Paisatge holandès

 

Paisatge holandès (Fot. Frèia Berg)

Sempre que vaig a Holanda, el color del cel de plom gris combinat amb clarianes i escletxes de llum em retorna a la pintura dels seus clàssics – aquells paisatges plans sota nuvolades que mostren totes les tonalitats de la claror. Per a Jacob van Ruysdael tant és que siguin vistes de mar o de terra: tot és plana acompanyada de vegades pels núvols i altres pels arbres, alguna platja amb vaixells de velam groguenc. A Holanda hi ha moments que entre el record i la immediatesa se’m barregen els quadres amb les vistes que transcorren carreteres enllà.

Aquesta vegada el matí és de gris de pedra. El tren transcorre entre el ciment amb una normalitat i una puntualitat envejables, camí d’una ciutat que per uns dies es converteix en capital literària d’Europa acompanyada de dues altres. Passa pel conglomerat poliesportiu de l’Ajax, immens, i va deixant enrere els afores d’Amsterdam. A la vora d’Utrecht, ja abans d’entrar a la ciutat, es pressent el transcurs de les barcasses pels canals que s’endinsen per la ciutat.

Bicicletes contra el brick a Utrecht. Fot. Frèia Berg.

El paisatge urbà de les ciutats holandeses està configurat per cases de bric, bicicletes i els canals que s’entrecreuen els carrers. Les bicicletes són omnipresents, s’amunteguen als voltants de les estacions, de les oficines, dels col.legis i de qualsevol lloc on hi hagi vestigis d’activitat humana. Les lliguen a les baranes dels canals, als reixats dels parcs, vora els portals, arreu. El cel sempre és gris llevat dels dies que, com aquests, l’esclat de la primavera fa que la gent canviï de roba i de cara i els arbres deixin lluir els retalls de cel blavíssim rere el verd novell que cobreix el brancam.

Canal amb llum de migdia, Utrecht. Fot. Frèia Berg

Brick marró, finestres blanques, canals, bicicletes i uns arbres que esclaten esponerosos fidels a la claror i al sol temporalment de pas és el paisatge holandès que m’espera en aquesta ciutat d’Utrecht els dies en què hi té lloc la celebració del festival de literatura City2Cities, amb Barcelona i Praga de ciutats convidades. Cert que Barcelona hi és representada per l’inefable Ruiz Zafon, Eduardo Mendoza i Mercedes Abad.

Però la cultura catalana hi arriba en la relació d’amistat i admiració entre Salvador Dalí i Federico García Lorca que em van encomanar d’explicar i que il.lustro amb quadres de l’empordanès, amb la gran Acadèmia neocubista i el seu correlat literari, l’esplèndida Oda a Salvador Dalí del poeta andalús que els anys vint es declarava “catalanista furibundo…” i li escrivia un llarg i apassionat poema vessant d’estimació i admiració : “Una rosa en el jardín que tu deseas…” (…) “ ¡Oh Salvador Dalí de voz aceitunada!/
Digo lo que me dicen tu persona y tus cuadros. /No alabo tu imperfecto pincel adolescente,/pero canto la firme dirección de tus flechas.”

Poesia entre miralls. Fot. Frèia Berg

Al llarg d’un carrer ample, calmat i d’edificis de planta i pis propi de l’urbanisme centreuropeu del segle XVII i acompanyada d’Helena Overkleeft, autora de la traducció dels meus poemes al neerlandès, arribo una botiga d’antiquari.

Helena O. i jo compartint la lectura poètica. Fot. Bert Lever

Allà, davant d’una taula amb un ram de tulipes, envoltada de miralls, de làmpares i dels que han volgut venir a escoltar poesia, llegeixo en català el que Helena m’ha traduït i ella hi presta la veu en la llengua del seu país. Miralls, flors, objectes i la veu d’Helena són el meu paisatge interior holandès d’una breu estada en la que la placidesa de les aigües del canal, la bellesa del creixent dels arbres i els esqueixos del blaugris de primavera en configuren el rerefons, com si d’un retaule es tractés.

 

Territori personal

Retorn a les platges de Terramar. En Josep Serra, de la productora Quimera, em proposa de prendre part en un programa que propera emissió per TV3, on compten amb la col.laboració de diversos escritors vinculats poc o molt a determinats indrets del país. Es tracta de triar algun text, poema en el meu cas, llegir-lo i mantenir una breu conversa amb el productor de la que després en triarà els millors fragments.

Tarda de sol i garbinada. He passejat pels còdols a la vora del mar, deprés he baixat a la sorra. He triat per llegir Cavalls i collaret (Suite de Terramar) perquè és el poemari que m’uneix més al meu paisatge. Perquè la poesia és arreu però la fem nostra en un lloc determinat.

La Frèia Berg ha tornat a fer fotografies. Era la tarda, un contrallum rabiós i bellíssim. Encara em queda un tros de platja salvatge on millor se senten els xuclets dels còdols i la remor incessant de la mar que parla per ells. I, de nou, la invocació al corall i l’ambre.

La platja

Després de quatre anys he tornat a baixar a la platja. Ha estat una decisió finalment feliç perquè ha estat un retrobament amb un dels espais que han marcat els meus estius. Sense platja, sense mar, l’estiu mai no és el mateix. Entrar a mar de mica en mica, l’aigua al seu bell punt. Nedar, moure’m aigua endins. Cercar el blau infinit sense voler mirar res més i trobar-lo. Sentir el sol que escalfa i que és a la meva pell quan surto mullada i salada. Deixo que l’aigua vagi perdent la seva empremta per l’efecte del sol. M’assec a mirar els colors de l’aigua i resseguir el riell del sol. Escolto la veu del mar en la cadència de l’aigua que mormola. Aquesta veu del mar que de nit és profunda i fosca i que quan de dia hi sóc al davant parla mentre s’escola i em deixa un collaret blanc que la sorra engoleix. M’ajec per mirar el cel tan blau, tan alt i sense núvols. Sento el sol que m’acarona i que em dóna la benvinguda altra vegada. Escolto amb els ulls tancats el clapoteig de l’aigua. Toco la sorra i hi escric paraules invisibles. I sóc.

Fotografia Frèia Berg (2011)

>LA BIBLIOTECA I CAN FALÇ. DOS, I MÉS, DESPROPÒSITS

>

 Si ara es realitzés una auditoria d’infraestructures culturals a Sitges – una auditoria professional i neutral, no un encàrrec a un laboratori d’idees afí per fer dir el que convingui per a la propaganda de sempre – no aprovaríem. Deixo a part l’estat dels museus del Racó de la Calma, però cal no oblidar que Maricel de Terra està tan malament com l’edifici del davant; diria que pitjor, perquè quan fa vent volen les xemeneies i les teules i quan plou l’aigua es filtra pel terrat de la Biblioteca regalimant parets avall i endins. Maricel de Terra està en estat de precarietat malgrat la façana blanca i els dos salons de festes i esdeveniments,  sense els equipaments bàsics per a la seva conservació preventiva. Esperem que algun dia se’n presenti el projecte de restauració integral conjuntament amb un projecte d’usos culturals i patrimonials adequat a la seva singularitat, perquè de l’aventura de la Universitat Menéndez Pelayo (recorden?) al cap dels anys el balanç no és, precisament, de tot satisfactori.

Els dèficits infrastraestructurals i situacionals són diversos, però aquesta vegada prefereixo centrar-me en dues situacions que voregen els límits del que és la realitat cultural a Sitges de portes endins.

 La Biblioteca, que el 2011 complirà el seu setanta-cinquè aniversari, es troba en un evident estat de decrepitud davant de la indiferència de l’equip de govern. Ja no es tracta de la manca endèmica d’espai, d’un dipòsit condicionat amb les mesures bàsiques de conservació preventiva per a les col.leccions patrimonials, d’importància única; de llibres empaquetats des de fa un parell de dècades perquè ja no hi caben; de programes de digitalització i difusió inexistents; manca de mitjans de desenvolpament, dèficit d’horaris d’obertura al públic…  A Facebook hi ha un testimoni incontestable, la col.lecció de fotografies penjades per Carlos Ibáñez Conde que mostren el descrèdit de la propaganda cultural de Sitges. Quan es va inaugurar el bar Bacardí al Mercat Vell es va rentar la cara del portal de la Biblioteca perquè no desentonés, per bé que l’interior encara espera les reparacions que fa més d’un any es van anunciar. La Biblioteca, que és la infraestructura cultural de més abast social perquè és l’accés a la lectura, la informació i la formació per a tothom, no és una prioritat per a l’Ajuntament de Sitges, per bé que els principis del Manifest de la Unesco per a les biblioteques públiques són plenament vigents. Com tampoc no ho és la construcció del  edifici conjunt per a la Biblioteca i l’Arxiu que havia d’anar al parc de Can Robert amb terrenys adjudicats i projecte aprovat, no se sap ben bé per quina raó.

La darrera notícia sobre la Biblioteca té a veure amb una nova fase de la destrossa de Can Falç, propietat de la Diputació de Barcelona. La casa de l’hortolà, que tenia el sostre ensorrat per la incúria i la impunitat dels seus responsables i que era del segle XVIII,  ha estat enderrocada perquè amenaçava ruïna. Quin exemple de salvaguarda patrimonial per a la població i per als particulars propietaris de cases semblants, catalogades o no, del casc antic! El mateix podria succeir amb la masia de can Pere Mestre, a Can Pei, de propietat municipal, en constant procés de degradació constant en els darrers cinc anys.

La casa pairal dels Falç, a la Ribera, gelosament tancada i barrada des de que va morir la darrera persona de la família Dalmau ja fa una dècada, espera… què? Als terrenys de l’antic Flamboyant, que havien format part de Can Falç i que havien estat declarats zona verda i han estat requalificats per a l’edificació privada,  va pujant la paret de ciment de l’edifici de quatre plantes. A hores d’ara circula el que ha deixat de ser un secret: hi ha la idea – no se sap si amb projecte redactat amb més o menys discreció… – de traslladar la Biblioteca, provisionalment, a Can Falç construint a l’antic hort, un edifici de vidre… mentres no es fa l’edifici del parc de can Robert, si és que s’acaba fent. I també hi ha remors d’un aparcament subterrani sota l’antic Hort d’en Falç.  Pel seu significat històric i pel seu gran valor patrimonial Can Falç ni mereix ser un edifici en constant indefinició especulativa política ni cal destrossar el que queda de l’antic hort amb un aparcament ni el recinte amb un edifici de ciment i vidre. Per contra, caldria emprendre una rehabilitació del jardí, la glorieta i el xup transformat l’actual plaça dura, que es va pavimentar posant-hi de forjat l’antiga reixa del recinte.

 La Biblioteca i la situació de Can Falç són dos despropòsits que no mereixem i que demanen responsabilitat,  dedicació, informació i transparència  per part del govern local. Les infraestructures culturals de Sitges són deficitàries mentre que de propaganda n’anem sobrats.

(Una addenda. Aquest divendres al vespre hi ha convocada una reunió a l’Ajuntament en la que l’Alcalde vol explicar als membres de la Comissió de Cultura, entre altres,  les excel.lències del projecte Quàlia. Alguns dels convocats no hi assistirem. Després de l’allau mediàtica arran de la seva presentació pública al Pachà davant de quatre-centes persones considerem que ja no cal.  És a la Comissió de Cultura on cal informar dels projectes abans dels llançaments mediàtics. La desinformació i el secretisme com a norma no són la millor manera de procedir en termes de participació ciutadana. )

La fotografia d’un dels finestrals del pati de la Biblioteca és de Frèia Berg( 2008), així com la de les obres de can Falç (2010). La fotografia de la façana de Biblioteca és de 1936. El quadre de Santiago Rusiñol (1895) és part del paisatge desaparegut de Can Falç. 

>BALADRES

>

Són la viva imatge del bon temps, de l’aire lliure, de la calor, de l’estiu. Floreixen mig salvatges als vorals de les carreteres i sovint fan de divisòria banda i banda de les autopistes perquè són alegres, barats de manteniment i immensament agraïts per a l’esguard dels qui transiten i saben mirar més enllà de l’asfalt. Sembla que neixin per generació espontània i gairebé deu ser així perquè en un no res s’alcen i creixen frondosos, imponents. De vegades prenen la forma de grans matolls que cimbregen al compàs de l’aire. D’altres s’enlairen en mitja creixença d’arbust o en l’esveltesa dels arbres i esdevenen d’una elegància tan simple com colpidora. Cap moment del dia pot resistir el seu resplendor blanc, rosat, roig encès. Quan més m’agraden és de tarda perquè conserven fins a darrera hora les tonalitat i la claror de la llum presa dins del teixit del fullam i les flors.

No sé si es cotitzen gaire en tant que vegetació autòctona, mediterrània i d’una tradició mig rural mig urbana del tot escaient al paisatge de Sitges. De mica en mica han anat desapareixent, substituïts per altra mena de plantes d’arrelament més discutible i d’escaiença més dubtosa o, simplement, han estat engolits pel totxo i el ciment que de mica en mica ho fagocita tot. Als carrers de Terramar, que és on es mostren encara en tot el seu esplendor, sigui en fileres solitàries sigui acompanyats dels xiprers, constitueixen, juntament amb els pins i els pitòspors, una de les escasses restes de l’esperit equilibrat i harmònic del que va ser la primera urbanització moderna de Catalunya. Potser és per això que quan veig que comencen a florir i que aguanten estiu rere estiu les embestides del clima, dels urbanicides, especuladors i dels impostors de l’estètica i de la sostenibilitat en general, em recorden que la terra és el darrer reducte de la identitat de paisatge.

El progressiu procés de deforestació de Sitges, i, en concret, de Terramar, Aiguadolç o dels afores on cada grua i cada piqueta s’enduen pel cap baix uns quants pins, pitòspors, baladres i xiprers, substitueix la vegetació autòctona molt sovint per ciment i per altres menes de vegetació. I a les voreres, on els baladres, els xiprers, els pins i els tamarius vetllaven per una harmònica convivència entre els edificis i els vehicles, a cada arbre o arbust que desapareix hi queda el corresponent buit a l’espera, normalment inútil, de la replantació.

Volia deixar constància de la modesta i absoluta bellesa dels baladres que formen part encara de l’entorn sitgetà. En versió poètica ho descriu Trinitat Catasús amb versos fundacionals – perquè “el que perdura ho funden els poetes –, els que fan perdurar el paisatge i el salven en la paraula:

Els baladres floreixen a l’agost.

Flors blanques, flors vermelles, que ben tost

la fúria solsticial haureu sentida

encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora del mar – oh flors – i terra endins

oirem la remor que fan els pins

que l’aura inquieta, i sentirem el flaire

dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,

mirant-vos a vosaltres, que teniu

la color encesa de mirar l’estiu.

El poema de Trinitat Catasús pertany al recull De l’Hort i de la Costa (1915).

Fotografies de Frèia Berg

 

>DE LA FRAGATA AL GRECO

>

L’estiu passat em va sorprendre la presència de dos sabatots de mida superlativa plantificats a la Ribera amb el pretext de “fer un passeig” qualificat amb l’inefable ròssec de “cívic”. Dos sabatots de més que dubtoses elegància i glamour, de la mateixa raleia que el parell de xancletes de goma que havíem vist al logo que un parell d’anys abans ens havia d’insuflar l’amor a Sitges per damunt de totes les coses. D’aquest prodigi del disseny en sorgia una consigna igualment prodigiosa que era el de “fer un passeig”, com si de Passeig no en tinguéssim de fa més de cent anys. També es va organitzar una mena de jornada lúdica consistent a fer-nos imaginar com era la platja d’abans – les idealitzacions compensatòries dels desastres patrimonials i urbanístics solen funcionar – per tal de preparar-nos per a la seva “recuperació”. Pel que es va saber segons les dosis de propaganda que l’Ajuntament ens té acostumats, es tractava de suprimir l’aparcament de cotxes i arreglar la Fragata i el tram de la Ribera fins el carrer d’Espanya i, de passada, retornar el Monument al Greco el seu entorn original de 1898.  Al cap d’un temps els sabatots propagandístics van desaparèixer i la circulació i l’aparcament ha anat entrant en una etapa de relativa moderació. 

Aquesta setmana em sorprèn la notícia de la “recuperació de la imatge original de l’històric passeig de la Ribera” que, entre altres coses, consisteix en obres d’infraestructures (clavegueram, col.lector), en “allargar el passeig fins al monument del Greco, tal com era originalment, creant un espai lúdic i de mirador al mar” (com si no és veiés…) “al voltant del qual es condicionaran uns jardins que li donin rellevància”. La dita recuperació comprèn també la supressió de les voreres deixant tot el sòl al mateix nivell (com al Cap de la Vila, Àngel Vidal, platja de Sant Sebastià…) i la reducció del trànsit a mínims amb l’excusa de la imprescindible “mobilitat urbana sostenible”. L’alcalde  ha manifestat que “la nostra voluntat és recuperar el paisatge patrimonial. No fem una actuació en profunditat. No volem canviar-lo, sinó millorar-lo. Recuperar l’origina”. 

 ¿De quin original es tracta? La vianalització a qualsevol preu que l’Ajuntament imposa no és, en el cas de la Ribera, la recuperació de res. Retornar el Greco al seu aspecte de 1898 és un bon gest i, alhora, una bona coartada, però per això no cal tanta parafarnàlia. Suprimir les voreres a canvi dels paviments despersonalitzats de torn, suprimir el trànsit rodat en lloc de racionalitzar-lo en favor d’una més que discutible “mobilitat urbana sostenible”,  que equival a fer el poble inaccessible pels quatre cantons en lloc de dissenyar una política de mobilitat equilibrada i en favor de la mobilitat, diversa, de les persones tampoc és recuperar res. Quan contemplem les fotografies de la Fragata i la Ribera fins al Greco veiem  una platja amb barques, el “muro” que limitava la sorra i el paviment, unes cases proporcionades a l’entorn, no hi havia rètols publicitaris ni propagandístics, els fanals eren discrets… Era un espai no gens planificat  però inigualable. Res a veure amb el que es pretén. 

Una política de recuperació patrimonial, del “tal com érem”, no passa per vianalitzar a tota costa ni per fer passar per recuperació obres d’infraestructura, com el soterrament dels dipòsits de deixalles, sinó per restaurar els elements arquitectònics i ornamentals recuperables – l’antic Pont Domènech, el paviment del passeig, la vegetació autòctona -, per una autèntica preservació i vigilància del conjunt de les façanes, pel control de la senyalètica, per la protecció dels edificis singulars, per un catàleg de patrimoni públic, accessible i respectat, per la voluntat de supressió de l’especulació urbana en volums i edificacions, per respectar l’espai públic en favor d’una estatuària digna i de qualitat i per un llarg etcètera d’actuacions continuades i, quan cal, contundents. La resta és maquillatge i propaganda. 

Acabo copiant una notícia també recent. S’ha acabat la Costa de Ponent i, si m’apuren, s’ha acabat la “Platja d’Or”. D’ara endavant serem “Costa de Barcelona”, un potipoti al gust de l’àrea metropolitana. Recorden que l’Ajuntament va revocar l’adhesió a la campanya de Vegueria Penedès? Doncs aquí tenen una de les raons:  “El Penedès, el Garraf i el Baix Llobregat, que durant els últims 25 anys han intentat trobar un forat en el mercat turístic estranger sota el paraigua de la Costa del Garraf, han fet al llarg de l’últim any un procés d’autocrítica per intentar trobar una nova fórmula que els serveixi per fer promoció d’aquesta part del territori, aprofitant l’ham de la proximitat amb Barcelona. En els últims mesos, la prestigiosa empresa Chias Marketing ha elaborat un estudi per encàrrec de la Diputació de Barcelona, i ha arribat a la conclusió que la millor marca per aconseguir un increment de visitants de l’estranger en aquestes comarques és Costa de Barcelona, que aniria acompanyada d’un lema permanent que diria Mar, modernisme i Penedès.”  

Al pas dels canvis imposats ràpids i implacables que ens afecten, si pensem que Sitges podrà conservar per gaire temps la seva personalitat és que mirem cap a una altra banda, perquè més mistificació, impossible.

>SANT SEBASTIÀ, PLAÇA DURA

>Passada l’eufòria inaugural, un migdia qualsevol d’entre setmana travesso la platja de Sant Sebastià en plena canícula. La primera impressió és la d’una superfície estranya, una plaça dura de les més arquetípiques, barana inclosa. Una plaça susceptible d’esdevenir una mena de gran xiringuito de taules i cadires si no es té en compte que, per damunt de tot, la platja de Sant Sebastià era un passeig i una via de comunicació. La platja petita tenia – i hauria hagut de conservar- un caràcter més de passeig que de la plaça dura i estàtica en que ara s’ha convertit. La vista de la pujada i l’esplanada de l’ermita és un altre cop d’efecte d’una duresa espaterrant. La platja i l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges mereixien més sensibilitat i més respecte, com també mereix el tractament que des de l’administració municipal es fa del paisatge de Sitges en tots els ordres.

Si el problema de Sant Sebastià era l’aparcament de cotxes i la circulació hauria calgut un esforç més d’imaginació i de sensibilitat que no l’aplicació dràstica del concepte de vianalització que darrerament s’imposa a Sitges de manera implacable i amb uns beneficis, a parer meu, relatius. Sense aparcaments a la platja de Sant Sebastià, d’acord, però la supressió total de la circulació em sembla una decisió gratuïta i desafortunada. D’una banda, una de les principals artèries de comunicació com és el torrent Llopart queda mig inutilitzada i s’interromp el trànsit natural d’un cantó a l’altre de la Vila. D’altra, la desviació del trànsit pel carrer Joan Maragall ha comportat un notable perjudici per al veïnat per l’augment de trànsit que ha de suportar, i això no és una hipòtesi, sinó una evidència.

La fesomia del casc antic de Sitges ens està canviat a passes gegantines de manera aparentment irreversible i no sempre justificada. De primer és un canvi estètic: on hi havia voreres de pedra i un enquitranament relativament acceptable– i de vegades molt relativament – ha esdevingut una zona llisa i pavimentada de la manera més impersonal i lletja imaginable. El carrer Major, el carrer Jesús, el carrer Parellades, el carrer del Retiro i el Cap de la Vila han perdut caràcter i s’han adotzenat a la baixa, per no parlar de la brutícia del paviment que encara no ha complert el primer any. D’altra banda, els beneficis de la vianalització a ultrança s’han de demostrar. Si el casc antic perd l’accessibilitat i la mobilitat bàsica que necessita acabarà essent un reducte i Sitges no es pot permetre una progressiva despoblació o desplaçament del seu centre neuràlgic. No tot és, doncs, qüestió d’estètica…

L’entorn de Sitges s’ha convertit en pocs anys en una muralla de ciment que va cobrint tots els espais de verd i gris de la plana i turons que ens envolten. L’interior de la Vila es transforma a cops de decisions que, més enllà de les polèmiques, presenten resultats com a mínim qüestionables. Si hem de fer cas a una campanya de propaganda de parc temàtic que es va endegar un dels passats cap de setmana, tenim a les envistes la idea de suprimir els estacionaments de la Ribera, i de fer-hi no sé quina mena de lífting. Tot plegat, de debò, ¿a què es deu i què comporta? A Facebook i als blocs s’han alçat les primeres veus d’alarma i aquest article, que no és més que l’opinió personal d’una ciutadana, ha volgut contribuir a la queixa i a la reflexió sobre el tractament del paisatge nostre. A més de patrimoni comú, també és capital, identitat i cultura.

>"MEDITACIÓ SOBRE L’ART DEL PAISATGE", O DISCURS D’UN PINTOR QUE TAMBÉ ÉS POETA, O NARCÍS COMADIRA, ACADÈMIC

>Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto – fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l’artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… – i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de juny del 2009