És meu dotzè poemari, escrit per a la suite fotogràfica d’en Quim Curbet sobre París i inspirat en les paraules de Rilke als Quaderns de Malte:
Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s’atura al lloc on solia tenir terme.
La resta us la deixo per descobrir.
Publicat dins de Els meus llibres, Els meus poemes, Poesia
Etiquetat com a Camille Claudel, Cartier-Bresson, Charles Baudelaire, Fotografia, Gustave Courbet, Joan Vinyoli, Maurice Pialat, París, Quim Curbet, Rilke
>
Devien ser als anys seixanta que al quiosc de Josep M. Jornet em fascinaven les fileres de revistes i diaris col.locats en uns suports de fusta, o de ferro i subjectats amb agulles d’estendre de fusta. Si un client en triava algun l’extreia amb compte de no fer caure els exemplars que hi havia al darrere. A can Jornet hi havia molts titulars de premsa estrangera, revistes i diaris i va ser així que vaig aprendre que a França es publicavan Le Monde i Le Figaro, però també una revista juvenil d’artistes i de música que portava per títol Salut les copains, on Sylvie Bartan i Françoise Hardy marcaven estil. Més tard em vaig fixar en el Time, el Paris-Match, en capçaleres i cobertes que em feia badar. Val a dir que can Jornet era el proveïdor de llapissos, llibretes, gomes d’esborrar i material fungible escolar de tot el barri i de més enllà, i que era l’indret on la canalla anava a comprar cromos per omplir àlbums sovint interminables. Però a mi, més que res, el que m’atreien eren les cobertes dels diaris i les revistes disposats a manera de retaule ocasional a les parets del carrer Major.
Va ser un d’aquells migdies de badar o d’anar a comprar cromos o de totes dues coses que el senyor Jornet, que em semblava més aviat ferreny, es va dirigir a la meva germana i a mi amb una frase sorprenent: “Veniu, que us faré una foto”. I, ara l’una, ara l’altra i ara totes dues vam entrar a formar part de l’univers que, dia a dia Josep M. Jornet va construir amb la inseparable seva càmara.
Activista de la fotografia des dels dies del Sitges Foto-Film fins l’actual Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, Josep M. Jornet ens ha deixat després de tota una vida dedicada a l’exploració visual de tota la realitat que ha viscut i que l’ha envoltat, i a deixar-la fixada a manera de testimoni dels anys que li han tocat de viure. La seva obra és una història gràfica i global de la vida quotidiana des de diversos escenaris i amb diferents protagonistes, un univers tan ple i tan global com la pròpia vida li ha permés. Les col.leccions fotogràfiques que hem pogut veure a l’Espai Cultural Pere Stämpfli mostren la varietat d’una obra singular, profundament vocacional. La fotografia ha estat l’autèntica passió de Josep M. Jornet, la tècnica que li ha permés desenvolupar la creativitat pròpia amb el gran llenguatge artístic del segle XX.
Afortunadament, a hores d’ara ningú no nega el valor artístic de la fotografia. En el cas de Jornet, la seva obra ostenta el valor afegit de la col.lecció. Pel que fa a Sitges, la càmara ha enregistrat la història gràfica de la Vila gairebé exhaustivament al llarg d’unes quantes dècades; la seva col.lecció mostra l’evolució física del paisatge local en tots els àmbits així com la dels seus habitants i visitants. La seva ha estat una vocació plenament acomplerta; el seu llegat esdevé cabdal perquè il.lustra i explica com hem estat i com hem viscut al llarg d’una gran part del segle vint.
Però tornem al quiosc i als anys seixanta. El senyor Jornet em va regalar un llibre que va ser el primer que em va arribar de mans d’algú que no era de la família. Juntament amb les antologies de contes de gran format que arribaven des de cal meu oncle Amadeu de Barcelona i dels llibres que en Magí i la Tecla, la meva àvia o els meus cosins em regalaven quan s’esqueia, un migdia en què mirava les revistes i els diaris el senyor Jornet va sortir del quiosc amb un llibre a la mà i me’l va donar. “És per tu, a veure si t’agrada”. Era un recull de llegendes mitològiques poc o molt adaptades que em van introduir com aquell qui res a la història dels déus i dels herois. Les que vaig rellegir més sovint eren la de Perseu i Andròmaca i la de Jasó i Medea… Em va posar a l’abast la recreació d’un univers fantàstic.
Mentre, amb la càmara, Josep M. Jornet anava construint un univers real i quotidià que a hores d’ara és imprescindible per a la nostra memòria immediata, mentre esdevé memòria per al futur.
>
El llenguatge fotogràfic que s’exposa al Mercat Vell, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, l’Espai Cultural Pere Stämpfli, l’Estudi Vidal, el Cafè de l’Art del Retiro, la sala polivalent de l’Escorxador, el Casino Prado, Miramar i a la capella de la Fundació Ave Maria abasta tota la gamma d’esguards i enfocaments que els temes triats ofereixen. El llenguatge és múltiple i transcorre entre l’estricta mirada documental i la mirada intimista i lírica. Festes, natures mortes, paisatges, races, objectes, composicions, escenaris urbans i tota la casuística que l’ull de la càmara i la ment del fotògraf poden concebre es materialitzen en un ampli conjunt de mirades. Totes elles mereixen visites de detall i temps per assaborir, com en els quadres i les escultures, el que volen dir i el que transmeten. La fotografia posseeix els seus codis de lectura i d’interpretació; un certamen com Fotomaig permet distingir-los i assaborir-los en tots i cadascun dels seus vessants.
És un fet innegable que la tecnologia digital ha afavorit i ha popularitzat una nova expansió del llenguatge fotogràfic. La facilitat del seu ús, la disponibilitat de cursos i elements de formació i les agrupacions i entitats que han convertit la fotografia en l’epicentre de la seva activitat han potenciat una eclosió creativa que encara no ha tocat sostre. De tot plegat, a parer meu, el que interessa és constatar com la tecnologia digital ajuda i millora la tècnica tradicional, i com obre perspectives d’accés i execució a molts dels que, sense aquesta revolució silenciosa, no haurien trobat un mitjà d’expressió i de creació tan potent com eficaç.
Això em remet a les reflexions del filòsof i escriptor Walter Benjamin sobre la fotografia expressades en diversos assaigs, un dels quals és una Petite histoire de la photographie escrita 1931. El propòsit de l’escriptor és establir-ne la formulació teòrica, partint de la idea que, com en el cas dels orígens de l’imprempta, els inicis de la fotografia es troben immersos en el mateix mar de boira que els de l’art del llibre imprès. Són reflexions que parteixen de la voluntat de la fixació de la imatge a la camera oscura, del començament de l’expansió de la tècnica fotogràfica, de la primera gran edat d’or amb fotògrafs de l’alçada d’un Nadar, just al moment en què s’inicia el procés d’industrialització, és a dir, de producció fotogràfica a l’engrós. La polèmica amb la pintura, fins el moment la tècnica que, entre altres virtuts, s’ha ocupat també de la fixació de la imatge, arriba en paral.lel sobre la discussió teòrica. A a la pràctica és ben conegut que els pintors del segle XIX sovint utilitzen la fotografia per fixar les imatges que després reprodueixen o que volen, simplement, recordar. O que creen, simplement, amb l’ajut de la càmara.
El que interessa d’aquesta discussió és que la fotografia de mica en mica perd el caràcter subsidiari de la pintura i s’eleva relativament aviat a la categoria d’art. Cal que la fotografia retorni al seu veritable deure, que és el de servir les ciències i les arts, exclama, infructuosament Antoine Wiertz. La fotografia s’independitza de les preteses servituds i esdevé un dels vessants més autèntics, legítims i estesos testimonis de la creació artística de la modernitat. I, es constata, igualment, que el darrer impuls expansiu es troba en un moment àlgid. FotoMaig 09 contribueix activament a corroborar-la.
Etiquetat com a Fotografia, Grup d'Estudis Sitgetans
