L’Onze de Setembre amb el Dr. Robert i la Moixiganga

 
Sempre que arriba la Diada Nacional de Catalunya penso que de pedagogia no n’hi ha mai prou, com tampoc n’hi ha mai prou de fer memòria del que commemorem enfront d’un poble que perd les llibertats, se li prohibeix la llengua pròpia, veu les seves institucions suprimides i com se n’hi imposen unes altres pel sol fet de conquesta; un país que ha lluitat ciutat per ciutat i vila per vila i que és sotmès a una ferotge repressió vers les persones, els seus béns i vers la identitat nacional en tots els seus aspectes. Commemorem la lluita i la resistència per les llibertats nacionals de Catalunya en totes les seves dimensions.

El paral.lelisme entre el triomf dels Borbons i el del franquisme per les conseqüències que el nostre país i la nostra llengua van patir és inevitable per la seva contundència en la voluntat aniquiladora. El poeta Salvador Espriu ho descriu ben bé en el poema que va dedicar a la memòria de Pompeu Fabra, El meu poble i jo:

“Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo

 

La mateixa sort

ens uní per sempre

el meu poble i jo.

És la lluita, doncs, per la voluntat de ser i per continuar essent poble i nació. Perquè al llarg dels tres-cents anys que separen la Guerra de Successió amb la Catalunya del segle XXI es constata que l’esperit centralista i jacobí dels llavors guanyadors es perpetua històricament en noves formes i sempre contra els mateixos objectius, que són el país i la llengua pròpia.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

 

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

 

Monument al Dr. Bartomeu Robert, Sitges

 

Per això té sentit commemorar l’Onze de Setembre. I té sentit fer-ho, a Sitges, al peu del monument al Dr. Robert, símbol del catalanisme regeneracionista i del municipalisme modern al nostre país. Els discursos de Bartomeu Robert al Sitges de 1899 i de 1900 mantenen tota la vigència de principis en tant que la política és un sistema de valors. Robert hi creia, i així ho va voler transmetre a la ciutadania sitgetana més enllà de les contingències puntuals del seu nomenament de Fill Predilecte i de la inauguració del Saló de Sessions modernista que va regalar a la Vila. L’acte unitari que cada any se celebra a la plaça de l’Ajuntament té, també, el sentit de doble homenatge: a la voluntat de ser i a un dels més polítics fundadors del catalanisme modern.

Per als sitgetans la Diada té enguany el valor afegit d’un esdeveniment únic, ja que la Moixiganga de Sitges, amb l’Agrupació de Balls Populars, actuarà en l’acte institucional del Parc de la Ciutadella. Crec que ara i aquí no cal remarcar la importància que té per a la cultura popular i per a la nostra cultura nacional la vigència i l’interès d’aquest ball, que és molt més que un ball. I crec, també, que hem de valorar positivament l’oportunitat que és la seva representació en un acte d’especial projecció pública.

Per tot plegat em sembla que avançar l’ofrena floral al Dr. Robert el vespre del dia anterior no és desvirtuar l’acte de la Diada a Sitges perquè fa possible l’assistència tant a l’ofrena com als actes de Barcelona. Enguany és un fet excepcional i l’any vinent hi tornarem al matí. Altrament, els actes més emblemàtics de la Diada no tots se celebren el dia Onze; sense anar més lluny l’homenatge al Fossar de les Moreres on no s’hi enterra cap traïdor s’esdevé la nit del dia abans. El que trobo lamentable és la renúncia a l’acte unitari per part del partit dels socialistes i també d’ERC; no són moments, precisament aquests, per desmarcar-se de la voluntat comuna de la commemoració i encara menys, a parer meu, quan és degut a un fet puntual que protagonitzen una entitat sitgetana i un dels símbols del patrimoni cultural de la Vila.

Torno a les paraules de Espriu pensant en el sentit de la Diada Nacional de Catalunya:

 Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos

en encesa espera

el meu poble i jo.

El cant d’Ulisses

 

 Un dels passatges més impressionants de l’obra de Primo Levi (Torí, 1919-1987), Si això és un home, s’esdevé quan un alsacià, company del camp de concentració on està internat i condemnat a treballs forçats per la seva condició de jueu, li demana que li expliqui qui és Dant, què és la Divina Comèdia. L’alsacià gaudeix del privilegi d’exercir alguna responsabilitat al Kommando químic del que Levi, químic de professió, forma part i l’ha triat perquè l’acompanyi a cercar l’olla del ranxo. Un altre privilegi a l’univers concentracionari que l’escriptor torinès narra amb una objectivitat i una serenitat espaordidores a la Trilogia d’Auschwitz, de la que Si això és un home n’és la primera part.

Mig a l’atzar Levi tria un fragment, “… el cant d’Ulisses. Qui sap com i perquè m’ha vingut a la memòria: no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora. Si Jean és intel.ligent ho entendrà. Ho entendrà: avui em sento capaç de tot”, afirma l’escriptor. Al llarg del camí va recitant el cant d’Ulisses de la Divina Comedia quan, situat a l’infern dantesc, l’heroi narra la seva fi navegant, empès pel seu desig de “córrer món i per tornar-me expert / en les virtuts i els vicis de la gent”. Levi recita en italià, tradueix al francès no només el sentit dels versos sinó també els detalls expressius marcant la diversa riquesa expressiva de les llengues italianai francesa. No ho recorda tot de memòria, de vegades li costa encalçar les rimes i fins i tot ha d’explicar en prosa el viatge temerari d’Ulisses fins les columnes d’Hèrcules – tot un sacrilegi, s’exclama –, fent-ne via perquè la durada el trajecte i les interrupcions per mor dels que van trobant li permetin tot l’esplai que fa reviure el seu esperit anorreat pels maltractaments físics i morals a què està sotmès.

Si això és un home tracta primordialment de la privació de la dignitat humana, de l’anorreament i anul.lació de qualsevol vestigi d’humanitat dels presoners del Läger, el camp de concentració i d’extermini. Els homes que hi són internats són examinats periòdicament per si encara poden treballar, en règim d’esclavatge i en condicions infrahumanes. Quan la malaltia els guanya o perden la condició utilitària són enviats al crematori; periòdicament hi ha seleccions i cada vegada que arriba una nova càrrega de presoners dels guettos d’arreu d’Europa cal fer lloc per als més sans. En un medi on ni tant sols la supervivència està assegurada encara es pot parlar de literatura, de poesia, dels valors que transmet?

Aquesta és la gran, la impressionant troballa de Levi fent camí vers l’olla del ranxo. Recita reflexionant sobre el missatge d’un dels versos del Dant: “Considereu si us plau vostra sement / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida/ amb la virtut i el coneixement” i s’apressa a comunicar-ho al seu company de circumstàncies, “obre les orelles i la ment, necessito que ho entenguis (…) Com si jo també ho sentís per primera vegada: com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc.” L’alsacià, al seu torn, ha entès el missatge del Dant per boca de Levi, “ha sentit que l’afecta, que afecta tots els homes atribolats i a nosaltres en especial; i que ens afecta a nosaltres dos, que gosem raonar d’aquestes coses amb els pals de la sopa a les espatlles.”

Com Virgili i el Dant, com mestre i deixeble, el trajecte de Primo Levi i de Jean, l’alsacià, transcorre per l’evocació de paisatges viscuts i ara terriblement enyorats, com les muntanyes “que apareixien en fer-se fosc, quan jo tornava en tren de Milà a Torí”. De retorn a la inhòspita i inhumana realitat, Levi acaba el Cant d’Ulisses reflexionant sobre el destí que els ha portat al camp de concentració i sobre què fa que encara siguin vius sense la certesa que ho continuaran essent per gaire més temps. Després de dos anys a Auschwitz, Primo Levi va poder tornar a Torí per explicar, entre tants horrors, com Cant d’Ulisses va esdevenir per una estona el retorn a la humanitat robada.

Els fragments de la Divina Comèdia pertanyen a la traducció catalana de Josep M. de Sagarra.

Fotografia de Frèia Berg, Auschwitz (2010I

Independència cultural, independència fiscal, dret a decidir

Aquesta setmana, Òmnium Cultural vam celebrar el primer mig segle d’existència marcant el full de ruta vers el futur des del triple compromís de continuar la defensa de la llengua catalana, d’assolir la independència econòmica i de garantir que el poble de Catalunya tingui i exerceixi el dret a decidir el seu futur. El discurs de la presidenta d’ÒC, Muriel Casals, va ser explícit, i és per això que em sembla oportú reproduir-ne els moments més significatius.

El català, llengua comuna

“La cultura, cal recordar constantment, contribueix sobretot a augmentar el capital social i simbòlic d’una col•lectivitat. És un bé públic en el que la inversió té un retorn molt alt, des de tots els punts de vista, però que sobretot és especialment important per a la cohesió social i per a l’emancipació individual i col•lectiva. (…)El model educatiu i el mecanisme d’immersió no poden patir més atacs ni poden perillar per accions particulars. La nostra llengua ha de ser llengua vehicular a l’escola i a tots els espais socials. Des d’Òmnium marquem com a prioritat la defensa davant de qualsevol atac a la nostra llengua. L’entitat es personarà en totes aquelles instàncies necessàries, adoptarà les mesures que calgui i instarà aquelles actuacions judicials que estimi convenients per defensar el nostre model educatiu contra els forts atacs que d’un temps ençà està patint. El pacte nacional per a la defensa del foment de l’ús social del català ha de ser l’eina que propiciï que el català sigui la llengua comuna de la ciutadania del nostre país.

Indepèndencia fiscal

Davant de la necessitat de recaptar i administrar el nostres impostos i d’exercir una política econòmica pròpia amb responsabilitat i per al be de la ciutadania es propugna la independència fiscal. “Per a fer-ho ens cal unitat política i social. Des d’Òmnium treballarem a partir d’avui per fer créixer aquesta majoria social necessària per tal de construir un futur nacional emancipat, i al mateix temps restarem absolutament amatents a qualsevol flaquesa que mostrin els nostres representants polítics que impedeixi assolir aquest objectiu. D’altra banda, si l’Estat espanyol rebutja un avançament inequívoc en aquest línia, Òmnium Cultural ha pres la decisió d’estudiar des d’avui accions coherents i viables per a dur a terme accions d’objecció fiscal. Pensem en actituds com consignar les quanties gestionades, els impostos, a un compte públic obert amb aquest propòsit. Un compte que no es liquidaria fins que no es solucionés el greuge fiscal que pateix Catalunya.”

Dret a decidir

“Impulsar radicalment el dret a decidir el nostre propi futur. La força de la democràcia representativa és la base de la nostra acció. En els darrers temps els catalans que viuen en molts dels nostres pobles i les nostres ciutats han pogut decidir en consultes populars si volen que el nostre país sigui independent o si s’ha de mantenir unit a Espanya. Ha estat una iniciativa d’arrel cívica en la qual Òmnium ha col•laborat de manera decidida i a la qual s’han sumat centenars de milers de ciutadans. (…) Només pot acabar quan un referèndum sigui convocat de manera oficial i vinculant a tot el país. Aquesta és la doble intenció d’Òmninum. D’un costat, enfortir nacionalment la societat perquè quan arribi aquest moment el sí sigui majoritari i decidit. De l’altre, impulsar els nostres representants democràtics perquè es comprometin, dins un termini de temps raonable, en l’exercici irrenunciable i efectiu del dret a l’autodeterminació.”

Quan Julià Guillamon demana “Més Òmnium i menys Barça” (La Vanguardia, 12 de 2011) planteja que la majoria àmplia és possible. Manifesta, igualment, com tants altres comentaristes al llarg d’aquests dies, que Òmnium Cultural compleix amb la societat catalana fent pinya, treballant per la integració social, liderant les iniciatives i posicionaments que la societat demana. Nosaltres també ho creiem així. Som Òmnium, som país. El nostre compromís creix i continua.

Dietari de finals de maig (el maig poètic, la nit electoral, poemes per a l’acampada)

El maig poètic. Després de Sant Jordi la poesia pren carrers, escenaris i places (sí, places també) i el mes de maig és un no parar de recitals, presentacions, lectures, actuacions i festivals. El festival internacional de poesia de Barcelona que ja porta vint-i-quatre edicions en formats diversos es resum en el títol de Barcelona Poesia, i comprèn entre una munió d’activitats que requereixen el do de la ubiqüitat dos dels esdeveniments més prestigiosos: els Jocs Florals de Barcelona (1323-2011), la celebració poètica més antiga d’occident, i la Nit de Poesia al Palau de la Música. És també temps de barems i balanços. Barem marcat pels noms i tendències protagonistes de la Nit de Poesia i dels actes més senyalats. De balanços literaris no es que se’n facin gaires, però el de la poesia de 2010 forma part de l’Anuari poètic dels Jocs Florals de Barcelona 2011 (una primera provatura, enguany), redactat pel crític i escriptor David Castillo. Des de la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, enguany he tingut el privilegi de la paraula. El discurs dels Jocs Florals ha oscil.lat tradicionalment entre l’historicisme, la reivindicació, l’exaltació de la poesia i la subversió i la seva elaboració ha estat tot un repte. Vaig optar una mica per tot plegat, incidint en la reivindicació de gènere; en més de cent cinquanta anys, que són els que compten des de la restauració dels Jocs el 1859, he tingut el rar privilegi de succeir Dolors Monserdà (el 1909) i Caterina Albert/Víctor Català (1917) en la presidència del consistori. I vaig situar la subversió en el comentari del llibre guanyador. La tempesta, d’Albert Roig, és és una reflexió sobre la vida, la mort i la poesia que l’autor es complau en teixir i desteixir en un circumloqui de llarg i ambiciós abast, la mirada cap enrere refosa amb la mirada del present, entre Shakespeare i Rilke en declarada intertextualitat.

La nit electoral. El seguiment va ser multimediàtic: tv3, facebook, twitter i iphone. Mentre anava veient la consolidació del triomf de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona i l’avenç de CiU en moltes poblacions que fins fa poc havien estat feu socialista, especialment a la província de Barcelona, feia per veure com anava el recompte a Sitges. No em va agradar que tv3 focalitzés el seu recompte en les capitals de província catalana perquè crec que no cal anar seguint l’esquema administratiu provincial quan ciutats com Badalona o l’Hospitalet marquen demografia i d’altres com Vic, Manresa o Igualada, per exemple marquen territori. Si pensem que algun dia Catalunya ha de ser més que quatre províncies potser que comencem a creure’ns-ho i hi donem sortida televisiva d’una altra manera.

Frisant pels resultats electorals a Sitges vaig tirar de twitter on dues amigues m’anaven posant al corrent fins els resultat final. Esperava veure via feisbuc o en algun lloc declaracions dels dos partits més votats i vaig constatar que el cap de llista del PSC aquell vespre va desaparèixer del mapa mediàtic, cosa que després m’han corroborat. En aquest cas, i no senta precedent, Hereu va fer el paper institucional que li tocava i els sitgetans no vam saber quina era la reacció de l’alcalde de la Vila. Llàstima. I ara, a l’espera del futur.

Poemes per a l’acampada. He seguit amb atenció, curiositat i respecte l’acampada dels indignats. El que més m’ha impressionat ha estat la presencia de sectors socials que no són especialment presents a les mobilitzacions, com ara els jubilats i la gent gran que se sent desprotegida. Sóc dels que creuen que la democràcia es manifesta a les urnes, però entenc perfectament que la gent digui que prou. Aquest prou té matisos i cadascú els fa seus: prou impunitats vers els polítics, prou abusos del sistema financer, prou malversació de fons públics i un llarg etcètera reivindicatiu que caldrà resoldre per la via de la regeneració política i social. Aquesta és una tasca que cal emprendre amb coratge i decisió. El dia 30 seré una de tants que traurà els 155 € de la seva caixa d’estalvis. Mentrestant, m’he unit als poetes que organitzen una lectura de suport als indignats a la Plaça de Catalunya a les set de la tarda d’avui, dijous. Com que no tinc el do de la ubiqüitat i físicament no hi seré l’he enviat als organitzadors i una amiga poeta el llegirà, mentre també en deixo constància en aquesta columna. Sí, definitivament, maig és un més poètic. És el poema que he penjat al bloc aquesta tarda amb el títol de Vorera del Raval.

DIVISA (Lawrence Durrell)

“He parlat de la inutilitat de l’art, però no he parlat dit la veritat sobre el consol que procura. El plaer que m’atorga aquest exercici de la ment i del cor rau només en què aquí, en el silenci del pintor o de l’escriptor, es pot recrear la realitat en el sentit més profund. Els nostres actes quotidians són, de fet, l’harpillera que oculta la tela teixida d’or (…) Per mitjà de l’art assolim una feliç transacció amb tot el que ens fereix o ens venç en la vida de cada dia, no per a defugir el destí, com tracta de fer la gent corrent, sinó per a complir-lo en totes les seves possiblitats: les imaginàries.”

Lawrence Durrell, Justine.  (Anotació, i traducció, de 1988)

NOSALTRES MATEIXES

Hi ha un poema de May Sarton (1912-1995), traduit per Montserrat Abelló en una de les obres que més ha fet per difondre en català la poesia escrita per dones, que parla del repte, assolit, de ser una mateixa. El llibre, una antologia de poetes anglosaxones contemporànies, es titula Cares a la finestra (1993 en primera edició, exhauridíssima fins que el 2010 ha estat recuperat per Galàxia Gutemberg).

 

Hi ha textos memorables que el dia 8 de març m’agrada rellegir i difondre. Pel que diuen i, sobretot, perquè fan pensar sobre la condició femenina des de la contemporaneïtat i l’actualitat. Penso en l’abisme polític, cultural, social i econòmic que separa les civilitzacions i en la impossibilitat de l’exercici dels drets humans per part de les dones sotmeses a circumstàncies que per a la nostra civilització són inimaginables; això malgrat els mals endèmics dels maltractaments de tota mena, de la prostitució i de les misèries que engendra el denominat primer món. Escric pensant en totes nosaltres, en amigues, conegudes i desconegudes que formen part d’aquesta Europa i d’aquesta societat que encara és tan covarda i sotmesa a prejudicis ideològics que impedeixen denunciar desigualtats, abusos i la impossibilitat de les dones a l’hora d’accedir i exercir drets fonamentals en nom de circumstàncies catastròfiques de moltes menes, religions fonamentalistes i tradicions inhumanes.

 

Un altre poema memorable del llibre traduït per Montserrat Abelló és el de Muriel Rukeyser (1913-1980) “Mite” sobre el dialeg entre Èdip i l’Esfinx que, amb un ironia que talla, explica fins a quin punt l’assimilació de la identitat de la dona a la de l’home és un mite perfectament desmuntable:
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta. Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx.
“Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip.
“No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”.
Ella va dir, “Això és el que et penses”.

El poema de May Sarton, “Ara esdevinc jo mateixa”, escrit en tot un altre to, narra el procés d’una presa de consciència i de construcció personal del que, en el seu cas, forma part l’escriptura:

M’ha calgut

temps, molts anys i llocs;

He estat dissolta i trasbalsada,

he dut la cara d’altra gent,

he corregut embogida, com si el Temps hi fos,

terrible i vell, i m’avisés a crits:

“Afanya’t, o et moriràs abans de…”

(Què? Abans no arribi el matí?

O el final del poema sigui clar?

O l’amor segur dins la ciutat closa?)

Ara, ben quieta, ser aquí,

sentir el meu propi pes i densitat!

L’ombra negra sobre el paper

és la meva mà; l’ombra d’un mot,

mentre el pensament forma a qui el conforma,

cau pesant sobre la pàgina, se sent.

Tot es fusiona ara, s’amalgama

del desig a l’acció, de paraula a silenci,

la feina, l’amor, el temps i la cara

recollits en un sol gest

intens de créixer, com les plantes.

 

Hi ha tant registres per a la reflexió com caràcters i voluntats. Una vegada més m’he servit de tres poetes, comptant-hi la traductora, per celebrar a la meva manera el 8 de març que, més enllà de la transformació carnavalera, és data marcada en pedra blanca. La nostra és una llarga i interminable marxa d’alliberament. Cadascú des de la pròpia consciència, en les seves circumstàncies i amb el necessari i imprescindible sentit de la solidaritat. Per nosaltres mateixes.

La il.lustració reprodueix el retrat d'una dona romana. És una pintura de l'època pompeiana. 

ALBERT MANENT, NOUCENTISTA

 

 

És el títol del retrat que m’agradaria traçar-ne. Un retrat d’abast, i de fons, com a ell sé que li agraden. Com ell mateix n’ha traçat de tantes persones vinculades a la història cultural del país amb aquesta radical convicció i honestedad que el porta a – deixa-m’ho dir, Albert- pontificar sobre moments, situacions i personatges. Home valent, desacomplexat, convençut del que cal fer amb sentit, teoria i pràctica de país i amb el sentit del deure cultural, en tant vessant fonamental del deure patriòtic. Aquí rau, en molt bona part, la motivació i la justificació, per a qui la vulgui saber, de la seva actitud humana i intel.lectual de la que en sorgeix la seva obra.

El vaig conèixer des de l’admiració i per acumulació. Admiració vers un investigador incansable que em proporcionava les claus del que volia saber, del que intuïa que ell sabia, i des de l’acumulació de la feina que havia fet i de la saviesa que compartia i anava – va – distribuïnt entre tots els que d’una manera o altra l’hem anat a trobar. També em va repartir feina: allò de “caldria fer” o “fóra necessari saber” o “necessitaria que em diguessis”… Treballar, fer feina i donar feina als altres forma part de la personalitat que vaig conèixer des de l’admiració i per acumulació i que al cap del temps he continuat admirant per acumulació del coneixement i, de l’afecte.

Traçar el retrat d’aquest noucentista vocacional, partidari i practicant de la feina ben feta, entusiasta de la cultura, de la història i de la veritat – és a dir, del que és l’objectivació – significa passar necessàriament revista de la seva extensa bibliografia, tornar als inicis, resseguir la seva vocació d’home de lletres. Del jove que es va iniciar com a poeta i va practicar la narrativa, que va actuar en la clandestinitat i en les poques, escasses tribunes de què el país disposava per contribuir a la construcció i articulació de la crítica i historiografia literàries de la contemporaneitat: em refereixo a la revista Serra d’Or, de la que va ser un dels fundadors i presència permament entusiasta, crítica i esperonadora. De qui va construir les biografies de Carles Riba, Josep Carner, Bofill i Mates, J. V. Foix i Marià Manent, entre altres. Del reivindicador del Noucentisme en tota la seva claredat i amplitud. De l’escriptor de retrats de moments i personatges. Del pioner en la recuperació de la memòria històrica des dels reculls bibliogràfics, diccionaris, promoció de recerques, l’estudi de l’exili i l’escriptura memorialística.

Si dic ‘Albert Manent, noucentista”, és perquè sé que en el fons i en la forma de la seva manera de fer hi ha empeltat l’esperit i les maneres de les virtuts que han quedat com a tòpics i que no són altra cosa que components, positius, d’una determinada visió de la civilització i, si m’ho deixes dir en paraules nostrades, civilitat. Em refereixo a la voluntat, la (també en el teu cas) “santa” continuïtat, el rigor, la vocació de servei, i la visió estratègica de l’àmbit on totes aquestes virtuts acumulades conflueixen, que per a tu, i per a molts de nosaltres, consisteix la construcció permanent, sòlida i sense defalliments, del país. Siguin quines siguin les circumstàncies, com tota una vida com la teva dedicada a les lletres, a la història i al país, posa de manifest.

I ara que arriba l’hora de celebrar-ho, m’agrada fer-ho esbossant i pregonant el teu retrat de noucentista invicte perquè sé que aquesta denominació, que és més que un adjectiu que t’agrada per tot el que significa i perquè és una virtut que has practicat, practiques i ens has ensenyat a practicar.

Moltes gràcies, Albert. Només desitjo que els que hem anat vorejant la teva trajectòria cultural, intel.lectual i patriòtica puguem esdevenir dignes i bons deixebles d’un mestre tan excepcional com ets.

>"ALLÀ ON ELS BLAUS S’AMIDEN"

>

Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible. 

Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer – més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.

M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.

Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació. 

En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.

Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.

Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)

>URNES, MANETA I LA VIDA QUOTIDIANA

>

Com si de sobte hagués escampat. Després de quinze dies d’una campanya electoral de rectes, curves, oscil.lacions diverses i vídeos impresentables la victòria de Convergència i Unió aclareix el panorama per a la satisfacció de molts. Ha estat un triomf guanyat a pols. La travessa del desert ha forjat el líder, l’exèrcit de resistència – paraules d’Artur Mas – s’ha batut a pler en favor de la causa i l’electorat ha respost amb la majoria suficient que fa esperar un govern fort i consolidat que governi – governar no és exactament sinònim de gestionar – , una oposició responsable que faci la seva feina i la possibilitat dels pactes de país necessaris per guanyar el present – vèncer la crisi i els seus danys tant nuclears com col.laterals – i per guanyar el futur,  amb el concert econòmic inclòs.

Més enllà dels matisos i detalls de la victòria electoral de CiU, el paisatge després de la batalla mostra ferides de guerra, moviments tàctics, retirades qui sap si estratègiques, replantejaments de terreny, replegaments de les tropes, embats a tort i a dret. Palesa, també,  fins a quin punt ha fracassat la temptativa de reduir la política catalana a l’esquema bipartidista espanyol, tan insà com improductiu políticament parlant, endèmicament tendent a instaurar una alternança de mediocritats sempiternes. Ha quedat clar que no es pot governar Catalunya en contra de Catalunya, ignorant la realitat del catalanisme que alguns donaven per periclitat, fent cas omís als reptes del dia a dia que empenyen malgrat la incompetència, les fugides cap endavant i les negacions de l’evidència. A hores d’ara han començat els retrets, els esgarips, els debats i les temptatives, i també el desfermament dialèctic a manera d’assaig del que serà el Parlament que s’ha de constituir d’aquí a pocs dies. Brindarem amb el cava nadalenc acompanyat de neules i torrons poc després que els diputats i diputades hagin inaugurat la  novena legislatura i, probablement – la litúrgia parlamentària mana -  amb Artur Mas investit com cent vintinovè president de la Generalitat.  Any nou, vida nova…

Si diumenge a la nit va córrer el cava en públic i en privat per motius electorals, l’endemà es van tornar a sentir soroll de taps de suro i el dring de les copes per celebrar com cal una maneta esplèndida, magistral, un primor de maneta brodada pels jugadors de Barça que no van deixar que els blancs toquessin gaire pilota. El públic va dedicar sentides tonades a l’entrenador de l’equip rival i perl feisbuc corria un grup que demanava la reeducació d’un els merengues menys polits que han vestit la samarreta madrilista. Una maneta històrica que conservarem per a l’eternitat i per quan vagin maldades, però que de moment té el  doble regust de victòria…

Tot i que la realitat no perdona. En aquest cas, vol dir la vida quotidiana i el medi local sitgetà. Em diuen que al ple de dilluns es va fer avinent que l’equip de govern desestima traslladar la biblioteca a Can Falç, però de moment no se sap perquè no es decideix la construcció de l’edifici de biblioteca i arxiu a la plana est. ¿L’aposta de l’equip de govern per primar les inversions privades de Quàlia el fan desdir de prioritar un bé comú d’un incontestable caràcter de servei social com és una biblioteca pública? I, mentrestant, ¿se seguirà practicant la incògnita de l’especulació patrimonial i cultural amb el conjunt de Can Falç? Quan ho explico, sobretot fora de Sitges, es fan creus de la distància que hi ha entre la façana publicitària que l’Ajuntament va mantenint amb la realitat, que mostra amb tossuderia tal com estem: en una situació de dèficit econòmic i cultural considerables.

Arran d’una enquesta que un mitjà de comunicació està elaborant sobre Quàlia he establert un cordial debat amb amics i companys sobre aquest projecte, que ara per ara no passa de ser, em sembla, una declaració d’intencions. La propaganda continua en forma d’exposició i materials de difusió força vistosos i, pel que sembla, costosos, però d’informació ben poca. La visita a la pàgina web mostra la mateixa informació que fa unes setmanes, la navegabilitat del lloc no és cap meravella i el llenguatge de laboratori d’idees brilla amb impune imprecisió. Una oposició frontal a aquest megaprojecte que combina urbanisme i economia amb la cultura com a esquer no sembla que sigui la millor manera de promoure el progrés de la vila, però precisament per causa de la seva magnitud calen molta més concreció, informació i transparència. El que és segur és que Quàlia és el tema estrella de les properes eleccions municipals i en conseqüència la informació, la transparència i el debat subsegüent són imprescindibles. De les urnes i la maneta a la vida quotidiana, sense que unes coses ens facin oblidar les altres.

DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES

>

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.

Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)

Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.

Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.

“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (…)  Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que

“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser

 que ens envia, per sobre d’aques temps presoner

batecs d’aire i de fe.”

Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta…” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,

 “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç

 color dels nostres somnis, únicament hi resta!”

perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”

Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.

(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l’acte d’Homenatge a Màrius Torres, Grup d’EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)