Price, Poesia, Badalona, 2011

Price, Badalona 2011. La foto de família. Fot. Lorenzo Duaso

 Price, el Gran Price Barcelona, és un nom d’evocacions i de records: per als espectadors de la boxa i la lluita lliure, per als anarquistes i vells lluitadors republicans, per als amants de saraus i ballaruques, per als soferts assistents a les conferències religioses de la postguerra. Quan ell 1973 va ser enderrocat el vell i mític local del carrer de Casanova van ser molts que van sentir l’esfondrada els records d’una o mitja vida. Però no els poetes.

Gran Price Barcelona

Per als poetes el nom de Price és el d’un mite vivent. No només en el record i l’evocació, no només en els imatges i enregistraments sinó en la memòria i en la projecció del futur. No és un nom de passat sinó de present. El 25 d’abril de 1970, al Gran Price de Barcelona es va organitzar el I Festival de Poesia Catalana i en un aforament previst per a tres mil persones, la poesia i el desig de llibertat n’hi van convocar tres mil cincentes. L’organtizació va ser hàbil en escapolir-se del ferri control de la policia i la censura perquè es va sol.licitar el corresponent permís governatiu – llavors fins i tot per recitar poemes en públic calia el permís governatiu… – a la comissaria del districte i no al Govern Civil, de manera que les autoritats franquistes es van adonar del “perill” que l’acte suposava una vegada s’havien atorgat les llicències reglamentàries. I va ser així com els més brillants noms de la poesia del moment van recitar enmig d’un públic més entregat que el dels habituals combats de boxa. Els versos de Xavier Amorós, Agustí Bartra, Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú van ressonar entre aplaudiments i clams per la necessària i desitjada llibertat que el país reclamava per boca dels poetes. Des de llavors, el nom del Price ha estat unit al binomi poesia-llibertat.

De 1970 ençà cada generació poètica ha volgut tenir el seu Price i cada col.lectiu l’ha fet reviure a la seva manera; la més sonada i significada pels caires del moment, el Gespa-Price celebrat a la UAB el 1975, i les commemoracions de 1977 i de 1995. La convocatòria del grup poètic del Pont del Petroli de Badalona –amb Paco Fanés i Joan Puche al davant – , a l’Espai Betúlia – un espai on regna la paraula gràcies a la laboriositat constant en l’excel.lència de Bel Graña- per a l’11 de novembre d’enguany ha estat una altra fita, que ha comptat amb un recital i una exposició. Hem estat un total de quaranta-nou poetes, dotze de visuals i trenta-set de textuals.

Price Badalona 2011. Fot. Frèia Berg

La combinatòria de la lírica amb l’esperit reivindicatiu és també una constant de la poesia i indicador d’un dels viaranys del desenvolupament de la poesia contemporània. Aquest esperit Price és el que es va encomanar entre poetes i públic fins a compartir una més àmplia, més global i més compenetrada expressió del gust de la llibertat, de l’expressió lliure i sense condicionants, de les reivindicacions que són a peu de carrer i de ring poètic, de la complicitat amb els diferents vessants de diccions líriques que van desfilar per la tribuna. Andreu Solsona va conduir l’acte amb contundent exquisitesa i tots els poetes, tots, vam exercir el millor que vam saber la nostra condició de gent compromesa amb la poesia i amb els valors que defensem col.lectivament i individualment. En una paraula, un vespre de lluita poètica memorable.

Rosa Leveroni al festival poètic del Price (1970)

Confesso que amb qui em vaig identificar més va ser amb la Rosa Leveroni del Price 1970. Ella, que no formava pas a les rengleres del realisme social rampant, va exercir fidel a la seva lírica per compromís i per solidaritat amb la llengua, amb la poesia i amb el país. Pensant en ella vaig llegir la meva Elegia de Cadaqués i, pensant-hi, encara, i escoltant els poetes amics vaig esbossar uns versos a la darrera pàgina del llibre recordatori:

Indignats, emprenyats i poetes

- i jo, en tinta roja i amb veu greu

encalço el meu torn amb el cor lleu

d’afanys i de neguits perquè el poema

és l’únic que m’habita.

Llarga vida als Price pels segles dels segles i gràcies als del Pont del Petroli per la convocatòria a Betúlia.

Màrius Sampere al Price Badalona 2011. Fot. Frèia Berg

‘APRENENT A MIRAR’. L’opinió epistolar del poeta Lluís Calvo

Benvolguda Vinyet,

aquest estiu he llegit el teu-vostre Aprenent a mirar. En el teu cas has aconseguit perfectament defugir la temptació del mimetisme, de caure en el mer “comentari” de la imatge, i portes els mots cap a aquest aprenentatge de la mirada. Perquè escriure també és mirar, d’endins cap a enfora i viceversa. Així, ets capaç de convertir un lleó de pedra en una referència a la natura hivernal o tardorenca, amb Joan Vinyoli com a rerefons. O també eleves aquesta meravella que és “Cerca’m, si vols en qualsevol terrassa“, un dels poemes que més m’han tocat, especialment el seu contundent final. Així cada imatge provoca una nova sorpresa i fa que la forma s’hi adeqüi (n’és un exemple el poema “La rosa, l’ambre, l’oblit”, amb les seves anàfores). Un altre poema que et vull destacar és “Volia ser un Modigliani“, amb tot el seu joc de referents que culminen en Klee (no sé a quin quadre et refereixes, però això tampoc no és important) i una sensació d’amargor però també de consciència exacta i sense enganys del que és la vida, condició potser ineludible per a la tranquil·litat amb un mateix. Un llibre de clarobscurs volguts, en què no s’amaguen les foscors ni els desenganys, consciència del dolor i l’enderroc (“Sobre el meu cap“).

I pel que fa a les fotos en Curbet és un crack. Domina la composició i el joc de llums i ombres. A l’empara dels mestres com Cartier-Bresson.

Vaig llegir el llibre a Eivissa, enmig d’una calor insuportable. Ja teníeu raó, quan vau augurar un “estiu invencible” (massa invencible per a mi, tanmateix).

Una abraçada,

Lluís

Un consell de poeta

 

“Si vols dormir tranquil, pensa en les boies”

(Joan Vinyoli)

EL POEMA (Joan Vinyoli)

No puc seguir vogant pel mateix llac.

On aniré? Tot m’és inconegut.

Què furga en mi? Furtivament, el mag

de la paraula, a fosques, ha vingut,

i s’ha instal.lat en un secret racó

del meu cervell, on tot el deslligat,

vague, dispers, en ordre ho ha posat,

operatiu en la confusió.

Ara el poema és un seguit de mots

que, del vell pòsit de dolor i sanglots

i crits de goig i sostingut anhel,

ha esdevingut en la negror del cel

llum polièdric que ens consola a tots,

mudant la mort en delusori tel.

 Joan Vinyoli, A hores petites

ELS TROSSOS (Joan Vinyoli)

Mesclem altre cop

els mots de la tribu

per si de sobte es mou el mar

en el poema

o bé entre rulls vermells de vespre

l’aigua del riu.

 

El blat de moro a la porxada

és una veu punyent quan alliberen

de fulles la panotxa.

Més amunt del camí

cap a la torre de les gralles.

I més amunt les roques

cobertes d’arbreria

forta: per exemple roures

anyencs o bé dures alzines

secularment immòbils.

 

Olor de mar. El sol crema desfet

i jo deliro. Sempre,

tu ets, on siguis, lluny.

 

Joan Vinyoli, Encara les paraules

Fotografia de Frèia Berg (2010)

 

 

 

 

 

 

NO RES, UN FUM (Joan Vinyoli)

La poesia allunya de les aparences

i fa propera la realitat.

Memòria: perdre’s com en un dellà

que és sols l’aquí darrera

cortines transparents.

                                            I què veus?

No res, un fum.

                                           En veritat us dic

que no es fa res en veritat sinó

per la paraula creadora de silenci.

 

Joan Vinyoli,  Encara les paraules

Fotografia de Frèia Berg (2010)

 

CANTS D’ABELONE (X), de Joan Vinyoli

Tot calla, tot es resisteix;

cada vegada es fa més i més ampla

la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para

mai de rajar: l’escolto

de nit al cor de cada cosa.

 

Joan Vinyoli, Cants d’Abelone

Fotografia de Frèia Berg (maig 2011)

Del LLIBRE D’AMIC, de Joan Vinyoli

Presentació dels FULLS DE L’ESCRIPTORI aquest vespre, a La Cava del Retiro. De tot el que s’ha dit m’ha agradat un comentari de la Teresa Costa-Gramunt: el de la poesia com una casa d’hostes. M’ha transportat fins un poema del LLIBRE D’AMIC, de Joan Vinyoli, après de memòria i de cor, sovint rellegit cercant-hi el que cerquem en els poemes.

Hoste meu dorms a la galeria;

canten ocells però no et desperten:

tu sempre vetlles i veus

la pluja verda, l’alba roja,

la fruita d’or, el falcó reial.

Tu ets el pastor que vaga

solitari, de nit.

M’he desullat de tant mirar-te,

m’has emboirat de solitud.

Ombres, feresa, vent,

són la teva parla.

Volen orelles en sentir-la,

la penya es torna riu.

De genolls he caigut,

flectat segueixo invisibles passos:

no he d’assolir-te mai.

Ressono tot com el buc ple d’abelles.

APRENENT A MIRAR

És meu dotzè poemari, escrit per a la suite fotogràfica d’en Quim Curbet sobre París i inspirat en les paraules de Rilke als Quaderns de Malte:

Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s’atura al lloc on solia tenir terme.

La resta us la deixo per descobrir.

>CENTENARI CHOPIN AMB CONCERT AL PARC

>

La celebració del Centenari de Chopin és una de les fites de l’estiu cultural de l’Europa de 2010. La tradició musical estiuenca dels països europeus, del centre i el nord especialment, ve de lluny i ha constituït una de les primeres bases del que aquest entén com a turisme cultural. Hi ha variants, però, per aquesta geografia on l’educació i la tradició musical van més enllà de l’oferta als turistes i als viatgers de peregrinatges melòmans. 

Diumenge, migdia assolellat i tranquil. El concert és gratuït i se celebra al  bell mig del parc, un dels indrets més freqüentats pels habitants de la ciutat que hi cerquen quietud, verd i aigua. Hi passegen llargament, hi passen matins i tardes amb criatures, amb familiars, amb gent que s’hi encamina amb companyia de costums o de circumstàncies. El lloc triat és l’espai emblemàtic on es va emplaçar el Monument a Chopin que la ciutat li havia dedicat el 1908 però que no va ser inaugurat fins el 1926. Wacklaw Szymanowski va realitzar l’obra imbuït de l’esperit romàntic de Chopin fidelment transcrit llenguatge simbolista. 

 
El pianista avança vers l’escenari instal.lat al peu del monument enfront d’un llac vorejat de gespa i flors. El públic s’escampa arreu. Llevat de grups dispersos de japonesos, la majoria són gent del país: homes secs i de cap blanc; pells clares; ulls blaus, grisos i de color de mel que corresponen a  estudiants de música, antics concertistes, jubilats, dones grans de mirada indefinida, joves, parelles amb criatures de mides diverses que ni es mouen perquè saben que en aquests moments el parc no és lloc per córrer. S’asseuen als bancs de fusta, a les vores dels parterres, als graons de totxana que salven desnivells i de mica en mica van ocupant primer els extrems i després la totalitat de la gespa. El concert és gratuït i multitudinari; el silenci, sepulcral i el comportament del públic és d’un civisme tan habitual i arrelat  que no necessita ni banderoles de propaganda ni anuncis a la televisió.

 
Llevat dels japonesos i uns pocs més no tinc la sensació que hi hagi massa turistes. Tothom escolta amb devoció expectant com el pianista fa davallar la cascada de notes enyoradisses, neguitoses, tan apassionades com el sentiment que ha portat aquests centenars de polonesos aquest diumenge al parc per escoltar el concert dedicat Chopin. Els nocturns, preludis, scherzos, balades i poloneses acompleixen un programa interpretat i escoltat amb emoció continguda. Res no destorba l’audició, ni l’assolellada, que sembla respectar, fins i tot ella, l’estona del concert, ni el fresseig dels arbres verds i altíssims, el “ventalle de los cedros” d’una frescor suau. El concert es clou amb una vibrant polonesa, d’aquelles obres amb què Frederic Chopin es va ben guanyar la categoria de gran romàntic i de pare de la música nacional del seu país. 

 El concert de diumenge al migdia al Parc Lazienki, a Varsòvia, ressona amb una amplitud i  plenitud úniques, molt més que en la millor sala de concerts de la ciutat, i és que l’expressió de molts dels assistents  – una expressió que no té res d’adotzenada ni de l’endulcorament de les emocions fàcils – diu més que no s’hi llegeix. Penso en tot el que porto vist en aquesta ciutat on la memòria històrica és objecte de pràctica quotidiana i de presència permanent per poder avançar perquè Varsòvia no es pot negar ella mateixa en tot el que ha estat: invasions, destruccions, deportacions, ocupacions, sublevacions, reconstruccions… Ni el parc  ni les seves immediacions no n’han estat exonerats. Ha acomplert amb dignitat i amb ganes l’exigències de la història i de la memòria, sobretot en l’obligació moral de no deixar-se negligir. Potser per això, mentre escoltava Chopin no podia oblidar la ratlla que marca el perímetre del guetto, les fotografies, les plaques commemoratives, els monuments, les dades, ni podia evitar pensar on eren i en quines condicions molts dels que ara m’envoltaven al concert fa quinze, vint, quaranta, seixanta anys. Recórrer Europa és, sovint, enfrontar-se a aquestes reflexions. 
 

En acabar baixo parc endins cap al Palau de les Aigües. M’aturo al davant de la barana d’un dels dos canals que envolten l’edifici. El pont i la vegetació s’emmirallen en l’aigua lenta que hi transcorre; recordo un vers de Joan Vinyoli,  “les aigües reverberen”…  La bellesa existeix, tanmateix. En la música, en la intemporalitat d’uns paisatges, en l’art que desafia les maltempsades i, que de vegades, les guanya. 

Fotografies de Frèia Berg