El cant d’Ulisses

 

 Un dels passatges més impressionants de l’obra de Primo Levi (Torí, 1919-1987), Si això és un home, s’esdevé quan un alsacià, company del camp de concentració on està internat i condemnat a treballs forçats per la seva condició de jueu, li demana que li expliqui qui és Dant, què és la Divina Comèdia. L’alsacià gaudeix del privilegi d’exercir alguna responsabilitat al Kommando químic del que Levi, químic de professió, forma part i l’ha triat perquè l’acompanyi a cercar l’olla del ranxo. Un altre privilegi a l’univers concentracionari que l’escriptor torinès narra amb una objectivitat i una serenitat espaordidores a la Trilogia d’Auschwitz, de la que Si això és un home n’és la primera part.

Mig a l’atzar Levi tria un fragment, “… el cant d’Ulisses. Qui sap com i perquè m’ha vingut a la memòria: no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora. Si Jean és intel.ligent ho entendrà. Ho entendrà: avui em sento capaç de tot”, afirma l’escriptor. Al llarg del camí va recitant el cant d’Ulisses de la Divina Comedia quan, situat a l’infern dantesc, l’heroi narra la seva fi navegant, empès pel seu desig de “córrer món i per tornar-me expert / en les virtuts i els vicis de la gent”. Levi recita en italià, tradueix al francès no només el sentit dels versos sinó també els detalls expressius marcant la diversa riquesa expressiva de les llengues italianai francesa. No ho recorda tot de memòria, de vegades li costa encalçar les rimes i fins i tot ha d’explicar en prosa el viatge temerari d’Ulisses fins les columnes d’Hèrcules – tot un sacrilegi, s’exclama –, fent-ne via perquè la durada el trajecte i les interrupcions per mor dels que van trobant li permetin tot l’esplai que fa reviure el seu esperit anorreat pels maltractaments físics i morals a què està sotmès.

Si això és un home tracta primordialment de la privació de la dignitat humana, de l’anorreament i anul.lació de qualsevol vestigi d’humanitat dels presoners del Läger, el camp de concentració i d’extermini. Els homes que hi són internats són examinats periòdicament per si encara poden treballar, en règim d’esclavatge i en condicions infrahumanes. Quan la malaltia els guanya o perden la condició utilitària són enviats al crematori; periòdicament hi ha seleccions i cada vegada que arriba una nova càrrega de presoners dels guettos d’arreu d’Europa cal fer lloc per als més sans. En un medi on ni tant sols la supervivència està assegurada encara es pot parlar de literatura, de poesia, dels valors que transmet?

Aquesta és la gran, la impressionant troballa de Levi fent camí vers l’olla del ranxo. Recita reflexionant sobre el missatge d’un dels versos del Dant: “Considereu si us plau vostra sement / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida/ amb la virtut i el coneixement” i s’apressa a comunicar-ho al seu company de circumstàncies, “obre les orelles i la ment, necessito que ho entenguis (…) Com si jo també ho sentís per primera vegada: com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc.” L’alsacià, al seu torn, ha entès el missatge del Dant per boca de Levi, “ha sentit que l’afecta, que afecta tots els homes atribolats i a nosaltres en especial; i que ens afecta a nosaltres dos, que gosem raonar d’aquestes coses amb els pals de la sopa a les espatlles.”

Com Virgili i el Dant, com mestre i deixeble, el trajecte de Primo Levi i de Jean, l’alsacià, transcorre per l’evocació de paisatges viscuts i ara terriblement enyorats, com les muntanyes “que apareixien en fer-se fosc, quan jo tornava en tren de Milà a Torí”. De retorn a la inhòspita i inhumana realitat, Levi acaba el Cant d’Ulisses reflexionant sobre el destí que els ha portat al camp de concentració i sobre què fa que encara siguin vius sense la certesa que ho continuaran essent per gaire més temps. Després de dos anys a Auschwitz, Primo Levi va poder tornar a Torí per explicar, entre tants horrors, com Cant d’Ulisses va esdevenir per una estona el retorn a la humanitat robada.

Els fragments de la Divina Comèdia pertanyen a la traducció catalana de Josep M. de Sagarra.

Fotografia de Frèia Berg, Auschwitz (2010I

>NOTES SOBRE IRENE NEMIROWSKY (1903-1942)

El color de la tinta. No pot escriure amb cap altre color que no sigui el dels mar del sud. Omple els fulls dels manuscrits amb lletra minúscula, apretada, endreçada, apurant al màxim l’extensió del paper, ratllant els marges, corregint fins el darrer extrem les frases amb esmenes i ratllats. Un color de tinta de blau d’entreguerres, tonalitat que es perd i es dil.lueix com l’esperit de la gent de lletres que van deixar la pell i l’ànima en els tumults i convulsions que els van abassegar. De la tinta de color dels mars del sud i de les línies ajustadíssimes dels manuscrits en conservem l’obra en lletra impresa, en bona part póstuma, com aquesta Suite francesa que per si sola mereix la categoria de monument literari i testimonial de l’Europa i de la França que l’escriptora va viure fins les darrers conseqüències al camp d’extermni d’Auschwitz.

El destí. ¿Com són els primers poemes d’Irene Nemirowsky? Gràcies a institutriu que la va educar i al prestigi sociocultural, universal, de la llengua francesa, quan la família Nemirowsky va arribar a França a conseqüència de la revolució bolxevic la jove de quinze anys es va integrar sense dificultats a la vida d’estudiant i d’escriptora. La primera novel.la, als vint-i-quatre anys (L’infant prodigi) i la segona als vint-i-nou (David Golder) la consagran com a escriptora, amb el ple suport del seu editor, Bernard Grasset. És el destí que ella ha triat i s’ha traçat. Un poema de joventut revela el seu propòsit:

De vegades em sembla que sóc estrangera

Nascuda entre tanta gent diferent

I m’està predit un altre destí

Al que consagro tots els meus somnis.  

L’infortuni. Malgrat l’èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l’estrella groga d’identificació. L’infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l’Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota.

La deportació. L’escriptura l’ajuda a passar el temps… “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s’estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l’ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l’abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d’una escriptora jueva errant per la França dels dies de l’ocupació.

Coratge i esperança. El 16 de juliol escriu la darrera nota. L’adreça al marit i les filles: “Em sembla que marxem avui. Coratge i esperança. Us tinc dins del meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.” L’endemà puja al tren que la transporta juntament amb centenars d’altres persones des del camp de presoners de Pithivers al camp d’extermini d’Auschwitz en un viatge penós i denigrant. La documentació oficial certifica la seva mort als trenta-nou anys el 19 d’agost per causa del tifus; la realitat és a la càmara de gas. El coratge ha empès Michel Epstein a cercar notícies de la seva muller des de que ha estat detinguda i intentar desesperadament la seva salvació. No hi haurà esperança tampoc per a ell. El detenen poc temps després i és traslladat, també, a Auschwitz on el sis d’octubre mor, igualment, a la càmara de gas. Les obedients autoritats franceses van a cercar les filles de mare i pare jueus al col.legi on cursaven els estudis, però Irene, previsora, les ha enviades al poble de la seva antiga institutriu. Michel Epstein ha fet arribar a la filla gran, Denise, el bagut on, li diu, hi ha manuscrits de la seva mare: l ‘esperança… Orfes de pare i mare creixen mig d’amagat fins a la fi de l’ocupació i seran per sempre jueves filles de jueus deportats amb el pes de la història i la tragèdia en les seves vides.

L’obra póstuma d’Irene Nemirowsky és dins del bagul salvat a darrera hora, però la Suite francesa surt publicada molts anys més tard. Des de llavors que ha marcat la recuperació de l’escriptora. Una exposició organitzada pel Memorial de la Shoah en col.laboració amb el Museu del Patrimoni Jueu i l’IMEC l’evoquen amb un dels versos amb què s’interroga sobre la identitat i el destí: “De vegades em sembla que sóc estrangera…”

>POETES DEL HOLOCAUST

>

“Després d’Auschwitz no es pot escriure poesia”, va sentenciar Theodor W. Adorno.  “Després de cada guerra algú ha de fer neteja”, escriu la poeta Wislawa Szymborska. Aquesta frase és el leit-motiv de After every war, una antologia de poesia escrita per dones alemanyes després de la Segona Guerra Mundial que la irlandesa Eevan Boland ha traduït a l’anglès.

 Rose Ausländer, Elisabeth Langgässer, Nelly Sachs, Gertrud Kolmar, Else Lasker-Schüler, Ingeborg Bachmann, Marie Luise Kaschnitz, Hilde Domin i Dagmar Nick són les poetes. Totes van patir els horrors de la guerra; algunes, de l’exili; altres, la deportació i l’Holocaust. Entre aquestes darreres, Gertrud Kolmar va morir a Auschwitz als quaranta tres anys, després d’haver escrit, entre altres, el poema corprenedor de “La víctima”.

 Ho recordo avui, vint-i-set de gener, dia internacional de l’Holocaus, pocs mesos després d’haver visitat l’horror del complex de l’assassinat planificat d’Auschwitz-Birkenau. Transcric dues traduccions que he fet gairebé d’urgència perquè en volia deixar constància tal dia com avui. Per conservar-ne la memòria, perquè mai més no torni a succeir i perquè es pot escriure poesia per endreçar el món i la vida després de la guerra i de totes les derrotes.

Rose Ausländer, La meva clau

La meva clau

ha perdut casa seva.

Vaig de casa en casa

però no passa en cap.

He trobat

el manyà.

La meva clau entra

a la seva tomba.

Hilde Domit, Exili

La boca morent

la boca torta

la boca intentant

dir el mot correcte

en una llengua estranya.

El retrat en blanc i negre és de Gertrud Kolmar (1894-1943). Les fotografies d’Auschwitz són de Frèia Berg (agost 2010).

>EL VIOLINISTA, I TANTS D’ALTRES, D’AUSCHWITZ

>

 Setanta-un anys no justifiquen l’evocació d’una efemèride, però avui, u de setembre, en fa setanta-u que les tropes de Hitler van evair Polònia. Va ser el tret de sortida que va iniciar el segon gran desastre del segle vint, conseqüència gairebé directa del primer. Tot plegat forma part dels manuals d’història i dels reportatges que els periodistes orquestren quan toca parlar-ne i enguany, que no són números rodons, no és el cas. Llevat que, per les raons que sigui, algú recali a Polònia i s’adoni que és un país entre dos vectors: el de la memòria històrica i el de la vitalitat que empeny un país lliure i demòcrata. 

 

Si el passeig per Varsòvia sobta per la quantitat d’espai lliure que abans ocupaven cases i carrers, i el marcatge del perímetre del gueto és una presència contra l’oblit, a Cracòvia, ciutat alegre i feliç els estius plagats de visitants i a l’hivern d’estudiants, hi ha autobusos que condueixen a Auschwitz-Birkenau, un dels horrors més impressionants que ha ideat la ment humana. 

 El cinema, que a més d’un espectacle és la força de la mirada i de la intel.ligència, un art que com a tal, apunta al coneixement i a la reflexió, ens ho ha mostrat de fa temps, però ni El pianista ni La llista de Schindler, entre moltes altres, no deixen de ser ficcions superades per la realitat més aclaparadora. 

 

Caminar entre els pavellons de totxo fosc, veure entre vitrines munts d’ulleres, de joguines, de flocs de cabells, de maletes de viatge, de sabates; passar per les dependències amb destinació a la mort, llegir les estadístiques i els mapes; aturar-se davant del mur dels afusellaments, constatar la valla filferrada al davant del bosc… fer el recorregut d’Auschwitz és, potser, encara, mitjanament passable comparat amb el camp extens i desolat de Birkenau, construït per portar a terme l’extermini en massa. Un parell de quilòmetres i una via de tren amb destinació terminal única uneixen tots camps.

Aquesta és una part d’història que el país mostra. Qui la visita no només no practica el turisme cultural – concepte que en aquest cas esdevé un sinònim de frivolitat – sinó que s’enfronta amb la història recent d’Europa. S’hi enfronta, també, el museu que s’ha obert aquest estiu a la fàbrica de Schindler a Cracòvia, dedicat a explicar l’ocupació nazi de la ciutat entre 1939 i 1945. És un recorregut per la vida d’una Cracòvia ocupada i d’una ciutadania, la dels jueus, doblement perseguida fins a la denominada “solució final”. Igual que el Museu de la Insurrecció de Varsòvia i el complexe d’Auschwitz-Birkenau, el museu Schindler presenta un discurs que pot ser assumit sense excepcions per la ciutadania europea. 

  A diferència del museu de Varsòvia, on el visitant es troba immers en un medi tens i claustrofòbic que l’implica dins mateix de la narració sense possibilitats de distanciar-se’n, la interactivitat del museu de la fàbrica de Schindler converteix el visitant en espectador audiovisual de la successió dels fets. Hi ha passatges  esperats, com la recreació del despatx de Schindler; d’altres que la interacció  personalitza  – si un es va fent els salconduits que va trobant al llarg del recorregut s’adona que en sis anys els ciutadans de Cracòvia van reunir fins a cinc targetes d’identificació consecutives…. N’hi ha d’altres que són cops d’efecte implacables, com el passadís entre les banderes nazis de l’ocupació o el gran retrat de Stalin al final del recorregut, reblant la lliçó del que ha estat bona part de la història del país viscut entre dos ferotges totalitarismes. 

Hollywood mana molt i Spielberg és un referent inexcusable de propaganda del museu de Cracòvia. La cua per a entrar-hi els dilluns, que és dia de portes obertes, és més que considerable. L’actitud dels visitants és bastant similar en tots tres llocs. I hi ha preguntes. Com la que vaig fer a la guia d’Auschwitz sobre el seu treball, la formació específica per poder fer aquella feina – no és història convencional ni patrimoni artistic, el que explica… – i, intentant aprofundir una mica més enllà, com es recorda la vida quotidiana per a la població dels voltants en temps del ple funcionament dels camps… “No gens fàcil”, va respondre, i, ja, gairebé res més. O com les que ja no vaig poder fer a la periodista que em va interpelar durant la visita a la fàbrica de Schindler sobre el museu recentment inaugurat; ella anava per feina i era jo qui havia de respondre. 

 Els llibres: me’ls vaig anar mirant estones llarges perquè sobre la tragèdia dels jueus als guetos i als camps de treball i d’extermini la producció és, encara, incessant. N’hi vaig trobar a faltar un, El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. Amb més de cent mil exemplars venuts en català i uns quants milers en llengües estrangeres, recentment traduït a l’anglès i amb els drets adquirits per una productora nordamericana, em semblava natural trobar-lo entre les piles dels llibres sobre l’holocaust. No hi era, encara. I, en canvi, m’havia ajudat a pensar, quan mirava els flocs de cabells rere la vitrina que ja s’han tornat de color de cendra, en la cabellera rossa de la Micòl de El jardí dels Finzi-Contini, en l’actitud de Daniel, el luthier. Treballant en el seu ofici en contra de la mort amb la dignitat de qui lluita per la vida i creu en l’art que perdura; el violinista, com tants altres.

Fotografies de Frèia Berg