Vincent Van Gogh, "Branca d'ametller florit" (oli, 1890)

 Sobre els camps s’abat un tel de boirina gairebé invisible; tot just un tel que s’esvaeix quan el sol pren cos i s’estén pels conreus i per les raconades, per les escletxes entre xiprer i xiprer i per les branques nues dels plàtans. La llum es filtra entre el brancam esprimatxat i blanquinós que l’absència de fulles no detura, de manera que les carreteres flanquejades pels arbres més arrelats de l’antiga Provença, desproveïdes de la gran volta verda de l’aixopluc, es projecten cap un punt de fuga que es confon amb una aura clara i grisenca.

Arles, ciutat blanca del sud mostra l’ordre ancestral dels teulats ennoblits per la pedra envellida a cops de sol, de calma i de llum. El riu ample i majestuós s’atura al capvespre per fer de mirall i empresonar la llum que se’n va mentre el tenyeix de tots els colors abocats a la fosca. Els vianants encalmats i escassos que voregen la riba del barri de la Roqueta dissimulen el pas, com si anessin a algun lloc, quan venen a trobar el riu per amidar els darrers embats de la claror i l’obscuritat que se l’enduu; sempre amb el mateix silenci. Com que és hivern l’heura i l’herbei de les parets del museu Reattu mostren els seus colors més estrictes i menys lluïts: nuesa d’un tronc sinuós i espargit en centenars de filaments arrapats a la sinuositat escassa del mur. Rere dels murs del museu esperen un celobert, unes sales de rajola roja, parquet de fusta i volta blanca, cinquanta-set dibuixos i dos olis de Picasso, fotografia contemporània. Més enllà, han buidat la plaça del Fòrum de taules, cadires i parasols i les terrasses s’arrauleixen davant dels bars. Frederic Mistral contempla l’espai buit des del seu modest monument exposat ara a totes les mirades i tots els objectius perquè la plaça guanya visibilitat i perspectiva. El Cafè de Nuit roman tancat esperant el gran esclat dels dies de Pasqua. Arles, una tarda de dissabte de febrer, mostra la seva més irreductible essència.

L’hivern a Provença és la boirina matinal, el gebre, els aiguamolls glaçats, els camps d’arròs com un badiu negrenc, la terra agrumollada pel fred, la nuesa dels plàtans, els xiprers d’aire desnerit, el riu més distant perquè falten dies per al desglaç, el ressò de les passes pels carrers empedrats dels Baus i l’esperança dels cireres que han de florir vora el pont Flavien. És la branca d’ametller que es retalla contra el cel blavíssim de Van Gogh aquell febrer de 1890 quan pinta l’esperança d’una primavera que pressent i la llunyania refulgent dels astres de la Nit estelada.

Mimoses. Fot. Frèia Berg, 2012

Provença a l’hivern és el presagi de la primavera. Les mimoses que hi han arrelat són taques daurades en la solitud de camps i de jardins. El bosc on vivien i creixien escandalosament esponeroses fins a envair les vores de l’autopista va cremar fa uns anys i la visió passatgera d’aquell bosc daurat s’ha perpetuat disseminada, com el mirall la veritat, en cada arbust que en reflecteix un miratge d’autèntica llum.

Com les que ara tinc ben a prop, sobre una taula. Embolcallades per un entorn blanc, les mimoses d’una celebració lluny de Provença m’esguarden, entranyables i oloroses. És la meva primavera d’hivern, el color i la sentor, l’atmosfera plàcida i comfortable que configuren. Amb la seva simplicitat, sense pretensions, lliurant el que únicament poden oferir, que és el goig de saber que malgrat tota la inclemència dels hiverns sempre hi ha un moment de llum fulgurant. Provença i les mimoses han estat les meves dues celebracions d’aquest febrer tan fred i tan llarg.

Filed under: El Marge Llarg, El meu dietari Tagged: Arles, Provença ]]> http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/24/provenca-i-les-mimoses/feed/ 2 vinyetpanyella van-gogh-branche-amandier-fleur-img 426708_3052011430792_1578473572_2526422_484401056_n http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/22/set-bronzes-em-desvetllen/ http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/22/set-bronzes-em-desvetllen/#comments Wed, 22 Feb 2012 00:45:17 +0000 vinyet http://quaderndeterramar.wordpress.com/?p=1851 Continua llegint →]]> (Volia un poema per a penjar al bloc i el que he trobat obrint Sang presa a l’atzar evocava el desig d’un estiu invicte. L’he esquivat. M’he retrobat on em vaig desvetllar, al punt  del lloc del no retorn, i escrivia:)

Pedra del pont. Fot. Freia Berg, 2011

Set bronzes em desvetllen

i un àngel que s’ho mira.

L’alba s’escriu en rosa

amb lletres de neó.

El meu neguit es filtra

en la llum de l’arbreda.

Al lloc del no retorn

floreixen els acants.

Sang presa (2011)

Picasso, "La Chumbera", representada com la Vella Quaresma

Aquests dies de ple regnat del gran Carnestoltes bullen d’activitat perquè el seu regnat és breu i la quaresma és llarga. Tots dos tan diferents i tenen una element en comú, que és el Xató. No sé si alguna vegada han discutit tots dos sobre qui té més drets d’imatge promocional però sí que hi ha un ingredient que em remet al Xató, que és el bacallà i que la Vella Quaresma se n’ha apropiat des de fa unes quantes centúries. Menja associada a la penitència, la Vella el branda com un estendard i com un trofeu sense tenir en compte, gens donada a cap mena de plaer, que és un peix exquisit.

 Les virtuts del bacallà i dels qui millor el guisen – els portuguesos en presumeixen… – han estat lloades per cuiners, gastrònoms i escriptors de tota mena de pèl. Un d’ells que simultanejava pèl i ploma, bon i agraït veí de la Vila de finals del segle XIX, li va dedicar una oda que va fer les delícies dels lectors en començar la temporada quaresmal. Consti que la va escriure amb doble intenció: una, explicar les delícies d’un peix universal i l’altra, la de mofar-se fins el sarcasme d’una determinada poètica noucentista encarcaradament arbitrària. Des de les pàgines de L’Esquella de la Torratxa (3.III.1911) Santiago Rusiñol va lluir les dots de versificador amb el pseudònim de Xarau, un enemic a batre per part del Xènius de La Veu de Catalunya… El colofó el va posar al títol:

 Al bacallà. Oda clàssica

 Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!

En el pòrtic mateix de la Quaresma

et saluda un gourmet i un humanista

que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.

Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries

de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna

tall comparable, en exquisida essència,

a un morro ben molsut en una llauna

amb aquell suquet ros picat d’ardència

o a una penca bullida

amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes

perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;

que amb coliflor, amb patates amb mongetes,

amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,

amb tot cases tant bé i tens tal substància

que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel.lent de totes les maneres:

esqueixat, i fregit, i a la cassola

i en ma taula frugal tu sol imperes

amb l’esplendent auriola

dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,

corprès d’admiració em dic de vegades:

¿Què foren sense tu el clàssic romesco,

les sòbries esqueixades,

que són ànima i cos de les fontades?…

Ningú, ningú diria

els mil gustos que tens, tots saborosos,

quan te veiem allà a la Boqueria

entre barrils de grogues arengades

mostrant tes llenques i tos talls carnosos,

quan en remull te posen

les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres

no és tan trista la vida com suposen

les fames mentideres

de filòsofs il.lustres,

dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba

en les aigües d’Islàndia i Terranova,

i, pescat i salat, emprèn el viatge

cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre,

tu ets l’amic del senyor i del manobre,

i, ara a la viscaína,

ara a tall de Provença

no hi ha menú de taula de gent fina

que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,

¿què són al teu costat, si bé es compara?

Un menjar presumit, vianda cara,

peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,

que és part d’Humanitat, i considera:

¡que en seria de nyicris i pipioli,

si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli

que ens reconstitueix i ens assegura

la nostra miserable carnadura!

Bon Carnaval i ànims per fer front a la Quaresma…

Una rosa dono al vent:

sóc jo mateix que s’esbulla.

Cada sentit és la fulla

de rosa dispersa al vent.

Joaquim Folguera, Poesia. Edició de M. Lluïsa Julià. Introducció de Vinyet Panyella. Sabadell: La Mirada, 1993

Saber narrar en llenguatge vigorós

Deler i desig, i plers, i sense esforç,

Rimar bells mots amb el ritme dels cors

Amants o folls; i, gens fantasiós

- Oh dolç fallir! -, coronar de lluors

Éssers de carn, tot oblidant els morts

I l’ombra llur, reial, i d’un bell tors

Reprendre el tot vital i rigorós.

Saber sofrir sense llanguir, i amar

Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,

Témer l’enuig i al nàufrag dar la mà;

Viure l’instant i obrir els ulls al demà,

Del clar i l’obscur seguir normes i regla

I, enmig d’orats i savis, raonar.

J. V. Foix, Sol, i de dol (1947)

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

(1934)

“A vegades penso que sóc un artista que ha pintat un mateix quadre al llarg de tota la vida perquè hi ha unes constants que es mantenen i que responen a una certa visió de l’univers.”

Antoni Tàpies

 El negre, el blanc, la matèria, la terra, el signe, el roig, els quatre pals, l’objecte, el cos, la textura, l’empremta. Són paraules i conceptes que remeten a l’univers Tàpies. Escric aquest article quan fa una estona encara hi havia gent que fa cua per manifestar el seu reconeixement a l’artista de la millor de les maneres possibles: contemplant la seva obra dipositada a la Fundació que porta el seu nom. Ha estat tot un encert proposar al públic un comiat com aquest.

És un homenatge digne i sentit, individualitzat, on cadascú expressa com vol i com sap el que la personalitat i l’obra de l’artista li suggereix. Hi ha qui recapitula sobre tot el que Tàpies ens ha aportat com a cultura i com a país. Hi ha qui reflexiona sobre els valors artístics que ha proclamat i defensat. Hi ha qui sent una determinada manera de concebre i transmetre la creació artística i la disfruta habitant l’espai dedicat a l’artista. Hi ha tantes maneres d’agrair com sensibilitats, i això és el que s’ha manifestat més enllà dels panegírics i les notes recordatòries del medi artístic, de les persones publiques i dels mediàtics opinadors.

Controvertit com ho són tots els grans personatges, Tàpies s’ha construït una personalitat que va més enllà de la de l’artista estricte. Vinculat a l’avantguarda catalana de la postguerra, membre del Dau al Set, introductor de l’informalisme i de la pintura matèrica, mestre de la pintura contemporània des l’abstracció discursiva, ha assolit des de fa temps un estatus i un reconeixement públics compartint terreny entre l’art i la intel.lectualitat. El seu compromís amb el país i amb la societat civil, més enllà de la seva dedicació personal i aportació ideològica, ha originat una obra cartellística inconfusible i de suport a totes les causes i esdeveniments que han requerit la seva col.laboració artística, fos la Marxa de la Llibertat, el Centenari de Barça, la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, el de les festes de la Mercè de Barcelona, la Volta Ciclista a Catalunya, el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat, el festival de Temporada Alta de Girona, Cavall Fort, les Setmanes Catalanes a Berlin…; cartells i les cobertes de llibres i diaris han contribuït a la popularització de la seva obra que, també en aquest terreny, participa de binomi fonamental del seu ideari: art i llibertat.

Filosofia i poesia han estat dues constants en la vida intel.lectual de Tàpies i, per això, no puc deixar de recordar la seva implicació íntima i artística amb la literatura i amb la poesia. Des del seu vessant d’escriptor ha deixat un conjunt d’obres on manifesta el seu ideari estètic; des de l’artístic, les il.lustracions d’obres de Ramon Llull, Galileu, J. V. Foix o Pere Gimferrer, entre molts d’altres, a manera de clau interpretativa i lectura motivada.

La seva obra artística, present als més importants museus del món i a les col.leccions públiques i privades més prestigioses, ha estat una construcció constant a base de l’esforç individual i d’una arrelada convicció que ha conceptualitzat en una ètica de la pintura. Des del seu misticisme laic Tàpies ha reflexionat sovint sobre la importància de l’art i la seva transcendència social ja que, per a ell, art i societat són indisolubles i osmòtics: “L’art s’ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses (…) Avui ja no es pot dubtar que les grans figures de l’art modern estan tenint una contribució important en la formació de la nova consciència. Estan complint una funció social de primera magnitud.”

Antoni Tàpies, pintor i escriptor, és el negre, el blanc, la matèria, la terra, el signe, el roig, els quatre pals, l’objecte, el cos, la textura, l’empremta, el set i l’infinit.

Filed under: Arts, El Marge Llarg Tagged: Antoni Tàpies, Galileu, J. V. Foix, Pere Gimferrer, Ramon Llull ]]> http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/11/tapies-del-set-a-linfinit/feed/ 1 vinyetpanyella url-2 url-3 images OLYMPUS DIGITAL CAMERA http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/11/amb-j-v-foix/ http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/11/amb-j-v-foix/#comments Sat, 11 Feb 2012 00:36:26 +0000 vinyet http://quaderndeterramar.wordpress.com/?p=1805 Continua llegint →]]>

Joan de Déu Domènech - Vinyet Panyella, "Album Foix. Una successió d'instants" (1990)

Copiava al meu bloc un vers de cadascun dels poemes de J. V. Foix del llibre Sol, i de dol, un dels que m’emportaria a l’illa deserta per a no oblidar ni la poesia ni la meva llengua. I m’adonava que molts d’aquests poemes formen part dels anys sitgetans de Foix en l’etapa de 1918 a 1924. Després de 1924 Foix continua freqüentant Sitges però els estiueigs al Port de la Selva inicien una via geogràfica i poètica d’arrels marines vora el Cap de Creus i els paratges de rocam al.lucinat… Però retornem a la mar de Sitges, a la Ribera o al Passeig Marítim i fins i tot a la Cala d’Aiguadolç.

 Que J. V. Foix tingui una senyora avinguda al final de Terramar es justifica per la vinculació sitgetana de la seva producció literària, deguda a l’amistat que va mantenir de per vida amb Josep Carbonell i Gener. S’hi refereix la biografia que vaig escriure d’aquest sitgetà tan entranyablement local i tan culturalment i ambiciosament universal que, només per la gran obra que va ser L’Amic de les Arts (1926-1929) que va idear, mantenir i dirigir mereix haver passat a la història cultural del país amb tots els honors. En el terreny estrictament literari, el mateix Foix el 1973 va llegir i comentar els seus textos sitgetans en una singular conferència a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i són més que no diuen les dades d’acompanyament dels textos. Per emmarcar-los en el seu moment històric, a l’article “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (L’Eco de Sitges, 5.II.1983) vaig descriure una aproximació als seus dies sitgetans.

Si hem de fer cas a J. V. Foix, l’amistat s’inicia el 8 de gener de 1918, data en què hi ha la primera anotació referent a Carbonell a Catalans de 1918, un fill d’americano “aristocràticament clenxat” amb qui comparteix converses sobre la dignificació del català que obraven Pompeu Fabra lingüista i Josep Carner poeta, les proclames de l’avantguarda, l’ideari de Charles Maurras i la passió pels clàssics. El mateix any 1918 J. V. Foix visita Sitges i publica a La Revista un poema-cal.ligrama inaugural que porta com a títol el nom de la Vila. A L’Amic de les Arts Foix hi va publicar proses poètiques i el títol de la revista es convertí, des de llavors, en el peu editorial dels seus llibres. Va col.laborar també en les revistes dirigides i editades per Carbonell Terramar i Monitor. Gaseta nacional de política, arts i literatura, que entre 1921 i 1923 va esdevenir la tribuna d’expressió de l’ideari polític de tots dos amics, convertits en redactors gairebé únics. Deu anys més tard el van refer després d’un “catorze d’abril tricolor i provincià” a Revolució catalanista (1934). De la mà de Carbonell publicà també a la revista Oc a finals dels anys vint i es convertí a la causa cultural de l’occitanisme modern.

Confesso que el que durant molt de temps em va interessar de J. V. Foix – i em continua interessant – va ser el seu ideari polític i estètic, al que he dedicat diversos estudis. Darrerament, i un temps abans d’aquest vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, m’he decantat cap a la seva poesia amb la mirada més enllà de la implicació estètica i dels meus propòsits assagístics. L’he disfrutada doblement. La poesia de Foix és un pou sense fons on les imatges i el lèxic es conjuguen en la transposició de la realitat i la projecten en un univers de constel.lacions poètiques lluminoses i profundes.

Josep Carbonell, Lluís de Dalmau – a qui dedicà una sentida oda amb motiu de la seva mort, el 1918 – Joaquim Sunyer, M. A. Cassanyes i Artur Carbonell són protagonistes amb nom propi de textos poètics, com ho són igualment la Ribera, els penyals d’Aiguadolç i els personatges del món suprarreal foixià com “la Marta en un bar davant de mar…”. També ho és la mar de Sitges, font i escenari inspirador dels seus sonets més eròtics. Un d’ells clou aquest record amb motiu dels vint-i-cinc anys amb sense Foix.

Record de Sitges, 1919

Corren els trens d’estiu sota vitrina

I el mar, tot blau, per un tub de carei;

Passa’m, ple d’algues i sal, el botei

I acaba’m de pintar de purpurina.

Entre els grisos i el verd de la cabina

Ajustem-hi el vermell; a la Remei

Se li inflen els pits sota el jersei

Mentre fem els catorze de benzina.

Ens banyarem de frac: som a l’introit

D’aquest diví migdia, i a cad’u

Li cal esquif i un braç llarg i segur.

Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud;

Tots som el pacient número u

I un llavi destenyit no és tabú.

Filed under: El Marge Llarg, Literatura, Sitges, Terramar Tagged: Aiguadolç, Charles Maurras, El Port de la Selva, J. V. Foix, Josep Carbonell i Gener, Josep Carner, LLuís de Dalmau, M. A. Cassanyes, Pompeu Fabra, Sitges ]]> http://quaderndeterramar.wordpress.com/2012/02/11/amb-j-v-foix/feed/ 2 vinyetpanyella Album Foix