POETES I CLAVELLS

Com que feia temps que no desfullava clavells per Corpus no recordava que després les mans feien olor de flor fresca. I va ser l’olor que em va retornar a la sentor dels portals de Sitges de fa unes quantes dècades quan de dies abans de la festa les dones tallaven el verd i desgranaven la flor de Sant Joan esperant l’arribada dels clavells, que venien en caixes de canya grans i aplanades. Ara els clavells arriben en avió transcontinental i la flor de Sant Joan és un bé tan escàs que arriba a la categoria de mite.

Tallar i triar flor dóna per a un vespre entranyable entre conversa i conversa a l’entrada d’una casa del Cap de la Vila on vaig fer cap la vigília de Corpus estona abans de veure-hi passar els Gegants. Era una entrada que va acollir en tot el sentit de la paraula perquè a més de donar aixopluc l’hospitalitat de la mestressa i les seves amigues es va traduir en un berenar de síndria fresca, pa de pessic i cava, de manera que l’estona de seure poc o molt apretades als graons d’escales amunt i la feina de tallar i esmussar va passar com ala d’àngel. De les converses en guardo, sobretot, una: la em va retornar a les entrades i els portals dels anys seixanta i a aquella barreja entre l’olor perfumat dels clavells, la frescor del verd i la sequedat assolellada de la flor de Sant Joan. Pessoa tenia tota la raó quan deia que la pàtria són la llengua i la infantesa.

Els poetes amb els que aquest cap de setmana celebrarem la 5ª Festa de la Poesia a Sitges sentiran una altra mena d’olor de clavells, perquè trobaran per primera vegada uns jardins del Retiro florits i acolorits amb la flor que forma part del imaginari mític de la Vila. Ens espera la celebració del primer quinqueni, número poc o molt rodó que aplegarà els poetes convidats a les altres edicions amb els d’enguany: Carles Duarte, Marta Pessarrodona, Ester Xargay, Miquel de Palol, Anna Montero, Pere Pena i Gloria Bosch Maza. La festa es fa gran i engrandeix la seva identitat artística i creativa amb música, circ, recitals, batucada, llengua de signes i dibuix. Guarda tant bé com sap fer-lo les sorpreses de cada seqüència de programa i sorprèn per la capacitat participativa i imaginativa que l’acredita. I fins el dia 17 de juliol ens deixa l’exposició de la “Captura d’ànimes” perquè anem assaborint les paraules i l’esperit dels poetes convidats per mitjà de la seva representació objectual.

El dissabte a la nit, els poetes recitaran en el marc insòlit d’una Exposició de Clavells tocatardana perquè enguany el calendari l’ha situada a finals de juny i perquè serà poques hores abans de la seva cloenda. Però segur que mai els haurà estat ofert un escenari tan singularment complementat. L’atzar, que de vegades fa les coses ben fetes, ha portat els poetes a una mostra no gaire habitual. Ells, que treballen amb paraules, idees, sentiments i un personal sentit de l’ofici que cadascú desenvolupa a la seva manera, saben que el conreu és feina àrdua, tant si es tracta de flors de forja o de clavells en flor. I ells, amb nosaltres, viuran la vesprada en què poetes i clavells és una feliç combinatòria.

Fotografia de Frèia Berg, de la Suite del Cau Ferrat

>D’UN JARDÍ A L’ALTRE. LA POESIA SECRETA DE MARIA DE LA LUZ URIBE

>

D’un jardí a l’altre. 

Així s’ha esdevingut la descoberta de la poesia de Maria de la Luz Uribe (Santiago de Chile, 1936 – Sitges, 1994). En vam rebre un tast tan breu com intens el matí que de comiat dels poetes de la 4a Festa de la Poesia a Sitges. Va ser a jardí de casa seva, el de la buguenvíglia que ombreja la vorera de la casa familiar. La buguenvíglia és la planta més visible perquè viu totalment abocada enfora però a dintre la vegetació envolta les paret i creix amunt esponerosa, abeurant la llum, les arrels en terra de fertilitat divuitesca que encara, quan se li permet, va mostrant la força dels orígens. 

Fernando Krahn i Maria de la Luz Uribe van recalar a la casa i al jardí poc després del cop d’estat a Xile amb tres criatures petites que van ocupar tot el temps i l’atenció de la seva mare. Ella, dona de lletres, amb una modèstia que la reduïa davant de tothom a escriptora de llibres per a infants, tenia sòlids coneixements de dramatúrgia i era també assagista. Els que la coneixíem pensàvem que era gairebé impossible que Maria Luz no hagués escrit més del que el que havia publicat. Quan s’extingí prematurament, als cinquanta-vuit anys, semblava que ja ho havia donat tot. 

No va ser així. Al cap d’un temps Fernando Krahn em va comentar que havien sortit carpetes de versos escrits per la seva muller. “En casa sabíamos que expandía sus sentimientos secretamente en cuadernos y ocasionalmente podíamos leer algún poema dedicado a alguno de nosotros. Respetábamos su introversión sin saber exactamente que allí se fraguaba una obra importante” Els va llegir, els va compartir amb els fills. La filla gran, Fernanda, va obrir una pàgina web on dóna una primera notícia dels poemes de la seva mare i en va començar la transcripció i tots plegats van convenir sobre la necessitat de fer una edició tal com ella mereixia il.lustrada amb els dibuixos d’ell. 

La mort sobtada de Fernando hauria pogut truncar el projecte, però només va ser una aparença de perill. Amb motiu de la 4a Festa de la Poesia a Sitges, en la que els Krahn col.laboren des des inicis, ens va oferir la gran sorpresa del primer tast dels poemes de Maria de la Luz. Els va llegir Santiago amb veu emocionada i els seus interludis de silenci s’afegien a la cadència dels versos. Al cap d’uns dies els germans Krahn Uribe van convidar-nos a celebrar el dia de l’aniversari de la Maria de la Luz amb una lectura dels seus poemes una tarda de diumenge a l’Hotel Romàntic.

Ombrívol i civilitzadament selvàtic, el jardí del Romàntic té, entre altres encants, les pedretes que anuncien la presència dels que hi transiten. Un sorollet de còdols que em remet a la infantesa, quan els jardins no eren de rajola i gespa intercalades o de ciment pintat de vermell. Les pedres menudes, rodones i xerraires entraven per les sandàlies i s’esmunyien dins de les bambes, mocasins i sabates amb cordons per més que caminéssim gairebé de puntetes. El jardí del Romàntic encara fa aquest sorollet, que ja s’ha convertit en intemporal. Amb un petit grup d’amics, artistes i poetes vam compartir un vespre dels que retroalimenten per uns quants dies seguits. 

La descoberta d’una poesia de contingut profund i d’aparença senzilla, la reflexió sobre l’escriptura poètica, la lectura individual des del sedàs de cadascú, compartint records i posant al dia el què hauria estat l’obra poètica de la Maria de la Luz si s’hagués conegut en vida seva van ser motiu d’una d’aquestes llargues vetllades estivals que comencen a l’hora que la calor s’apaivaga i es clouen a la llum de les estrelles. Els primers poemes daten dels catorze anys i va continuar fins el final dels seus dies. Sentíem una veu intimista com Emily Dickinson; la dicció influïda per la mística castellana del Segle d’Or; la profunditat existencial marcada per la sensibilitat d’una dona del segle vint. 

Els poetes convenim en el caràcter secret de l’escriptura perquè és fruit d’una determinada noció de la intimitat i sovint, sense saber-ho, escrivim versos que són premonitoris. Maria de la Luz Uribe té, ara, tot el temps a favor perquè la puguem llegir al complet.

 

>FESTA DE LA POESIA, TERCERA EDICIÓ

>És la tercera vegada que es reuneixen prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venen a somniar al peu d’aquesta platja hermosa, a sentir-se bressats pel compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estan del mal de prosa que avui corre per la nostra terra (…) Vénen perquè necessiten espolsar-se de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia en aquesta terra nostra que, per por de ser boja, se’ns va tornant ensopida…

Canviant les persones del verb i alguna altra paraula fins i tot em sorprèn com aguanta el to general del discurs de la Tercera Festa Modernista. Serà que la constant de la poesia sempre és la mateixa: aquella capacitat de commoure amb què Wordsworth la va definir sintèticament, on hi caben tots els matisos que el discurs modernista de Rusiñol en la Tercera Festa descriu amb tanta amplitud com entusiasme i convicció.

El fet que la Festa de la Poesia a Sitges arribi a la tercera edició és una mena de majoria d’edat prematura que contribueix a la seva consolidació en el calendari d’esdeveniments culturals de Sitges. Per les seves singulars característiques el programa poètic sitgetà no té absolutament res a veure amb cap dels festivals, certàmens i trobades que marquen el tomb de l’any en el calendari dels poetes. Quaranta-vuit intenses hores repartides en tres jornades donen per a trobades, exposicions, lectures, concerts i el clou del festival del dissabte a la nit als jardins del Retiro, però cap d’aquests i d’altres actes que se succeeixen són només el que s’anuncia. El caliu, el contingut, el marc i la simbiosi entre públic i poetes hi atorguen un to i un ambient de proximitat i comunicació que va creixent amb el pas de les hores. La Festa ja té el seu públic, local i forà, més ampli en cada edició i hi ha poetes que una vegada ho han provat tornen d’espectadors perquè s’enyoren.

Vist de fora estant, la Festa de la Poesia de Sitges és un esdeveniment que compta. Des de l’àmbit local, la col.laboració d’institucions, entitats, empreses, col.lectius i persones diverses ho posa de manifest. Hi falta, però, que la poesia també sigui considerada marca distintiva de Sitges i formi part plenament del “Sitges Vila de Festivals” al costat dels altres esdeveniments que configuren el cartell oficial i exportable de la projecció exterior sitgetana. En això no seríem pioners, però seguiríem la tradició d’altres viles i ciutats d’arreu del món que mostren la poesia i la literatura entre els principals valors d’atracció.

A la substanciosa nòmina poètica amb què comptem, enguany s’hi afegeixen Sebastià Alzamora, Teresa Colom, Francesc Garriga, Àlex Susanna, Rosa Lentini, Josep-Anton Soldevila i Núria Martínez Vernis. Hi són presents les diverses estètiques que configuren el panorama actual de la poesia catalana. Juntament amb l’obra poètica en castellà de Lentini, poeta i editora, representen un conjunt de veus i diccions pertanyents a generacions i geografies diverses.

Són convidats que tractarem el millor possible perquè es trobin bé entre nosaltres, facin seu el públic i tornin en properes edicions, però, sobretot, i tal com diuen Joan Duran i Cèlia Sànchez-Mústich, directors del festival, per agrair-los que facin el que fan: propulsar l’enigma, la transgressió, la bellesa, per les artèries a vegades endurides per la realitat.

Brindarem pels poetes i per la poesia per tercera vegada enguany i per totes les que vindran en el futur.

>La nit dels poetes

>

“Romp el silenci
la veu que crida:
Sóc jo.”
Montserrat Abelló

El recital dels poetes convidats a la 2a Festa de la Poesia de Sitges del passat dissabte va constituir el punt culminant de la Festa. Van fer seva la nit als jardins del Retiro, acompanyats de la música de Carlos Avallone i el seu Jazz Combo. Els van conduir els actors Pep Cruz i Mar Ulldemolins. Hi va haver música, hi va haver l’evocació de Blai Bonet i de Maria Mercè Marçal i hi va haver, sobretot, poesia.

El Recital de Cloenda va ser l’hora de la veritat. Després d’un dia i mig d’activitats diverses, recitals de música, dedicatòries, “plaers a la carta” i l’exposició de la Captura d’ànimes (una instal.lació artística de primera però més que efímera al Saló Blau de Maricel), els poetes es van mostrar tal com són i amb les millors armes i bagatges, que són els seus poemes.

El Recital va ser el moment de la radiografia, de la valoració, de la mostra al nu del seu treball i de la seva creativitat. És el moment en què el poeta s’hi juga el tot per tot, en viu i en directe, sense altra companyia que ell mateix i la paraula poètica. Els comentaris, la veu, el gest, els textos poètics són les úniques credencials. I, així, Esther Zarraluki, Dolors Miquel, Francesc Parcerisas, Manuel Forcano, Montserrat Abelló, Miquel Lluís Muntané i Margarita Ballester es van guanyar l’estimació, la confiança i l’aplaudiment d’un públic que n’havia fet algun tast, però que encara no havia tingut l’oportunitat d’assaborir un espectacle tan singularment creatiu com és un recital de poesia en directe. La diversitat generacional i estètica van confirmar, per a qui ho dubtava, l’excel.lent estat de salut de la creativitat poètica de la literatura catalana actual. L’actuació dels joves poetes Mireia Calafell i Pau Vadell el vespre anterior a les terrasses de Maricel va assegurar, per a qui no ho tenia prou clar, que la generació els joves poetes – aquesta que ara figura en una antologia que ja s’ha guanyat l’espai amb escreix, Pedra foguera- té el camí clar i obert, ben definit el full de ruta.

Ubicar el Recital de Cloenda als jardins del Retiro va ser un encert del que s’espera continuïtat. Poder disposar d’un espai obert i arrecerat al bell mig de la Vila; amb taules, cadires i barra de bar oberta per a major comoditat dels espectadors – se’n van comptar dos centenars- atorga al darrer gran acte de la Festa de la Poesia centralitat i comoditat, a més de la descoberta que per a alguns va suposar aquest pulmó verd situat a dues passes del Cap de la Vila i de l’Estació del tren. D’espais com aquests a Sitges en queden escassíssims i el fet de poder-hi comptar per a la Festa va contribuir a que el recital esdevingués, com ha de ser, l’acte central de l’esdeveniment.

Els poetes hi van fer la seva nit, i no només els convidats, sinó els que van venir expressament al Recital. Entre versos i aplaudiments el públic assaboria tots i cadascun dels poemes. Va valorar la dicció dels uns, la profunditat dels altres, la capacitat de construcció del text poètic en tots ells i, a més, quan van tenir ocasió els hi ho van comentar directament. Ningú dels presents no va quedar indiferent a l’afirmació creativa dels poetes. La nit era seva, i ens la van oferir amb el seu millor regal.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.VII.2008

>Perfils de poeta

>

La programació de la 2a Festa de la Poesia a Sitges 2008 combina els ingredients convencionals dels festivals de poesia amb els de la cultura popular i els del lleure, és a dir, els actes literaris, musicals i culturals amb les activitats de la vida associativa o d’entreteniment. Aquest és un dels elements que singularitza la Festa. Un altre és l’aiguabarreig d’estètiques, de manera que la nòmina de poetes convidats ve a representar la diversitat de la creació poètica ara i aquí.

L’acolliment per part del públic és notable – no només en vista de l’èxit de l’anterior edició, sinó de l’espectativa creada per a l’edició d’enguany-, i el suport d’institucions, entitats i empreses crea una sinergia de recursos i mitjans de disseny original i de resultats més que gratificants. L’entrada gratuïta a tots els actes i el caràcter d’homenatge als poetes que plana en tota la Festa formen part de la seva, diem-ne, carta fundacional.

Un dels actes més singulars i que s’enquadra, amb diferents matisos, en les característiques esmentades és l’exposició Captura d’ànimes, al Saló Blau del Palau de Maricel. Es tracta d’una instal.lació artística efímera i de caràcter intimista realitzada entorn dels poetes convidats i del seu particular microcosmos. Enguany Esther Zarraluki, Dolors Miquel, Francesc Parcerisas, Manuel Forcano, Montserrat Abelló, Miquel-Lluís Muntané i Margarita Ballester són objecte de la visió que transfereix el seu “perfil intimista”. La part textual es publica aplegada al llibre de la 2a Festa de la Poesia a Sitges 2008 que, editada per Llibres de Terramar amb el disseny d’Hydra Media, s’arrodoneix amb una antologia dels poemes que els convidats han triat a aquest efecte. Són, per tant, dos perfils: el del retrat extern, redactat en un to tan aparentment informal com subjectiu, i el retrat del jo poètic que són els poemes. Dues claus d’accés complementàries que obren pas vers la personalitat literària dels convidats i, plegades, en dibuixen els perfils intimistes i poètics.

Dels versos, frases i declaracions en surten no només les aparences, sinó les idees. Llegim de Dolors Miquel que “no té valor per trencar el somni amb la realitat”. Per a Esther Zarraluki el poema té una vida doblement aparent, i li agrada mirar “allò que es mou, quieta (metàfora del gest del poeta…?) Per a Manuel Forcano, com un príncep d’Orient, pesa més la balança de la vida que la de cap altra cosa, convençut que l’art salva. La veu de Montserrat Abelló és una veu que crida en tonalitats tan profundes com convictes, “Romp el silenci/ la veu que crida: / sóc jo.” Miquel- Lluís Muntané glosa “l’amarga certitud de la derrota” amb bella compassió. Margarita Ballester assevera que “només els artificis assegren cava més enllà de les venes”. Francesc Parcerisas, “mestre de la paraula, valuós i valorat”, estableix que “El poeta encara pot parlar a favor de la felicitat, però ha de dur un màxim d’exigència a la seva obra, ha d’aprofundir en la seva experiència del món i ha d‘aprofundir en els recursos de la llengua io de l’estil”.

Més que perfils, són frases que destil.len la pròpia poètica, finestrals que deixen entreveure més enllà de la immediatesa que semblen expressar. El perfil complet serà, però la nit del gran recital de cloenda, als Jardins del Retiro, perquè ja no seran fragments o la instal.lació de l’exposició efímera. Amb la lectura dels poemes podrem apreciar la dimensió col.lectiva del grup i la de cada individualitat. El perfil dels poetes acomplert…

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.VII.2008

>Trinitat Catasús. Homenatge al poeta

>

La 2a Festa de la Poesia a Sitges es presenta amb un programa d’activitats atractiu per a tots els gustos. Enguany, a més, hi ha canvis d’escenari que facilitaran la comoditat del públic i dels participants i que, alhora, posaran en valor, una vegada més, el patrimoni arquitectònic i artístic de Sitges del Palau de Maricel. Un altre escenari –que és molt més que un lloc d’actuació- és la Societat Recreativa El Retiro on, a més d’acollir els poetes, s’hi celebrarà el Recital de Cloenda el dissabte dia 5 a la nit.

L’altre gran esdeveniment del Retiro és l’exposició que l’entitat dedica al poeta sitgetà Trinitat Catasús (1887-1940) amb motiu de la Festa de la Poesia, fruit d’una implicació oportuna i generosa. Oportuna, perquè es es mostra Catasús entre poetes amb motiu de l’esdeveniment poètic de l’any. Generosa, perquè aquest esforç entusiasta per part de l’entitat recupera el fundador de la tradició poètica sitgetana i un dels poetes noucentistes més remarcables. L’exposició mostrarà fotografies, poemes, llibres, reproduccions i, per primera vegada, es visualitzarà el correlat artístic de Catasús amb les reproduccions d’alguns dels quadres més significatius de Joaquim Sunyer.

L’exposició serà oberta per al públic sitgetà el proper dijous, 3 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, en un acte en el transcurs del qual es presentarà la reedició de Vendimiari. El dia següent al migdia, a l’arribada dels poetes convidats, la inauguració de l’exposició comptarà amb un recital de poemes de Trinitat Catasús amb les veus de Josep M. Rosés, Mercè Garcia, Antoni Sella, Agustí Albors i Josep Milan. Per bé que neix emmarcada en les activitats de la Festa, l’exposició no serà un acte efímer, sino que es perllongarà al llarg de l’estiu.

La vinculació de Trinitat Catasús amb El Retiro és coneguda. La família, retirista de tota la vida. Ell hi va portar la Festa de la Poesia a Sitges de 1918, que va moure els més notables poetes catalans, encapçalats per Josep Carner, en un certamen que va acollir “totes les tendències i tots els esforços de les lletres catalanes”. Catasús va morir el 1940, i les circumstàncies de l’època no van permetre retre-li el reconeixement que mereixia. Però deu anys més tard va ser al Retiro on es va esdevenir l’únic homenatge que, fins el d’enguany, s’ha dedicat al poeta Catasús.

La seva poesia, que és el que queda, restarà per un temps a les parets de l’entitat acompanyada de les reproduccions dels paisatges de Sunyer. Tots dos han estat qui millor ha descrit i ha evocat el paisatge i l’imaginari sitgetà, amb una intensitat que els fa perdurar més enllà de les modes i estètiques. La poesia de Catasús bascula entre dos pols. L’un correspon a la visió exterior marcada per la Vila, l’entorn marítim i el rural, la vida de la natura civilitzada treballada per l’ésser humà, el pas del temps modificant el paisatge del poeta. L’altre és el de la mirada interior, que s’expressa en moments d’introspecció que, de vegades, venen determinats per la mirada exterior. De l’equilibri i la tensió resultants en neixen els poemes. Des dels inicis, el 1903, influït pel darrer Modernisme d’influència nórdica i maragalliana, Catasús evoluciona sense ruptures vers la poesia més arquetípicament noucentista. Claredat, mediterranisme i classicisme en són les característiques formals més genuïnes.

En tant que poeta, Trinitat Catasús és reconegut pels seus coetanis, tant des del vessant poètic com crític. En tant que poeta sitgetà, ha estat sempre un referent, i molt especialment per als poetes de Sitges. Ell, que mentre va escrivint els seus versos, confessa

“de tot lo altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit”.

I és aquella vocació d’infinit que ens el retorna, perquè la poesia és la vida perdurable dels poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28 de juny del 2008

>Montserrat Abelló, l’honor del Premi

>Amb noranta anys i una vida acomplerta, Montserrat Abelló ha estat guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’ha rebut amb l’agraïment, alegria i vitalitat que va saber transmetre als públic que assistia a l’acte, i va concloure el seu discurs amb un “Visca la llengua catalana i visca Catalunya!” amb tanta emoció com convicció.

Montserrat Abelló s’enquadra en la poesia contemporània escrita per dones, en tant que autora i en tant que traductora. La seva aportació és una obra de qualitat literària indiscutible i compromesa amb el feminisme que exerceix una notable influència literària i moral en la poesia catalana. Nascuda el 1918, la seva incorporació a les lletres catalanes es produeix enmig d’un gran decalatge generacional degut tant a circumstàncies personals com col.lectives. En acabar la guerra civil s’exilia amb el seu pare de primer a França i Anglaterra, i des de 1940 a Xile. Allà coneix el seu marit i neixen els seus tres fills. És en aquests anys quan comença a escriure i a traduir.

Retorna a Barcelona el 1960 i el 1963 surt el seu primer llibre de poemes, Vida diària, que reedita el 1981 juntament amb Paraules no dites. Un dels poemes d’aquells anys el va llegir al Palau de la Música en el transcurs de l’acte, “Retorn”, on expressa l’experiència d’aquells anys i la voluntat humana i literària de reeixir que traspua el seu amor a la vida i a les lletres. El va llegir amb la mateixa passió i convicció que l’havien inspirada.

Des de 1981 ha publicat set altres poemaris, fins ara mateix, i el 2002 va aplegar la seva obra poètica al volum Al cor de les paraules. Des del primer moment ha estat reconeguda com una de les millors poetes contemporànies en llengua catalana, plenament equiparable a Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Maria Beneyto o la Mercè Rodoreda poeta que ara coneixem. Dins de la poesia escrita per dones, Abelló ha fet de baula entre la tradició de la poesia de dones en llengua catalana i les poetes de les més joves generacions.

En tant que traductora li devem les primeres traduccions de Sylvia Plath al català, així com l’excel.lent antologia de poetes contemporanànies anglosaxones Cares a la finestra (1993), un llibre avui tan introbable com imprescidible. Ha estat Abelló qui ha obert la recepció de la poesia anglesa i nordamericana femenina a les lletres catalanes, i que ha contribuït a enfortir la presència de la poesia catalana al medi anglosaxó amb les seves traduccions.

El més alt guardó cultural dels Països Catalans li ha estat concedit per totes aquestes raons, a les que cal afegir el fet que sigui, a hores d’ara, la figura poètica més reconeguda de les lletres catalanes; el seu compromís absolut amb la llengua catalana; i el seu compromís feminista reconegut per tots els sectors, en paral.lel amb la qualitat de l’obra que ha portat a terme. Aquest darrer aspecte va sorgir també en el seu discurs d’acceptació i agraïment del Premi, perquè Montserrat Abelló és la tercera dona entre quaranta guardonats, i se’n va doldre. La proporció fa pensar, però no és estranya, perquè la visibilitat i la presència habitual de les dones en el medi cultural – i en tants altres- no és ni de bon tros el que correspon a la realitat.

Enguany tenim la sort de comptar amb Montserrat Abelló entre els poetes convidats a la 2a Festa de la Poesia a Sitges, el primer cap de setmana del proper mes de juliol. Fins llavors, dos fragments de la seva poesia que la mostren en tota la seva dimensió. L’un, sobre els motius de la poeta:

El que tinc és un llapis a la mà un paper estès davant meu, i el desig d’escriure noms plens de tendresa.
L’altre, sobre el seu posicionament davant de la vida i dels éssers en un càntic d’esperança:

Caminem a l’atzar sota l’impuls d’una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 21. VI.2008