El Noucentisme, un ideari

Surt el dossier sobre EL NOUCENTISME, UN IDEARI publicat a Serra d’Or  (núm. 617, maig 2011, p. 18-36) amb els articles

Narcís Comadira, L’Almanac dels Noucentistes

Vinyet Panyella, Joaquim Sunyer al Faianç Català: el triomf del Noucentisme plàstic

Xavier Pla, La primera edició de La Ben Plantada i les seves circumstàncies

Jordi Falgàs, Art i arquitectura a l’Europa de 1911: un temps de palpitacions intenses

REIVINDICACIÓ DEL NOUCENTISME A SITGES

J. Sunyer, Cala Forn, 1917

Després d’haver-se erigit en la meca del Modernisme al llarg de la darrera dècada del segle XIX gràcies a Santiago Rusiñol, al Cau Ferrat i a les Festes Modernistes, a partir de la primera dècada del segle XX, Sitges s’erigeix entre les més importants segones ciutats noucentistes. Aquesta denominació, compartida amb Sabadell, Terrassa i Girona, entre d’altres, identifica les poblacions que s’erigeixen en models a la seva respectiva escala d’actuacions vinculades a l’ideari, estètica i plantejaments del Noucentisme. És un fenomen que va més enllà de les idees estètiques perquè, més enllà de les individualitats i de les realitzacions, hi plana la política cultural de la Mancomunitat i la idea de creativitat unida a la de la construcció d’un país per mitjà de la cultura. Aquest ideari de fons, assumit en diferents graus d’intensitat i de complicitat per part dels escriptors i dels artistes, atorga un caire de normalitat i de creixement, tant a la Catalunya-ciutat de Barcelona com a les Segones ciutats d’arreuu del territori.

J. Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Des de 1908, en què el pintor Joaquim Sunyer planta el primer taller a la platja de Sant Sebastià, fins el 1926, en què fa fallida l’empresa del sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’urbanitzador de Terramar, Parques i Edificaciones S.A. i s’edita el primer número de la revista avantguardista L’Amic de les Arts transcorren dues de les més interessants i prolífiques dècades sitgetanes, plenament vinculades al Noucentisme i als seus presupòsits estètics i cívics.

N’és protagonista una important representació autòctona en el medi cultural, literari, artístic, periodístic, urbanístic i arquitectònic, integrada pels fills dels comerciants d’ultramar i els terratinents locals. L’encapçalen el crític d’art Miquel Utrillo i Morlius (1861-1934) i el pintor Joaquim Sunyer (1874-1956). Tots plegats impulsen i porten a terme les més importants realitzacions del Noucentisme sitgetà en tots els ordres. Són, principalment, l’escriptor i activista cultural Josep Carbonell i Gener (1898-1989), els poetes Trinitat Catasús (1886-1940) i Salvador Soler i Forment (1898-1982) i el pintor Artur Carbonell (1906-1973), juntament amb el jove artista Lluís de Dalmau, mort prematurament el 1918, i M.A. Cassanyes (1893-1956), llavors dibuixant i posteriorment crític d’art a les revistes d’avantguarda dels anys vint i trenta. Procedents de Barcelona i des dels primers moments són cabdals les aportacions de l’escultor Pere Jou (1891-1964), nascut a Gràcia i incorporat a la construcció de Maricel el 1915, i l’arquitecte Josep M. Martino (1891-1957), artífex de l’urbanisme i l’arquitectura de Terramar. Miquel Utrillo i Morlius, nascut a Barcelona, amic de Rusiñol al París de la bohèmia montmartrina, arriba a Sitges el 1895, on participa plenament i creativament del Modernisme i amb el tomb de segle inicia una etapa de canvi estètic i eclèctic que el converteix en una de les figures decisives del Noucentisme sitgetà, gràcies a la construcció del Palau de Maricel i a l’allau de personalitats de tota mena que hi recalen.

M. A. Cassanyes, dibuix, publicat a la revista "Terramar"

 Art, literatura, urbanisme

Són diversos els factors d’ordre artístic que, a partir de 1908 assenyalen el canvi de rumb en la vida cultural de la vila. El primer és el retorn del pintor Joaquim Sunyer des de París on ha fet nom i fortuna crítica, que s’hi instal·la definitivament a Sitges el 1910. Entre 1908 i 1918, Joaquim Sunyer construeix els fonaments de la pintura noucentista que el 1911 triomfa a l’exposició individual de les Galeries Laietanes de Barcelona. A instàncies d’Utrillo, el poeta Joan Maragall li escriu un extens article dedicant-li els més grans elogis. El paisatge de Sitges més agrest i solitari esdevé l’epicentre de l’obra sunyeriana, on l’artista hi aplica la visió compositiva de Cézanne; ambdós es plantegen la seva relació amb la natura com un repte i un desafiament. Obres com Mediterrània i Pastoral (1910-1911) són visions pictòriques que remeten a la vida mediterrània arcaica, ancestral i atemporal, transportant la realitat a la categoria de mite i palesant un primitivisme harmònic i seré, visió ideal d’una determinada joia de viure, així com succeeix també en el cicle paisatgístic dedicat a El Clot dels Frares (1912-1915). L’aparició de la figura humana sovint subratlla el caràcter mític i simbòlic de la pintura, per bé que progressivament pren un toc més realista, que situa el Sunyer dels anys vint entre els pintors de la Nova Ojectivitat. Juntament amb les dues obres paisatgístiques esmentades el cicle pictòric de El Clot dels Frares (1912-1918), d’una forta empremta compositiva i Cala Forn (1918), l’obra més simbòlicament representativa de l’equilibri entre la sensualitat i la intel·ligència, constitueixen la pintura més representativa del Noucentisme.

Utrillo davant de Maricel, 1916

El 1913 s’inicia la construcció de l’obra arquitectònica més emblemàtica del noucentisme sitgetà, com és el Palau de Maricel, que es perllongarà fins 1921. El milionari nordamericà Charles Deering va encomanar a Miquel Utrillo la construcció del que havia de ser la seva residència a Sitges i, alhora, l’edifici per a la col·lecció artística que va encarregar també a Utrillo que li adquirís; d’aquí el caràcter sumptuari de l’edificació. Maricel és avui un complex d’edificacions conegudes com Maricel de Terra i Maricel de Mar que ocupa tot el que va ser l’antic barri de Sant Joan, al cor de la vila vella. La voluntat artística eclèctica i esteticista de l’obra d’Utrillo en aquesta construcció va merèixer els elogis de l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres i de l’escriptor Joaquim Folguera, que va la descriure com l’obra d’adaptació de “vells instints a bells indrets, suplint la fidelitat arquitectònica a una preceptiva de bon gust”.

P. Jou, capitell amb la descripció dels constructors de Maricel (Deering, Utrillo...), 1918

Va ser precisament Utrillo qui va incorporar a l’obra de Maricel l’escultor Pere Jou, que després de realitzar els primers encàrrecs d’elements decoratius es va dedicar plenament en la realització de la sèrie de capitells, únics en la seva especialitat, on tracta tot tipus de temes amb una obra que passa per tots els trets de la narració i de l’expressivitat. Finalitzada l’obra de Maricel i fincat definitivament a Sitges, al llarg dels anys vint i trenta prossegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. Amb un llenguatge artístic que marca perfil propi dins de l’estètica noucentista, Jou esdevé un dels escultors més remarcables de l’època, fidel de per vida a l’estètica mediterrània amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

En el medi literari, la publicació de Blanco refugio. Guia espiritual de Sitges (1913), de Diego Ruiz, amb il·lustracions de Joaquim Sunyer constitueix una fita més en la nova manera d’entendre les arts i la literatura, mentre que a les pàgines del setmanari El Eco de Sitges s’hi llegeix Eugeni d’Ors. El 1914 sortí l’únic número de la revista La Cantonada, de mans de Miquel Utrillo i Trinitat Catasús.

J. Sunyer, Retrat del poeta T. Catasús, 1916

Amb el poeta Trinitat Catasús (1886-1940) les lletres sitgetanes arriben a l’esclat de la maduresa. Catasús reuneix dues característiques que el fan mereixedor d’una destacada posició entre els poetes del Noucentisme. Són, d’una banda, la seva permanent vocació i continuïtat poètiques, manifestades des de les pàgines de El Eco de Sitges i dels quatre volums que apleguen la seva poesia: De l’Hort i de la Costa (1915), Poemes del temps (1919), Vendimiari (1921) i Robins de Magrana (1930). D’altra, la seva plena pertinença a l’estol de poetes noucentistes que, al voltant de l’obra de Josep Carner i, sobretot, en el cas de Catasús, de Miquel Costa i Llobera, contrueixen una obra que reflecteix plenament l’ideal de la poesia noucentista i mediterrània. Des d’aquesta estètica, Catasús hi juga un paper primordial, tal com va ser reconegut per la crítica des del moment de la publicació del seu primer llibre, De l’Hort i de la Costa (1915), el llibre de l’imaginari poètic de Sitges. Ningú com Trinitat Catasús ha estat capaç de traçar el retrat de la Vila en tota la seva intensitat i globalitat, talment com ningú com el pintor Joaquim Sunyer ho ha fet amb els pinzells; la gran correlació entre l’un i l’altre va ser formulada els primers anys vint per Josep Pla.

La gran fita del noucentisme literari local és el 1918 amb la celebració de la Festa de la Poesia, antítesi i alternativa dels Jocs Florals. Va ser promoguda pels noucentistes sitgetans i els redactors de La Revista, vinculats al projecte de Terramar; Josep Carner, Carles Riba, Josep M.de Sagarra, Joaquim Folguera i Ventura Gassol van ser els poetes guardonats.

Obertura del Passeig Marítim, Terramar, 1919

L’altra gran realització arquitectònica i urbanística del Noucentisme sitgetà és la urbanització de Terramar, concebuda sota la dualitat de la ciutat-jardí i d’estació turística segons el model de la ciutat francesa de Niça. La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener, que, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (1921-1923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda, amb col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres. Gràcies al promotor del projecte, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, es va urbanitzar el que fins llavors era una partida de sorral a l’extrem de la vila, obrint el passeig marítim vers el Mediterrani, amb la voluntat que fos ciutat residencial amb jardins, hotel i tota mena d’instal·lacions modernes. L’arquitecte Josep M. Martino comença a actuar des del moment inicial del projecte i esdevenint l’artífex de l’estil urbanístic i arquitectònic del Terramar que avui dia encara perdura. Tot i la fallida de la societat promotora, el 1926 Martino continua actuant a Sitges marcant un estil arquitectònic dins del cànon noucentista adaptat a les diverses tipologies dels edificis on intervé i convertint-se en l’autor d’un determinat paisatge urbanístic i arquitectònic local que durant anys ha caracteritzat la vila.

Una reivindicació necessària

Tot i la importància urbanística, artística i cultural, el Noucentisme a Sitges és avui una assignatura pendent i una reivindicació necessària. Des d’un punt de vista general, mereix l’atenció dels agents culturals i turístics (si hem de creure en el turisme cultural en tant que valor de promoció) per tal d’aconseguir la seva visibilitat. No només una visibilitat física de postals i façanes sinó d’elements i continguts. Des d’un punt de vista patrimonial és necessària la protecció urbanística, arquitectònica, artística i paisatgística des del coneixement i la sensibilitat a parts iguals. La progressiva degradació urbanística i arquitectònica de Terramar, per exemple, n’és un cas flagrant. La situació de Maricel de Terra demana una intervenció global i dràstica per a la seva conservació, manteniment i actualització d’instal·lacions amb tota la sensibilitat i fidelitat que el patrimoni requereix.

Hi ha molta feina a fer, encara, per al coneixement i la difusió de les obres i dels seus autors. La commemoració dedicada a Miquel Utrillo (2009-2010) va situar alguns dels elements del Noucentisme en el seu context, així com al mateix Utrillo; la biografia de Josep Carbonell i Gener deixa establerta la seva obra i relació amb el Noucentisme sitgetà; la Festa de la Poesia a Sitges, que enguany celebrarà la cinquena edició ha reivindicat els antecedents històrics des de primer moment, i l’exposició dedicada a l’escultor Pere Jou, aquesta primavera, és una fita mé.s tant pel que fa al context general de Sitges en tant que segona ciutat noucentista com, sobretot, una mostra –esperem que definitiva– per a la recuperació de l’escultor. Fins aquí els guanys. Entre les diverses mancances, la de la història del Palau de Maricel en totes les seves dimensions i avatars, la d’una exposició amb catàleg monogràfic de Josep M. Martino i l’edició de l’obra poètica completa de Trinitat Catasús. I, sobretot, una definitiva i eficaç posada en valor del Noucentisme a Sitges.

(Publicat a ON, 18, abril-maig 2011, p. 4-11)

>EN JAUME, I LA MONIQUE

>

Em costava reconèixer en l’home prim i afable que tenia al meu davant el nen del cavallet groc. El nen del cavallet groc tenia cinc anys quan el seu pare el va pintar. Portava un jersei de ratlles blaves i blanques, bufanda al coll, calça curta i un barretet al cap perquè el sol no li escalfés la clepsa. Mira fit el seu pare que el pinta i el cavallet groc, de perfil en primer terme, se’l mira a ell. El rerefons són els pins i els pitòspors del jardí “La Caseta”, que era com es deia la casa que on el pintor Sunyer va viure amb la seva família – la muller, Elvira, la filla Victòria i el noi, en Jaume, el nen del cavallet groc – els primers al llarg dels anys vint fins que els trenta va decidir traslladar-se a Barcelona per les temporades de tardor a la primavera.

Des de que li van néixer els dos fills, la Victòria el 1920 i en Jaume el 1921, el pintor Sunyer introdueix en la seva pintura la visió d’una vida familiar ingènua, senzilla com era el seu propi concepte de la vida. En Jaume, de pocs mesos, figura a la falda de la seva mare en un nu d’infant. La maneta esquerra fa el gest d’obrir el vestit cercant el pit que el nodreix. La disposició de la roba de la mare recorda, a distància, aquella Madonna del Parto del Piero della Francesca a la humil Monterchi voltada pels turons de la Toscana, una maternitat humanal li idealitzada alhora …

En Jaume i la Victòria va ser un dels temes pictòrics preferits del seu pare perquè ells, les criatures, encarnaven l’edat d’una innocència atemporal emmarcada per la tendresa de l’esguard. El retrat d’en Jaume amb el cavallet groc és de les darreres visions pictòriques del Noucentisme, quan la realitat ja ha guanyat la partida a les visions de l’ideal, siguin persones, paisatges o la composició harmònica de tots dos elemens. Als vuit anys en Jaume aguanta un conill i mira el pintor fent cara de voler acabar d’una vegada, i és que un dels trucs de l’artista perquè la canalla no es mogui mentre els pinta és fer-los aguantar una bestiola – els gats sovintegen – o un objecte. Als dotze anys en Jaume és el noiet banyista que el seu pare torna a retratar, ara segons els paràmetres d’una Nova Objectivitat, un adolescent d’esguard tímid i reflexiu. Amb divuit i vint anys Jaume continua mostrant un esguard tímid, reflexiu, seriós, amb un somriure incipient que apunta la seva càlida cordialitat.

Les primeres imatges pictòriques de Monique daten dels primers anys cinquanta amb la nena Isabel a la falda, en  una nova visió de la maternitat des de la pintura figurativa del moment. Hi resten suspesos els acords d’un darrer  noucentisme reconvertit en figuració vinculada al retrat sense al.legories. Monique figura en altres escenaris com els interiors familiars o a la platja. D’entre tots hi destaca un retrat que la defineix: elegant, brusa de ratlles anys cinquanta, un rostre marcat de personalitat discreta i amable, la muller atenta  i amatent que va ser fins els darrers dies.

Mirava la fotografia en què Jaume Sunyer i jo tenim llibres i papers al davant, asseguts davant d’una finestra oberta. La Monique seia davant nostre. Feia bon temps i parlàvem de l’obra del seu pare. El nen del cavallet groc hi era, la dona de la brusa de ratlles anys cinquanta també i tantes vegades com l’escena s’havia repetit, parlant del pintor Sunyer i una mica de tot, hi planaven l’amabilitat, la discreció, l’afabilitat i l’afecte de Jaume i de Monique. És el que, ara que no hi són, vull recordar per sempre.

[Els quadres representats, obra de Joaquim Sunyer (1874-1956) són per aquest ordre Jaume i el cavallet  (1926),  Maternitat (1921) i La meva família (1921)]

>"MEDITACIÓ SOBRE L’ART DEL PAISATGE", O DISCURS D’UN PINTOR QUE TAMBÉ ÉS POETA, O NARCÍS COMADIRA, ACADÈMIC

>Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto – fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l’artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… – i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de juny del 2009