INVOLUCIÓ, de Cèlia Sànchez-Mústich

Hi entrarem, a l’amor,

quan l’univers es contragui d’aquí a bilions

de músiques, i les reixes d’Alcatraz abastin la mesura

d’un simple pentagrama i els caps dels presos

que s’hi colpejaven per morir en siguin les notes

atrapant els fils de so, i tota la ciutat

com una botiga de cases de nines engoleixi

la presó, i passat i present es fonguin, i els walkmans

dels banyistes de la badia cobreixin les orelles

dels condemnats, i la cançó que s’hi escolti

sigui la de l’última partícula,

revelant-nos, abans de desaparèixer,

per on s’hi entra.

Cèlia Sànchez-Mústich, On no sabem.Premi Octubre de Poesia 2010.  València: 3 i 4, 2010 (Poesia 3 i 4; 144)

Frèia Berg, Suite Oslo (N) (2005)

>CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. LA POESIA, LA TENDRESA

>

La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.

Cèlia Sànchez-Mústich, Llum de claraboia (1994)

De vegades no acabem de recordar com hem conegut els nostres amics perquè el temps esborra el que és prescindible, perquè el magma de la vida ens va amuntegant vivències i records o perquè arriba un moment que pensem que com que els coneixem des de sempre  no hi va haver una primera vegada. Res d’això no em succeeix amb la Cèlia Sànchez-Mústich perquè recordo com si fos ahir mateix quan i on ens vam conèixer i vam entaular la primera conversa. Havíem coincidit a les lectures poètiques que organitzava l’Àngels Cardona, que ha estat una de les persones que més va fer al llarg dels primers anys noranta per la poesia i pels poetes que recalàvem per Barcelona organitzant lectures i taules rodones sobre tot el que fos susceptible d’haver estat dit i tractat pels poetes.

Va ser a Pati Llimona del carrer de Regomir, un petit oasi revestit de centre cívic municipal, on vaig admirar per primera vegada la mirada blava de Màrius Sampere, on em vaig descobrir la cordialitat afectuosa de José Corredor-Matheos, on vaig compartir lectures poètiques  Maria Mercè Marçal i on vaig fer-me amiga per sempre de la Cèlia Sànchez-Mústich. La primera conversa, després d’una primera lectura compartida, va ser camí de l’estació de metro del Liceu. Cèlia era com ara, menuda i gràcil, amb veu de claredat de cristall. La conversa va ser de to greu i va esdevenir confidència. Al cap del temps vaig entendre-la millor perquè va evocar el que llavors m’explicava en un poema que ha guanyat el passaport d’eternitat de les obres atemporals

Alzeimer.

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari,  On no sabem.

Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi.  És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.

Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:

El cel podria ser

Compartir una llarga taula

Amb tothom que he estimat.

Una taula il.limitada en el temps.

Estovalles de neu sota els plats

abundosos, música de cristall

a la salut de somnis

i una espelma entre els rostres

afamats de mi (…)

Els seus amics sitgetans hem brindat per la Ploma que celebra la seva obra literària, pel guany de la seva presència entre nosaltres, per l’amistati  per la seva poesia, que s’esdevé entre la bellesa i el miracle.

>TRES POEMES PER AL VUIT DE MARÇ

>

Convidar les poetes és cosa perillosa, afirma Maria Àngels Anglada amb aquella fermesa inamovible. Evoco el seu poema pensant el dia vuit de març, com també d’altres que per a mi han esdevingut fites perquè expliquen el món des del pensament convertit en paraula poètica poètic de les dones. Per a enguany n’he triat tres. Tracten tres temes d’endèmica actualitat. 

 

Maria Àngels Anglada s’ha referit sovint a l’horror de les guerres dels nostres dies; “Sarajevo” és un dels poemes més corprenedors. Cèlia Sànchez-Mústich s’encara a una de les malalties més colpidores de l’actualitat perquè l’alzheimer esborra la memòria i la consciència de la persona respecte d’ella mateixa i del món. El poema que vaig escriure el 2001 des de banda i banda les voreres del Raval posa en evidència que els al.legats multiculturals obliden que els drets de les dones comencen pel de l’exercici de la pròpia llibertat. Són tres poemes sobre tres situacions per a no oblidar que el vuit de març és també cada dia. 

 

Perquè 

…per sota   

les fràgils aparences tenim un cor salvatge

i estranys senyors servim…

 

 

SARAJEVO

                               Fins aquí la mà de Virgili

                             Francesc Parcerisas

També a mi em guiava la mà de Virgili-

la pietat, la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà

Són pesants les ombres, pàl.lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha tapat el rostre

-els ulls escruixits, els llavis ben closos.

                                                            Maria Àngels Anglada

ALZHEIMER

Aquest és el nom del meu rival.

Qui t’allunya de mi.

Però com si es tractés d’una altra dona

envaint-te el pensament, lluitaré

per defensar un minut d’amor.

I si cal, aprendré, com tu,

a acariciar la seva pell,

a endinsar-me en la boira del desvari.

A compartir-te.

                                                             Cèlia Sànchez-Mústich

VORERA DEL RAVAL

Jo, també, com vosaltres, de negre,

fosca de pell i d’ànima,

cansada al cap del dia

i silenciosa, sense dir

quan gairebé no sento.

Com vosaltres, quan mireu

d’una vorera a l’altra sense veure’m

perquè passem per voreres diferents.

Si l’atzar hagués canviat papers

seria al costat vostre,

a la vorera del davant.

Amb tot, som ben bé iguals.

Però hi ha una diferència

que fa no compartim, encara,

la mateixa vorera.

De fet, el que caldria,

és caminar plegades pel bell mig del carrer.

>DISSABTE DE POETES AMB COLOFÓ DE NOVEL.LISTA (Anna Guillot, Cèlia Sànchez-Mústich, Xavier Gimeno)

>

Del Plata al Born. Feia dies que en Joan Duran havia anunciar la visita de la poeta argentina Ana Guillot. Dissabte passat es va convertir per unes hores en una presència vivent, esclatant. Com que en aquest país sovint les coses importants ens passen al voltant d’una taula parada, va ser durant el dinar que vam compartir que Ana se’ns va revelar com una poeta profundament vocacional i un ésser humà entranyable, amb el punt d’humor ajustat perquè de tant en tant les complicitats emergissin i esclatessin en rialla fresca i feliç. Filla d’emigrant català de postguerra i emparentada amb catalans i andalusos, Ana deixa anar algunes d’aquelles expressions amb què la cuina familiar sovint ens defineix el tòpic, i m’adono que li agrada. 

Ana Guillot va ser poeta convidada al Festival Internacional de Poesia de Barcelona en la passada edició però ni aquella ni aquesta vegada van ser la primer que va visitar Barcelona i Sitges. El periple de la porteña i del seu company Juan –de remot però viu origen italià del Nord-  ha estat aquesta volta del Plata al Born. Ho vam celebrar llegit un passatge de Del Born al Plata on l’autor parla de la bellesa de les dones de l’Argentina que el va colpir, fossin porteñas o chinitas de Tucumán. Ana i Juan, que al vespre retornen al seu allotjament del Born, somriuen.

La poeta ens ha obsequiat amb una lectura breu i intensa del poemari La orilla familiar / La riba familiar, en traducció catalana de Pere Bessó, una evocació coral i extrema dels ancestres. Quan llegeix la veu se li torna de vellut i llisca vers rere vers fins que la tensió es resol en el silenci que no talla ni el nostre alenar contingut:

“… detrás del vidrio busco

los ojos parentales

la filiación dolorosa de esta guerra

-       ¿hay alguien ahí?- pregunto

mi abuela  se levanta

silenciosa y de negro

como un corifeo lastimoso

quiere decir, no puede

los muertos no retornan

con palabras

mi abuela se toca el corazón

yo canto lo que calla

para que nadie no se lo coma

nadie

Versos a la Cava.   La Cava del Retiro ha assolit definitivament la categoria d’espai poètic de subsol, petit format adient per a lectures i presentacions de gènere, combinatòria perfecta amb la música i el bar. Tot és proximitat i tendresa, als versos de la Cèlia Sànchez-Mústich, i la seva capacitat de convocatòria i de desvetllar afectes de per vida es palesa, per exemple, en fets com  el de la tarda de la  lectura del seu darrer poemari.

La presentació de A la taula del mig – tornem a la taula com a indret de trobada, d’espai i de vida compartides… – va gaudir de totes les característiques que converteixen un acte entre amics en un esdeveniment marcat amb senyal de pedra blanca. Hi érem tots, els que hi érem i els que no hi podien venir però que ens miraven des d’un altre lloc i disfrutaven tant o més que nosaltres. Eren  – són – presències permanents en els versos de la poeta, brasa que mai no esdevindrà cendra.

Per atzar – de vegades benigne… – em va tocar llegir dos poemes. Havia dubtat en la tria i finalment em vaig quedar amb dos títols: “Progressió”, del que vaig ser, diem-ne, titular, i “Al cor de bosc”, fent de suplent amb una altra poeta, absent, amb qui m’hauria barallat per poder fer la lectura:

“Des que he perdut la paraula

al cor  del bosc, escolto remor

de pregàries. Algunes demanen

la mà sagrada, altres inciten

la mà de carn, n’hi ha que percacen

la mà que les prem totes dues

o empaiten la mà que les recull

totes tres o imploren la mà

que ens rescata a les quatre.

Tot el bosc és un altar de veus promíscues

que emanen els anells d’un troc tallat

com el disc de vinil on s’arrapa l’agulla.

El cor del bosc

em diu per quin camí

he de quedar-me on sóc.”

Colofó: els motius del novel.lista. El discurs de Xavier Gimeno, Ploma d’Or 2009, va constituir un manifest personal en favor de la literatura i la demostració pràctica sobre com s’assoleix la categoria d’universal sense renunciar al que és propi. Des de “Un paisatge, educació, la voluntat d’afirmació” Gimeno va reivindicar tres mestratges: els d’Antoni Vigó, Ignasi Muntaner i Ramon Planes.  Sobre aquest darrer, la intensitat d’una revelació: “Em va ensenyar no sols que Sitges podia proporcionar un esplèndid material literari, sinó que per entendre el paisatge, l’educació i la rebel.lia hauria de pagar el tribut de l’escriptura.” La claredat amb què el novel.lista confessa els seus motius.