deixar-li en llegat la gran obra de la seva vida són actius que hem d’evocar, hem de valorar i hem de projectar vers el futur. En tenim el deure moral i cívic i aquesta és la nostra missió.

(…)

“Voldria adreçar-me explícitament a Santiago Rusiñol per mitjà del seu besnét, Norman Cinnamond. Tu saps que de Sitges estant encara estem en deute amb el teu avi, i que, si parlem en termes materials, mai no farem prou per agrair-li que ens situés a primera línia de la modernitat, que ens dibuixés al mapa de la cultura europea i universal del seu temps i del nostre i que ens llegués el seu Cau Ferrat amb tot el sistema de valors que implica. Però el que sí et puc assegurar és que posem tots els nostres mitjans, tangibles i intangibles, per situar el Cau Ferrat a la primera línia dels museus únics en el món, per correspondre a la generositat d’un artista que creia en un principi que compartim: que l’art és regeneració, llum veritable, allò que fa gaudir i fa patir i poesia per a la vida. Un sistema de valors en el que creiem i que no té data de caducitat, i és per això que en ple segle XXI manté la seva plena vigència.”

Text complet del discurs i acte inaugural de l’exposició al web dels Museus de Sitges (www.museusdesitges.cat)

 

 

 

 

 

El Cau, arran dels ulls

Dos anys després del tancament del Cau Ferrat per les obres que s’hi estan portant a terme, una important part de la col.lecció es mostra sota el denominador comú de la seva aportació a l’Art Modern.

         L’exposició que organitza el Consorci del Patrimoni de Sitges amb el títol de L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat constitueix una nova i diferent oportunitat per contemplar la més acurada tria de les peces d’aquest museu tan singular i tan nostre. El Cau Ferrat, museu del Modernisme, depassa l’estricta frontera local perquè l’art que hi aixopluga – per dir-ho amb les paraules que faria servir el seu Senyor – és un art antic i modern de vocació i de factura universal, tant per la quantitat d’obres que s’hi mostren com per la seva qualitat i la seva significació en el respectiu context artístic.

         El Cau, alhora, és tot ell peça única, pel contingut i també pel continent. És  un edifici que sorgeix de la voluntat fundacional d’un jove Rusiñol que el 1893 crea l’indret que acull la seva col.lecció artística ja llavors valorada i preuada, el seu habitatge entre nosaltres, i el taller d’artista on pinta i escriu durant llargues temporades. És l’àmbit on perviu l’art total, on música, pintura i literatura conviuen convertint en realitat tangible l’expressió de la voluntat creativa de Rusiñol i els artistes que el visiten i l’envolten.

         Mentre actualment es treballa en el projecte d’obres que l’han de convertir en un museu amb totes les exigències d’un museu modern conservant íntegrament el seu caràcter únic, el Cau continua viu. Els treballs de catalogació automatitzada  estan en procés per tal de fer accessibles els catàlegs de les seves col.leccions – forja, pintura, vidre, ceràmica, escultura, dibuix… – des de la pàgina web dels museus de Sitges.  Al llarg d’aquests dos anys, continuant la planificació del Departament de Restauració del Consorci del Patrimoni de Sitges, s’ha prosseguit la restauració i conservació preventiva de les obres del museu, de manera que les que configuren l’exposició llueixen en tot els seu esplendor. Els estudis de determinades obres que es porten a terme actualment ens poden donar sorpreses d’autories i dates.

L’Art Modern. Obres mestres del Cau Ferrat permet contemplar arran d’ulls el que estàvem acostumats a veure omplint totes les parets del Cau, abassegades pel blau intens que reconeixerem, també, a la primera planta de Miramar. L’exposició s’organitza en tres àmbits que, successivament, ens presenten la figura del senyor del Cau Ferrat i col.leccionista per excel.lència amb una interessant iconografia; les principal obres de la col.lecció d’art antic que constitueix un dels fonaments de la modernitat rusiñoliana i una extensa mostra de pintura, dibuix i escultura en la que es mostra linealment l’obra de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Clarasó, Miquel Utrillo, Darío de Regoyos,  A. Mas i Fondevila, Joaquim de Miró, Gustave Violet, Joan Llimona, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Ignacio Zuloaga, Isidre Nonell, Carles Casagemas, Manolo Hugué, Picasso i Pau Gargallo, entre altres.

L’exposició és organitzada i produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges, amb la col.laboració del MNAC, del que és secció el Museu Cau Ferrat, sota el comissariat de l’historiador de l’art Ignasi Domènech. Per primera vegada s’hi incorporen elements de tecnologia de la informació en diverses obres. Amb  l’aplicació dels codis QR a aquelles que han estat objecte del programa de La peça del mes es pot rebre presencialment directament al mòbil la informació publicada a les fitxes.

Durant vuit mesos tindrem l’oportunitat de reveure les obres més emblemàtiques i descobrir tota una altra dimensió del Cau Ferrat. El discurs selectiu i lineal de l’exposició permet noves lectures i reflexions d’un conjunt de peces que resten obertes a la creació de coneixement, al gaudi i a la contemplació per part de tota mena de públics. El Cau, arran dels ulls, és una oportunitat única.

La mar que se m’enduu (Suite Camille Claudel)

Aquest és, fins ara, el meu darrer poemari, publicat gràcies a en Pep Vila i en Guillem Terribas (Llibreria 22, Girona). Se n’ha fet una tirada de 200 exemplars.

Del colofó:

La mar que se m’enduu

 ha estat escrita entre París i Terramar

entre la tardor de 2008 i la primavera de 2011.

Les fotografies de Frèia Berg pertanyen a la col.lecció

Hotel Biron (Paris, setembre 2008).

El darreer poema forma part del llibre Aprenent a mirar,

escrit expressament per a la fotografia de Quim Curbet.

El que havia de ser una Sala Camille Claudel

ha esdevingut la suite dedicada a l’escultora

i porta el títol de La mar que se m’enduu

pres de l’escultura

La Vague.

 

Museu Romàntic

Vaig visitar fa poc el Museo Romántico de Madrid (Museo Nacional de Romanticismo, oficialment), rehabilitat el 2009 amb la voluntat de fer-lo més present en l’oferta museística de la ciutat castellana i de reconstruir el seu contingut amb un discurs d’acord amb els principis actuals de la museografia. És un palau situat al barri de Chueca i esdevingut museu per voluntat del seu darrer propietari, el marquès de la Vega Inclán, mecenes i col·leccionista, obert al públic el 1924 i integrat principalment per col·leccions de pintura, mobiliari i objectes. Seguit el decurs de la visita no vaig poder deixar de comparar el Museu Romàntic de Madrid amb la Casa Llopis de Sitges i, de retruc, amb Can Papiol de Vilanova i La Geltrú. Unes setmanes més tard vaig tenir l’oportunitat de prendre part en la visita guiada conjunta organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges a aquestes dues grans mansions catalanes que són testimoni de tota una època viscuda a distància de la capital de Catalunya, on els corrents ideològics i els esdeveniments arribaven i s’esdevenien matisats per les característiques de les respectives societats locals i les seves dinàmiques socials, polítiques i econòmiques.

Museu Romàntic (Sitges). L'ull de l'escala. Fot. Frèia Berg, 2011

Tornant aquests dies a Can Llopis, el nostre Museu Romàntic, el més poc conegut dels museus sitgetans, pensava en el gran capital històric i cultural que conté. La construcció que va culminar el 1793 Josep Bonaventura Falç i Roger amb el capital provinent del comerç marítim i de la urbanització del barri un cop adquirides les grans propietats rurals de la família dins i fora del terme, és un dels exponents més clars de la puixança d’una burgesia local que des del segle XVI lluitava per alliberar-se del domini feudal que imposava la Pia Almoina de la catedral de Barcelona, senyor de la Vila. La lluita havia costat tres plets que no havien arribat a bon port i van ser les Corts de Cadis (Visca la Pepa…!) les que van determinar l’abolició dels règims senyorials que detentaven un poder territorial que la corona espanyola va reconquerir d’un cop. Els Llopis van abraçar la causa liberal i Bernardí Llopis, el propietari més emblemàtic del casal, en va esdevenir abanderat i cap visible des de les fileres de la Milicia Nacional de Sitges estant.

Retrat de Bernardí Llopis i Pujol. Museu Romàntic (Sitges)

El perfil de Bernardí Llopis i Pujol (Sitges, 1814- Barcelona, 1891) fill de Manuel Llopis i Falç, primer propietari de can Llopis – el constructor, Josep Bonaventura Falç finalment la va vendre al seu cosí–, és el prototipus del burgès decimonònic terratinent, liberal i entusiasta del progrés i de la ciència. Un esperit preclarament romàntic inclinat vers la història, conservador de l’arxiu de la Vila, autor de l’entrada “Sitges” al diccionari de Pascual de Madoz i heroi defensor de Sitges als fets del Primer de Maig de 1838 enfront de l’atac dels carlins. Bernardí Llopis va transmetre el seu entusiasme per la història al seu fill, Joan Llopis i Bofill, autor de la primera història de Sitges que va veure la llum impresa el 1886, l’Assaig històric sobre la Vila de Sitges.

El retrat de Bernardí Llopis i Pujol llueix al vestíbul de la planta noble del Museu Romàntic de Sitges al costat de la efígie d’Isabel II i del retrat del germà del propietari, canonge de la catedral de Tarragona. Can Llopis, casa de senyors, conté tot l’atractiu de ser el casal d’una senyalada nissaga estretament vinculada a la Vila i la seva història i, alhora, un espai interpretatiu de com era la vida quotidiana durant el segle romàntic. Ho testimonien la planta noble, els pisos superiors habitats pel servei i el semisoterrani amb el celler on els Llopis elaboraven la Malvasia que avui dia perdura gràcies a les vinyes de l’Hospital de Sant Joan.

L'Hospital i la vinya

La institució n’és hereva gràcies a la voluntat testamentària del darrer membre de la família, el dipomàtic Manuel Llopis de Casades (Barcelona, 1885- Sofia, 1935). Sense oblidar el jardí, un espai deliciós amb heures i pedretes que mormolen vora les petjades.

La Malvasia, la vinculació sitgetana dels Falç-Llopis i la vida quotidiana del segle romàntic conviuen al museu amb una col·lpoecció única i singular, com són les Nines de Lola Anglada. Can Llopis de Sitges, el nostre Museu Romàntic, és una casa amb ànima i amb una diversitat de lectures i interpretacions que ens enriqueixen patrimonialment i culturalment. A l’abast…