Arxiu de la categoria: Suite de Terramar

Territori personal

Retorn a les platges de Terramar. En Josep Serra, de la productora Quimera, em proposa de prendre part en un programa que propera emissió per TV3, on compten amb la col.laboració de diversos escritors vinculats poc o molt a determinats indrets del país. Es tracta de triar algun text, poema en el meu cas, llegir-lo i mantenir una breu conversa amb el productor de la que després en triarà els millors fragments.

Tarda de sol i garbinada. He passejat pels còdols a la vora del mar, deprés he baixat a la sorra. He triat per llegir Cavalls i collaret (Suite de Terramar) perquè és el poemari que m’uneix més al meu paisatge. Perquè la poesia és arreu però la fem nostra en un lloc determinat.

La Frèia Berg ha tornat a fer fotografies. Era la tarda, un contrallum rabiós i bellíssim. Encara em queda un tros de platja salvatge on millor se senten els xuclets dels còdols i la remor incessant de la mar que parla per ells. I, de nou, la invocació al corall i l’ambre.

La mar

 

La Mar. Fot. Frèia Berg (2011)

Trenca la mar la veu a trenc de sorra.

Ahir era arrissada. Es va enjoiar amb  collarets blancs – miratges de nacre.

Avui m’ha rebut tèrbola d’ella mateixa, emmalaltida de les curses d’ahir. Toca fons i escura les entranyes. Àgils bancs de peix menut la travessen per onades i deixalles d’algues. Les onades s’acosten per morir des del galop llunyà amb fúria controlada.

La platja

Després de quatre anys he tornat a baixar a la platja. Ha estat una decisió finalment feliç perquè ha estat un retrobament amb un dels espais que han marcat els meus estius. Sense platja, sense mar, l’estiu mai no és el mateix. Entrar a mar de mica en mica, l’aigua al seu bell punt. Nedar, moure’m aigua endins. Cercar el blau infinit sense voler mirar res més i trobar-lo. Sentir el sol que escalfa i que és a la meva pell quan surto mullada i salada. Deixo que l’aigua vagi perdent la seva empremta per l’efecte del sol. M’assec a mirar els colors de l’aigua i resseguir el riell del sol. Escolto la veu del mar en la cadència de l’aigua que mormola. Aquesta veu del mar que de nit és profunda i fosca i que quan de dia hi sóc al davant parla mentre s’escola i em deixa un collaret blanc que la sorra engoleix. M’ajec per mirar el cel tan blau, tan alt i sense núvols. Sento el sol que m’acarona i que em dóna la benvinguda altra vegada. Escolto amb els ulls tancats el clapoteig de l’aigua. Toco la sorra i hi escric paraules invisibles. I sóc.

Fotografia Frèia Berg (2011)