Josep M. de Sagarra, un clàssic per al segle XXI

Aquesta setmana s’han complert cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. La data ha passat amb més aviat discreció però, amb tot, ha servit per destacar l’actualitat de la seva poesia i la qualitat del seu ofici d’escriptor. Sembla que encara hi ha qui no li perdona ni l’èxit ni l’aparent facilitat de l’escriptura i, en canvi, la seva obra perdura i atreu. S’ha parlat del Sagarra dramaturg, traductor, novel.lista i poeta; era un home de lletres complet i lliurat al seu ofici.

Durant molts anys el meu Sagarra va ser el del Poema de Nadal, que em semblava d’un sentimentalisme potser una mica excessiu fins que la lectura de la traducció de la Divina Commedia del Dant va corregir aquell suposat excés i va anivellar el poeta en la meva escala de valors literaris situant-lo al primer rengle, al costat de J. V. Foix i de Carles Riba, generació per generació. Tots tres formen una trilogia d’asos difícilment superable. Són tres estètiques, tres maneres d’entendre la poesia de manera no pas excloent sinó complementària, que és el que fa més gran, més estesa i més acceptada i acceptable una literatura.

El tenia una mica abandonat, Josep M. De Sagarra, fins que fa una temporada vaig topar amb un poema convertit en cançó gràcies a un Ramon Muntaner jove i entusiasta i que és la Balada de les estrelles. El poema és cançó, versos de tall aparentment romàntic i de regust agredolç en el que una pobra vida d’aventura i malfat perviu en la il.lusió de la companyia de les estrelles: un ideal de bellesa, llum i llunyania que marca una vida. La malenconia tendra de la Cançó de lladre, antecedent més o menys constatable, es transforma en Sagarra en un poema sense concessions de fons dramàtic compensat per la tendresa lírica.

En el meu retorn a Sagarra he rellegit i escoltat diversos enregistrament d’aquest gran poema que la canalla hauria d’aprendre de memòria al col.legi, Vinyes verdes vora el mar, un prodigi del domini del llenguatge poètic d’aparent simplicitat i de caire elegíac que, cantat per Ovidi Montllor o per Ester Formosa rebla la musicalitat i ens fa adonar de la bellesa descriptiva d’un paisatge que durant segles ha estat el nostre i que ara forma part de l’imaginari i del que hem perdut. I, encara, he cercat i rellegit amb afany entre el llibre Àncores i estrelles (1936) un dels meus poemes preferits, l’Aigua-marina, un text en el que el ressò bucòlic és empès per la profunditat existencial:

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic

(…)

 Siguin quins siguin  els poemes i els versos de Josep M. de Sagarra hi sobreïxen la tendresa i la força de la paraula viva vehiculades per la més natural fluïdesa del llenguatge poètic. Sagarra tenia el do de la poesia, de la llengua, de l’aparent, només aparent, facilitat. Com a exemple, un poema breu que va escriure per a la col.lecció d’autògrafs de Miquel Utrillo un dia d’estiu de 1929 en què el poeta era a Sitges:

Si el llavi escarlateges, ai, procura

fer més bé el joc

que els que venen a cercar el teu foc

 no s’hi troben més que la pintura.

Per mèrits propis ja fa temps que ha assolit la categoria de clàssic modern per al segle XXI i per a tots els públics. És dels que no falla mai.

Poemes a celobert, o la poesia de l’absolut de Susanna Rafart

També un estudi d’arquitecte pot donar cabuda a una lectura poètica. Va ser així com fa uns dies l’Estudi d’Arquitectura, a Banyoles, va esdevenir l’escenari de la presentació del poemari de Susanna Rafart, La mà interior (Meteora, 2011). El que havia estat el celobert d’una casa de poble amb arcades al semisoterrani amb una eixida que de cara a la façana res no en fa suposar l’existència es converteix en un pati on els palets de riera i les heures hi habiten en la plàcida harmonia que contempla un xiprer.

De tant en tant s’hi posen cadires i una taula per acollir poetes, arquitectes, narradors, artistes i persones que fan de la creativitat la seva raó de viure. Aquest és un espai compartit ocasionalment amb Irene, la llibretera de L’Altell, que és un establiment amb planta i dos pisos disposats per oferir art i lectura a qui en vulgui gaudir.

Era l’hora del capvespre i vam veure com s’anava fent fosc. Els límits del celobert – l’escala, les vores, els clots de les paret antigues – s’il.luminaven amb espelmes petites col.locades estratègicament i l’ambient era, alhora, intimista i màgic. Hi feia molt l’alçada de les parets velles al nu, pedra fang i guix tal com el temps els ha anat configurant, sense artifici. Un jove estudiant d’arquitectura insinuava que potser calia fer un toc als acabats però això només ho podien veure els seus ulls novençans i amatents a l’ofici. Als altres ens agrada precisament així: com el temps i la natura ho van deixant. Les heures també hi van fent la seva, siguin els brots i els creixents o les restes que es resisteixen a deixar-se anar dels murs per ser, definitivament, pols.

Arribada a l’estadi que marquen els darrers llibres, L’ocell a la cendra (Labreu, 2010) i La mà interior, i a l’espera de la propera aparició de L’onada (Curbet edicions) i La llum constant (Llibres de Terramar), la poesia de Susanna Rafart ha emprès i assolit la via de la poètica de l’absolut. És una poesia a la que no li calen l’anècdota ni el desenllaç perquè els poemes viuen i parlen per sí mateixos i es traven els uns amb altres com els àtoms en l’univers formant part d’un tot. Aquesta immensa condensació plena de sentit i bastida des de la convicció i la consciència de la construcció literària i de la vida poètica és el que caracteritza l’obra literària de Susanna Rafart des de la publicació del quadern de Grècia, Un cor grec (Angle editorial, 2006), del seu tornaveu que són els contes de Les tombes blanques (La Magrana, 2008) i de l’aparent biografia però en realitat prosa poètica amb incursions de traducció, Gàspara i jo. Sobre l’amor. Retrat oval de Gàspara Stampa amb intervencions presents (Cossetània, 2010). L’aiguabarreig de gèneres, l’esborrament de les fronteres marcades per la preceptiva i l’òsmosi que penetra el concepte d’estils i de diccions fa que tota l’obra de Susanna Rafart, es tracti de prosa, poemes, biografies, dietaris i contes, ostenti el denominador comú de la identitat poètica en tant que l’única en què l’autora es mostra i es reconeix.

La mà interior és una gran elegia escrita des de la vivència i l’experiència de l’absolut. Parteix de l’elegia guardant plena fidelitat a la mètrica que li és pròpia, els dístics elegíacs que en la poesia contemporània ens ha fet propers Carles Riba amb les magnífiques Elegies de Bierville (1942), molt més que una poètica de l’exili, de les que La mà interior esdevé tornaveu entre alguns versos. Són trenta-un poemes distribuïts en tres parts: Les pomes furtives; D’una mar a una plana transcorre per passatges i paisatges de geografies concretes; L’assassí de cants, el temps, és escriptura de radicalitat extrema en el seu tractament en relació amb els éssers i el seu esforç en vèncer la contradicció entre la vivència i la paraula. Les pomes furtives, amb títol de natura morta, llenguatge abarrocat i entre les invocacions de Riba i de Properci, mostren com cada poema s’inicia amb una asseveració, es desenvolupa amb una reflexió en què no hi manca la interrogació explícita i es tanca amb una asseveració que no fa sinó cloure l’àtom de l’univers poètic de l’absolut. Amb La mà interior Susanna Rafart arriba a la més alta cota de renovació dins de la lírica contemporània i d’una obra de la que ens queda molt per llegir i, a la poeta, per escriure.

Fotografies de Frèia Berg (2011)

>BANDERES I ALBES

>

@font-face { font-family: “Cambria”;}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles

sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.

 

Carles Riba

Carles Riba va escriure aquest poema el 24 de maig 1938, en plena guerra, des del presagi de la desfeta i ferm en la voluntat de resistència en l’esperança. Pel novembre el va trametre a Màrius Torres, internat al sanatori del Puig d’Olena per causa de la tisi que se li havia declarat tres anys abans i que se l’emportà el 1942. Riba li va manifestar que era un epigrama dels que s’estimava més. 

 

El gener de 1939, camí de l’exili, el va copiar en un tros de paper que va lliurar a un envellit i trist Antonio Machado amb qui va compartir els darrers dies del camí de l’èxode cap a la ratlla de França. Li va afegir una sentida dedicatòria, “ Con admiración afecto, en la esperanza común que aún nos alienta. A Don Antonio Machado, su fiel amigo Carles Riba.” Machado no va poder resistir gaire més temps de sofriment i privacions i va morir a vora la mar de Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Les tristes banderes del crepuscle embolcallaren el fèretre de Machado que els soldats de l’exèrcit vençut van traslladar al cementiri del poble rossellonès. Carles Riba va sobreviure a la tragèdia i des de l’exili de França va escriure un dels llibres més corprenedors de la poesia catalana del segle, les Elegies de Bierville. Com a divisa hi va incorporar l’epigrama que havia donat a conèixer a Màrius Torres i a Antonio Machado i que va esdevenir el símbol de l’actitud dels catalans de l’exili exterior i interior.
 

Dies abans de l’11-S he retornat per uns dies a les Elegies de Bierville preparant una conferència sobre l’exili del poeta i m’adono, un cop més, que és un llibre que em reclama una lectura incessant. Pensant en la situació actual de Catalunya, sovint he recordat que Riba, i tants altres ho van tenir ben malament enmig de circumstàncies terribles i adverses en la guerra i en la pau dels vencedors. Sis anys més tard del retorn de Riba a Catalunya el 1943, Salvador Espriu va escriure l’Inici de càntic en el temple (Les cançons d’Ariadna, 1949), un altre posicionament en el que l’ètica acompanya la poètica: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, que ha estat i continua un lema permanent al nostre país.

Més de mig segle més tard, el 10-J d’enguany ha marcat una fita, democràticament i pacíficament,  en la que s’ha constatat el desencaix de Catalunya i Espanya i la de la voluntat del poble català de refermar que som una nació i que tenim dret a decidir. L’11-S d’enguany no és aliè ni a les causes de la manifestació del 10-J ni al fet d’haver-hi aplegat més d’un milió i mig de catalans. La propera celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya plana en els missatges polítics de la Diada. ¿Quines actituds, quines propostes ofereixen els partits polítics a la ciuadania de Catalunya per superar l’estadi actual? Perquè, des del govern, no es tracta d’acceptar les engrunes que el govern de l’Estat ofereix a correcuita per tal de rentar-se la cara de prepotència jacobina fingint que aquí no ha passat res i que alguna cosa ens donaran. El que importa saber és el grau de compromís que els partits assumeixen enfront de les reivindicacions de la societat civil i avançar democràticament cap a la plena sobirania. ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ no és només un eslogan afortunat sinó l’expressió d’una voluntat que, entre banderes, albira les albes.

>Carles Riba a l’exili: un preàmbul…

>

 

Carles Riba creua la frontera el 28 gener de 1939. Intel.lectual de prestigi, encarna l’arquetipus del modern home de lletres que viu de la feina que li és pròpia: catedràtic de literatura, traductor, crític i poeta. Perduda la guerra, Riba, com tants, perd la pàtria i tot el que ha configurat la normalitat de la vida fins el moment; el que deixa enrere és una feliç etapa closa que mai més no veurà restituïda.  

La poesia, però, no l’abandona; ell resta fidel a la llengua, a la tradició literària i a la seva profunda vocació poètica. I és en les més penoses, adverses i incertes circumstàncies de l’exili del poeta que neix l’obra cabdal de la seva producció literària  i una de les més importants obres de la literatura catalana del segle com són les Elegies de Bierville.

Homer i Rilke, Ulisses i Orfeu, la grandesa de l’antiga Grècia on els déus són humans, el paisatge de Bierville, la solitud de l’ésser enmig del naufragi que s’aferra a ell mateix i al món que l’ha construït, l’enyor, el record, l’amor i el desig de plenitud i de retorn a la pàtria perduda, nodreixen l’esperit i la dicció del poeta. Des de les “tristes banderes del crepuscle” que encapçalen el proemi de l’obra fins l’arribada de les Elegies “a la pàtria expectant”, Riba se submergeix en un procés creatiu intens i absolut, intrínsecament vinculat a l’experiència de l’exili en el que, de mica en mica, fora i dins de Catalunya, “els batuts van retrobant-se soldats”.

Escrites entre 1939 i 1942; trameses a Catalunya en la correspondència que adreça a la poeta Rosa Leveroni; comentades per carta amb alguns poetes amics com Joan Vinyoli i editades per primera vegada clandestinament a Barcelona el 1943, les Elegies de Bierville constitueixen el contrapunt moral de la derrota i una de les obres més belles de la poesia catalana de tots els temps. 

[... Continua el divendres, 10 de setembre, a les 19 hores, al Museu Memorial de l'Exili, La Jonquera]

>De Carles Riba, Tanka XXXIII

>

XXXIII

Corre el salvatge

triomf del vent per l’alta

nit orgullosa.

Parats corsers en fúria:

arbres, amor, estrelles.

 Carles Riba, Del joc i del foc.

>"TOT ÉS EXCÉS…"

>

Tot és excés; i el silenci

no pot resistir

ser forma a tanta absència

i centre a la imminència

innúmera del que és per ésser i

ja demana el nom que compensi

d’ésse’ a penes i fugir.

Carles Riba, Segon llibre d’estances
Fotografia de Frèia Berg

>EL MESTRE CARLES RIBA, EL DEIXEBLE JOAN VINYOLI

>

    ” I sempre d’amagat,

un déu t’agullonava i en sofries,

no mai esquerp a ell i et feies

foguera i sobri cant.

             Tot tu cremaves.”


Joan Vinyoli, “De cos present”. A la memòria de Carles Riba (1959) 

Dos dels grans poetes que han marcat el panorama literari català del segle vint han estat Carles Riba (1893-1959) i Joan Vinyoli (1914-1984). Riba, poeta, humanista i traductor, l’intel.lectual que viu amb plenitud i normalitat la seva professió, és qui exerceix una més gran influència poètica fins que la seva mort el 1959 i la irrupció dels corrents del realisme social dels anys seixanta el desbanquen. Només aparentment, perquè continua nodrint intel.lectualment i poèticament aquells que no es deixen guanayar per la immediatesa.

L’atzar ha fet coincidir l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu dels 25 anys de la seva mort amb el III Simposi Carles Riba arran del cinquantè aniversari del seu traspàs. Pep Solà, biògraf de Vinyoli i ànima de la seva reivindicació integral, i Carles Miralles, president de l’Aula Carles Riba – i autor d’un dels volums cabdals per a la reubicació del poeta i humanista dins del sistema literari – han situat tots dos poetes a l’agenda cultural i acadèmica. L’interès creix,  s’expandeix. Tant l’un com l’altre figuren avui com dos dels poetes més valorats i influents en la poesia jove dels Països Catalans i el vessant intel.lectual de Riba ofereix noves lectures per als capítols d’història cultural.


Riba havia esdevingut símbol d’una societat culturalment normalitzada i catalanitzada que havia culminat els anys trenta, va viure com tants d’altres un pas de la frontera el gener de 1939 doblement dramàtic. Sovint he imaginat en format de documental en blanc i negre el viatge del madur Carles Riba i el vell Antonio Machado amb les respectives famílies fins a les envistes de Cotlliure, amb  llàgrimes cor endins pel que es perdia i pel que sabien que ja no podrien recuperar mai més. L’abraçada del comiat, definitiu, (Machado va morir al cap de ben poc) perd el seu efecte cinematogràfic escombrat per la ràfaga emocional que sotrega l’espectador i allò que veuríem com un passatge de pel.lícula esborrona perquè  va ser un episodi senzillament dramàtic i real que encara em commou quan rellegeixo la memorialística dels testimonis i records.

Rellegir Riba avui és molt més que submergir-se en un exercici culturalista perquè és arribar al mateix cor de la poesia. Els dos llibres d’Estances, apassionades i teixides amb el fil d’acer de l’absolut, culminen un dels més afortunats passatges de la poesia simbolista europea als anys trenta. En temps d’exili, el poeta constata en les Elegies de Bierville (1942) la intensitat de la desfeta – l’evocació de les ruïnes del temple grec de Súnion – i de l’esperança, on “els batuts van retrobant-se soldats”. Uns anys més tard, ell, que sent com “La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar  / imatges clares dintre del cor”, el 1952 publica  Salvatge cor, on es mostra en la seva plena humanitat en versos com “el cor vol més, vol en excés” o imatges com “… pantera amb tèrbol pas / en bosc salvatge”.

És el mestratge de Carles Riba, d’una banda, i R.M.Rilke – llegit a fons i traduït per Riba – que encaminen la poesia de Joan Vinyoli. Riba es va mostrar interessat des del primer moment per l’obra de Vinyoli, un poeta que no va seguir, precisament, carrera humanística o acadèmica, per bé que el seu coneixement de l’alemany el va fer esdevenir el millor traductor de Rilke en llengua catalana. El mestratge de Riba es va convertir aviat en amistat trabada i corresposta, tant amb ell com amb la muller, la poeta Clementina Arderiu i en el recolzament literari que Riba exercia coma aposta de futur. La mort del mestre arranca un dels poemes més sentits i bellament dramàtics de Vinyoli, el crit de comiat gairebé desesperat: “Maleïda /  mort que ens has pres el guia! Quanta fosca! / Far sense llum, enderrocat, adéu!”.  Anys més tard, des de la vellesa, Vinyoli recorda encara el mestre per l’efecte màgic de la seva evocació en la  intensitat i la serenitat creació poètica, talment com Riba li va ensenyar: 


“Furtivament, el mag 

de la paraula,  a fosques ha vingut

 i s’ha instal.lat en un secret racó

 del meu cervell , on tot el deslligat,

vague, dispers, en ordre ho ha posat

operatiu en la confusió.


Ara el poema és un seguit de mots

que, del vell pòsit del dolor i sanglots

i crits de goig i sostingut anhel,


ha esdevingut en la negror del cel

llum polièdric que ens consola a tots,

mudant la mort en delusori tel.” 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de desembre del 2009