>JOSEP M. DE CASACUBERTA (nota per al dietari)

>

Assisteixo a l’acte d’homenatge que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans dedica a Josep M. de Casacuberta (1897-1985) amb motiu del vinticinquè aniversari del seu traspàs, en representació d’Òmnium Cultural. La Sala Pere Coromines, té l’aforament just per acollir actes de format mitjà i la seva disposició i, sobretot, la decoració, la fa càlida i acollidora. El caliu l’hi atorguen avui els assistents, familiars, amics i coneguts de Casacuberta i deutors del seu mestratge, filòlegs i professors, representants d’entitats i institucions se saluden, evoquen i agraeixen. Hi entreveig Carles Duarte, de la Fundació Lluís Carulla, que continua fa créixer l’Editorial Barcino, fundada el 1924 per un jove Josep M. de Casacuberta que deixa la direcció de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica de l’IEC exercida entre 1921-1923 en mans de Joan Coromines.

Els tres oficiants acompleixen la seva comesa: Isidor Marí, flamant president de la Secció Filològica de l’IEC, acompleix exquisidament el paper de mestre de cerimònies ; Josep Moran, de la Secció Filològica, rememora la tasca de Casacuberta al front de l’Oficina, que actualment dirigeix, i Josep Massot i Muntaner, fent un interessant i selectiu repàs a la biografia intel.lectual de Casacuberta, en el que no hi manca la referència a la pertinença d’una poc coneguda Societat d’Estudis Militars els primers anys vint en companyia de J. M. Batista i Roca i de Joan Coromines. 

Casacuberta va ser un activista de la cultura i de la llengua catalanes, com prova tota una vida dedicada a la tasca editorial dels clàssics catalans, de l’erudició i dels estudis verdaguerians juntament amb una de les col.leccions que més ha contribuït a la culturalització del país, com és la Col.lecció Popular Barcino. La imatge de Casacuberta projectada a la pantalla que ens mira és la d’un jove de vint anys llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, l’esguard de qui sap que té la vida oberta al davant. Contrasta amb la fotografia que habitualment ens el presenta: un home ja gran que calbeja, rostre rodanxó i afable, ulleres arrodonides de montura esprimarxada i vidres bifocals. És la que figura a la coberta de l’opuscle que ens han lliurat, amb la biografia que Albert Manent dedica a Josep Maria de Casacuberta i l’editorial Barcino. 

 1974-2011. Són exactament les dates al voltant de Josep M. de Casacuberta que em porten d’un cantó a l’altra dels edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu. El 1974 una jove estudiant de bibliotecària assistia a un acte de la Biblioteca de Catalunya que consistia en un homenatge al fundador de l’Editorial Barcino. Es va celebrar a l’auditori de la biblioteca, hi havia força gent, i ella va poder veure de prop el senyor que havia inventat una col.lecció que la fascinava perquè eren els clàssics catalans que no havia pogut aprendre a l’escola i ho havia de fer de gran. 

 Els llibres de Els Nostres Clàssics es van convertir en el millor regal de sants, aniversaris, reis i final de carrera. Quan els contemplo arrenglerats i endreçats a la part alta de la llibreria no puc evitar recordar l’emoció que vaig sentir les primeres vegades que m’enduia els poemes d’Ausiàs Marc o el Llibre d’Amic e Amat com a lectura per als viatges en tren entre Sitges i Barcelona. Llavors l’IEC encara no havia recuperat la seva seu a la Casa de Convalescència i celebrava els actes més solemnes al Palau Dalmases del carrer de Montcada, que era la seu d’Òmnium Cultural. 

 Aquesta vesprada de gener de 2011 sóc a l’IEC en representació d’Òmnium. Retorno al senyor Casacuberta, un editor vocacional i generós que va dedicar la vida sencera a la cultura del país quan més falta feia i sense gaire possibilitats de lluïment. Estic voltada d’amics en una institució que m’acull. Comparteixo amb ells el compromís per la cultura des de la feina quotidiana, que és la vida que he triat i que m’agrada. 

En sortir, el vespre ja s’ha tornat nit, el fred es fa sentir. Penso en les mimoses i les camèlies del jardí de dalt, dedicat a Mercè Rodoreda, que s’han endormiscat esperant la tebior del sol del primer matí, i decideixo que en arribar a casa cercaré els poemes del meu Ausiàs March entre Els Nostres Clàssics.

(Nota per al dietari, 26 de gener de 2011)

>JOAN SOLÀ, MESTRE DE CONVICCIONS

>@font-face { font-family: “Cambria”;}p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 10pt; font-size: 12pt; font-family: “Times New Roman”; }div.Section1 { page: Section1; }

“Vi bo de Vinebre”. Ho deia a poc a poc,  remarcant amb claredat totes les lletres. L’exemple era per deixar ben clara la pronúncia de les bes altes i baixes, d’explicar amb una frase col.loquial algunes de les variants consonàntiques del català. Nosaltres ens adonàvem que aquell professor jovenàs que en sabia tant parlava un català occidental viu i preciós i que el practicava amb ganes. Eren temps de morfologia, sintaxi,  lexicografia  i gramàtica històrica a tercer i quart de carrera. Teníem Joan Solà gairebé en exclusiva. Jo, que volia estudiar literatura i no llengua, patia les assignatures d’en Solà especialment. Però la seva bonhomia i la manera que tenia de desdramatitzar les dificultats i el temor dels exàmens ho salvava tot, de manera que jo anava passant les assignatures justet.  En acabar els estudis vaig desar els llibres de filologia al prestatge de la certesa que no faria servir gaire més – els dos volums dels Estudis de sintaxi catalana… – però que em feia goig guardar, i encara hi són. Temps després  vaig anar  retrobant en Joan Solà en diversos àmbits i, sovint m’agradava dir-li que em sabia greu haver-li sortit tan mala deixebla. I ell, indefectiblement, amb la seva sempiterna bonhomia i un punt de tendresa sorneguera m’asseverava que no tot ho era la filologia…

Joan Solà ha estat un mestre de la llengua catalana i un mestre de conviccions. Un home fort d’idees i principis, un patriota que ha sabut transmetre com pocs com l’estima i la valoració de la llengua amb la senzillesa de qui sap que sap perquè es planteja els dubtes científics i actua sense renúncies. Des de la tribuna de l’aula, dels mitjans de comunicació, dels llibres, de les activitats a l’Institut d’Estudis Catalans, ha sabut teixir un enfilall de complicitats, amistats i mestratge amb un estil ben propi i difícilment substituïble. Solà ha contribuït, i molt, a incrementar l’autoestima dels catalanoparlants, a defensar la llengua sense dubtes ni concessions i a treballar per al coneixement cientific del català en tots els àmbits de la seva especialitat, des de la recerca a la difusió. La seva bibliografia és extensa: estudis de lingüísics, de gramàtica i de lexicografia, les obres d’abast popular – Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (2009)-; la dedicació a la figura i l’obra de Pompeu Fabra amb L’obra de Pompeu Fabra (1991 darrera edició) i amb la publicació de les Obres Completes del mestre juntament amb Jordi Mir;  les entrevistes i el llarg conjunt d’articles d’opinió i difusió sobre temes de llengua a les pàgines de l’Avui, des d’on s’acomiadava la setmana passada, com un pressagi…  Salvador Giner, president de l’IEC ha destacat de Joan Solà «la capacitat extraordinària de comunicar el coneixement científic de la llengua, amb tot el seu rigor però amb senzillesa, a la ciutadania». L’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2009 va ser merescudament celebrat per tots els que compartíem amb ell els ideals i les conviccions en favor del català. 

Per això no és d’estranyar que la seva mort hagi colpit l’opinió pública més enlla dels columnistes i dels opinadors circumstancials. La seva popularitat sorprèn en veure fins a quin punt les xarxes socials van plenes de comentaris, cançons, paraules d’agraïment i de record. Hi ha qui li ha dedicat el Rèquiem de Gabriel Fauré o l’ Inici de càntic en el temple de Salvador Espriu amb veu i música de Raimon, i, encara, qui s’ho ha fet venir bé amb el Plou al cor de Joan Manuel Serrat. La de Joan Solà ha estat una mort sentida amb la sinceritat i la espontaneïtat de tants que l’han llegit, l’han escoltat i n’han pres coneixement i exemple. Jo he pensat en aquestes i algunes altres cançons, en el “vi bo de Vinebre” i en la sornegueria tendra, les seves ganes de viure i la seva constància, convicta i incondicional, en la defensa de la llengua catalana. En vaig aprendre molt, i tot el dia d’avui, ara que ja no em pot escoltar més com sento no haver estat una bona alumna,  que li’n dono les gràcies. Perquè la filologia no ho és tot.

>POESIA & POLÍTICA

>

S’imposa la realitat al costat de l’altra realitat. Tenim ja una sentència contra l’Estatut de Catalunya, previsiblement negativa però no per això menys indignant.

 Aquesta és una sentència que ni s’acata ni s’accepta. No s’acata perquè un Tribunal Constitucional que té més de l’antic “Tribunal de Orden Público” de l’època franquista que d’instància per defensar els drets que emanen de la constitució de l’Estat espanyol,  no té potestat per sobre del que ha votat un Parlament, ha refrendat el país i ha passat l’aprovació (amb la corresponent retallada) de les Corts espanyoles).

No s’accepta perquè, a més de constituir una regressió sense precedents vers l’Estat unitari i jacobí atàvic, és un atac frontal i directe a la voluntat d’avançar i progressar en l’autogovern de Catalunya en àmbits tant importants com la justícia, la defensa dels drets de la ciutadania i la Sindicatura de Greuges i en la normalització, defensa i ús social de la llengua pròpia de Catalunya.

El recurs va arribar al TC de la mà del PP, obertament contrari al desenvolupament del pacte constitucional i estatutari respecte el desenvolupament de Catalunya com a una de les nacions que integren l’Estat espanyol. Les declaracions de la presidenta del PP català sobre la sentència van ser tan prepotents com indignants. Per al PSOE, per boca de la vicepresidenta del govern de l’Estat, el que era més important era que el PP havia (presumiblement…) perdut el recurs, però pel que fa als efectes vers Catalunya, cap consideració: no els interessa. Aquest és l’autèntic tarannà, sense carutes, del PSOE, reblat posteriorment per les declaracions d’autocomplaença del cap del govern fent referència a la fi del desplegament autonòmic. La voluntat de tots dos partits, per si en dubtàvem, és el retorn al jacobinisme pur decorat amb tocs regionalistes. Aquella gran frase de “Apoyaré el estatuto …” ha quedat, finalment, en el que era: la gran mentira. Fets, no paraules…

D’entre les reaccions que s’han produït em quedo amb la de l’Institut d’Estudis Catalans que, entre altres coses, manifesta:

“L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va
conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.


Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast
de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i
lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat
popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés
democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.


Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és
subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides
i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les
Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar
l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.”

I ara què? Doncs tornem-hi i endavant. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural convoca la manifestació cívica del proper 10 de juliol a la tarda, a Barcelona, a la que tothom hi és convidat. És la manifestació del posicionament més unitari possible de la ciutadania de Catalunya en demanda de respecte a la voluntat del poble català i en defensa del dret a decidi. A vuit dies vista ja compta amb milers d’adhesions col.lectives i particulars i se n’hi poden afegir moltes més des del seu lloc web.

I això que avui tocava parlar de poesia perquè la celebració de la 4ª Festa de la Poesia a Sitges arrenca amb un programa exquisit i amb marxa, ganes i qualitat. Un bon amic em va preguntar si podria parlar de poesia amb el panorama nacional que ens toca capejar. Li vaig dir que sí pensant, precisament, en les paraules del poeta Salvador Espriu: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2 de juliol de 2010

>L’IEC 2.0

>

L’Institut d’Estudis Catalans ha posat en marxa la seva nova web que acompleix totes les característiques canòniques d’usabilitat, interconnexió i, la més important, contingut. No és fàcil que una entitat centenària aboqui la seva història, el seu present i el seu gran capital cultural en una clara aposta per l’accés universal al coneixement. L’IEC ho ha aconseguit en la versió del web que a trenta d’abril reordena, augmenta i continua obrint portes per a la universalització de la recerca i de la cultura catalana. És l’aposta, acomplerta, per la tecnologia de la informació en tant que medi instrumental. 

L’IEC ha estat pioner en l’accés obert a les seves publicacions científiques des de l’Hemeroteca Científica Catalana i en la creació i manteniment de l’Observatori de la Recerca. El resultat visible és el fruit d’una gran acumulació d’esforços que conflueixen en la creació i transmissió de coneixement al servei del país. Pensant-hi, em ve al cap el vers de Salvador Espriu, ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble. Podria ser el lema de l’IEC i, en qualsevol cas, és la il.lustració poètica de la seva llarga i fecunda trajectòria malgrat les prohibicions, clandestinitats i maltempsades. El futur és obert creixent i el balanç del present, cent per cent satisfactori.