Collaret d'ambre de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
Un collaret d’ambre, una boquilla de nacre, un cinturó de reixeta, dos quaderns amb cobertes de tela. Són els objectes que juntament amb fotografies, postals, manuscrits i edicions construeixen la memòria de la poeta Marina Tsvetàieva (1862-1941) a l’apartament que va habitar a Moscú entre 1914 i 1922. Una habitació recrea la infantesa de les seves dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina. La petita va morir de fam el 1919; la seva mare l’havia portada en un orfelinat pensant que allà la podrien nodrir millor que ella. A l’exili de Praga, va néixer el seu fill Giorgi, que ella anomenà de sempre Mur. Amb ell retornà a Moscú després d’una vida exiliada a Berlin, Praga i París el 1939. Va ser amb Mur amb qui va ser deportada a Yelabuga el 1941, on es va penjar a la cabana de fusta que els havia estat destinada el 31 d’agost de 1941. Avui se’n compleixen setanta anys. Mur no va veure el cos de la seva mare morta ni va assistir a l’enterrament. Va morir al front de guerra el 1944, amb dinou anys. Àlia, la germana que els va sobreviure a tots, va estar internada en un camp de presoners i des del seu alliberament es va dedicara en cos i ànima a perpetuar i rehabilitar la memòria de la seva mare.
El 1926 Marina Tsvetàieva havia omplert un qüestinari tramès per l’escriptor Boris Pasternak amb la finalitat d’incloure-la en un diccionari d’escriptors russos del segle XX. No es va cenyir a les preguntes sinó que va elaborar un text autobiogràfic per on es mostra la seva personalitat, única. Una vida errant sempre als límits marcada per la passió vital, per un individualisme extrem que va exercir amb total llibertat, per la vivència de l’absolut en l’amor i en la poesia.
“Tot poeta, fins i tot si té mil milions de lectors només s’adreça a un de sol, com cada dona – també si té mil milions d’amants – només s’adreça a un de sol”.
Dos dels "Carnets" de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
“Escric poemes des dels sis anys. En publico des dels setze (…)
El meu primer llibre: Àlbum del capvespre. El vaig editar jo mateixa quan encara estudiava a l’institut. Primera crítica – un gran article de benvinguda de Max Volochine. No conec influències literàries, conec influències humanes.
Els meus escriptors preferits (entr els contemporanis) – Rilke, P. Rolland, Pasternak.“
El mateix any 1926 manté una correspondència intensa i profunda amb R. M. Rilke i Boris Pasternak. Rilke li va trametre un exemplar de Les elegies de Duino amb una endreça que mostra la compenetració poètica i humana de dos éssers tocats pel do de la poesia, de la que en fan l’únic motiu de viure:
“Ens toquem. ¿Amb què? Amb el frec d’ales,
amb el frec de la nostra pròpia llunyania (…)”
La mort de Rilke al cap de poc temps desencadena una de les més belles elegies de Tsvetàieva, en la que la poeta l’identifica amb la poesia mateixa:
“Com va l’escriptura en aquest lloc nou?
Tu ets, el poema és: tu ets el poema, tu mateix – “
La relació de Tsvetàieva amb els poetes rusos del seu temps no obeeix a cap altre criteri que a la seva passió poètica envaïda sovint per totes les gradacions de l’amistat, l’amor i l’admiració i que tradueix en cicles de poemes. Succeeix amb Ossip Mandelstam, amb qui va mantenir una breu i intensa relació amorosa; amb Maiakowski, a qui admira malgrat el seu compromís amb la nova URSS; amb Alexander Blok, amb Anna Ahkmàtova, a qui dedica tota una suite que desborda admiració.
Akhmàtova i Tsvetàieva no es van veure físicament fins el 1941 a Moscú en una trobada organitzada per amics comuns. La seva diferent visió de la vida no es traduïa en rivalitat sinó en posicinament als extrems. Akhmàtova és tota ella harmonia; Tsvetàieva és tota excés. La conversa va ser breu, Marina va recitar i va oferir-li un collaret d’ambre fosc en forma d’enfilall i la còpia del Poema de l’aire que havia escrit a París. Després del suïcidi de Tsvetàieva, Akhmàtova va escriure a la filla de la poeta que la mort no havia estat només una decisió individual sinó que el temps que els havia tocat de viure n’havia esdevingut l’assassí.
“No pertanyo ni formaré part de cap corrent poètic o polític. A Moscú, per raons purament circumstancials, vaig ser membre de la Unió d’Escriptors i, em sembla, de Poetes.
El que més m’estimo del món: la música, la natura, la poesia, la soledat.
Una total indiferència enfront de la vida pública, del teatre, de les arts plàstiques, de la visutalitat. El meu sentit de la propietat es limita als meus fills i als meu quaderns.
Si tingués escut d’armes hi escriuria: “No et dignis a res”
La vida és una estació; me n’aniré aviat; on – no ho sabria pas dir.”
Correspondències de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011
Vaig conèixer la poesia de Tsvetàieva els anys vuitanta i des de llavors no l’he deixada. És una poesia radical, violenta, inclassificable i radical. Per a qui va definir l’estat de creació com un estat d’obsessió, l’escriptura poètica empeny des de dins:
“Totes les meves obres sempre m’han triat prenent la meva força en tant que signe distintiu i les he escrites sovint – gairebé a desgrat“,
Aixi, la poesia esdevé l’únic sentit de la vida. Poeta errant, més que dona emigrada, fos a Moscú, París, Berlin, Praga o qualsevol altre dels indrets on va fer estades sovint de supervivència, Tsvetàieva encarna més que ningú la força vital i absoluta de la poesia. Per això la llegeixo i per això en tradueixo poemes i proses: com un exercici de retroalimentació i, també, com la invocació d’una presència que se’m fa necessària. Per aquest motiu hi he volgut retornar aquest darrer dia d’agost, setanta anys després que es va penjar amb la corda que Pasternak li havia donat per lligar les maletes camí de la deportació al seu darrer destí. Brodsky explica que la veu de Tsvetàieva va proclamar el que fins el moment havia estat inaudit en la poesia rusa, com era la inadmissibilitat del món. No com una reacció revolucionària o antirevolucionària sinó en tant que l’aspiració a una vida més alta. Tsvetàieva m’acompanya i n’aprenc a modular el cant en una poesia que voreja i viu als límits.
