Balanç al final del dia (23.IV.2012)

Anit vaig penjar al meu bloc la rosa i poema  – La rosa, l’ambre, l’oblit - editada per Curbet Edicions. No l’esperava, i va ser la primera rosa. Ja era avui, molt d’hora, i la vaig penjar perquè no volia que amb les presses de cada matí la rosa i el poema fessin salat. 

Del primer que veig és el correu diari del Rodamots. Avui, com no podia ser d’altra manera, amb un poema de Rosa Leveroni, “Joia”:

Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil·la.

El meu Sant Jordi ha estat un dia enyorat perquè, després de molt de temps d’anar-hi, enguany no m’he arribat a Barcelona per deixar-me endur per la multitud entre parades de llibres i de roses i gent que passeja amb la felicitat escrita al rostre. En contrapartida, he acomplert un dia de Sant Jordi cent per cent sitgetà.

Migdia. La segona rosa – primera no virtual – me l’ha regala l’Anna Maria Stämpfli quan surto de la feina per anar a signar a la taula que l’Ajuntament ha muntat per als escriptors. Definitivament, m’agraden més els llibres i les roses a la Ribera que en qualsevol altre lloc de la Vila. Mentre m’hi passejo hi ha la mar molt a prop, avui blaugrisa com el cel, dia capgirat entre el sol del migdia que trenca el color de la meva pell hivernal i el pas de núvols brúfols em deixen aquesta humitat enganxada fins el moll dels óssos. Comparteixo la taula amb en Saumell, que em dedica el seu llibre de ninots. Veig amics, i gent que passa. La Núria Corretger i l’Isidre Roset em diuen que la Montse Domínguez Bartés, quaranta sis anys, ha mort aquest cap de setmana. Faig tractes amb la Núria perquè enguany el programa de la Festa de la Poesia a Sitges que edita Llibres de Terramar sigui il.lustrat per ella i la gent del seu Taller, on encara dec visita. En Joan Duran, que recala on som, s’emporta aquesta primícia i m’ensenya les roses blanques amb la Punta impresa en blau, exclusiva de l’Agrupa. Signo quatre exemplars de Sang presa per a una mateixa amiga i els seus amics.

Deixo l’estand de l’Ajuntament i tombo per les parades, Ribera amunt i avall. A la del Grup d’Estudis Sitgetans ja hi ha la darrera publicació, L’altar i la catifa del Cap de la Vila: 1952-1957. Les bases d’una manera d’entendre el seu disseny, obra de Miquel Marzal i Ortiz guanyadora del XXVè Premi Jofre Vila de Folklore de Sitges i volum seixantè de la col.lecció Quaderns del GES. Faig un parell de fotografies amb l’Instagram i les penjo immediatament a feisbuc i tuíter. Compro el llibre de L’avi de cent anys que es va escapar, etc., per a la meva mare, i les Històries d’un pessebrista per al meu pare. El de L’avi que es va escapar, etcètera, serà un bestsèller, penso, perquè tots els que tenim els pares octogenaris hi caurem (al final del dia veig que no m’he equivocat).  Per a la mare, també, una rosa. I per a l’Anna Maria Stämpfli, una altra, que li dóno a mig passeig, quan jo ja retiro fins a la tarda i ella i en Pere es dirigeixen cap el torn de la signatura.

Com que és un dia de celebració, em regalo un dels meus plaers preferits, una estona en soledat al meu raconet de sempre a la Pizzeria de Cap de la Vila. En acabar, carrer Major amunt fins a cals meus pares i d’allà a la feina. Deixo la rosa al gerro, al damunt del moble del davant del suro i no puc evitar la temptació de deixar constància fotogràfica de la diada de Sant Jordi des del meu despatx. Després, feina a respondre correus, a llegir el que toca per a avui, a pensar més enllà dels vuit dies vista.  Abans de plegar faig un cop d’ull a feisbuc perquè l’indicador va el nombre de missatges per desenes: trameses de roses, m’agrada, notes, missatges, fotografies, i tot el que fa per al dia d’avui. En Joan Duran que recomana Sang presa en un programa de televisió. I un post que m’ha fet girar enrere. Del Québec estant Michel Roberge avui no escriu sobre gestió de documents sinó sobre la diada de Sant Jordi que va viure a Barcelona el 1991: Et une rose… pour l’amour de l’écriture et des livres. El record i la bondat del temps.

Retorno de nou a la Ribera, gairebé al cap del dia. Fa un airet humit que travessa els cossos. Hi ha molt de més ambient i molta més gent comprant llibres i roses. Les vendes potser no són espectaculars però fan el fet i el que és més important,  la gent baixa a la Ribera per celebrar Sant Jordi. Vora quarts de nou es pleguen veles, molt més de pressa que el desplegament matinal i mitja hora més tard gairebé no en queda res. 

A casa, al vespre, faig balanç. Dels enyoraments. Del temor que el drac no se’m mengés. Dels llibres comprats i rebuts. De les llistes de vendes que a hores d’ara situen als primers llocs del rànquing català L‘avi de cent anys que es va escapar per la finestra i els llibres de Rafael Nadal, Lluís Llach i Jordi Pujol. Tant en català com en castellà  i veient totes les llistes que avui sortien als mitjans, la poesia és, com sempre, la gran absent. No hi ha hagut, sembla, un triomfador absolut, i això m’agrada – com també m’agrada la baixada dels mediàtics. Potser això vol dir que la literatura guanya la partida? A hores d’ara, tampoc no ho tinc gaire clar.

Deia que m’enyorava. Per compensar, un dia d’aquests demanaré a la Mariàngela Villalonga que em porti altra vegada als jardins de Mercè Rodoreda de l’IEC, que els han remodelat i avui s’hi feia la lectura de La plaça del Diamant perquè ja ha complert cinquanta anys. Balanç: dia acomplert i uns quants llibres més que em ve de gust llegir. I les roses damut la meva taula. Ja deu fer vint-i-quatre hores que vaig penjar el post de la rosa i el poema.

L’Autòdrom de Terramar

Autòdrom de Terramar. Fot. Frèia Berg (2011)

 Pistes desertes, avingudes mortes,

ombres sense ombra per cales i platges,

pujols de cendra en els més folls viratges,

trofeus d’amor per finestres i portes.

A quin indret, oh ma follia, em portes

aquest cos meu que no tem els oratges,

ni el meravellen els mòbils paratges

ni els mil espectres de viles somortes?

No sé períbol en la terra oscura

que ajusti el gest i la passa diversa

a qui la solitud li és bell viure.

No hi ha caserna ni presó tan dura

no hi ha galera en la mar més adversa

que em faci prou esclau i ésser més lliure?

J. V. Foix

J. V. Foix va publicar aquest bell sonet a L’Amic de les Arts (1927) amb motiu de la commemoració del cinquè centenari de la trobada entre Laura, la musa, i Petrarca, el poeta encapçalant-lo amb el primer vers del vintivuitè sonet petrarquià, “Solo e pensoso i piu deserti campi…” Cinc anys més tard el va aplegar al seu segon recull poètic, KRTU (1932) i en el transcurs de la recepció crítica del poeta ha passat a ser considerat un dels més clars exemples del petrarquisme foixià, esdevingut, per cert, a través de la via occitana – influència estudiada acuradament per Gabriella Gavagnin. El 1927 J. V. Foix freqüentava Sitges perquè amb el seu inseparable amic i còmplice Josep Carbonell i Gener era un dels més actius i entregats redactors de L’Amic de les Arts. Si la darrera gran avinguda de Terramar porta el nom del poeta J. V. Foix és degut al fet que aquest va ser un dels seus paisatges favorits. I de Terramar a l’Autòdrom era un altra passejada. La soledat del llavors recentment desistit autòdrom – des de 1925 ja no s’hi celebraven carreres per bé que més tard n’hi van tornar a haver més aviat esporàdicament – va inspirar el poeta fins el punt de d’invocar les “pistes desertes”, les “avingudes mortes” i els “més folls viratges” en consonància amb la seva visió de la soledat com a paràmetre del desig de llibertat. El món material del motor acordat amb l’espai metafísic del poeta…

Fa poques setmanes un nodrit grup de sitgetans i sabadellencs vam tornar a un dels espais més suggerents del nostre entorn com és l’Autòdrom gràcies a l’organtizació de la Jornada Terramar per part del Grup d’Estudis Sitgetans i la Fundació Bosch i Cardellach. L’Autòdrom és avui un espai en procés de lenta i desitjada rehabilitació per tal que aquest equipament sigui rehabilitat i utilitzat de manera sostenible. Construït per l’arquitecte Jaume Mestres Fossas en tres-cents dies amb un cost de quatre milions de pessetes i inaugurat el 1923, l’Autòdrom era un dels equipaments preeminents de la urbanització de Terramar tal com el seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’havia ideat. L’hotel Terramar (l’edifici antic, avui inexistent) amb els seus jardins i els xalets de la urbanització ja eren una realitat i l’Autòdrom era, als ulls d’Armengol, un desig imprescindible.

La data de construcció de l'Autòdrom, en un dels laterals de la pista. Fot. Frèia Berg (2011)

En el moment de la seva construcció a Europa només existien els autòdroms de Monza i de Brooklands i als Estats Units, el d’Indianàpolis. A hores d’ara és l’únic equipament automobilístic històric que s’ha conservat pràcticament intacte, cosa que el converteix en un espai únic. La neteja de les pistes (2009) i la voluntat de conservació del recinte per part de la propietat i de l’ànima del l’actual projecte de rehabilitació, Salvador Mora, configuren un repte tan atractiu com possiblement viable. Més enllà dels límits administratius del terme, de Sitges estant sempre hem vist l’Autòdrom de Terramar com un indret que forma part de la nostra història cultural i esportiva més mítica i cosmopolita. Per aquest motiu, també, des del Grup d’Estudis Sitgetans es planteja una segona edició de la història de l’Autòdrom que Antoni Mirabent i Muntané va publicar en edició d’autor (1999). Les pistes desertes i avingudes mortes invocades per J. V. Foix constitueixen un espai poètic i una realitat cultural estretament vinculada al nostre patrimoni encara existent de Terramar.

>TRES INDEPENDENTISTES SITGETANS

>

La historiografia política sitgetana compta amb personatges d’importància com Josep de Miró i Argenter, general de la independència cubana; el doctor Bartomeu Robert, forjador i líder del catalanisme polític; Joan Duran, fundador i activista del socialisme català o Josep Carbonell i Gener, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya que va formular en termes polítics l’ideal dels Països Catalans i de l’occitanisme modern.

Salvador Carbonell, Ramon Planes i Pere Curtiada s’afegeixen a aquest grup passant a formar part de les biografies polítiques locals. Són altres tres sitgetans d’origen i destí dispar que, cadascú des de la pròpia circumstància, contribueixen i exemplifiquen el compromís i l’acció en favor de la independència de Catalunya. L’actuació de tots tres s’esdevé en medis diversos. Salvador Carbonell, des de la Cuba de l’emigració i l’activisme en les comunitats de catalans de l’illa; Ramon Planes, fill del líder local de la Lliga Regionalista i amic i home de confiança de Robert i dels seus successors, Josep Planas i Robert, des de l’enlluernament vers Francesc Macià i les fileres d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Pere Curtiada, home de fermes conviccions i d’una gran capacitat d’acció política, des d’Estat Català. 

La seva actuació en el context de l’independentisme català és analitzada en una interessant obra del jove historiador Marc Santasusana i Corzan, guanyadora del Premi Carbonell i Gener per a estudiants universitaris en la convocatòria de 2009. L’obra, que porta com a títol La determinant aportació sitgetana als projectes d’alliberament nacional. Les trajectòries de Salvador Carbonell i Puig, Ramon Planes i Izabal i Pere Curtiada i Ferrer, constitueix una interessant descoberta que des d’ara cal tenir present en el context de la historiografia de Sitges i de Catalunya.

Juntament amb algunes curiositats – com la que revela que una primera versió de la bandera estelada és obra de Salvador Carbonell… – l’obra ofereix un interessant panorama del desenvolupament de la vida política a Catalunya des del microcosmos sitgetà. Passatges com el Complot de Garraf, l’episodi de Prats de Molló o els de la Guerra Civil i la repercussió a l’Ajuntament de la Vila, entre altres, s’entrellacen amb altres esdeveniments menys coneguts però no menys importants.

Cal remarcar que la pena de destacar que algunes de les referències bibliogràfiques més citades són edicions del Grup d’Estudis Sitgetans, com els dos dietaris escrits durant la guerra a Sitges per Joaquima Caballol i Moreu, estiuejant, i Bonaventura Julià i Masó, advocat i polític i les Memòries de Ramon Planes i Izabal.

Sitges compta, doncs, amb un nou capítol d’història que obre pas a noves investigacions. La investigació històrica ens permet aprofundir en realitats sempre complexes i ara que l’independentisme a Sitges ja té noms propis tenim a l’abast la possibilitat de conèixer millor un temps, un país i un poble més ric en la seva tradició, en la seva història, en el seu passat i també en el seu present i futur.

>EL LUMINISTA DIBUIXANT (A PROPÒSIT DE L’EXPOSICIÓ D’ARCADI MAS I FONDEVILA)

>

Sovint, gairebé sempre, assimilem l’obra dels luministes, i dels pintors en general, únicament a la pintura. I és lògic, perquè és per mitjà de la pintura que els luministes van crear grup i van ser reconeguts com a escola i perquè, en el context general de les arts, la pintura ocupa el lloc preeminent. Això fa que el dibuix, que n’és un dels fonaments, passi a segon terme i sovint resti a segon terme, i fins i tot en un semioblit displicent. Fins que l’atzar, l’aventura i la redescoberta de la qualitat i la bellesa del dibuix fan que n’emergeixi de nou la importància i se situi en pla d’igualtat amb la pintura.

Això és el que succeeix amb el pintor i dibuixant Arcadi Mas i Fondevila. En l’exposició dedicada a L’Escola Luminista de Sitges (2002) Isabel Coll va dedicar un apartat als dibuixos de Mas des de la convicció que no tenien res a envejar a la resta de l’obra de l’artista; els dibuixos lluïen amb atractiu i amb qualitat pròpies.

Entre el 23 de maig i el 14 de juny, amb motiu del 75è aniversari de la mort de l’artista, el Grup d’Estudis Sitgetans dedica una exposició monogràfica a Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes comissariada per Isabel Coll, en la que es mostra una interessant i, fins a un cert punt, inèdita col.lecció de dibuixos de l’artista. La col.laboració de l’Obra Social de la Caixa de Terrassa ha fet possible aquest esdeveniment.

La tria d’obres ha estat acurada i exquisida. Hi figuren dibuixos publicats en les més populars i prestigioses revistes il.lustrades de l’època, com La Ilustración Artística o Hispania. D’altres van acompanyar aquells volums característics amb què l’editorial barcelonina de Muntaner y Simón va contribuir a difondre els escriptors del moment, com Frederic Mistral, Gaston Leroux, Gustavo A. Bécquer o Víctor Català, entre molts altres altres. Hi figuren també obres que, malgrat no pertànyer al món de l’edició il.lustrada, donen la mesura de l’ofici de l’artista en el tractament de temes de la vida quotidiana, paisatges i motius diversos d’exercici i creativitat.

Les trenta-tres peces que aplega l’exposició ofereixen un doble referent sitgetà. L’un és el de la procedència de les col.leccions. L’altre és la visió del paisatge de la Vila. Mas transporta a les il.lustracions dels discursos narratius dels llibres motius paisatgístics de Sitges que, en el context de les diferents obres, presenten una nova i diferent dimensió. Talment com si els diferents indrets que sovint han estat tema de l’obra pictòrica de l’artista o que formen part de la seva visió de la Vila es traslladessin a un context on, malgrat els arguments i les trames de les narracions, hi persistís encara un determinat aire local, conegut i familiar. El contrast és, més que curiós, una mostra del punt fins on l’artista té assumit i revalidat el paisatge sitgetà. La platja, els carrers, les raconades, el campanar, els afores, l’església parroquial, els jardins i, fins i tot, l’escalfapanxes del Cau Ferrat són indrets explícitament plasmats en els dibuixos d’un artista que converteix Sitges una vegada més en escenari i tema pictòric i plàstic. Després d’una reeixida carrera que fins i tot va tenir el ressò internacional del sojorn perllongat en terres italianes, Mas fixa una gran part de la seva pintura en el paisatge local i el manté com una constant indefugible al llarg dels seus anys més creatius.

L’exposició Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes constitueix, doncs, alhora, homenatge i recuperació d’un dels vessants menys coneguts, més atractius i més acomplerts de l’obra de l’artista.

>FOTOMAIG 09

>

Al llarg d’una quinzena i fins el dia 17 de maig la fotografia ocupa els espais expositius i culturals de Sitges. El certamen del FotoMaig, que de fa sis edicions organitza la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, s’ha consolidat enguany amb un creixement quantitatiu i qualitatiu en totes les seves dimensions. Un miler de treballs fotogràfics ocupen nou espais repartits per la Vila, fruit de l’activitat d’individuals i col.lectius que al llarg de l’any i de diversos esdeveniments han plasmat la seva visió per mitjà de la mirada creativa dels autors que hi han pres part.

El llenguatge fotogràfic que s’exposa al Mercat Vell, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, l’Espai Cultural Pere Stämpfli, l’Estudi Vidal, el Cafè de l’Art del Retiro, la sala polivalent de l’Escorxador, el Casino Prado, Miramar i a la capella de la Fundació Ave Maria abasta tota la gamma d’esguards i enfocaments que els temes triats ofereixen. El llenguatge és múltiple i transcorre entre l’estricta mirada documental i la mirada intimista i lírica. Festes, natures mortes, paisatges, races, objectes, composicions, escenaris urbans i tota la casuística que l’ull de la càmara i la ment del fotògraf poden concebre es materialitzen en un ampli conjunt de mirades. Totes elles mereixen visites de detall i temps per assaborir, com en els quadres i les escultures, el que volen dir i el que transmeten. La fotografia posseeix els seus codis de lectura i d’interpretació; un certamen com Fotomaig permet distingir-los i assaborir-los en tots i cadascun dels seus vessants.

És un fet innegable que la tecnologia digital ha afavorit i ha popularitzat una nova expansió del llenguatge fotogràfic. La facilitat del seu ús, la disponibilitat de cursos i elements de formació i les agrupacions i entitats que han convertit la fotografia en l’epicentre de la seva activitat han potenciat una eclosió creativa que encara no ha tocat sostre. De tot plegat, a parer meu, el que interessa és constatar com la tecnologia digital ajuda i millora la tècnica tradicional, i com obre perspectives d’accés i execució a molts dels que, sense aquesta revolució silenciosa, no haurien trobat un mitjà d’expressió i de creació tan potent com eficaç.

Això em remet a les reflexions del filòsof i escriptor Walter Benjamin sobre la fotografia expressades en diversos assaigs, un dels quals és una Petite histoire de la photographie escrita 1931. El propòsit de l’escriptor és establir-ne la formulació teòrica, partint de la idea que, com en el cas dels orígens de l’imprempta, els inicis de la fotografia es troben immersos en el mateix mar de boira que els de l’art del llibre imprès. Són reflexions que parteixen de la voluntat de la fixació de la imatge a la camera oscura, del començament de l’expansió de la tècnica fotogràfica, de la primera gran edat d’or amb fotògrafs de l’alçada d’un Nadar, just al moment en què s’inicia el procés d’industrialització, és a dir, de producció fotogràfica a l’engrós. La polèmica amb la pintura, fins el moment la tècnica que, entre altres virtuts, s’ha ocupat també de la fixació de la imatge, arriba en paral.lel sobre la discussió teòrica. A a la pràctica és ben conegut que els pintors del segle XIX sovint utilitzen la fotografia per fixar les imatges que després reprodueixen o que volen, simplement, recordar. O que creen, simplement, amb l’ajut de la càmara.

El que interessa d’aquesta discussió és que la fotografia de mica en mica perd el caràcter subsidiari de la pintura i s’eleva relativament aviat a la categoria d’art. Cal que la fotografia retorni al seu veritable deure, que és el de servir les ciències i les arts, exclama, infructuosament Antoine Wiertz. La fotografia s’independitza de les preteses servituds i esdevé un dels vessants més autèntics, legítims i estesos testimonis de la creació artística de la modernitat. I, es constata, igualment, que el darrer impuls expansiu es troba en un moment àlgid. FotoMaig 09 contribueix activament a corroborar-la.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, maig del 2009