Un Poema per Nadal

Pessebre amb figures provençals. Fot. Frèia Berg, 2011

El Cant dels Ocells i El Cant de la Sibil.la, ls Onze Nadals i un Cap d’Any de J. V. Foix i el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra fan part de l’imaginari col.lectiu del Nadal als Països Catalans. És un imaginari ampli on hi tenen cabuda les manifestacions més arrelades de la cultura popular en les que les cançons i els poemes hi figuren des de sempre. I si, per a mi, J. V. Foix hi figura al costat del Cant dels Ocells és perquè la cantarella del vers que fa “a cal fuster hi ha novetat” és el tornaveu d’una nadala d’aquelles que superen el pas de tots els temps i que uneixen la poesia culta d’un mestre Foix amb la dicció, l’expressió popular que anuncia un nounat a la família…

De fa dies que retorno al Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra. Parlant fa poc de la seva poesia amb motiu del cinquantenari de la mort del poeta valorava fins a quin punt el poema arrela entre el públic, que se’l fa seu i l’incardina en la tradició nadalenca moderna, de manera que ha passat a formar part de les recitacions i representacions en teatres i esglésies al llarg del cicle nadalenc. Escrit el 1930 i des de llavors recitat sovint pel mateix autor, el Poema de Nadal és, avui, un dels textos literaris més commovedors perquè evoca una humanitat en totes les seves dimensions, des de la mare que canta al fill la primera cançó fins el rabadà rebel i sorrut que gira l’esquena a la bona nova del naixement de l’infant Jesús.

Amb el Poema de Nadal Josep M. de Sagarra assoleix una de les més grans fites de la poesia moderna gràcies a l’aiguabarreig, apassionat, de dos grans pòsits: el del sentiment a flor de pell – que no vol dir precisament epidèrmic- i el del sentit existencial que neix de la profunditat del seu escepticisme i que és capaç d’arrencar les més altes cotes de l’emoció. El domini de la llengua i de l’ofici poètic, com pocs, i l’arrelament en la tradició – visible en el paisatge, invisible però latent en la invocació de les cançons, del pessebre, dels pastors, de l’estrella… – converteixen el Poema de Nadal en un dels textos on el giny formal és superat per l’emoció i el sentiment que traspua.

Per celebrar aquest Nadal he triat dos fragments. El primer mostra el gran amor vers la natura per part del poeta incorporant-la de ple al text nadalenc en tant que paisatge civilitzat, definit, humà, nostrat:

 Algun cop, caminant per les collades,
aquells dies de fred, quan tot respira
un aire d’argelagues que s’adormen
amb una fina castedat de gebre,
i quatre ocells a la mateixa branca
no s’atreveixen ni a cantar ni a moure’s,
quan despullat de la pintada angúnia
al vostre cor el ritme li escasseja,
com si comptés les perles del silenci
i el bategar tranquil de la muntanya,
no heu sentit, aleshores, que la terra
era tota habitada per un somni?
I, caminant, no heu vist la senderola,
el caminet guarnit amb herbes clares,
amb pedra d’ull de serp verda de molsa
i amb galcerans atapeïts, que ensenyen
les gotetes de sang entre la fulla?

 El segon fragment, peça antològica digna de figurar en les millors nadales, és la narració de l’origen de la cançó de El noi de la mare, que el poeta trasllada a l’infantament per part d’una dona d’humil condició, amb el mar i la muntanya com el medi del rerefons:

 I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l’infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?…”
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
“Què li darem an el Noi de la Mare?”
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
“Què li darem an el Noi de la Mare?… ”
canta la vela, que empeny el xaloc …

Valgui el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra per desitjar-los molt bones festes i un proper 2012 millor de l’any que estem a punt de deixar enrere.

El mal somni d’Adelaisa

Llegint, i rellegint, Josep M. de Sagarra vaig topar amb El comte Arnau. Em va sobtar novament la profunda i radical vitalitat amb què el protagonista descabdella el seu pas per la vida i per l’eternitat, contrapuntada amb moments de tendresa i pietat, l’esperit abassegador, sensual i turmentat de personatge. I em va seduir, una vegada més, Adelaisa. L’ajustament final de comptes entre tots dos es clou amb un vers d’ella, final d’un diàleg que és més un soliloqui perquè a Arnau no li cal fer preguntes..

“L’home que dorm al seu costat, es lleva

i la desperta quan es va a vestir:

- Que has tingut un mal somni, estrella meva?

mig ensunyat ell li comença a dir.

Et veig com amb la cara esgarrifada,

el llavi trèmul, tot el front suat,

i un aire de neguit i pell cansada:

no em voldries pas dir què has somiat?

- Que l’amor no tenia més sagetes,

que deixaven el port els mariners,

que fugien del cel les orenetes

i que el teu cor no m’estimava més…”

 

Josep M. de Sagarra, El comte Arnau (1928), final del “Cant vuitè”

Josep M. de Sagarra, un clàssic per al segle XXI

Aquesta setmana s’han complert cinquanta anys de la mort de Josep M. de Sagarra. La data ha passat amb més aviat discreció però, amb tot, ha servit per destacar l’actualitat de la seva poesia i la qualitat del seu ofici d’escriptor. Sembla que encara hi ha qui no li perdona ni l’èxit ni l’aparent facilitat de l’escriptura i, en canvi, la seva obra perdura i atreu. S’ha parlat del Sagarra dramaturg, traductor, novel.lista i poeta; era un home de lletres complet i lliurat al seu ofici.

Durant molts anys el meu Sagarra va ser el del Poema de Nadal, que em semblava d’un sentimentalisme potser una mica excessiu fins que la lectura de la traducció de la Divina Commedia del Dant va corregir aquell suposat excés i va anivellar el poeta en la meva escala de valors literaris situant-lo al primer rengle, al costat de J. V. Foix i de Carles Riba, generació per generació. Tots tres formen una trilogia d’asos difícilment superable. Són tres estètiques, tres maneres d’entendre la poesia de manera no pas excloent sinó complementària, que és el que fa més gran, més estesa i més acceptada i acceptable una literatura.

El tenia una mica abandonat, Josep M. De Sagarra, fins que fa una temporada vaig topar amb un poema convertit en cançó gràcies a un Ramon Muntaner jove i entusiasta i que és la Balada de les estrelles. El poema és cançó, versos de tall aparentment romàntic i de regust agredolç en el que una pobra vida d’aventura i malfat perviu en la il.lusió de la companyia de les estrelles: un ideal de bellesa, llum i llunyania que marca una vida. La malenconia tendra de la Cançó de lladre, antecedent més o menys constatable, es transforma en Sagarra en un poema sense concessions de fons dramàtic compensat per la tendresa lírica.

En el meu retorn a Sagarra he rellegit i escoltat diversos enregistrament d’aquest gran poema que la canalla hauria d’aprendre de memòria al col.legi, Vinyes verdes vora el mar, un prodigi del domini del llenguatge poètic d’aparent simplicitat i de caire elegíac que, cantat per Ovidi Montllor o per Ester Formosa rebla la musicalitat i ens fa adonar de la bellesa descriptiva d’un paisatge que durant segles ha estat el nostre i que ara forma part de l’imaginari i del que hem perdut. I, encara, he cercat i rellegit amb afany entre el llibre Àncores i estrelles (1936) un dels meus poemes preferits, l’Aigua-marina, un text en el que el ressò bucòlic és empès per la profunditat existencial:

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic

(…)

 Siguin quins siguin  els poemes i els versos de Josep M. de Sagarra hi sobreïxen la tendresa i la força de la paraula viva vehiculades per la més natural fluïdesa del llenguatge poètic. Sagarra tenia el do de la poesia, de la llengua, de l’aparent, només aparent, facilitat. Com a exemple, un poema breu que va escriure per a la col.lecció d’autògrafs de Miquel Utrillo un dia d’estiu de 1929 en què el poeta era a Sitges:

Si el llavi escarlateges, ai, procura

fer més bé el joc

que els que venen a cercar el teu foc

 no s’hi troben més que la pintura.

Per mèrits propis ja fa temps que ha assolit la categoria de clàssic modern per al segle XXI i per a tots els públics. És dels que no falla mai.

AIGUA-MARINA (per Josep M. de Sagarra)

Maria Girona, "Port de la Selva" (2004)

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre

antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Josep Maria de Sagarra

“Més a prop de les estrelles…” Josep M. de Sagarra, poeta

Dec a un amic poeta La balada de les estrelles d’en Josep M. de Sagarra cantada per Ramon Muntaner i la troballa de paraules i expressions que, a còpia de recordar com les ha escrit o recitat en alguna ocasió han pres un caient que no podria oblidar: salabruga, argelaga tendra… Li dec també saber que algun dia potser sabré mirar les estrelles d’una altra manera.

Siguin quins siguin  els poemes i els versos de Josep M. de Sagarra hi sobreïx la tendresa i el sentit de la paraula viva – ell, sí – dintre de la més natural fluïdesa del llenguatge poètic, sense artificis i amb dicció de cançons. Si el do de la poesia i de la paraula han estat atorgats a un dels poetes catalans del segle vint que han sabut transmetre la musicalitat i la profunditat de la poesia a tothom que l’ha volgut llegir, aquest és Josep M. de Sagarra. La Balada de les Estrelles o les Vinyes verdes vora el mar en són, només, dos exemples. La versió musical dels poemes ha estat valor afegit: Ramon Muntaner, Ovidi Montllor, Ester Formosa, Lluís Llach i d’altres han eixamplat, per sort, el cercle d’admiradors de la poesia de Josep M. de Sagarra.

Tindré ocasió de referir-m’hi amb més extensió el proper mes de novembre durant les jornades que organitza la Institució de les Lletres Catalanes. Però no volia deixar passar el dia d’avui, 27 de setembre, cinquantè aniversari de la mort del poeta, sense deixar-ne constància. Per un deute d’admiració a la seva poesia i a la poesia que perdura perquè està feta des del cor del sentiment i del domini natural de la llengua: del do i de l’aura que, per sort, Josep M. de Sagarra va rebre i conrear de per vida.

 

 

El cant d’Ulisses

 

 Un dels passatges més impressionants de l’obra de Primo Levi (Torí, 1919-1987), Si això és un home, s’esdevé quan un alsacià, company del camp de concentració on està internat i condemnat a treballs forçats per la seva condició de jueu, li demana que li expliqui qui és Dant, què és la Divina Comèdia. L’alsacià gaudeix del privilegi d’exercir alguna responsabilitat al Kommando químic del que Levi, químic de professió, forma part i l’ha triat perquè l’acompanyi a cercar l’olla del ranxo. Un altre privilegi a l’univers concentracionari que l’escriptor torinès narra amb una objectivitat i una serenitat espaordidores a la Trilogia d’Auschwitz, de la que Si això és un home n’és la primera part.

Mig a l’atzar Levi tria un fragment, “… el cant d’Ulisses. Qui sap com i perquè m’ha vingut a la memòria: no tenim temps de triar, aquesta hora ja no és una hora. Si Jean és intel.ligent ho entendrà. Ho entendrà: avui em sento capaç de tot”, afirma l’escriptor. Al llarg del camí va recitant el cant d’Ulisses de la Divina Comedia quan, situat a l’infern dantesc, l’heroi narra la seva fi navegant, empès pel seu desig de “córrer món i per tornar-me expert / en les virtuts i els vicis de la gent”. Levi recita en italià, tradueix al francès no només el sentit dels versos sinó també els detalls expressius marcant la diversa riquesa expressiva de les llengues italianai francesa. No ho recorda tot de memòria, de vegades li costa encalçar les rimes i fins i tot ha d’explicar en prosa el viatge temerari d’Ulisses fins les columnes d’Hèrcules – tot un sacrilegi, s’exclama –, fent-ne via perquè la durada el trajecte i les interrupcions per mor dels que van trobant li permetin tot l’esplai que fa reviure el seu esperit anorreat pels maltractaments físics i morals a què està sotmès.

Si això és un home tracta primordialment de la privació de la dignitat humana, de l’anorreament i anul.lació de qualsevol vestigi d’humanitat dels presoners del Läger, el camp de concentració i d’extermini. Els homes que hi són internats són examinats periòdicament per si encara poden treballar, en règim d’esclavatge i en condicions infrahumanes. Quan la malaltia els guanya o perden la condició utilitària són enviats al crematori; periòdicament hi ha seleccions i cada vegada que arriba una nova càrrega de presoners dels guettos d’arreu d’Europa cal fer lloc per als més sans. En un medi on ni tant sols la supervivència està assegurada encara es pot parlar de literatura, de poesia, dels valors que transmet?

Aquesta és la gran, la impressionant troballa de Levi fent camí vers l’olla del ranxo. Recita reflexionant sobre el missatge d’un dels versos del Dant: “Considereu si us plau vostra sement / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida/ amb la virtut i el coneixement” i s’apressa a comunicar-ho al seu company de circumstàncies, “obre les orelles i la ment, necessito que ho entenguis (…) Com si jo també ho sentís per primera vegada: com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc.” L’alsacià, al seu torn, ha entès el missatge del Dant per boca de Levi, “ha sentit que l’afecta, que afecta tots els homes atribolats i a nosaltres en especial; i que ens afecta a nosaltres dos, que gosem raonar d’aquestes coses amb els pals de la sopa a les espatlles.”

Com Virgili i el Dant, com mestre i deixeble, el trajecte de Primo Levi i de Jean, l’alsacià, transcorre per l’evocació de paisatges viscuts i ara terriblement enyorats, com les muntanyes “que apareixien en fer-se fosc, quan jo tornava en tren de Milà a Torí”. De retorn a la inhòspita i inhumana realitat, Levi acaba el Cant d’Ulisses reflexionant sobre el destí que els ha portat al camp de concentració i sobre què fa que encara siguin vius sense la certesa que ho continuaran essent per gaire més temps. Després de dos anys a Auschwitz, Primo Levi va poder tornar a Torí per explicar, entre tants horrors, com Cant d’Ulisses va esdevenir per una estona el retorn a la humanitat robada.

Els fragments de la Divina Comèdia pertanyen a la traducció catalana de Josep M. de Sagarra.

Fotografia de Frèia Berg, Auschwitz (2010I