Bartra i el Club dels Poetes Eterns

El poeta Agustí Bartra inaugura el Club dels Poetes Eterns d’Editorial Meteora. A la col.lecció Mitilene, dirigida pel periodista i també poeta Jordi Cervera, es publicaran cada any almenys dos llibres de poetes catalans del segle XX l’obra dels quals ja no és accessible a les llibreries ni, sovint, a les biblioteques. A hores d’ara ja són llibres descatalogats, trinxats, o simplement inexistents als inferns de la gran indústria editorial que menysprea la literatura. Són llibres i poetes objecte de maltractament per part del mercat del llibre, tal com ha expressat la infatigable directora de Meteora, Dolors Sàrries. Falten molts llibres de fons de la literatura catalana a les llibreries i a les biblioteques públiques. El gest de Meteora no només és lloable sinó necessari i constata una vegada més que són les petites – relativament… – editorials les que valoren, respecten i salven la literatura.

Als trenta anys de la seva mort, Agustí Bartra (Barcelona, 1908 – Terrassa 1982) ha viscut més molt que poc al purgatori dels escriptors. Com tants altres personatges vinculats a la cultura catalana va passar la ratlla de França el 1939. El 1941 es va instal.lar a Mèxic amb la seva muller, l’escriptora Anna Murià; tots dos van retornar al país natal el 1970 i es van instal.lar a Terrassa. Bartra venia envoltat per l’aurèola de poeta de l’exili, traductor de Rilke, Walt Whitman, William Blake, T. S. Elliot, Apollinaire, André Breton, Aimé Cesaire, Pierre Louys, Jean Paul Sartre, George Steiner, Truman Capote o Leonora Carrington, entre altres. L’avalava una extensa bibliografia de poesia, prosa, teatre i traduccions. Tot i que per als corrents estètics del realisme social i de la reacció formalista que el va succeir Bartra era incòmode per inclassificable, va tenir al seu costat poetes joves i no tan joves que a més de reconèixer la força de la seva poesia i la seva aportació a la modernitat de la poesia catalana van tenir cura d’editar, prologar, comentar i recuperar la seva obra.

Sam Abrams ha estat un d’ells. L’edició que s’ha presentat a la Casa del Llibre de Barcelona de la Rambla de Catalunya és deguda a un acurat treball del crític que ha trobat en l’editorial Meteora la necessària complicitat per situar de nou Agustí Bartra a l’abast dels lectors, de les biblioteques i de les llibreries; d’un mercat editorial que hauria de saber que la qualitat no s’amida amb bestsellers ni amb novel.les d’encefalograma pla.

El gall canta per tots dos, obra póstuma d’Agustí Bartra, és una obra terminal que condensa la voluntat poètica del seu autor al voltant d’alguns dels temes permanents al llarg de la seva trajectòria. Són el cant com a sinònim del poema – ho és, en la nostra literatura, des dels dies dels trovadors …-, el retorn a la idea de cant més primigeni; la força i la intimitat de la natura, l’amor, un sentir els batecs de la vida que corprèn… Anna Murià, que l’acompanyà fins el final, anotava que mentre la vida li fugia li restava la poesia encara amb més força. El gall canta per tots dos és el seu testament en vida, ha reblat Abrams.

Aquest es el Bartra que hem recitat uns quants poetes convidats a celebrar-lo, amb Sam Abrams, Jordi Cervera, Carles Duarte, Antoni Clapés i la pianista Mònica Trueba. Feia goig veure la sala plena de públic i, entremig, poetes com Carles Camps i Mundó, Jordi Pàmies, Valentí Puig, Joan Margarit, Agustí Pons… Per a Dolors Sàrries ha estat un acte de justícia cultural per part de la societat civil. Jo també ho crec així.

Els dos poemes que m’ha tocat llegir – crec que en Sam me’ls ha ben triat.. – són Dues variacions sobre temes navajos i Les orenetes. El primer remet directament al cant primitiu i primigeni esdevingut poema, basat en la força de la veu transmissora del cant en tant que facultat humana en comunió amb la natura. En el segon, d’una dicció tan simple com tendra, el poeta invoca les orenetes com a presagi del retorn:

“ Orenetes, oh símbol

del meu etern retorn,

des de l’anhel us crido

amb el meu cor fet corn”.

 Ara que és temps d’orenetes – a Sitges, de Sant Jordi a Sant Jaume, puntualment… – la crida de Bartra és, també, una crida a la poesia.

Un altre Sant Jordi és possible

Des de que el drac semblava que s’havia de menjar Sant Jordi fins la formulació que un altre Sant Jordi és possible no ha passat tant de temps i la proliferació de mediàtics i llibres indústria no ha cessat d’envair els prolegòmens i la diada. No obstant això, és cert que un altre Sant Jordi és possible. És el Sant Jordi de les roses i de la literatura – que és un fenomen que té relativament poc a veure amb la indústria editorial. Vostès ja saben que aquest és un dels meus temes recurrents, sobretot quan s’acosta el vint-i-tres d’abril, però vista la realitat que ens envolta i la impunitat de la impostura – també és cert que tot ajuda a fer bullir l’olla del que en diem llibres i de les prestatgeries de segons quina mena de biblioteques -, m’agrada insistir en el tema.

Fa pocs dies, després de la deliberació del jurat d’un dels premis més importants de la poesia catalana, ens vam esplaiar parlant del significat cultural de la poesia, i de la literatura, i per extensió de les humanitats. Venim d’un medi on les humanitats i la cultura, i la literatura eren un epicentre que els canvis del segle XXI han relegat a la perifèria.I no obstant això, continuen essent important per a la humanitat. L’humanisme i la saviesa també ho són. Era l’opinió d’uns quants però estic convençuda que en aquest terrany els sis que en parlàvem no estem sols, sinó tot el contrari.

Per això m’ha agradat el títol promocional amb que Jordi Raventós, amic i editor, encara la campanya promocional de la diada de Sant Jordi: Un altre Sant Jordi és possible. I, darrera de l’enunciat, els llibres: les Hores angleses de Ferran Soldevila, un compendi memorialista, autobiogràfic, viatger i líric de primera magnitud; novel.les de Dostoiewski i d’Alexandre Dumas – La dama de les camèlies –; Tots els monòlegs, de Rusiñol, i el gran compendi de la saviesa dels clàssics, a l’abast, Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pórtulas i Sergi Grau.

Un altre Sant Jordi és possible amb un dels grans de la literatura catalana del segle, Incerta glòria de Joan Sales, mentre esperem la biografia que l’autor que està enllestint Montserrat Casals; amb les obres de Robert Walser, Graham Greene i Alfred Döblin; la biografia de Kafka escrita per Pietro Citati i la de Dickens de Peter Ackroyd; amb Les banderes de l’1 d’abril d’Antoni Vives; amb El retorn del soldat de Rebeca West, El cronista de cine de Guillermo Cabrera Infante, la Historia de San Michele d’Axel Munthe, les memòries del pintor Marc Chagall i l’autobiografia del darrer Premi Nobel Thomas Tranströmer, les de Neus Català aplegades per Carme Marti a Un cel de plom; el retrat de Balthus per James Lord, el record d’Albert Camus per la seva filla Catherine, i un llarg etcètera de llibres que segur que no formaran part de cap rànquing però que tindran els seus lectors i dibuixaran la tonalitat d’aquest altre Sant Jordi que molts de nosaltres volem.

Un altre Sant Jordi és possible amb els llibres de poesia, que és una opció en la que creuen escassos editors que, en contrapartida, editen poemaris d’alta qualitat i exquisidesa estètica. Nadir i altres nits de Quim Español a Edicions de 1984, Homes i ocells de Blanca Llum Vidal al Club Editor, Mano invisible d’Adam Zagajewski al Acantilado en són tres exemples. Com també ho és també amb Curbet Edicions, que ha fet una aposta decidida per la poesia amb la publicació de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló; En la profunda onada, de Susanna Rafart; Una magrana d’astres de Carles Duarte amb veu i música en cedé per Pere Vilanova i, sobretot, Poetari, la nova revista de poesia que és una aventura integralment poètica i esplèndida per als que la fem, escrivim i llegim adreçada a tota mena de públics. Amb Poetari aquest dissabte al migdia, a Girona, Joan Duran, Quim Curbet, Vesna Crcek, Mireia Vidal-Conte, Pep Vila, Pere Vilanova i jo mateixa començarem la prèvia de l’altre Sant Jordi.

I que les roses i els llibres ens aportin tota la felicitat que encarnen …

Retrat de poeta

Respira, sincopat, seguit, a fons,
primer plegat de mans,
després ha creuat els dits sota la barbeta
meditabund, amb la mirada fixa
sobre el paper que ha de llegir,
assenyalat en groc en aquells punts on posarà més èmfasi.

Respira, i pensa, i sent
el galop tumultuós cos endins
d’una sang a borbolls que resol
amb bífida llengua closa en ell mateix,
i amb vellutada veu la maleeix
i glorifica alhora.

Respira,
i parla, finalment.

 

Escrit durant la presentació, compartida amb en Carles Duarte, del llibre de David Jiménez Cot, L’escata i el vers, el divendres 2 de març de 2012 a Proa Espais, Barcelona. El poeta, és clar, és en David.

 

Concert de “Magrana d’astres”. Poemes de Carles Duarte

 

Biblioteca de Catalunya, gol sud (abans), sala de Llevant (ara). Tinc al davant l’arrencada d’un arc des de l’angle que forma amb els altres una trilogia en pedra gòtica que encara guarda l’escalfor de totes els migdies i tardes de l’estiu cremat. Al finestral del fons hi ha dos dragonets que es passegen pels rombs dels vitralls amb tota impunitat – els gats del recinte són just a l’altra banda – davant de la mirada complaent del qui els hi ha descobert.

Músics, poetes, public i amics d’en Carles Duarte hem fet cap al concert de presentació de Una magrana d’astres que ara ja és una realitat musical i poètica a partir del projecte de Pere Vilanova i de la producció de Pau Romero. Poemes que han esdevingut cançons perquè han tocat el cor d’en Pere Vilanova i de tots els que hi hem assistit i aplaudit, a consciència i amb ganes, el treball del poeta i del músic intèrpret.

Ara només em queda esperar la publicació del llibre+cd que surt amb la garantia de la feina ben feta de Curbet Edicions, amb les il.lustracions de Sergi Solans i els pròlegs del director d’Enderrock, Lluís Gendrau, i de la poeta Susanna Rafart. Serà un regal de tardor.

La balconada de fora, les xicrandes a tocar,  refresca les converses de comiat a la sortida. Celebro l’entrada de tardor aquest vespre encara càlid, el pati de la Santa Creu transformat al caire d’una il.luminació urbana i nocturnal, la gent que encara omple els carrers del Raval fins a hores indefinides, un brindis amb vi de Rueda consolidant projectes, el ressò de les cançons que fa poc he escoltat - La pell besa la pell, Una nit, El centre del temps, Els arbres. Poesia que espero i que reclama lectura atenta i plaent. L’univers poètic d’en Carles Duarte creix i s’estén mentre que, incansablement, aprofundeix arrels fins a tocar les estrelles. Entro a la tardor amb la convicció que visc, jo també, al dictat de la poesia.

“Aprenc i desaprenc alhora cada dia…” (Jordi de Sant Jordi)

Aprenc i desaprenc alhora cada dia,
i visc i moro, i faig d’enuig plaer,
del mal temps faig que sigui bon temps,
i h veig sense ulls, i sé sense saber,
i, sense estrènyer res, el món abraço,
volo pel cel i no em moc de la terra,
i incessantment empaio el que fuig,
i fuig el que em segueix i el que m’aferra.

Jordi de Sant Jordi, “Aprenc i desaprenc alhora cada dia” (fragment) en versió de Carles Duarte a la nova col.lecció Tast de Clàssics. Presentat ahir el vespre del 7 de juliol de 2011 a Sant Pau del Camp (Barcelona) en lectura poètica.

>DE BELGRAVIA A CHARING CROSS

>

Sempre m’havia semblat una ciutat inhòspita perquè només m’hi començava a trobar bé el dia abans de marxar-ne. Potser perquè Londres és una ciutat diferent, d’una insularitat autosuficient i metrolitana. Inhòspita perquè té alguna cosa, l’estructura, les artèries, que fa que fins i tot damunt del mapa s’esquarteri com un puzzle. Difícil, perquè fos on fos sempre em trobava al centre d’enlloc i m’havia d’anar resituant, tant a Russell Square, Hyde Park, la Tower, Trafalgar Square – el meu únic punt cardinal- , Covent Garden, vora el Big Ben o de Saint Paul’s Cathedral. Segurament, perquè sempre he tingut l’esquema de París al cap i al cor i a  Londres no hi ha una Ile-de-Saint Louis, ni una Place des Vosgues amb aquella llum que hi fa al capvespre, ni aquella manera de mirar el riu quan travessa la ciutat pont rere pont. O perquè no té els colors de la Roma ocre i rosada, escrostonada, dels palaus i de les ruïnes.

Londres sempre m’ha estat difícil, però el dia abans de marxar sempre hi ha alguna cosa que em fa entendre que allò no és més que el començament i que tot aprenentatge, també el de les ciutats, requereix el seu esforç. Aprendre a habitar una ciutat demana temps. Després, a còpia d’anar-hi retornant, he acabat aconseguint situar-me als llocs que m’agradaven. Per exemple, el primer que faig quan és arribar-me fins a Trafalgar Square i plantar-me a dalt de les escales de la National Gallery per badar en aquell lloc que em semblava ben bé l’epicentre de l’imperi extingit amb lligams per al futur d’unes quantes dècades més. O anar tot passejant davant del British Museum i vagarejar per Bloomsbury. I entrar a les llibreries que eren, i són, la meva perdició. Passejar amb la guia, dissimulada, a la butxaca o mirar aparadors amb coses que aquí no es trobaven gaire – abans, és clar, de la globalització a la menuda.

Les cases de Londres em fascinaven tant si eren les de blanc immaculat o les de totxo vermellós i compacte. Aquest és un dels atractius que he cercat cada vegada que he tingut l’oportunitat de tornar-hi. Com fa poc, quan l’Institut Ramon Llull ha exportat quatre poetes dels Països Catalans per fer una lectura a l’Instituto Cervantes, amb la col.laboració de Poet in the City, una institució que té com a missió promoure la poesia cercant nous públics, interrelacionant poetes i  buscant recursos per a la formació poètica en el medi educatiu. Amb Carles Duarte, Gaspar Jaén, Ponç Pons vam ser presentats i conduïts pel professor Robert Archer davant d’una audiència que depassava l’aforament de la sala d’actes i que comptava amb un centenar i mig d’assistents. Exercir de poeta un vespre tardoral i londinenc, llegint en català i escoltant les versions angleses per boca d’Archer o de Gwen – ella va ser la meva lectora – ha una de les experiències més gratificants perquè a més, Gwen, ja els havia fet seus. La lectura va tenir lloc a Belgràvia, un barri de cases blanquíssimes on temps enrere hi havia recalat de camí cap a la Tate Gallery –; ara, la coneguda com l’antiga des que que el nou edifici a l’altra banda del riu constitueix un dels atractius de més èxit.

Les hores angleses d’aquest novembre han estat breus, comptades. Me n’ha quedat la imatge dels trajectes d’anada i tornada de Belgràvia a Charing Cross. A Belgràvia vaig admirar un cop més les cases blanques i la claredat uniforme de carrers amples, uns més transitats que altres, carrers d’aire tranquil i d’amplada suficient per no sentir-te estrènyer pel ciment i l’asfalt. L’altre pol del meu interès era Charing Cross i, finalment, Trafalgar Square per complir amb el ritual de la reconeixença. El trajecte de Belgràvia a Charing Cross em va regalar una perspectiva tan agraïda com ràpida dels colors de la tardor a Hyde Park i de les piles de fulles daurades, roges i mortes a les voreres. Tan ben posades com per demanar a qui fos que no les escombressin, que les deixessin uns quants dies més per donar un toc més amorosit, més tendre, a l’asfalt.

Plovia i les voreres brillaven com si fossin acabades de fer. Els arbres de Charing Cross eren alts, ben posats, un teixit de fullam i cel gris dels que només et deixa veure alguns retalls de cel. Les cases eren roges i altes, un puzzle urbà al costat de l’altre. La meva destinació final eren les llibreries de vell i de nou, Blackwells, posem per cas, on metres i metres de llibres et posen al corrent, et meravellen, t’obren finestres i balcons, et suggereixen idees, geografies i projectes i et fan adonar una vegada més que la humanitat sense llibres fóra encara menys humana, menys creativa i menys lliure.

Una pluja subtil, l’intent de la retina i de la càmara d’absorbir tots els colors de la tardor, el record dels poemes sentits i llegits, el tumult interior d’on en sorgeixen d’altres. Les meves breus hores angleses de Belgràvia a Charing Cross.

>Carles Duarte i la memòria del somni. (A propòsit de "Als llavis duc una fulla de menta")

>

“Mediterrani com sóc, entenc la vida sobretot com a goig d’existir i com a voluntat de saber”
Carles Duarte i Montserrat

Mediterrani com es defineix, Carles Duarte lliura una part de la seva biografia en forma de memòries empeltades de somni. En l’obra literària de Duarte somni equival, des de sempre, a poesia, aquella “mirada commoguda al món”. El títol del llibre, Als llavis duc una fulla de menta remet a un vers que clou el volum. I cadascun dels Retalls de memòria de l’escriptor té el seu correlat en un poema escrit o relatiu a les circumstàncies que evoca, perquè la poesia, juntament amb el compromís, travessen tota la seva existència.

“Ens mirem el món des del que som”… La vida, la poesia, la lingüística i la política són els fonaments temàtics dels passatges que Duarte narra al llarg de catorze capítols. El gruix principal correspon a memòries testimoni que recorren la seva trajectòria professional des dels anys universitaris fins l’actualitat. Són, alhora, un repàs de la vida política, social i cultural de la Catalunya del darrer terç del segle vint. Experiència personal, records col.lectius, gestió política i presència cívica explicats des del compromís plenament assumit amb el país, la cultura i la llengua pròpia.

El capítol inicial, “L’alternança i el somni” se situa en el canvi de govern de Jordi Pujol a Pasqual Maragall i emmarca el to general del contingut. Duarte mostra l’opinió pròpia en els diversos temes, es tracti del Fòrum 2004 o “D’atemptats, enquestes i altres maldecaps”; el to del seu testimoniatge esdevé d’una contenció tant elegant com eficaç. La prolixa desfilada de personatges, amb índex onomàstic final, permet situar circumstàncialment alguns dels personatges més significatius del país: Jordi Pujol, Benet Ribas, Jordi Savall, Antoni M. Badia i Margarit, Miquel Roca Junyent o el seu mestre Joan Coromines figuren juntament amb d’altres que Duarte manté en la seva particular nòmina d’amistats personals, socials i literàries: Maria Kodama, Helène Dorion, Joaquim Triadú, Carme Cañadell, Antonio Hervàs Amezcua…

La intervenció al Centre per la Conservació de l’Herència d’Athos, a Grècia; l’Escola d’Administració Pública de Catalunya; els premis Recvll i els estius d’infantesa a Blanes, les activitats culturals promogudes a l’Alguer, la recuperació del Palau Robert i les activitats de la Direcció General de Difusió i l’obertura dels jardins són alguns dels passatges biogràfics de Duarte en els que l’experiència i el testimoni individual s’entremesclen amb la vida col.lectiva. D’altra banda, el retrat de Joan Coromines o l’anàlisi de pensament polític de Jordi Pujol – amb Herder, pel valor de la identitat; Mounier, per la importància del personalisme, i el paneuropeisme pioner de Coudenhove-Kaleri- són dos capítols que depassen la memorialística i s’aproximen més a l’assaig.

“El compromís decisiu de la societat civil” i “La poesia, una mirada commoguda al món” són els passatges que mostren amb més aprofundiment l’escritor . El compromís ha estat des de sempre una de les característiques de l’actuació de Carles Duarte: amb el país, amb la llengua, amb la cultura, amb la societat, amb el nostre temps. L’orientació de les seves activitats des de 2003 es troba inequívocament vinculada amb la societat civil i la cultura: Fundació Lluís Carulla pel que fa a l’activitat professional; Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Amics del MNAC, Cercle del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, entre altres, en les que pren part des de la participació amb responsabilitats.

La poesia travessa els passatges de les memòries i tota la vida de Carles Duarte. El capítol que hi dedica és, en realitat, una mirada enrere i endins que arrenca dels anys d’infantesa, dels orígens familiars, dels anys d’estudi i desemboca en la seva prestigiosa obra literària. Publicacions, traduccions i treballs conjunts amb músics i poetes mostren la línia conductora que flueix en una obra profundamenta vocacional, acomplerta i oberta la que la tendresa, el somni i l’oblit en són els més importants substrats. Ho fa explícit amb uns versos que acoten el contingut general del llibre i esdevenen el contraretrat poètic de l’autor:

“No parlis amb l’excés,
sigues precís,
venera el goig d’anomenar.”

Publicat a “El Marge Llarg”. L’Eco de Sitges, 26.VII.2008