>
veurem l’església blanca;
Va ser la tardor del 2004 quan vam parlar per primer cop de places vinyolianes. A Santa Coloma de Farners, un dissabte a la nit, en un afterhours de notables coneixences. En Pep Solà, biògraf del poeta i ànima del primer simposi que se li va dedicar, en situava els escenaris biogràfics i poètics: Santa Coloma de Farners – que avui ja compta amb un itinerari establert -, Barcelona i Begur – que el setembre en va acollir una jornada d’estudi-. I Sitges, vaig afegir amb una certa convicció. Era la primera vegada, em sembla, que gairebé sense voler vaig reivindicar la Vila com a plaça vinyoliana basant-me en alguns versos i en el record que guardava de les visites de Vinyoli a Juan del Solar. Mig en broma i molt seriosament, l’hora s’ho portava, entre gintònics de bombai i estones en què el mallorquí Toni Artigues entonava en Romanç de na Roseta, vam quedar que algun dia en tornaríem a parlar, convençuda que a Sitges Vinyoli hi tenia el seu lloc. En sortir del local, a plena i no massa freda nit, en Pep es va apropar a un dels arbres de la plaça i va llevar-li un tros d’escorça que hi sobrava. Té, com a record, em va dir. Vaig agafar el tros de suro i des de llavors el tinc al damunt dels papers de l’estudi.
De llavors ençà hi ha hagut prou temps per preparar l’esdeveniment que, finalment, serà aquest diumenge tretze de desembre al vespre, a la Cava del Retiro. Entre el record de les estades del poeta amb Juan José del Solar i les dades que Pep Solà aporta en la biografia de Vinyoli – a les quals cal afegir les dues fotografies seves a Sitges gràcies a la família Capdevila Friedrin -, el poeta compta amb topografia pròpia. Tres aixoplucs, principalment: can Juan del Solar, al carrer de Barcelona; l’antic Hotel Victòria – algun dia n’hauríem de parlar per tot el que va significar al llarg dels anys setanta -; el Retiro dels anys setanta, “on s’entretenia veient els joves jugar al billar i als més grans a dòmino o a cartes”, explica Solà al seu llibre. Un espai poètic: la platja, la Ribera, el mar sempre present. Alguns altres carrers: el carrer Rusiñol, el camí cap a l’estació del tren.
I hi ha els poemes, el corpus que justifica l’entitat de la Plaça Vinyoliana. Referents explícitament són dos: “Damunt la sorra” i “A algú que ve de lluny”, poema predilecte de Vinyoli i d’en Juan. Alguns passatges poètics recorden també el paisatge marítim de Sitges, la mateixa mar que banya Begur. Altres són els cinc poemes dedicats en diferents moments, per amistat i afecte, a Juan José del Solar, algun d’ells compartit amb Lluís Izquierdo. A la Cava del Retiro llegirem aquests i altres poemes, amb l’emoció de pronunciar les paraules del poeta que més ens agraden, aquelles que per alguna raó hem fet nostres, o que hem compartit. El “Perfectament recordo” amb què en Roger Costa-Pau ens va agafar per sorpresa a la Mireia Vidal-Conte i a mi en començar la lectura que vam fer fa un parell de mesos a Girona. O qualsevol dels passatges màgics del Llibre d’amic: “Hoste meu, dorms a la galeria…” O la quieta meravella dels Cants d’Abelone: “Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú...”. O les versions en què ens aboca el neguit visonari de Rilke, talment com en un dels millors passatges de la primera “Elegia”:
“… Perquè el bell no és res més /
que el començ del terrible, que encara suportem tot just, /
i ens meravella tant perquè amb indiferència /
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.”
Cadascun de nosaltres guardem no el secret sinó el mirall que ens retorna la imatge del poeta. I molt probablement ens és comuna la idea de l’essència de la poesia que Vinyoli estableix a partir de les paraules de Hölderlin en plena maduresa, en la via de la senectud, afirmant-se en la certesa, un cop més, de la poesia com a forma de vida:
Tant és així que l’àrid
