L’Autòdrom de Terramar

Autòdrom de Terramar. Fot. Frèia Berg (2011)

 Pistes desertes, avingudes mortes,

ombres sense ombra per cales i platges,

pujols de cendra en els més folls viratges,

trofeus d’amor per finestres i portes.

A quin indret, oh ma follia, em portes

aquest cos meu que no tem els oratges,

ni el meravellen els mòbils paratges

ni els mil espectres de viles somortes?

No sé períbol en la terra oscura

que ajusti el gest i la passa diversa

a qui la solitud li és bell viure.

No hi ha caserna ni presó tan dura

no hi ha galera en la mar més adversa

que em faci prou esclau i ésser més lliure?

J. V. Foix

J. V. Foix va publicar aquest bell sonet a L’Amic de les Arts (1927) amb motiu de la commemoració del cinquè centenari de la trobada entre Laura, la musa, i Petrarca, el poeta encapçalant-lo amb el primer vers del vintivuitè sonet petrarquià, “Solo e pensoso i piu deserti campi…” Cinc anys més tard el va aplegar al seu segon recull poètic, KRTU (1932) i en el transcurs de la recepció crítica del poeta ha passat a ser considerat un dels més clars exemples del petrarquisme foixià, esdevingut, per cert, a través de la via occitana – influència estudiada acuradament per Gabriella Gavagnin. El 1927 J. V. Foix freqüentava Sitges perquè amb el seu inseparable amic i còmplice Josep Carbonell i Gener era un dels més actius i entregats redactors de L’Amic de les Arts. Si la darrera gran avinguda de Terramar porta el nom del poeta J. V. Foix és degut al fet que aquest va ser un dels seus paisatges favorits. I de Terramar a l’Autòdrom era un altra passejada. La soledat del llavors recentment desistit autòdrom – des de 1925 ja no s’hi celebraven carreres per bé que més tard n’hi van tornar a haver més aviat esporàdicament – va inspirar el poeta fins el punt de d’invocar les “pistes desertes”, les “avingudes mortes” i els “més folls viratges” en consonància amb la seva visió de la soledat com a paràmetre del desig de llibertat. El món material del motor acordat amb l’espai metafísic del poeta…

Fa poques setmanes un nodrit grup de sitgetans i sabadellencs vam tornar a un dels espais més suggerents del nostre entorn com és l’Autòdrom gràcies a l’organtizació de la Jornada Terramar per part del Grup d’Estudis Sitgetans i la Fundació Bosch i Cardellach. L’Autòdrom és avui un espai en procés de lenta i desitjada rehabilitació per tal que aquest equipament sigui rehabilitat i utilitzat de manera sostenible. Construït per l’arquitecte Jaume Mestres Fossas en tres-cents dies amb un cost de quatre milions de pessetes i inaugurat el 1923, l’Autòdrom era un dels equipaments preeminents de la urbanització de Terramar tal com el seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’havia ideat. L’hotel Terramar (l’edifici antic, avui inexistent) amb els seus jardins i els xalets de la urbanització ja eren una realitat i l’Autòdrom era, als ulls d’Armengol, un desig imprescindible.

La data de construcció de l'Autòdrom, en un dels laterals de la pista. Fot. Frèia Berg (2011)

En el moment de la seva construcció a Europa només existien els autòdroms de Monza i de Brooklands i als Estats Units, el d’Indianàpolis. A hores d’ara és l’únic equipament automobilístic històric que s’ha conservat pràcticament intacte, cosa que el converteix en un espai únic. La neteja de les pistes (2009) i la voluntat de conservació del recinte per part de la propietat i de l’ànima del l’actual projecte de rehabilitació, Salvador Mora, configuren un repte tan atractiu com possiblement viable. Més enllà dels límits administratius del terme, de Sitges estant sempre hem vist l’Autòdrom de Terramar com un indret que forma part de la nostra història cultural i esportiva més mítica i cosmopolita. Per aquest motiu, també, des del Grup d’Estudis Sitgetans es planteja una segona edició de la història de l’Autòdrom que Antoni Mirabent i Muntané va publicar en edició d’autor (1999). Les pistes desertes i avingudes mortes invocades per J. V. Foix constitueixen un espai poètic i una realitat cultural estretament vinculada al nostre patrimoni encara existent de Terramar.

El Sitges Noucentista

 

Joaquim Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Existeix un Sitges noucentista? La tendència a etiquetar els pobles i ciutats identificant-los amb un sol passatge d’història cultural és espasa de doble tall. D’una banda identifica i realça els períodes més brillants i més singulars de cada indret. D’altra, produeix un efecte de reducció, d’exclusió, com si no fos possible que després d’una època reeixida n’hi pogués haver cap altra. Llavors és quan s’instal.len els tòpics i llavors ja es fa molt, molt difícil el restabliment de la història cultural en tota la seva amplitud complexitat.

Aquest és el cas del Sitges de les primeres dècades de segle vint. La Vila va viure una dècada lluminosa, la darrera del segle XIX, amb Santiago Rusiñol habitant al Cau Ferrat i tot el que va comportar i la va convertir en “la Meca del Modernisme”, que l’estiu de 1897 va començar a ser desplaçada per la Barcelona de Els 4 Gats. La cura de desmorfinització de Rusiñol a París el 1899 i, sobretot, les llargues estades de l’artista a Mallorca des de finals de 1901 fins 1906 van apaivagar l’estela rusiñoliana, al mateix temps que les idees estètiques dels inicis del segle vint denotaven un cansament i una superació del Modernisme i del llenguatge simbolista que feien inviable la seva continuïtat. El record mitificat pels que van viure la dècada daurada i l’herència del Cau Ferrat el 1931 amb la seva conversió en museu públic el 1933 van reblar el perfil del Sitges modernista, un perfil reforçat per les edificacions arquitectòniques que perduraven. D’aquí al tòpic que ha perdurat fins els nostres dies i que no cal desmentir; només cal mimar-lo i ser rigorós en el seu tractament a tots els efectes, des de la protecció del patrimoni arquitectònic que en resta fins a les proclames del turisme cultural.

El Sitges noucentista existeix. Existeix en l’obra del pintor Joaquim Sunyer, de l’escultor Pere Jou, i també en alguns passatges del dibuix i la pintura de Lluís de Dalmau, M. A. Cassanyes, Alfred Sisquella i d’Artur Carbonell; en l’obra poètica de Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment; en l’ideari estètic i l’actitud eclèctica de Josep Carbonell i Gener; en el projecte i l’arquitectura de Maricel ideada i dirigida per Miquel Utrillo; en l’esperit urbanístic de Francesc Armengol i en l’obra arquitectònica i urbanística de Josep M. Martino. És un Noucentisme que coexisteix amb l’Avantguarda en les actituds i articles de Josep Carbonell i Gener i M. A. Cassanyes i que transcorre entre les pàgines de les revistes de Terramar, Monitor i sobretot de L’Amic de les Arts. Un Noucentisme que entra de ple en la lectura del paisatge sitgetà i que artistes, poetes i urbanistes l’integren en les seves realitzacions que transcorren des de l’expressió de l’ideal fins a l’harmonia mediterrània.

És un Noucentisme que no dubta en aprendre i emmirallar-se en precursors i exemples – Sunyer de Cézanne, Armengol i Martino de la ciutat de Niça – i que arriba als anys trenta amb un llarg recorregut de realitzacions acomplertes, quan la irrupció de la generació de la República es troba habitant un país i una Vila que ha capgirat el seu destí i el seu aspecte físic i que, per tant, es pot permetre un pas endavant vers altres destins, com el periodisme i la política. Fins que la guerra civil s’ho emporta tot.

Ens podem preguntar què resta del Noucentisme a Sitges i la resposta és que en resta molt més del que llueix i es comptabilitza. Un dels deures dels nostres museus – de Maricel, concretament – és la reorganització del discurs museístic per tal de donar cabuda al Noucentisme a Sitges. Un altre deure, aquest apremiant, és abordar un pla integral per a la restauració de Maricel de Terra i un altre per a protegir el que queda de Terramar, que va ser la primera ciutat-jardí de Catalunya, de la cobdícia dels especuladors i del mal gust dels arquitectes i propietaris, perquè la degradació urbanística comença quan no es vol reconèixer la unitat estilística preexistent i fundacional. Un altre dels deures és l’articulació de la visibilitat d’aquest important capítol d’història cultural sitgetana que es relliga amb la del país en tant que Sitges, com Sabadell, Terrassa i Girona és una de les “segones ciutats” del Noucentisme. La causa s’ho val i una història cultural sitgetana integral ho requereix.

El Noucentisme, un ideari

Surt el dossier sobre EL NOUCENTISME, UN IDEARI publicat a Serra d’Or  (núm. 617, maig 2011, p. 18-36) amb els articles

Narcís Comadira, L’Almanac dels Noucentistes

Vinyet Panyella, Joaquim Sunyer al Faianç Català: el triomf del Noucentisme plàstic

Xavier Pla, La primera edició de La Ben Plantada i les seves circumstàncies

Jordi Falgàs, Art i arquitectura a l’Europa de 1911: un temps de palpitacions intenses

REIVINDICACIÓ DEL NOUCENTISME A SITGES

J. Sunyer, Cala Forn, 1917

Després d’haver-se erigit en la meca del Modernisme al llarg de la darrera dècada del segle XIX gràcies a Santiago Rusiñol, al Cau Ferrat i a les Festes Modernistes, a partir de la primera dècada del segle XX, Sitges s’erigeix entre les més importants segones ciutats noucentistes. Aquesta denominació, compartida amb Sabadell, Terrassa i Girona, entre d’altres, identifica les poblacions que s’erigeixen en models a la seva respectiva escala d’actuacions vinculades a l’ideari, estètica i plantejaments del Noucentisme. És un fenomen que va més enllà de les idees estètiques perquè, més enllà de les individualitats i de les realitzacions, hi plana la política cultural de la Mancomunitat i la idea de creativitat unida a la de la construcció d’un país per mitjà de la cultura. Aquest ideari de fons, assumit en diferents graus d’intensitat i de complicitat per part dels escriptors i dels artistes, atorga un caire de normalitat i de creixement, tant a la Catalunya-ciutat de Barcelona com a les Segones ciutats d’arreuu del territori.

J. Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Des de 1908, en què el pintor Joaquim Sunyer planta el primer taller a la platja de Sant Sebastià, fins el 1926, en què fa fallida l’empresa del sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’urbanitzador de Terramar, Parques i Edificaciones S.A. i s’edita el primer número de la revista avantguardista L’Amic de les Arts transcorren dues de les més interessants i prolífiques dècades sitgetanes, plenament vinculades al Noucentisme i als seus presupòsits estètics i cívics.

N’és protagonista una important representació autòctona en el medi cultural, literari, artístic, periodístic, urbanístic i arquitectònic, integrada pels fills dels comerciants d’ultramar i els terratinents locals. L’encapçalen el crític d’art Miquel Utrillo i Morlius (1861-1934) i el pintor Joaquim Sunyer (1874-1956). Tots plegats impulsen i porten a terme les més importants realitzacions del Noucentisme sitgetà en tots els ordres. Són, principalment, l’escriptor i activista cultural Josep Carbonell i Gener (1898-1989), els poetes Trinitat Catasús (1886-1940) i Salvador Soler i Forment (1898-1982) i el pintor Artur Carbonell (1906-1973), juntament amb el jove artista Lluís de Dalmau, mort prematurament el 1918, i M.A. Cassanyes (1893-1956), llavors dibuixant i posteriorment crític d’art a les revistes d’avantguarda dels anys vint i trenta. Procedents de Barcelona i des dels primers moments són cabdals les aportacions de l’escultor Pere Jou (1891-1964), nascut a Gràcia i incorporat a la construcció de Maricel el 1915, i l’arquitecte Josep M. Martino (1891-1957), artífex de l’urbanisme i l’arquitectura de Terramar. Miquel Utrillo i Morlius, nascut a Barcelona, amic de Rusiñol al París de la bohèmia montmartrina, arriba a Sitges el 1895, on participa plenament i creativament del Modernisme i amb el tomb de segle inicia una etapa de canvi estètic i eclèctic que el converteix en una de les figures decisives del Noucentisme sitgetà, gràcies a la construcció del Palau de Maricel i a l’allau de personalitats de tota mena que hi recalen.

M. A. Cassanyes, dibuix, publicat a la revista "Terramar"

 Art, literatura, urbanisme

Són diversos els factors d’ordre artístic que, a partir de 1908 assenyalen el canvi de rumb en la vida cultural de la vila. El primer és el retorn del pintor Joaquim Sunyer des de París on ha fet nom i fortuna crítica, que s’hi instal·la definitivament a Sitges el 1910. Entre 1908 i 1918, Joaquim Sunyer construeix els fonaments de la pintura noucentista que el 1911 triomfa a l’exposició individual de les Galeries Laietanes de Barcelona. A instàncies d’Utrillo, el poeta Joan Maragall li escriu un extens article dedicant-li els més grans elogis. El paisatge de Sitges més agrest i solitari esdevé l’epicentre de l’obra sunyeriana, on l’artista hi aplica la visió compositiva de Cézanne; ambdós es plantegen la seva relació amb la natura com un repte i un desafiament. Obres com Mediterrània i Pastoral (1910-1911) són visions pictòriques que remeten a la vida mediterrània arcaica, ancestral i atemporal, transportant la realitat a la categoria de mite i palesant un primitivisme harmònic i seré, visió ideal d’una determinada joia de viure, així com succeeix també en el cicle paisatgístic dedicat a El Clot dels Frares (1912-1915). L’aparició de la figura humana sovint subratlla el caràcter mític i simbòlic de la pintura, per bé que progressivament pren un toc més realista, que situa el Sunyer dels anys vint entre els pintors de la Nova Ojectivitat. Juntament amb les dues obres paisatgístiques esmentades el cicle pictòric de El Clot dels Frares (1912-1918), d’una forta empremta compositiva i Cala Forn (1918), l’obra més simbòlicament representativa de l’equilibri entre la sensualitat i la intel·ligència, constitueixen la pintura més representativa del Noucentisme.

Utrillo davant de Maricel, 1916

El 1913 s’inicia la construcció de l’obra arquitectònica més emblemàtica del noucentisme sitgetà, com és el Palau de Maricel, que es perllongarà fins 1921. El milionari nordamericà Charles Deering va encomanar a Miquel Utrillo la construcció del que havia de ser la seva residència a Sitges i, alhora, l’edifici per a la col·lecció artística que va encarregar també a Utrillo que li adquirís; d’aquí el caràcter sumptuari de l’edificació. Maricel és avui un complex d’edificacions conegudes com Maricel de Terra i Maricel de Mar que ocupa tot el que va ser l’antic barri de Sant Joan, al cor de la vila vella. La voluntat artística eclèctica i esteticista de l’obra d’Utrillo en aquesta construcció va merèixer els elogis de l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres i de l’escriptor Joaquim Folguera, que va la descriure com l’obra d’adaptació de “vells instints a bells indrets, suplint la fidelitat arquitectònica a una preceptiva de bon gust”.

P. Jou, capitell amb la descripció dels constructors de Maricel (Deering, Utrillo...), 1918

Va ser precisament Utrillo qui va incorporar a l’obra de Maricel l’escultor Pere Jou, que després de realitzar els primers encàrrecs d’elements decoratius es va dedicar plenament en la realització de la sèrie de capitells, únics en la seva especialitat, on tracta tot tipus de temes amb una obra que passa per tots els trets de la narració i de l’expressivitat. Finalitzada l’obra de Maricel i fincat definitivament a Sitges, al llarg dels anys vint i trenta prossegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. Amb un llenguatge artístic que marca perfil propi dins de l’estètica noucentista, Jou esdevé un dels escultors més remarcables de l’època, fidel de per vida a l’estètica mediterrània amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

En el medi literari, la publicació de Blanco refugio. Guia espiritual de Sitges (1913), de Diego Ruiz, amb il·lustracions de Joaquim Sunyer constitueix una fita més en la nova manera d’entendre les arts i la literatura, mentre que a les pàgines del setmanari El Eco de Sitges s’hi llegeix Eugeni d’Ors. El 1914 sortí l’únic número de la revista La Cantonada, de mans de Miquel Utrillo i Trinitat Catasús.

J. Sunyer, Retrat del poeta T. Catasús, 1916

Amb el poeta Trinitat Catasús (1886-1940) les lletres sitgetanes arriben a l’esclat de la maduresa. Catasús reuneix dues característiques que el fan mereixedor d’una destacada posició entre els poetes del Noucentisme. Són, d’una banda, la seva permanent vocació i continuïtat poètiques, manifestades des de les pàgines de El Eco de Sitges i dels quatre volums que apleguen la seva poesia: De l’Hort i de la Costa (1915), Poemes del temps (1919), Vendimiari (1921) i Robins de Magrana (1930). D’altra, la seva plena pertinença a l’estol de poetes noucentistes que, al voltant de l’obra de Josep Carner i, sobretot, en el cas de Catasús, de Miquel Costa i Llobera, contrueixen una obra que reflecteix plenament l’ideal de la poesia noucentista i mediterrània. Des d’aquesta estètica, Catasús hi juga un paper primordial, tal com va ser reconegut per la crítica des del moment de la publicació del seu primer llibre, De l’Hort i de la Costa (1915), el llibre de l’imaginari poètic de Sitges. Ningú com Trinitat Catasús ha estat capaç de traçar el retrat de la Vila en tota la seva intensitat i globalitat, talment com ningú com el pintor Joaquim Sunyer ho ha fet amb els pinzells; la gran correlació entre l’un i l’altre va ser formulada els primers anys vint per Josep Pla.

La gran fita del noucentisme literari local és el 1918 amb la celebració de la Festa de la Poesia, antítesi i alternativa dels Jocs Florals. Va ser promoguda pels noucentistes sitgetans i els redactors de La Revista, vinculats al projecte de Terramar; Josep Carner, Carles Riba, Josep M.de Sagarra, Joaquim Folguera i Ventura Gassol van ser els poetes guardonats.

Obertura del Passeig Marítim, Terramar, 1919

L’altra gran realització arquitectònica i urbanística del Noucentisme sitgetà és la urbanització de Terramar, concebuda sota la dualitat de la ciutat-jardí i d’estació turística segons el model de la ciutat francesa de Niça. La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener, que, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (1921-1923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda, amb col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres. Gràcies al promotor del projecte, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, es va urbanitzar el que fins llavors era una partida de sorral a l’extrem de la vila, obrint el passeig marítim vers el Mediterrani, amb la voluntat que fos ciutat residencial amb jardins, hotel i tota mena d’instal·lacions modernes. L’arquitecte Josep M. Martino comença a actuar des del moment inicial del projecte i esdevenint l’artífex de l’estil urbanístic i arquitectònic del Terramar que avui dia encara perdura. Tot i la fallida de la societat promotora, el 1926 Martino continua actuant a Sitges marcant un estil arquitectònic dins del cànon noucentista adaptat a les diverses tipologies dels edificis on intervé i convertint-se en l’autor d’un determinat paisatge urbanístic i arquitectònic local que durant anys ha caracteritzat la vila.

Una reivindicació necessària

Tot i la importància urbanística, artística i cultural, el Noucentisme a Sitges és avui una assignatura pendent i una reivindicació necessària. Des d’un punt de vista general, mereix l’atenció dels agents culturals i turístics (si hem de creure en el turisme cultural en tant que valor de promoció) per tal d’aconseguir la seva visibilitat. No només una visibilitat física de postals i façanes sinó d’elements i continguts. Des d’un punt de vista patrimonial és necessària la protecció urbanística, arquitectònica, artística i paisatgística des del coneixement i la sensibilitat a parts iguals. La progressiva degradació urbanística i arquitectònica de Terramar, per exemple, n’és un cas flagrant. La situació de Maricel de Terra demana una intervenció global i dràstica per a la seva conservació, manteniment i actualització d’instal·lacions amb tota la sensibilitat i fidelitat que el patrimoni requereix.

Hi ha molta feina a fer, encara, per al coneixement i la difusió de les obres i dels seus autors. La commemoració dedicada a Miquel Utrillo (2009-2010) va situar alguns dels elements del Noucentisme en el seu context, així com al mateix Utrillo; la biografia de Josep Carbonell i Gener deixa establerta la seva obra i relació amb el Noucentisme sitgetà; la Festa de la Poesia a Sitges, que enguany celebrarà la cinquena edició ha reivindicat els antecedents històrics des de primer moment, i l’exposició dedicada a l’escultor Pere Jou, aquesta primavera, és una fita mé.s tant pel que fa al context general de Sitges en tant que segona ciutat noucentista com, sobretot, una mostra –esperem que definitiva– per a la recuperació de l’escultor. Fins aquí els guanys. Entre les diverses mancances, la de la història del Palau de Maricel en totes les seves dimensions i avatars, la d’una exposició amb catàleg monogràfic de Josep M. Martino i l’edició de l’obra poètica completa de Trinitat Catasús. I, sobretot, una definitiva i eficaç posada en valor del Noucentisme a Sitges.

(Publicat a ON, 18, abril-maig 2011, p. 4-11)

ALBERT MANENT, NOUCENTISTA

 

 

És el títol del retrat que m’agradaria traçar-ne. Un retrat d’abast, i de fons, com a ell sé que li agraden. Com ell mateix n’ha traçat de tantes persones vinculades a la història cultural del país amb aquesta radical convicció i honestedad que el porta a – deixa-m’ho dir, Albert- pontificar sobre moments, situacions i personatges. Home valent, desacomplexat, convençut del que cal fer amb sentit, teoria i pràctica de país i amb el sentit del deure cultural, en tant vessant fonamental del deure patriòtic. Aquí rau, en molt bona part, la motivació i la justificació, per a qui la vulgui saber, de la seva actitud humana i intel.lectual de la que en sorgeix la seva obra.

El vaig conèixer des de l’admiració i per acumulació. Admiració vers un investigador incansable que em proporcionava les claus del que volia saber, del que intuïa que ell sabia, i des de l’acumulació de la feina que havia fet i de la saviesa que compartia i anava – va – distribuïnt entre tots els que d’una manera o altra l’hem anat a trobar. També em va repartir feina: allò de “caldria fer” o “fóra necessari saber” o “necessitaria que em diguessis”… Treballar, fer feina i donar feina als altres forma part de la personalitat que vaig conèixer des de l’admiració i per acumulació i que al cap del temps he continuat admirant per acumulació del coneixement i, de l’afecte.

Traçar el retrat d’aquest noucentista vocacional, partidari i practicant de la feina ben feta, entusiasta de la cultura, de la història i de la veritat – és a dir, del que és l’objectivació – significa passar necessàriament revista de la seva extensa bibliografia, tornar als inicis, resseguir la seva vocació d’home de lletres. Del jove que es va iniciar com a poeta i va practicar la narrativa, que va actuar en la clandestinitat i en les poques, escasses tribunes de què el país disposava per contribuir a la construcció i articulació de la crítica i historiografia literàries de la contemporaneitat: em refereixo a la revista Serra d’Or, de la que va ser un dels fundadors i presència permament entusiasta, crítica i esperonadora. De qui va construir les biografies de Carles Riba, Josep Carner, Bofill i Mates, J. V. Foix i Marià Manent, entre altres. Del reivindicador del Noucentisme en tota la seva claredat i amplitud. De l’escriptor de retrats de moments i personatges. Del pioner en la recuperació de la memòria històrica des dels reculls bibliogràfics, diccionaris, promoció de recerques, l’estudi de l’exili i l’escriptura memorialística.

Si dic ‘Albert Manent, noucentista”, és perquè sé que en el fons i en la forma de la seva manera de fer hi ha empeltat l’esperit i les maneres de les virtuts que han quedat com a tòpics i que no són altra cosa que components, positius, d’una determinada visió de la civilització i, si m’ho deixes dir en paraules nostrades, civilitat. Em refereixo a la voluntat, la (també en el teu cas) “santa” continuïtat, el rigor, la vocació de servei, i la visió estratègica de l’àmbit on totes aquestes virtuts acumulades conflueixen, que per a tu, i per a molts de nosaltres, consisteix la construcció permanent, sòlida i sense defalliments, del país. Siguin quines siguin les circumstàncies, com tota una vida com la teva dedicada a les lletres, a la història i al país, posa de manifest.

I ara que arriba l’hora de celebrar-ho, m’agrada fer-ho esbossant i pregonant el teu retrat de noucentista invicte perquè sé que aquesta denominació, que és més que un adjectiu que t’agrada per tot el que significa i perquè és una virtut que has practicat, practiques i ens has ensenyat a practicar.

Moltes gràcies, Albert. Només desitjo que els que hem anat vorejant la teva trajectòria cultural, intel.lectual i patriòtica puguem esdevenir dignes i bons deixebles d’un mestre tan excepcional com ets.

>Retorn a Miquel Utrillo i Morlius

>
Unes impressionants fotografies de Rafael Guinart mostren l’enterrament de Miquel Utrillo Morlius. És el diumenge dia vint-i-un de gener de 1934, ara fa setanta-cinc anys, un migdia clar i assolellat. Només trenquen el silenci del seguici el soroll de les potes dels cavalls del cotxe fúnebre i les passes dels que l’acompanyen camí del cementiri de Sant Sebastià. Al pas pel Racó de la Calma el silenci es torna més sever, perquè Utrillo passa per darrera vegada per davant del que ha estat la seva gran obra a Sitges. Finalment, després de setanta-dos anys d’una vida inquieta, sovint difícil i acomplerta en la seva particular vivència de les arts, Miquel Utrillo i Morlius reposa per sempre a Sitges al costat de la dona amb qui va construir una llar i una vida de família.

Durant dècades Utrillo va viure una vida atzarosa. D’infant a adolescent va passar dues temporades a l’exili per causa de les idees liberals del seu pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu. Dels dies transcorreguts a Amélie-les-Bains en resten fotografies d’un adolescent que dibuixava i alguns dels seus àlbums. El 1880, exiliat de nou a París, alterna els estudis d’enginyer amb la vida bohèmia. Són anys d’aprenentatges de tota mena i de viatges per Europa. Entre 1884 i 1886 viu a temporades per Bèlgica i Alemanya.

Vers 1880, a la Societat Catalana d’Excursions, d’on ja és soci un actiu soci de divuit anys, entra en contacte amb Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, amb Enric Clarasó, Ramon Canudas i Ramon Casas. El 1887 treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Bohemi i periodista a París de 1889 a 1892; el 1893-1894 malviu pels EUA fins que torna a París, on Rusiñol l’acull al Quai Bourbon i el 1895 el porta a Sitges, per primera vegada. Però Sitges encara no és un ancoratge definitiu.

Entre Barcelona i París, entre els 4 Gats i Pèl & Ploma, Forma i la direcció artística de l’Enciclopèdia Espasa, continua la vida transeunt i viatgera fins que el 1910 comença la gran obra de Maricel. El matrimoni amb Lola Vidal i Ribot el 1912, l’assentament definitiu a Sitges el 1913 i el naixement dels dos fills, Miquel i Joan, atorguen l’estabilitat familiar i afectiva a un personatge que, segons Carles Capdevila, semblava tocat d’un “halo enigmàtic”. Característica que no es devia a cap altra cosa que a la humil precarietat de les seves condicions de vida durant molts anys. Mai no va deixar de viatjar. Els paratges diversos d’Europa, EUA, Canadà i l’Àfrica del Nord queden incorporats a la seva biografia. Als seixanta-cinc anys va emprendre l’aventura del Poble Espanyol viatjant arreu de l’Estat, i al seixanta-nou encara se’l troba a Berlin, camí de Viena. Cansat però satisfet.

Molt probablement Miquel Utrillo i Morlius ha estat un dels catalans que ha acumulat més qualificacions professionals: crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decorador… La cèdula personal que l’Ajuntament de Barcelona li expedeix el 1907 l’acredita com a pintor, i l’any següent, com a “literato”. De personalitat proteïforme i d’esperit enciclopèdic mai no va ser home d’un sol ofici. Però les úniques constants que el caracteritzen des dels anys de la primera joventut són la curiositat científica i intel.lectual i la plena implicació en el medi artístic. La seva trajectòria vital i vocacional està guiada en tot moment per la dèria de l’art, de la intervenció en el medi artístic, des de la creació i des del coneixement.

Més enllà del llegat sitgetà, més enllà de la seva presència visible en moltes de les iniciatives artístiques empreses de Sitges estant o a Barcelona, Utrillo és un nom de referència inexcusable en els medis artístics catalans i hispànics, i un gran coneixedor de les millors col.leccions artístiques d’arreu. L’experticitat el va portar a elaborar informes, estudis i projectes concretats en major o menor fortuna. “Tot un ambient artístic català dels tres darrers quinquenis del segle XIX i de la primera dècada d’aquest gira a l’entorn d’Utrillo”, escrivia J. F. Ràfols el 1934.

Retornar a la seva figura és un exercici de redescoberta d’un home que, actuant sovint des de les bambalines, va esdevenir un dels homes més representatius del medi artístic de tota una època, des del que va treballar amb constància, amb convicció i sense defalliments. Ell ja deia que “la gràcia, el mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24 de gener del 2009

>Trinitat Catasús. Homenatge al poeta

>

La 2a Festa de la Poesia a Sitges es presenta amb un programa d’activitats atractiu per a tots els gustos. Enguany, a més, hi ha canvis d’escenari que facilitaran la comoditat del públic i dels participants i que, alhora, posaran en valor, una vegada més, el patrimoni arquitectònic i artístic de Sitges del Palau de Maricel. Un altre escenari –que és molt més que un lloc d’actuació- és la Societat Recreativa El Retiro on, a més d’acollir els poetes, s’hi celebrarà el Recital de Cloenda el dissabte dia 5 a la nit.

L’altre gran esdeveniment del Retiro és l’exposició que l’entitat dedica al poeta sitgetà Trinitat Catasús (1887-1940) amb motiu de la Festa de la Poesia, fruit d’una implicació oportuna i generosa. Oportuna, perquè es es mostra Catasús entre poetes amb motiu de l’esdeveniment poètic de l’any. Generosa, perquè aquest esforç entusiasta per part de l’entitat recupera el fundador de la tradició poètica sitgetana i un dels poetes noucentistes més remarcables. L’exposició mostrarà fotografies, poemes, llibres, reproduccions i, per primera vegada, es visualitzarà el correlat artístic de Catasús amb les reproduccions d’alguns dels quadres més significatius de Joaquim Sunyer.

L’exposició serà oberta per al públic sitgetà el proper dijous, 3 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, en un acte en el transcurs del qual es presentarà la reedició de Vendimiari. El dia següent al migdia, a l’arribada dels poetes convidats, la inauguració de l’exposició comptarà amb un recital de poemes de Trinitat Catasús amb les veus de Josep M. Rosés, Mercè Garcia, Antoni Sella, Agustí Albors i Josep Milan. Per bé que neix emmarcada en les activitats de la Festa, l’exposició no serà un acte efímer, sino que es perllongarà al llarg de l’estiu.

La vinculació de Trinitat Catasús amb El Retiro és coneguda. La família, retirista de tota la vida. Ell hi va portar la Festa de la Poesia a Sitges de 1918, que va moure els més notables poetes catalans, encapçalats per Josep Carner, en un certamen que va acollir “totes les tendències i tots els esforços de les lletres catalanes”. Catasús va morir el 1940, i les circumstàncies de l’època no van permetre retre-li el reconeixement que mereixia. Però deu anys més tard va ser al Retiro on es va esdevenir l’únic homenatge que, fins el d’enguany, s’ha dedicat al poeta Catasús.

La seva poesia, que és el que queda, restarà per un temps a les parets de l’entitat acompanyada de les reproduccions dels paisatges de Sunyer. Tots dos han estat qui millor ha descrit i ha evocat el paisatge i l’imaginari sitgetà, amb una intensitat que els fa perdurar més enllà de les modes i estètiques. La poesia de Catasús bascula entre dos pols. L’un correspon a la visió exterior marcada per la Vila, l’entorn marítim i el rural, la vida de la natura civilitzada treballada per l’ésser humà, el pas del temps modificant el paisatge del poeta. L’altre és el de la mirada interior, que s’expressa en moments d’introspecció que, de vegades, venen determinats per la mirada exterior. De l’equilibri i la tensió resultants en neixen els poemes. Des dels inicis, el 1903, influït pel darrer Modernisme d’influència nórdica i maragalliana, Catasús evoluciona sense ruptures vers la poesia més arquetípicament noucentista. Claredat, mediterranisme i classicisme en són les característiques formals més genuïnes.

En tant que poeta, Trinitat Catasús és reconegut pels seus coetanis, tant des del vessant poètic com crític. En tant que poeta sitgetà, ha estat sempre un referent, i molt especialment per als poetes de Sitges. Ell, que mentre va escrivint els seus versos, confessa

“de tot lo altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit”.

I és aquella vocació d’infinit que ens el retorna, perquè la poesia és la vida perdurable dels poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28 de juny del 2008

>La fi del Noucentisme. Un poema de Marcel Riera

>Encara crema amb flama imperceptible el foc
que cisellà les formes amb cura i delectança,
també amb contenció, que enllustrà les paraules
fins a fer-les brillar com mai des de l’edat
mitjana: verbs maragda, versos fins d’ametista
pinzellades al cor de paisatges nostrats.

Com els amors perduts que un dia, amb desesper,
es troben a faltar i ja no hi som a temps,
la glòria del passat perdura dèbilment
en hàbits adquirits, ranera de paraules.
Els hereus dels hereus ignoren el llegat,
ignoren fins i tot que són hereus escampa.

Un fil quasi invisible s’enlaira cap el cel
dels desitjos perduts. El caliu s’extingueix,
l’au fènix no reneix, el perdigó arrossega
les plomes carn endins. Supervivents, les obres
ens contemplen, perdudes claredat i mesura.
Ha arribat finalment la fi del noucentisme.

Marcel Riera

El poema de Marcel Riera, La fi del Noucentisme, forma part del poemari L’edat del coure (Viena, 2008)

>Al.legoria de Sitges

>

La generosa voluntat dels familiars de l’escultor Pere Jou ha fet possible que una de les seves escultures més preuades i significatives, Al.legoria de Sitges entri a formar part de la col.lecció d’art sitgetana. És la primera obra de Jou que “entra” al complex museístic de Maricel. Farà costat a la resta de la col.lecció d’escultura noucentista ubicada a la galeria amb vistes a mar, reblant el lloc comú de la bellesa contemplativa de la mar llatina. Sumarà presència amb la col.lecció de capitells que ornamenten els elements arquitectònics del Palau. D’altra banda, la presència d’aquesta escultura a Maricel s’afegeix a la resta d’obra de Jou que integra les col.leccions d’art públiques del país, com el Museu de Montserrat, que compta amb cinc escultures en pedra, o el MNAC, que conserva el Simó pescador amb què Jou va obtenir el primer premi d’escultura a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona (1951).

Pere Jou va cursar estudis artístics a l’Escola de Llotja i es va iniciar com a escultor a Barcelona. El 1915 va recalar a Sitges per complir l’encàrrec d’ornaments que li encomana Miquel Utrillo. Al cap de ben poc Utrillo li encarrega la realització del conjunt de capitells per a decorar portals i finestres i diversos àmbits del Palau de Maricel. Jou treballa a Maricel durant quatre anys, i, en finalitzar, rep l’encàrrec de fer els capitells del Casino Prado. L’escultor resta vinculat familiarment a Sitges de per vida pel seu matrimoni amb Antònia Andreu i Mitjans el 1923, del que neixen David, Vinyet, Jordi i Carles.

Des de la seva arribada Pere Jou esdevé un dels artistes representants del Noucentisme a Sitges, juntament amb el pintor Joaquim Sunyer, els poetes Trinitat Catasús i Salvador Soler i Forment i l’arquitecte Josep M. Martino. Jou lliga amistat amb personatges tan significatius com Francesc Armengol, el creador de Terramar; amb l’escriptor Josep Carbonell i Gener; amb el poeta Joan Salvat-Papasseit, que durant la seva estada sitgetana de 1918 li dedica un dels seus poemes. Al llarg dels anys vint i trenta prosegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva i prometedora recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. La monografia que David Jou i Mirabent li va dedicar (Grup d’Estudis Sitgetans, 1991) és, fins ara, el mes complet i documentat estudis sobre l’escultor.

Al.legoria de Sitges és la representació d’una figura femenina de caràcter altament simbòlic que remarca el raïm que sosté amb una mà. Sense renunciar a la figuració, l’obra de Jou depassa el retrat i l’anècdota i esdevé metàfora i representació simbòlica de la Vila en tant que el raïm ha estat, històricament, una de les seves fonts de riquesa i, per tant, d’identitat. L’escultura mostra la plenitud de les característiques de l’escultura noucentista de Jou; és una talla directa, polida fins a l’extrem amb el brunyit que identifica les escultures de l’artista i que li permet diferenciar el cos humà d’altres elements. L’obra pertany a l’estètica mediterrània a la que Jou és fidel de per vida, amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

Des d’aquest cap de setmana, l’Al.legoria de Sitges complementa i amplia la presència de Jou a Maricel. A la part externa, el conjunt de capitells i a l’interior, l’escultura donen testimoni d’una obra universal tallada amb la vocació, la tendresa i l’ofici que palesen.

Un poema de Salvador Soler i Forment dedicat a Jou descriu el valor i el significat de l’Al.legoria de Sitges:

La pedra dura, vermellenca o blava,
mai no es rebel.la contra el teu cisell,
ans amorosa i amb un deix d’esclava
se’t lliura, dòcil, damunt l’escambell,

i li endevines el tresor magnífic
de línies gràcils i volums turgents
quan per les venes del seu cos prolífic
ànima dónes als valors naixents.

Com la Madona del Raïm estesa
vora la platja, arran del mar,
qui, aureolada d’incitant bellesa
l’autèntic símbol de la Vila apar.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 17 de maig de 2008