Felícia Fuster, fosca i viva

És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia

Felícia Fuster

En les lletres i les arts, en la creativitat a flor de pell i vida endins. L’eclosió poètica de Felícia Fuster (Barcelona, 1921) va ser tardana, quan havia passat la seixantena. Va ser arran del Premi Carles Riba de 1983 en que el seu poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils queda finalista del Premi Carles Riba. De fet i tot i no obtenir el guardó va suposar el descobriment d’una veu original i ja madura que finalment exercia la vida creativa per a la qual s’havia estat preparant. Havia passat la joventut i la guerra a la terra natal fins que el 1951 es va instal.lar a París cercant aires nous i una vida més alta. I, al cap dels anys, va assolir l’estatus que li va permetre dedicar-se de ple a l’art i a les lletres.

En el medi literari van seguir set poemaris: Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), guardonat amb el premi Vicent Andrés Estellés; Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001); l’obra poètica completa ha estat publicada el 2010 a cura de Lluïsa Julià. La seva poesia transcorre, a grans trets, de l’existencialisme a l’experimentalisme, sense que aquests equadraments hagin de comportar l’encasellament estètic sinó tendències a partir de les quals la seva veu poètica ateny expressions i matisos en constant obertura i progressió creativa. La poeta es va revelar també com una excel.lent traductora de la poesia japonesa i de la narrativa francesa amb la versió catalana de l’Obra negra de Marguerite Yourcenar.

Fuster és una poeta que, juntament amb Montserrat Abelló, ha construït les bases de la tradició poètica de la poesia actual. La poesia jove i la més emergent hi reconeix els valors que transmet i la societat literària ha assumit que aquesta veu tardana i durant uns anys llunyana avui forma part de la panòplia dels clàssics de la poesia del segle XX.

Les arts són l’altres vessant, i no pas menor, de la vida creativa de Felícia Fuster: vidre i pintura. La Fundació Felícia Fuster, que aquesta setmana ha inaugurat el seu estatge a Barcelona amb una exposició temporal, ha editat el catàleg de l’obra plàstica de l’artista que descobreix, de manera definitiva, la seva aportació a l’art contemporani. Enrica Mata, Nora Ancarola, Lola Donaire, Carles Hac Mor i Arnau Puig en comenten els diversos vessants. A partir d’ara ja no és possible pensar en la poesia de Felícia Fuster sense tenir present l’obra artística, perquè són dues dues branques fruit d’una mateixa saba alimentada per la seva necessitat, voluntat creativa. Un poema dedicat a Maria Mercè Marçal, que la va descobrir per al món de les lletres, explica aquesta dualitat que situa la seva autora entre les figures més atractives de la cultura catalana dels nostres dies.

Fosca

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m’he despertat com d’una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m’he sentit: una glopada, una embosta
d’espai perdut. Un sanglot
m’ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m’estic, nua de temps,
amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

(De Aquelles cordes del vent, 1987)

DONES MODERNES

Un dels quadres que més m’agrada d’Ángeles Santos és el que representa el repòs de quatre noies. L’obra es titula “La tertúlia” segons uns, “La carta” segons altres perquè una de les quatre llegeix, potser en veu alta, el full que té a les mans. Una altra sosté un llibre. La que està situada al bell mig fixa la mirada en l’espectador. A primer pla, una morena espectacular amb faldilla tub, jersei vermell d’escot ajustat i cabellera ondulada i fosca mira absorta el fum de la cigarreta. De tertúlia, poca; són dones absortes en les seves reflexions, pensaments, somnis. Som al Valladolid de 1928, quan Ángeles va pintar el quadre que reflectia el que veia, o entreveia, una jove de disset anys que vivia tancada a la seva cambra sense fer gairebé altra cosa que pintar.

He pensat sovint en les anònimes protagonistes d’aquell quadre perquè em sembla que són el paradigma de les dones dels anys trenta. Dones modernes de posat i d’indumentària, moltes d’elles de pensament, vivint entre el tedi de la vida quotidiana i el desig d’anar més enllà del que el seu destí les predetermina. Algunes aconsegueixen trencar el sostre de vidre i la frontera de la inèrcia i del costum i gosen traçar el seu camí amb línies pròpies. Entre elles, les meves preferides: pintores, fotògrafes, poetes, escriptores…

Ángeles Santos n’és una, potser malgrat ella mateixa. Quan el passat diumenge es va descobrir la placa que porta el seu nom a la Plaça dels Artistes va guanyar un espai propi en la història cultural de Sitges i del país. Ángeles, centenària, juntament amb Maruja Mallo (1902-1995) i Remei Varo (1913-1963) és una de les pintores més importants de la modernitat hispànica dels anys trenta. Totes tres mereixen encara ara més visibilitat i presència en el cànon de la pintura contemporània.

Montserrat Abelló (1918) i Felícia Fuster (1921), poetes celebrades totes dues aquesta mateixa setmana, són altres dues dones modernes. El seu encaix en el sistema literari català no es correspon amb els cicles generacionals i la seva poesia no és fàcilment encasellable en les classificacions a l’ús. Ambdues han vist la seva obra publicada amb un considerable decalatge de temps respecte dels seus col.legues masculins, en bona part degut a les respectives circumstàncies personals i vitals. En contrast, gaudeixen d’un prestigi i reconeixement extens en el medi que els és propi: el dels poetes de diverses generacions.

Quan Montserrat Abelló, una de les poques dones que ha obtingut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va complir noranta anys els organitzadors de l’homenatge que se li va dedicar eren un grup de poetes joves amb Laia Noguera i Joan Duran i Ferrer, entre altres. Felícia Fuster, poeta i pintora, ha vist publicada enguany la seva Obra poètica a cura de Lluïsa Julià, un aplec que mostra l’extrema qualitat i la contundència d’una dicció poètica que no ha pogut passar desapercebuda per als que creuen en la poesia i la valoren en tant que el fruit d’una creativitat sense impostures ni traves. Entre aquests, la poeta Mireia Vidal-Conte, que ha organitzat una celebració de Felícia Fuster en la que s’hi han abocat la diversitat de poetes que recalen a l’Horiginal i que contribueix a que Felícia depassi la frontera dels happy few.: qui la llegeix no la pot oblidar.

Són, totes tres, dones modernes. D’una modernitat que no renuncia a res ni obvia cap realitat que es vulgui convertir en matèria artística i creativa. Com la pintura més expressionista i més esqueixada d’Àngeles Santos els primers anys trenta. Com la poesia de Montserrat Abelló, que ha aplegat els seus Poemes d’amor en una antologia que travessa el cos, l’alteritat i l’escriptura:

El cor és

un llac ple de sang.

La carena del vaixell,

la quilla del somni.

Invoco la nit

peruè em parli

i porti en la claror

flonja de l’alba, el record

despullat de les algues.

 

Com la lírica existencial de Felícia Fuster que des de la fragmentació depurada i la mirada interior trava les paraules i els sentits:

Aquesta desfici

em ve del fet que he perdut el do

de caminar

amb el cor a les passes.

Com gosaré posar mai més

cap peu futur

damunt de tanta terra trasbalsada.

I un dels valors de la modernitat, ja se sap, és la d’avançar-se i obrir camí. Elles, totes tres, han obert via i drecera.

 

>LLEGIDORA D’ABSÈNCIES I NAUFRAGIS…, per Felícia Fuster

>Llegidora 
d’absències i naufragis,
secreta com els límits que s’ignoren,
poma de sol tendríssima dins l’ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo 
dintre el mirall que em gronxa,
ni si m’esquinçaré per una rosa
morta, o beuré l’aigua trista 
del teu mirar trenat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici ni bruixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents. 
Jo vinc només per oferir-te 
amb el silenci tens
el jardí 
càlid dels meus braços.


 

>AMB TINTA ROJA, per Felícia Fuster

>AMB TINTA ROJA  

Com una ombrel.la
t’obro la meva veu sota dels núvols
i m’empasso la neu    per fer-me forta
escric les notes 
del vent 
i canto amb tinta roja


Felícia Fuster, “Amb tinta roja”, Passarel.les / Mosaïques (1992)