Bartra i el Club dels Poetes Eterns

El poeta Agustí Bartra inaugura el Club dels Poetes Eterns d’Editorial Meteora. A la col.lecció Mitilene, dirigida pel periodista i també poeta Jordi Cervera, es publicaran cada any almenys dos llibres de poetes catalans del segle XX l’obra dels quals ja no és accessible a les llibreries ni, sovint, a les biblioteques. A hores d’ara ja són llibres descatalogats, trinxats, o simplement inexistents als inferns de la gran indústria editorial que menysprea la literatura. Són llibres i poetes objecte de maltractament per part del mercat del llibre, tal com ha expressat la infatigable directora de Meteora, Dolors Sàrries. Falten molts llibres de fons de la literatura catalana a les llibreries i a les biblioteques públiques. El gest de Meteora no només és lloable sinó necessari i constata una vegada més que són les petites – relativament… – editorials les que valoren, respecten i salven la literatura.

Als trenta anys de la seva mort, Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa 1982) ha viscut més molt que poc al purgatori dels escriptors. Com tants altres personatges vinculats a la cultura catalana va passar la ratlla de França el 1939. El 1941 es va instal.lar a Mèxic amb la seva muller, l’escriptora Anna Murià; tots dos van retornar al país natal el 1970 i es van instal.lar a Terrassa. Bartra venia envoltat per l’aurèola de poeta de l’exili, traductor de Rilke, Walt Whitman, William Blake, T. S. Elliot, Apollinaire, André Breton, Aimé Cesaire, Pierre Louys, Jean Paul Sartre, George Steiner, Truman Capote o Leonora Carrington, entre altres. L’avalava una extensa bibliografia de poesia, prosa, teatre i traduccions. Tot i que per als corrents estètics del realisme social i de la reacció formalista que el va succeir Bartra era incòmode per inclassificable, va tenir al seu costat poetes joves i no tan joves que a més de reconèixer la força de la seva poesia i la seva aportació a la modernitat de la poesia catalana van tenir cura d’editar, prologar, comentar i recuperar la seva obra.

Sam Abrams ha estat un d’ells. L’edició que s’ha presentat a la Casa del Llibre de Barcelona de la Rambla de Catalunya és deguda a un acurat treball del crític que ha trobat en l’editorial Meteora la necessària complicitat per situar de nou Agustí Bartra a l’abast dels lectors, de les biblioteques i de les llibreries; d’un mercat editorial que hauria de saber que la qualitat no s’amida amb bestsellers ni amb novel.les d’encefalograma pla.

El gall canta per tots dos, obra póstuma d’Agustí Bartra, és una obra terminal que condensa la voluntat poètica del seu autor al voltant d’alguns dels temes permanents al llarg de la seva trajectòria. Són el cant com a sinònim del poema – ho és, en la nostra literatura, des dels dies dels trovadors …-, el retorn a la idea de cant més primigeni; la força i la intimitat de la natura, l’amor, un sentir els batecs de la vida que corprèn… Anna Murià, que l’acompanyà fins el final, anotava que mentre la vida li fugia li restava la poesia encara amb més força. El gall canta per tots dos és el seu testament en vida, ha reblat Abrams.

Aquest es el Bartra que hem recitat uns quants poetes convidats a celebrar-lo, amb Sam Abrams, Jordi Cervera, Carles Duarte, Antoni Clapés i la pianista Mònica Trueba. Feia goig veure la sala plena de públic i, entremig, poetes com Carles Camps i Mundó, Jordi Pàmies, Valentí Puig, Joan Margarit, Agustí Pons… Per a Dolors Sàrries ha estat un acte de justícia cultural per part de la societat civil. Jo també ho crec així.

Els dos poemes que m’ha tocat llegir – crec que en Sam me’ls ha ben triat.. – són Dues variacions sobre temes navajos i Les orenetes. El primer remet directament al cant primitiu i primigeni esdevingut poema, basat en la força de la veu transmissora del cant en tant que facultat humana en comunió amb la natura. En el segon, d’una dicció tan simple com tendra, el poeta invoca les orenetes com a presagi del retorn:

“ Orenetes, oh símbol

del meu etern retorn,

des de l’anhel us crido

amb el meu cor fet corn”.

 Ara que és temps d’orenetes – a Sitges, de Sant Jordi a Sant Jaume, puntualment… – la crida de Bartra és, també, una crida a la poesia.

Paisatge holandès

 

Paisatge holandès (Fot. Frèia Berg)

Sempre que vaig a Holanda, el color del cel de plom gris combinat amb clarianes i escletxes de llum em retorna a la pintura dels seus clàssics – aquells paisatges plans sota nuvolades que mostren totes les tonalitats de la claror. Per a Jacob van Ruysdael tant és que siguin vistes de mar o de terra: tot és plana acompanyada de vegades pels núvols i altres pels arbres, alguna platja amb vaixells de velam groguenc. A Holanda hi ha moments que entre el record i la immediatesa se’m barregen els quadres amb les vistes que transcorren carreteres enllà.

Aquesta vegada el matí és de gris de pedra. El tren transcorre entre el ciment amb una normalitat i una puntualitat envejables, camí d’una ciutat que per uns dies es converteix en capital literària d’Europa acompanyada de dues altres. Passa pel conglomerat poliesportiu de l’Ajax, immens, i va deixant enrere els afores d’Amsterdam. A la vora d’Utrecht, ja abans d’entrar a la ciutat, es pressent el transcurs de les barcasses pels canals que s’endinsen per la ciutat.

Bicicletes contra el brick a Utrecht. Fot. Frèia Berg.

El paisatge urbà de les ciutats holandeses està configurat per cases de bric, bicicletes i els canals que s’entrecreuen els carrers. Les bicicletes són omnipresents, s’amunteguen als voltants de les estacions, de les oficines, dels col.legis i de qualsevol lloc on hi hagi vestigis d’activitat humana. Les lliguen a les baranes dels canals, als reixats dels parcs, vora els portals, arreu. El cel sempre és gris llevat dels dies que, com aquests, l’esclat de la primavera fa que la gent canviï de roba i de cara i els arbres deixin lluir els retalls de cel blavíssim rere el verd novell que cobreix el brancam.

Canal amb llum de migdia, Utrecht. Fot. Frèia Berg

Brick marró, finestres blanques, canals, bicicletes i uns arbres que esclaten esponerosos fidels a la claror i al sol temporalment de pas és el paisatge holandès que m’espera en aquesta ciutat d’Utrecht els dies en què hi té lloc la celebració del festival de literatura City2Cities, amb Barcelona i Praga de ciutats convidades. Cert que Barcelona hi és representada per l’inefable Ruiz Zafon, Eduardo Mendoza i Mercedes Abad.

Però la cultura catalana hi arriba en la relació d’amistat i admiració entre Salvador Dalí i Federico García Lorca que em van encomanar d’explicar i que il.lustro amb quadres de l’empordanès, amb la gran Acadèmia neocubista i el seu correlat literari, l’esplèndida Oda a Salvador Dalí del poeta andalús que els anys vint es declarava “catalanista furibundo…” i li escrivia un llarg i apassionat poema vessant d’estimació i admiració : “Una rosa en el jardín que tu deseas…” (…) “ ¡Oh Salvador Dalí de voz aceitunada!/
Digo lo que me dicen tu persona y tus cuadros. /No alabo tu imperfecto pincel adolescente,/pero canto la firme dirección de tus flechas.”

Poesia entre miralls. Fot. Frèia Berg

Al llarg d’un carrer ample, calmat i d’edificis de planta i pis propi de l’urbanisme centreuropeu del segle XVII i acompanyada d’Helena Overkleeft, autora de la traducció dels meus poemes al neerlandès, arribo una botiga d’antiquari.

Helena O. i jo compartint la lectura poètica. Fot. Bert Lever

Allà, davant d’una taula amb un ram de tulipes, envoltada de miralls, de làmpares i dels que han volgut venir a escoltar poesia, llegeixo en català el que Helena m’ha traduït i ella hi presta la veu en la llengua del seu país. Miralls, flors, objectes i la veu d’Helena són el meu paisatge interior holandès d’una breu estada en la que la placidesa de les aigües del canal, la bellesa del creixent dels arbres i els esqueixos del blaugris de primavera en configuren el rerefons, com si d’un retaule es tractés.

 

CANCIÓN DEL ESTE, per Alvaro Mutis

 

A la vuelta de la esquina
 un ángel invisible espera;
una vaga niebla, un espectro desvaído
te dirá algunas palabras del pasado.
Como agua de acequia,
el tiempo cava en ti su manso trabajo
de días y semanas,
de años sin nombre ni recuerdo.
A la vuelta de la esquina
te seguirá esperando vanamente
ése que no fuiste, ése que murió
de tanto ser tú mismo lo que eres.
Ni la más leve sospecha,
ni la más leve sombra
te indica lo que pudiera haber sido
ese encuentro. Y, sin embargo,
allí estaba la clave
de tu breve dicha sobre la tierra.
 
Álvaro Mutis. Summa de Maqroll el gaviero. Poesia 1948-1997.

Erró, l’ull planetari

 

“En la meva pintura qüestiono el Món; el seu absurd, la seva salvatjada, la mateixa Realitat; tots els dogmes i litúrgies oficials em deixen fred. La meva independència és inalienable.”

Erró

Islandès fincat a França, Erró es va formar als països nòrdics i posteriorment a Itàlia. Des de finals dels anys cinquanta es va instal.lar a París, on els seixanta va participar de ple en el corrent estètic de la figuració narrativa. Des de llavors pren part en un gran nombre d’exposicions col.lectives; el 1999 se li dedica una retrospectiva al Jeu de Paume i el 2010 al Centre Pompidou s’0rganitza una monogràfica sobre els cinquanta anys que ve dedicant al collage. El 2001 el seu país natal dedica tot un museu a la seva obra instal.lat a Reykjavik. La firma d’Erró forma part de les grans col.leccions d’art contemporani: MOMA (NY), Centre Pompidou (Paris), Kunstmuseum (Berna) i Nationalgalerie (Berlin). A l’Estat espanyol se’l troba a l’IVAM (València) i a la Fundació Stämpfli (Sitges).

En els darrers anys ha estat freqüent l’organització de mostres sobre les tendències i corrents artístics de la segona meitat del segle vint, com el Pop Art o la Figuració narrativa. Des de França, sobretot, es mostra la importància del Pop Art europeu – en el que Pere Stämpfli hi té una destacada participació –, reivindicant l’originalitat de l’aportació dels artistes europeus enfront dels nordamericans. La mostra de la Figuració Narrativa organitzada al Grand Palais de París el 2008, en la que Stämpfli i Erró en formen part important, constitueix un punt d’inflexió que remarca la importància d’aquest corrent en l’art europeu en general i francès en particular. Als Països Catalans se li han dedicat dues mostres antològiques, a l’IVAM i al Museu Es Baluard (Palma de Mallorca).

Erró opta per la Figuració Narrativa des d’una visió crítica del món i de la societat en oposició als aspectes considerats més formalistes del culte a la imatge del Pop nordamericà. Des d’unes visions expressades amb un llenguatge habitualment bigarrat de figures humanes de traça provinent en bona part del món del còmic, l’artista tracta dels problemes polítics a escala global i de les seves repercussions en els escenaris més diversos. Els temes d’Erró dialoguen amb altres artistes fins abocar-lo a composicions de llenguatge mixte: amb Ferdinand Léger, amb Matisse, o amb Joan Miró, per exemple. És la subversió del quadre per assolir la representació de la idea, del posicionament propi, sense guardar cap altra fidelitat que a sí mateix. És, també, una determinada visió de la intertextualitat dels llenguatges artístics sense cap altre límit que la voluntat expressiva de l’autor. Independent i crític, Erró és l’ull planetari que mira, interpreta i deixa el llegat del que veu i sent en unes obres inconfusibles.

L’ull planetari és el títol de l’exposició d’Erró que la Fundació Stämpfli ha produït i organitzat, comissariada per la crítica i historiadora de l’art Marie Claire Uberquoi. Un any després de l’obertura i de la instal.lació d’una part de la col.lecció permanent de la Fundació, Anna Maria i Pere Stämpfli li atorguen una nova volada amb la programació de la mostra monogràfica dedicada a un dels artistes més preuats del seu medi estètic i generacional amb obra a la col.lecció permanent. Amb l’exposició Erró. L’ull planetari, l’art contemporani s’incorpora en la dinàmic d’exposicions temporals dels Museus de Sitges.

Per a l’exposició s’han triat quatre sèries: Pintura política, una narració sui generis de la història recent; La volta al món de Mao, inspirada en un hipotètic viatge de Mao arreu del món en un tractament visual entre el xoc i la ironia; Les dones fatals, i Les cartes d’amor japoneses – una singular història sobre les relacions amoroses amb intriga. Juntament amb les quatre sèries es presenta un conjunt de Collages, llenguatge que Erró practica des dels seus inicis amb voluntat de sorprendre i impressionar l’espectador amb imatges aparentment reunides per atzar. Veurem com el seu art mai no deixa indiferent.

 

 

Saviesa grega arcaica

Ahir, dimecres, vam presentar Saviesa grega arcaica a Òmnium Cultural, dins del programa Dimecres presentem. El llibre, de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau i publicat per Adesiara, és un compendi de saviesa i filosofia, i la presentació es va esdevenir amb aquest to.
Vaig triar una pàgina del llibre a l’atzar, i anoto la frase:

Tot, afirma Heràclit, és bescanvi del foc. El foc fixa també un cert ordre i un temps marcat per a les transformacions del cosmos, d’acord amb una mena de necessitat fatal.

Vespres com aquest em fan entendre que em queda molt per llegir, i tot un univers per aprendre.

Balanç al final del dia (23.IV.2012)

Anit vaig penjar al meu bloc la rosa i poema  – La rosa, l’ambre, l’oblit - editada per Curbet Edicions. No l’esperava, i va ser la primera rosa. Ja era avui, molt d’hora, i la vaig penjar perquè no volia que amb les presses de cada matí la rosa i el poema fessin salat. 

Del primer que veig és el correu diari del Rodamots. Avui, com no podia ser d’altra manera, amb un poema de Rosa Leveroni, “Joia”:

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil·la.

El meu Sant Jordi ha estat un dia enyorat perquè, després de molt de temps d’anar-hi, enguany no m’he arribat a Barcelona per deixar-me endur per la multitud entre parades de llibres i de roses i gent que passeja amb la felicitat escrita al rostre. En contrapartida, he acomplert un dia de Sant Jordi cent per cent sitgetà.

Migdia. La segona rosa – primera no virtual – me l’ha regala l’Anna Maria Stämpfli quan surto de la feina per anar a signar a la taula que l’Ajuntament ha muntat per als escriptors. Definitivament, m’agraden més els llibres i les roses a la Ribera que en qualsevol altre lloc de la Vila. Mentre m’hi passejo hi ha la mar molt a prop, avui blaugrisa com el cel, dia capgirat entre el sol del migdia que trenca el color de la meva pell hivernal i el pas de núvols brúfols em deixen aquesta humitat enganxada fins el moll dels óssos. Comparteixo la taula amb en Saumell, que em dedica el seu llibre de ninots. Veig amics, i gent que passa. La Núria Corretger i l’Isidre Roset em diuen que la Montse Domínguez Bartés, quaranta sis anys, ha mort aquest cap de setmana. Faig tractes amb la Núria perquè enguany el programa de la Festa de la Poesia a Sitges que edita Llibres de Terramar sigui il.lustrat per ella i la gent del seu Taller, on encara dec visita. En Joan Duran, que recala on som, s’emporta aquesta primícia i m’ensenya les roses blanques amb la Punta impresa en blau, exclusiva de l’Agrupa. Signo quatre exemplars de Sang presa per a una mateixa amiga i els seus amics.

Deixo l’estand de l’Ajuntament i tombo per les parades, Ribera amunt i avall. A la del Grup d’Estudis Sitgetans ja hi ha la darrera publicació, L’altar i la catifa del Cap de la Vila: 1952-1957. Les bases d’una manera d’entendre el seu disseny, obra de Miquel Marzal i Ortiz guanyadora del XXVè Premi Jofre Vila de Folklore de Sitges i volum seixantè de la col.lecció Quaderns del GES. Faig un parell de fotografies amb l’Instagram i les penjo immediatament a feisbuc i tuíter. Compro el llibre de L’avi de cent anys que es va escapar, etc., per a la meva mare, i les Històries d’un pessebrista per al meu pare. El de L’avi que es va escapar, etcètera, serà un bestsèller, penso, perquè tots els que tenim els pares octogenaris hi caurem (al final del dia veig que no m’he equivocat).  Per a la mare, també, una rosa. I per a l’Anna Maria Stämpfli, una altra, que li dóno a mig passeig, quan jo ja retiro fins a la tarda i ella i en Pere es dirigeixen cap el torn de la signatura.

Com que és un dia de celebració, em regalo un dels meus plaers preferits, una estona en soledat al meu raconet de sempre a la Pizzeria de Cap de la Vila. En acabar, carrer Major amunt fins a cals meus pares i d’allà a la feina. Deixo la rosa al gerro, al damunt del moble del davant del suro i no puc evitar la temptació de deixar constància fotogràfica de la diada de Sant Jordi des del meu despatx. Després, feina a respondre correus, a llegir el que toca per a avui, a pensar més enllà dels vuit dies vista.  Abans de plegar faig un cop d’ull a feisbuc perquè l’indicador va el nombre de missatges per desenes: trameses de roses, m’agrada, notes, missatges, fotografies, i tot el que fa per al dia d’avui. En Joan Duran que recomana Sang presa en un programa de televisió. I un post que m’ha fet girar enrere. Del Québec estant Michel Roberge avui no escriu sobre gestió de documents sinó sobre la diada de Sant Jordi que va viure a Barcelona el 1991: Et une rose… pour l’amour de l’écriture et des livres. El record i la bondat del temps.

Retorno de nou a la Ribera, gairebé al cap del dia. Fa un airet humit que travessa els cossos. Hi ha molt de més ambient i molta més gent comprant llibres i roses. Les vendes potser no són espectaculars però fan el fet i el que és més important,  la gent baixa a la Ribera per celebrar Sant Jordi. Vora quarts de nou es pleguen veles, molt més de pressa que el desplegament matinal i mitja hora més tard gairebé no en queda res. 

A casa, al vespre, faig balanç. Dels enyoraments. Del temor que el drac no se’m mengés. Dels llibres comprats i rebuts. De les llistes de vendes que a hores d’ara situen als primers llocs del rànquing català L‘avi de cent anys que es va escapar per la finestra i els llibres de Rafael Nadal, Lluís Llach i Jordi Pujol. Tant en català com en castellà  i veient totes les llistes que avui sortien als mitjans, la poesia és, com sempre, la gran absent. No hi ha hagut, sembla, un triomfador absolut, i això m’agrada – com també m’agrada la baixada dels mediàtics. Potser això vol dir que la literatura guanya la partida? A hores d’ara, tampoc no ho tinc gaire clar.

Deia que m’enyorava. Per compensar, un dia d’aquests demanaré a la Mariàngela Villalonga que em porti altra vegada als jardins de Mercè Rodoreda de l’IEC, que els han remodelat i avui s’hi feia la lectura de La plaça del Diamant perquè ja ha complert cinquanta anys. Balanç: dia acomplert i uns quants llibres més que em ve de gust llegir. I les roses damut la meva taula. Ja deu fer vint-i-quatre hores que vaig penjar el post de la rosa i el poema.

La rosa, l’ambre, l’oblit