Festa Major 2011: el programa i el cartell

 

El cartell és obra de l'artista Pere Stämpfli

 Del compte enrere que des del dia del Vinyet es va fent per tot Sitges a l’espera de la Festa Major hi ha un esdeveniment important dels prolegòmens com és el de la sortida del programa. Sol ser un secret bastant ben guardat – tot i que enguany el secret més ben guardat és el Drac restaurat per en Pep Pascual, Quan surt a la llum pública tothom s’afanya a anar-lo a cercar no fos cas que passés com ja ha passat en diverses ocasions: que la demanda superi de llarg l’oferta i que més de quatre es quedin sense. El vespre de la presentació hi havia qui n’adquiria tres, quatre, cinc, no fos cas que algú de la família no hi fos a temps, tot i que des de l’endemà es distribueix a bastament per diversos punts de venda.

Per arrodonir el moment del programa s’ha creat la tradició de la presentació – un altre dels encerts de les tradicions de creació recent. És un acte tan senzill com entranyable, perquè hi ha qui hi ha d’haver – autoritats, comissió, cartellista, pendonistes… – i qui s’hi vol afegir. En la presentació del programa d’enguany, a més dels que hi havia d’haver i d’un públic nodrit i motivat, hi havia en Jànio Martí que per anar fent boca i com aquell qui res anava desgranant amb el seu característic solo de piano la música dels balls de la Festa.

Una carpeta que es tanca amb betes i amb les cobertes reproduint un dels motius del cartell – unes empremptes de neumàtic… – conté nou mostres del cartellisme de festa major sitgetana des dels anys trenta ençà. Al darrere, el programa d’actes, els textos, els crèdits, els escrits institucionals, els perfils de la pregonera, el pendonista – que assegura, i tractant-se del meu oncle Isidre ho crec, que és possible repicar les campanes i anar a la processó -; l’article d’en Pep Pascual explicant quina n’ha fet amb el Drac i el Poema de la Bandera, que enguany és del poeta i professor August Bover. El contingut és el que s’espera llegir cada any amb les novetats que mostren que tot canvia i que l’essència de la Festa Major de Sitges continua viva gràcies a l’esforç i a la il.lusió de tants.

Val la pena deturar-se en cadascun dels cartells. Tots ells són mostres de plasticitat expressiva, del disseny del moment, de com Sitges es manifesta als ulls dels sitgetans i dels forasters i de com els principis de la publicitat van fent via, dels artistes que hi han deixat la seva petja. L’autor del cartell de 1935 ens ofereix una vista aèria del campanar i la Punta amb una mar de veles blanques i un ram de clavells vermells amb l’eslogan que diu – i és cert – que la Festa Major de Sitges és “la més típica i tradicional de Catalunya”. Els anys 1949 el cartellista Solé conjuga les barques a la sorra i la Punta amb un “Sitges playa de oro” reblat pel “Sitges es el cascabel del Mediterráneo”, segons ho va establir un afamat escriptor. El 1955 Ballestar presenta la Punta amb les lluminàries dels focs artificials i el constant “Sitges playa de oro”, eslogan que va fer fortuna perquè el repeteix Martí Ripoll el 1960 amb un alegre bastoner amb els gegants al darrere. Don Mathews presenta la silueta d’un diable maça en mà i carretilla encesa ruixant amb les espurnes l’anunci de la Festa Major de Sitges. El cartell d’Agustí Albors, de 1981, és un clàssic immortal i una de les seves millors obres plàstiques: la negra silueta del grup de diables de primer terme s’imposa al foc multicolor que contemplen la silueta de la Punta i la lluna blanca. Els gegants són sovint protagonistes del cartell: el 1999 Florència Coll ens mostra els geganters vestint el Gegant de la Vila i el 2002 Rosselló dibuixa la parella passejant sota un sol de foc i una palmera que s’inclina al seu pas.

Pere Stämfli presentant el cartell de la Festa Major. Fot. Frèia Berg (2011)

Pere Stämpfli ha estat el cartellista de la Festa Major d’aquest 2011. Per a celebrar-la, explicava en la presentació, no s’ha mogut del seu carrer d’en Bosch, on els Gegants Moros, que són els seus veïns i que mai no havien sortit abans al cartell de la Festa Major, conversen sobre qualsevol dels temes d’aquest dia. Com a rerefons, Stämpfli hi ha deixat l’empremta d’un dels seus pneumàtics baixant des del cel mig clarós mig boirós de les boires de París o de Berna fins a la blavor lluminosa del cel sitgetà.

Ara que el programa i el cartell van fent via i el compte enrere es va accelerant tothom s’organitza per al ritual de cada any per a les trenta-sis hores més intenses del calendari sitgetà. I jo, que ja espero el Drac…

 

>LÍRICA DE CARAMELLES

>
“De nou ressonen alegres cantúries
cantant la Pasqua Florida i aimada…”

Amb aquests dos primers versos de Primaveral, el jove Josep M. Soler i Soler s’estrenava com a poeta lletrista de caramelles. Dos anys abans, ell i una colla de la coral de l’església parroquial, l’Schola Cantorum, van protagonitzar una incipient recuperació de les Caramelles a Sitges l’any 1940. Aquell any no n’hi havia però una banda de música va sortir la nit del Dissabte de Glòria interpretant les melodies més conegudes i, davant de l’Ajuntament els joves, que sortien de la Vetlla Pasqual, s’hi van afegir posant-hi la lletra, fins que la guàrdia civil va intervenir fent-los callar: cantaven en català… El 1941 es va aconseguir salvar aquest “obstacle” al.legant que les lletres de caramelles no tenien cap vinculació amb la política.

Des de llavors fins avui Sitges ha tingut tres colles que, any rere any, han cantat la Pasqua i la primavera la nit del Dissabte de Glòria i el dilluns de Pasqua. En Josep M. Soler i Soler va formar part, primer, de la colla de l’Schola Cantorum i després del Retiro, i des de 1943 fins enguany n’ha estat un dels poetes més prolífics i celebrats.

Les meves lletres de Caramelles 1943-2009 és el llibre que aplega la producció lírica caramellaire de Josep M. Soler i Soler, editat en coedició per L’Eco de Sitges i Llibres de Terramar. Va ser presentat en olor de multituds sitgetanes el passat dissabte al Retiro, al temps que l’entitat, que li professa un afecte sense límits, li va lliurar la lira d’or, el més preuat i gran trofeu per a un retirista de pro. L’obra ve encapçalada amb el pròleg “Sitges, encant de Pasqua”, d’Albert Soler i Marcé, que a més de ser nét d’en Josep – i, per tant, la transmissió de l’amor a la tradició caramellaire és palesa-, ha esdevingut un expert coneixedor i excel.lent historiador d’aquesta tradició, com es demostra tant al pròleg com en l’estudi sobre Les caramelles de Sitges publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans. Agustí Albors, amb un traç que dibuixa més blancs que negres, ha sintetizat plàsticament el significat darrer del llibre i la sensibilitat poètica que traspua.

Més enllà de les circumstàncies que han fet néixer aquestes trenta sis lletres de caramelles, els poemes de Josep M. Soler i Soler són un exponent de la dignitat de la poesia de circumstàcies – escriure lletres per posar-hi música o per a música ja composada – quan s’escriu amb el cor, com diria ell, i amb el sentiment posats en el que més s’estima: Sitges en primer lloc, i, juntament amb la Vila, les tradicions, els paisatges, la vida familiar, la fe religiosa del creient. Tota aquesta visió de la vida i de les il.lusions és el que desgranen les lletres de caramelles de Josep M. Soler i Soler, com si es tractés d’una construcció de l’ideal amb paraules, any rere any, fins a teixir una visió ideal de Sitges que és la que el llibre, poema rere poema, transmet:

“Déu te guard, dolça vila estimada,
Déu te guard, sortilegi de llum;
visió blanca, per la mar encantada,
enfilall de clavells i perfum.”

La Pasqua, a Sitges, dóna ales als poetes, als músics, als cantaires. Així ho demostra la tradició de les caramelles, per on han passat els poetes de Sitges i aquells que els mestres de música – Gabriel Pallarés, Manuel Torrents, Jordi Pañella, Janio Martí, i els joves Xavier Pagès i Oriol Nebleza… – han volgut fer entrar en la tradició amb les seus valsos, americanes i sardanes. Josep M. Soler i Soler ha viscut la Pasqua en la il.lusió de les tradicions i de la creativitat fins avui mateix, expressant-la per mitjà d’un imaginari poètic tan característic com entranyable. La seva poesia esdevé des d’ara doble patrimoni escrit: per la seva veu lírica i per la seva contribució a una de les tradicions més viscudes. Al seu llibre hi tenim la Pasqua d’un poeta sitgetà que

“Canta l’amor, la vida i l’esperança
que cau en braços del més bell enyor,
encís que brilla fort de benaurança,
d’il.lusions i, alhora, de conhort.”

>"Només la remor és paraula". Poemes de Maria Dolors Lligadas

>

“Només la remor és paraula”, conclou un dels versos de Maria Dolors Lligadas.

Tant és que el vers pertanyi a la visió poètica de “Miravet i l’Ebre”, perquè sovint és un vers és el que clou el sentit final dels llibres de poemes. Un vers defineix la visió poètica d’una vida, o el poemari que recull tota una vida en instants i pensaments. Ho trobem al llibre Mosaic de records de Maria Dolors Lligadas, recentment publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i l’Institut d’Estudis Penedesencs i presentat el passat dissabte a l’Espai Cultural Pere Stämpfli.

Fa uns anys, l’edició de Recull a tres veus reunia poemes d’Eulàlia Vergés, de Dolors Juan i Ill juntament amb els de Maria Dolors Lligadas. Ara, aquesta es presenta en solitari en un llibre que aplega diverses modalitats poètiques sota el punt de vista formal marcades per una veu lírica on l’aparença de simplicitat llisca entre imatges, descripcions i evocacions.

El poemari mostra un recull de poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre tres paisatges: el de Sitges, la vila natal; el de Capçanes, que l’ha acollida – tots dos paisatges representats als dibuixos que Agustí Albors ha fet per a la coberta del llibre-, i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes. Fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc concret, d’un nom o d’una data, hi aflora la voluntat expressiva d’un lirisme introspectiu permanent i evident en tota l’obra de la poeta. Així succeeix, per exemple, als poemes dedicats a la seva amiga Josefina de Dalmau:

“Sense fer soroll
van tancar la portalada,
els xiprers priven l’entrada
respectant el seu record.
Ara, fred i solitari
queda l’urc de la noblesa
i la mar, que era tan d’ella,
sense la seva mirada.”

Els textos poètics són, en certa manera, l’expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es pregunta en la introducció que ha titulat “Sitges, el meu poble”. La resposta és la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:

“Clarejava.
He tancat els porticons.
Volia més nit encara.”

Maria Dolors Lligadas és una dona de la seva generació que ha sabut trobar l’espai adient per al seu treball poètic de tota una vida. Sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu poètica pròpia. És una veu que mai no perd el caràcter intimista ni el to reflexiu de la contemplació:

“És l’hora de sentir la veu del silenci
el remoreig de la cortina
que esquinça l’aire,
l’animaló que s’arrossega per les herbes,
el lladruc del gos,
el ventijol de veu apagada.
Ara és l’hora que el silenci parla.”

“Només la remor és paraula”, ens recorda qui ha sabut escoltar i fer seves les veus de la poesia.

>Geometria i pensament. Exposició d’Agustí Albors

>

L’exposició Agustí Albors. Geometria i pensament, al Saló Vaixells del Palau de Maricel té el caràcter d’una revelació.

La mostra està organitzada pel Consorci del Patrimoni de Sitges, i aplega una seixantena d’obres, la major part acrílics, realitzades al llarg de quatre dècades. Per bé que constitueixen el vessant més desconegut de la producció de l’artista, configuren l’estructura troncal de la seva obra plàstica i esdevenen el fil conductor del seu pensament estètic; el títol amb què es presenta no és un joc de paraules, sinó el reflex i l’enunciat del contingut. Aquesta és una exposició ideada per fer visible l’obra de l’artista en la seva plenitud i globalitat, una proposta completa i argumentada per donar-la a conèixer en la seva dimensió total.

L’evolució pictòrica d’Agustí Albors (Sitges, 1943) es presenta en tres etapes. La primera, L’impuls i l’equilibri, transcorre des dels seus inicis els anys seixanta fins el punt d’inflexió que indica el canvi formal i conceptual de les obres. És l’etapa cronològicament més perllongada, en la què es mostren algunes de les obres inicials, indicatives de l’evolució pictòrica.
La segona etapa, Metamorfosi. El trànsit de la llum (1998-2000) en la que es produeix el gir determinant, definit pels tempteigs, la recerca i la metamorfosi causada pel pas de la llum en formes prèviament existents. La darrera etapa, denominada Horitzons i fractals transcorre des de 2001 fins a l’actualitat. Es caracteritza per l’estructuració i la visualitat dels objectes artístics tractats com fractals, és a dir, en tant que objectes que mantenen la seva forma essencial fragmentada i irregular resultant de les variacions de l’escala d’observació. La fractalitat determina la darrera evolució de l’artista, caracteritzada, al mateix temps, per una notable reducció de la gamma cromàtica de les obres. Són etapes que no sorgeixen de ruptures, sinó que s’esdevenen successivament, sobreposadament, en la continuïtat evolutiva. Els canvis i noves vies de recerca formal i temàtica s’apunten, i fins i tot es mostren, en estadis anteriors. Els salts cronològics es corresponen amb l’evolució del treball de l’artista.

En l’obra d’Albors existeixen elements constants que, de manera transversal, són presents i determinants en cadascuna de les etapes esmenades. Són rostres, en tant que representació de l’ésser humà; la dualitat dels éssers, simbolitzada per mitjà de la figuració de les parelles; el color blanc, que juga en la configuració de l’espai i de la forma; la lluna, que és més que la forma de l’esfera; els elements de cultura popular que ajuden a entendre la interpretació dels éssers i les seves relacions; l’element religiós indestriable a la cultura popular. Aquest cúmul d’elements es concreta en les figuracions per mitjà de les quals l’artista expressa la seva voluntat constructiva de l’obra d’art.

Agustí Albors s’enfronta al procés creatiu en solitari, sense traves ni límits, a partir d’intuïcions formals i d’un pensament artístic marcat per la sensibilitat i per la voluntat expressiva. La preeminença visual de la geometria dels quadres no oculta l’expressió introspectiva de la figuració humana. La pretesa abstracció queda compensada per la presència plàstica dels éssers en les seves múltiples dimensions. L’aparent immobilitat de les figures queda desmentida per la mobilitat que transmeten les formes geomètriques.

L’obra d’Agustí Albors, permanentment oberta i evolutiva, ha emprès una via de depurada intensitat, en la que la geometria compositiva podria, aparentment, ofegar el darrer sentit de les obres. I no és així, perquè tot el conjunt de la mostra presenta la dualitat entre geometria, concreció formal de l’estructura dels quadres, i el pensament, el punt de partida de la sensibilitat de l’artista: allò que perviu, latent, en el substrat de totes i cadascuna de les obres. El rescat de forma i tema del quadre a partir de l’espai en blanc. La forma, la geometria, al servei del pensament. I tot plegat transcorre en el “… dolç cremar d’esperit i de ment” de l’artista.

La cita poètic correspon a J.V.Foix
Article publicat a “El Marge Larg”, L’Eco de Sitges, 24 de maig de 2008