Vinyet,
he llegit la teva Sang presa. De seguida vaig haver de compassar la lectura a una poesia de gran sensibilitat i lirisme, finíssima molts cops, escorça de bedoll sempre trencadissa entre els dits. Ho dic perquè el meu tipus de lectura decibèlica no va entrar en calor fins trobar aquests versos: “Ta mare anava de santa, / jo de puta”, que són magnífics, per cert, però que em van fer adonar que havia de tornar enrere i caminar a l’empara de la llum que es filtrava entre el brancam dels plàtans. Aquests primers poemes no volen una musica estentòria sinó un trepig pausat, una dicció de gebre que cruix a cada pas, de manera xiuxiuejant. A partir d’aquí el llibre combina aquests tons amb d’altres de despietats, com el que ja he esmentat: “Ta mare anava de santa”, “L’enderroc s’enduu cada volada” o “Pren l’exemple de la grua que s’enlaira”. Aquest joc entre el vol subtil i el cop implacable del mall és sempre verídic i colpidor, i constitueix un dels encerts del llibre.
En algun altre poema hi ha conclusions d’alta volada, en forma gairebé d’epifonema, com el poema “Últim vol a Venècia”, que culmina en aquest extraordinari “Te’n faig ofrena”. Per tant, hi he trobat una combinació sàvia i madura de lirisme i crueltat (podria dir duresa, però en el fons seria el mateix). Un poema clau del llibre és, al meu entendre, “Una estona abans que tot comenci”, en què hi ha un interessant joc d’identitats -femeninament postmodern, lacanianament lingüístic- que es resol finalment en la persona que escriu, la sobirana i alçurada, que només habita en la poesia i en el poema (visió que enllaça amb “Que no s’entristeixi el teu cant”, vers rilkeà que precipita un riu de sang coagulada, pedra filosofal que esdevé poema, concreció i forma, esperit i matèria). La cultura i la tradició també són presents de manera constant a Sang presa. Em sembla que un poema com “Podria haver signat aquell retrat en vers” ho resumeix molt bé. Es tracta d’una transcripció sincera que, malgrat tot, té la veu d’altri empeltada i fa dubtar de la pròpia. Hi ha veneració civilitzada cap al llegat, cap a allò que ens fa artistes i persones.
He trobat semblances entre la teva poesia i la de la Susanna (Rafart). Les dues construïu armadures de defensa, sabent -o creient- que la poesia és la més alta vida: “M’aboco a un interior de plenitud / vivent en cambra de música i paraules”. Aquesta poesia és una mena d’art marcial però trabucat en lirisme i sensibilitat. Un art d’autodefensa, tal vegada homepàtic i guaridor. Art del camuflatge i el paravent, búnquer de mots a la recerca del sublim. Això no sempre és així, però. Un poema “Ara l’hora s’amara de nostàlgia i melangia” és tota una mostra de feblesa humana i desemparança, amb un rerefons elidit amb elegància, per a la intel·ligència del lector. I és justament això el que atorga veracitat al llibre i a la veu que l’habita. És, al capdavall, aquest viure entre el batec d’ales o el despertar en un jaç de violetes.
Un últim apunt: és molt curiós que dos dels poemes que considero els millors del llibre no formessin part de l’obra guanyadora. Em refereixo a “L’horitzó d’aquests dies és gris clar” i “Cercava el falcó per vorejar el seu vol”, tot dos fantàstics. Això em fa pensar en els criteris d’ordenació dels poemes que has seguit, perquè jo hauria organitzat el llibre d’una manera ben diferent. Sempre sóc partidari de posar força pólvora al davant, i potser hauria començat amb aquests poemes i no pas amb “Torno de nit al bar dels decibels”, que demana ajustar el tipus de lectura molt més que no pas els anteriors. Però en qualsevol cas em sembla que la coherència vital i anímica ha estat més determinant que no pas la qüestió estrictament estètica, o d’efecte en el lector. Sobre “L’horitzó d’aquests dies és gris clar” dir-te que jo m’he banyat amb bandera vermella, falsament coratjós o inconscient com els banyistes del poema. A més ho he fet en llocs perillosos com l’Atlàntic, el Cantàbric o el Pacífic. Sempre dic que no ho tornaré a fer, perquè hi ha moments en què es passa molt malament. Et desnuques per l’impacte de les ones, veus com s’allunya la costa… Millor no repetir-ho.
En fi, Vinyet, moltes felicitats pel llibre, que rellegiré amb fruïció. Ara té l’olor del foc de la Roca de Pelancà.
Una abraçada,
Lluís, amic,
Les lectures que fas dels meus poemaris són esplèndides, estimulants, generoses. Aquesta ho ha estat amb escreix.
T’agraeixo la detenció amb què has llegit aquesta “Sang presa”, que és sang presa. Això explica l’ordre del llibre en el que, efectivament, he donat prioritat a la coherència vital. “L’horitzó d’aquests dies és gris clar” i “Cercava el falcó per vorejar el seu vol”, així com “L’elegia de Cadaqués” que ja coneixes i que és el penúltim poema del llibre, en el que figura sense títol i amb el primer vers, “Aquella mar que creia haver fet meva”, van ser escrits amb posterioritat a la tramesa de l’original al Palol però formen part d’aquesta cicle, el tercer que configura el llibre (…). Després he pensat que l’hauria hagut de titular, almenys l’apartat, “El triomf de la mort”, però potser hauria resultat grandiloqüent i la sang presa, en el doble o triple sentit del concepte: aglevada, presonera, és un bon títol.
Sí, segurament la meva poesia té coses en comú amb la de la Susanna, aquesta art marcial empeltada de lirisme i sensibilitat. (…) I en una vida hi entra tot, (…) la vivència extrema de la veritat. Dichtung und warheit, poesia i veritat, (…) l’únic que em projecta qui sap com i vers on.
Ara la mar de desembre és blavíssima. Sempre m’ha agradat contemplar-la en tots els seus colors i embats, la mar. Encara la tardor, penso en l’or recremat de les heures i dels arbres. Cap ala no batega i el jaç de violetes es va podrir amb la primera calor de l’estiu. Vaig escrivint uns “Haikús de la tardor” (…)
¿Em dones permís per copiar el que m’has escrit de “Sang presa” al meu bloc? (…)
Una abraçada poètica i còmplice,
Vinyet
Lluís Calvo, al Price Badalona 2011. Autoretrat amb collaret d’ambre. Fotografies de Frèia Berg, 2011.
