POETARI, i associats

Perquè el que perdura ho funden els poetes, tal com ho va deixar establert Hölderlin, la primavera comença amb Poetari. Tant se val si són dies brúfols, de vent humit i de cels grisos i arrauxats. La promesa d’una primavera que fa reviure la terra en tot el seu abast i esplendor sempre es compleix, inexorablement i l’horitzó és el de la vida i l’eternitat. El que perdura ho funden els poetes, sí, i és per això que la primavera d’enguany neix amb una revista dedicada íntegrament a la poesia. El CRÀTER blanc del carrer dels Àngels de Barcelona, replè i càlid, ha acollit una doble naixença.

Poetari és un ventall de poesia universal, un panorama de poesia catalana, un finestral per a les veus més joves, una cruïlla de noms i tendències, un gressol de diccions. Màrius Sampere, Bartomeu Fiol, Mireia Calafell, Anna Gual, Mireia Vidal-Conte, Tomas Tranströmer, Concepció Carreras, Jordi Pere Cerdà, Salvador Iborra, Marina Tsetàieva, Blai Bonet, Primoz Cucnik, Irene Solà i David Caño són els noms que protagonitzen la primera entrega d’una capçalera amb vocació semestral i amb voluntat de permanència per avançar.

Per fer pinya i guanyar-ne la continuïtat s’ha constituït l’associació POETARIS ASSOCIATS i s’ha presentat amb una proclama. No hi ha activisme sense manifest fundacional, i POETARIS ASSOCIATS es presenta amb una crida que respon a la intencionalitat de la nova entitat i al sentiment compartit al voltant de la poesia. Quim Curbet, editor de la revista i president dels POETARIS ASSOCIATS l’ha configurada amb mots propis i versos d’altri travats i ben lligats, com les complicitats que enllacen voluntats i projectes al voltant de la revista *:

Quim Curbet llegit el Manifest de POETARIS ASSOCIATS. Fot. Frèia Berg

“Avui, 21 de març, hem decidit reunir-nos en assemblea poètica, per instituir una associació i per celebrar la publicació d’una revista, primer fruit d’una llavor que només creix als jardins del paradís.

Si obrim el diccionari de la rima per l’entrada 484 trobarem, entre altres, les següents paraules: abecedari, aniversari, anuari, balneari, bibliotecari, breviari, calendari, canari, columbari, corol·lari, corsari, costumari, diari, diccionari, dietari, dipositari, dromedari, emissari, escenari, estrafolari, glossari, horari, incendiari, lapidari, literari, llunari, necessari, planetari, proletari, solidari, urinari i voluntari.

Nosaltres, els avui aquí presents i alguns d’absents, hem decidit fundar una nova paraula, que ve a rimar amb totes aquestes i que per a nosaltres ha de significar la unió de la voluntat d’escriure amb l’afany de compartir, l’encaix de la voluntat d’actuar amb la de transcendir.

Montserrat Abelló, Mireia Vidal-Conte, Lucia Pietrelli... (Fot. Frèia Berg

Poetaris Associats neix avui aquí per encadellar totes aquestes voluntats.

A partir d’avui, més enllà del poema i de la rima, del vers i del llibre, de la llibertat que ens constreny i dels mots que ens alliberen, nosaltres, poetaris, provinents de sectors i de sensibilitats diverses, hem decidit aplegar-nos sota un únic objectiu: construir i propagar la veritat revolucionària que la poesia ens aporta.

Actuari, adversari, apotecari, aquari, bestiari, calvari, compromissari, comunitari, dentari, desvari, estatutari, extraordinari, falsari, mercenari, plenari, propietari i avui també: POETARI.

Carles Duarte, Jordi Carrió, Carles Hac Mor... (Fot. Frèia Berg)

Perquè Poetari és cadascun de nosaltres i poetari som tots nosaltres.

De la mateixa manera que els pagesos planten brots d’olivera sense esperar treure’n un rendiment fins a la propera generació, qui sap si els que som avui aquí estem plantant una llavor semblant. Qui sap si amb el temps algú assenyalarà aquest local i dirà: «tal dia com avui, un grup de poetaris es va reunir aquí per fundar una nova veritat irrevocable, fonamentada en la bellesa irrenunciable dels mots i en la força aclaparadora de les idees, arrelada en la veu de les multituds que els precediren i en l’anhel de tots els que van voler servar la veu d’aquest poble».

Som poetaris, saltem en paracaigudes fora del somni, som homèrics, però tornem a casa cada dia. Vivim en un estat permanent d’infantesa mental, creem artificis, però sempre a partir d’una matèria primera que és la vida.

Mirem el mar més enllà de la ratlla de l’horitzó i ens deixem impregnar per un sol que degoteja sang.

Nosaltres som el poema, crescut en l’espera, fonamentem certeses i, a vegades, fins i tot intentem comprendre-les. Sorgits de l’isolat paratge del nostre destí, fem sonar les cordes emmudides de la vida. Al centre íntim de la nuesa, dibuixem contorns de plata i d’abandó.

Sentim els ocells que passen, veiem les hores lentes i paladegem la rosa, l’ambre i l’oblit… la rosa, l’ambre i l’oblit…

Creixem en la creença que podem canviar-ho tot, però el món ens clava el ganivet a fons i la sang germina en la nostra pell i, per un instant, per un breu instant, es barreja amb la pluja dels nostres dies.

Lluís Calvo llegit el sonet inaugural i dirigint l'audiència poetària. Fot. Frèia Berg

Hem sentit altres cants i altres laments que ens travessen, davallem fins les profunditats innominades i ens sentim immortals sobre els nostre llit de mort.

Vivim de colors i habitem en el cor de fotografies grogoses, parlem les llengües de la nit i escoltem la veu dels astres. Sumits en l’essència de moltes mirades, quedem absorts en l’estructura de l’àtom.

Sabem que la realitat no és la vertadera explicació, perquè el que realment succeeix és precisament tal com ho hem escrit. Les estrelles ens miren com uns coneguts, que per sorpresa es troben de nou després de mil anys i el llibre, passats mil anys, encara afirma el mateix.

El nostre cor és una casa, bastida amb murs de paraules. Creiem en la incertesa nòmada dels firaires i en les ciutats que acullen el nostre somni. No cerquem la redemptora adulació de les albades ni l’admiració de qualsevulla que seguís les nostres ombres.

Tot flueix sota el sol. Coito, ergo sum. Donem corda al mecanisme del caos… L’ànima amb butllofa cruel aplegar aprofundim…

Tenim les paraules que mereixem, vivim en l’escorça del món, som cireres ferides i si cal, per rimar, diem «gessamí».

Diem memòria encara que vulguem dir oblit i sempre estem, i sempre esperem i, si cal, afirmem que les malenconyies ja us les podeu fotre al cul.

Vivim de guixar fulls, ens ofeguem en les paraules i en la buidor infinita que ens envolta. Mengem pomes furtives, magranes d’astres, i ens nodrim d’absències i enyors.

Us oferim el nostre poema i us diem: «viu-me», perquè la poesia ultrapassa el propi límit i penetra en les sagrades propietats de la bellesa i l’amor. I tots ho sabem: per arribar a estimar, primer cal embogir.

Probablement víctimes d’aquestes follies, avui constituïm aquesta associació i cridem des d’aquí: POETARIS, UNIU-VOS!”

* Text elaborat amb textos de poetes citats a POETARI

D’on ve tota aquesta tendresa? (per Marina Tsvetàieva)

Marina Tsvetàieva, per Ariadna Efron

Per a Ossip Mandelstam

D’on ve aquesta tendresa?

No són pas els primers

rínxols – que desfaig – i

he conegut llavis més obscurs.

Les estrelles s’encenen i s’apaguen,

- d’on ve aquesta tendresa? -

Els ulls s’encenen i s’apaguen,

ben a la vora dels meus ulls.

He sentit altres cants

de negra nit

- d’on ve aquesta tendresa? -

Al mateix pit de qui cantava.

D’on ve aquesta tendresa? –

i què se n’ha de fer, adolescent

murri, cantant rodamon,

de pestanyes – llaguíssimes.

18 febrer 1916

Marina Tsvetàieva, poeta. Una evocació biogràfica

Interior de l'apartament de M. Tsvetàieva a Moscú (1914-1922). Fot. Frèia Berg, 2011

“Perquè seré poeta fins el darrer espasme”

(Marina Tsvetàieva)

 Una vida errant, una existència marcada per un viure extrem en el que la vida i la poesia eren aiguabarreig i òsmosi, un individualisme a ultrança que la feia sentir diferent dels altres, un trànsit per llargs exilis que la van convertir en doblement apàtrida: del seu país i de la comunitat russa emigrada a l’Europa dels anys vint. Marina Tsvetàieva (1892-1941) és, juntament amb Anna Akhmàtova, la veu poètica més potent de la Rússia del primer terç de segle, al costat també d’Ossip Mandelstam, Boris Pasternak, Alexander Blok, potser també de Maiakowski. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, grup o escola, la seva és una obra inclassificable i potent, renovadora de la poesia del seu temps i més enllà i una veu que clama per un món inadmissible. Una escriptura violenta i violentada fins a la sintaxi i la puntuació. Una poètica que confessa “la força del seu dolor”, que “l’estat de creació és l’estat de l’obsessió” i que escriu perquè són els poemes el que l’empenyen fins el punt d’escriure’ls fins i tot a desgrat.

Nascuda en una família abocada a les arts i a les lletres, Marina Tsvetàieva des de petita es va dedicar a la música, que va abandonar per la poesia. El pare va ser un important historiador de l’art, conservador de l’antic museu Roumiatsev i fundador del primer museu de Belles Arts, l’actual Museu Puixkin de Moscú. La mare, muller en segones núpcies, era pianista. D’ella va heredar la passió per “la música, la natura, els poemes, (…)” Va passar la infantesa acompanyant-la pels balnearis europeus i freqüentant diversos centres pedagògics. El 1910 publica el primer poemari, Àlbum del vespre, gràcies al qual va gaudir de l’amistat i la protecció del crític i escriptor Maximilian Voloshin. Dos anys més tard es casa amb Sergei Efron, amb qui manté una relació matrimonial complexa de la que van néixer dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina.

“Es truca amb prudència tres vegades.

Enemic tendre, insegur amic, – Tu

no m’enganyaràs! Tu no ets un pelegrí

al terme de la seva ruta. – És així

que es truca al cor – per amor.

És així que l’Infern negre

baixa els ulls per trucar al Paradís.”

Quan Efron s’alia a l’exèrcit blanc els dies de la Revolució començà per a Marina una vida de privacions, misèria i exilis. La filla petita mor de fam en un orfelinat on la seva mare l’hi havia portat convençuda que la podrien nodrir millor que ella.

“Una estrella a sobre del bressol – i una estrella

sobre del taüt! I, en mig -

com un tou de neu blava – una vida llarga. –

Per bé que sóc la teva mare,

no tinc res més a dir-te,

estel meu.”

El 1922 deixa Moscú i inicia un llarg exili a Berlin, Praga -on neix el seu fill Georgy, que ella anomena Mur – i París; un París que se li fa hostil degut a la posició del marit, cada vegada més decantat vers el nou govern soviètic. Les convulsions polítiques de Rússia condicionen la família constantment i la penúria econòmica és contínua; el bandejament literari, també. La vida de Marina és també convulsa i difícil però la passió lírica de la seva obra constitueix un dels passatges més bells de la poesia del segle. Com també ho són els intercanvis epistolars amb els grans poetes del moment, com R. M. Rilke o Boris Pasternak. Sola amb el fill cada vegada més agrest i difícil, Marina torna a Moscú el 1939. Poc després el seu marit i la filla gran són detinguts. Efron morirà afusellat el 1941 i Alia passarà anys en un camp de treball. Les portes se li van tancant una darrera l’altra i la misèria és extrema.

“La vida és una estació; aviat me n’aniré; on – no ho sabria pas dir.” El darrer viatge de Marina Tsvetàieva Volga avall, és el de la deportació de Moscú fins a Elabuga, a Crimea. Són dies de guerra i no ha pogut obtenir res més que un passatge de deportats per a ella i el fill. El 31 d’agost Marina es penja a la cabana de fusta que els allotja. És enterrada en una tomba sense nom. Setanta anys més tard els seus poemes són estendard i flama:

“Però el dolor, dins del meu pit – és més vell

que l’amor, més vell que l’amor.”

Marina Tsvetàieva a finals d’estiu

Collaret d'ambre de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

Un collaret d’ambre, una boquilla de nacre, un cinturó de reixeta, dos quaderns amb cobertes de tela. Són els objectes que juntament amb fotografies, postals, manuscrits i edicions construeixen la memòria de la poeta Marina Tsvetàieva (1862-1941) a l’apartament que va habitar a Moscú entre 1914 i 1922. Una habitació recrea la infantesa de les seves dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina. La petita va morir de fam el 1919; la seva mare l’havia portada en un orfelinat pensant que allà la podrien nodrir millor que ella. A l’exili de Praga, va néixer el seu fill Giorgi, que ella anomenà de sempre Mur. Amb ell retornà a Moscú després d’una vida exiliada a Berlin, Praga i París el 1939. Va ser amb Mur amb qui va ser deportada a Yelabuga el 1941, on es va penjar a la cabana de fusta que els havia estat destinada el 31 d’agost de 1941. Avui se’n compleixen setanta anys. Mur no va veure el cos de la seva mare morta ni va assistir a l’enterrament. Va morir al front de guerra el 1944, amb dinou anys. Àlia, la germana que els va sobreviure a tots, va estar internada en un camp de presoners i des del seu alliberament es va dedicara en cos i ànima a perpetuar i rehabilitar la memòria de la seva mare.

El 1926 Marina Tsvetàieva havia omplert un qüestinari tramès per l’escriptor Boris Pasternak amb la finalitat d’incloure-la en un diccionari d’escriptors russos del segle XX. No es va cenyir a les preguntes sinó que va elaborar un text autobiogràfic per on es mostra la seva personalitat, única. Una vida errant  sempre als límits marcada per la passió vital, per un individualisme extrem que va exercir amb total llibertat, per la vivència de l’absolut en l’amor i en la poesia.

“Tot poeta, fins i tot si té mil milions de lectors només s’adreça a un de sol, com cada dona – també si té mil milions d’amants – només s’adreça a un de sol”.

Dos dels "Carnets" de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

“Escric poemes des dels sis anys. En publico des dels setze (…)

El meu primer llibre: Àlbum del capvespre. El vaig editar jo mateixa quan encara estudiava a l’institut. Primera crítica – un gran article de benvinguda de Max Volochine. No conec influències literàries, conec influències humanes.

Els meus escriptors preferits (entr els contemporanis) – Rilke, P. Rolland, Pasternak.“

El mateix any 1926 manté una correspondència intensa i profunda amb R. M. Rilke i Boris Pasternak. Rilke li va trametre un exemplar de Les elegies de Duino amb una endreça que mostra la compenetració poètica i humana de dos éssers tocats pel do de la poesia, de la que en fan l’únic motiu de viure:

“Ens toquem. ¿Amb què? Amb el frec d’ales,

amb el frec de la nostra pròpia llunyania (…)”

La mort de Rilke al cap de poc temps desencadena una de les més belles elegies de Tsvetàieva, en la que la poeta l’identifica amb la poesia mateixa:

                           “Com va l’escriptura en aquest lloc nou?

Tu ets, el poema és: tu ets el poema, tu mateix – “

La relació de Tsvetàieva amb els poetes rusos del seu temps no obeeix a cap altre criteri que a la seva passió poètica envaïda sovint per totes les gradacions de l’amistat, l’amor i l’admiració i que tradueix en cicles de poemes. Succeeix amb Ossip Mandelstam, amb qui va mantenir una breu i intensa relació amorosa; amb Maiakowski, a qui admira malgrat el seu compromís amb la nova URSS; amb Alexander Blok, amb Anna Ahkmàtova, a qui dedica tota una suite que desborda admiració.

Akhmàtova i Tsvetàieva no es van veure físicament fins el 1941 a Moscú en una trobada organitzada per amics comuns. La seva diferent visió de la vida no es traduïa en rivalitat sinó en posicinament als extrems. Akhmàtova és tota ella harmonia; Tsvetàieva és tota excés. La conversa va ser breu, Marina va recitar  i va oferir-li un collaret d’ambre fosc en forma d’enfilall i la còpia del Poema de l’aire que havia escrit a París. Després del suïcidi de Tsvetàieva, Akhmàtova va escriure a la filla de la poeta que la mort no havia estat només una decisió individual sinó que el temps que els havia tocat de viure n’havia esdevingut l’assassí.

“No pertanyo ni formaré part de cap corrent poètic o polític. A Moscú, per raons purament circumstancials, vaig ser membre de la Unió d’Escriptors i, em sembla, de Poetes.

El que més m’estimo del món: la música, la natura, la poesia, la soledat.

Una total indiferència enfront de la vida pública, del teatre, de les arts plàstiques, de la visutalitat. El meu sentit de la propietat es limita als meus fills i als meu quaderns.

Si tingués escut d’armes hi escriuria: “No et dignis a res”

La vida és una estació; me n’aniré aviat; on – no ho sabria pas dir.”

Correspondències de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

 Vaig conèixer la poesia de Tsvetàieva els anys vuitanta i des de llavors no l’he deixada. És una poesia radical, violenta, inclassificable i radical. Per a qui va definir l’estat de creació com un estat d’obsessió, l’escriptura poètica empeny des de dins:

“Totes les meves obres sempre m’han triat prenent la meva força en tant que signe distintiu i les he escrites sovint – gairebé a desgrat“,

Aixi, la poesia esdevé l’únic sentit de la vida. Poeta errant, més que dona emigrada, fos a Moscú, París, Berlin, Praga o qualsevol altre dels indrets on va fer estades sovint de supervivència, Tsvetàieva encarna més que ningú la força vital i absoluta de la poesia. Per això la llegeixo i per això en tradueixo poemes i proses: com un exercici de retroalimentació i, també, com la invocació d’una presència que se’m fa necessària. Per aquest motiu hi he volgut retornar aquest darrer dia d’agost, setanta anys després que es va penjar amb la corda que Pasternak li havia donat per lligar les maletes camí de la deportació al seu darrer destí. Brodsky explica que la veu de Tsvetàieva va proclamar el que fins el moment havia estat inaudit en la poesia rusa, com era la inadmissibilitat del món. No com una reacció revolucionària o antirevolucionària sinó en tant que l’aspiració a una vida més alta. Tsvetàieva m’acompanya i n’aprenc a modular el cant en una poesia que voreja i viu als límits.

 

Estat de creació (Marina Tsvetàieva)

Bust de Marina Tsvetàieva. Casa de la poeta a Moscú. Fot. Frèia Berg, 2011

“L’acte de creació és un acte d’obsessió. Mentre no ha començat, – “obsessió”, mentre no ha acabat – “possessió”. Algú, alguna cosa et penetra, la teva mà és un executant no de tu sinó d’aquesta cosa. Qui és? El que, a través de tu, vol existir.”

(…)

“La voluntat creativa és pacient”.

Marina Tsvetàieva. L’art a la lumière de la conscience. Le temps qu’il fait, 1987.

Cada poema (Marina Tsvetàieva)

 

Marina Tsvetàieva

Cada poema – un fill de l’amor,

Una criatura per sempre, desproveïda de tot .

Un nounat – deixat vora

la rodera, a ple vent.

 

L’infern al cor, al cor l’altar,

- el paradís i la vergonya – Qui

és el pare? Un tsar, potser?

Potser un tsar – potser un lladre.

14 agost 1918

La carta (Marina Tsvetàieva)

Així no s’esperen les cartes,

és així que s’espera – la carta.

Tros de paper, al voltant una cinta

de cola. A dins – una paraula.

I la felicitat. I és tot.

No s’espera així la felicitat,

és així que s’espera – el final:

la salvació del soldat

i dins del pit – una bala,

tres ploms. Els ulls són vermells.

I només. I és tot.

Sense felicitat – ets vella!

Llum – el vent l’ha apagada!

Quadrat del pati

i la boca negra dels fusells.

(Quadrat de la carta:

de la tinta i de l’encís!)

Per a un somni de mort

ningú no és vell!

Quadrat de la carta.

11 d’agost 1923

 

 

Interior de l’apartament de Marina Tsvetàieva, Moscú. Fotografia de Frèia Berg (2011).

Les meves passes són lleus… (Marina Tsvetàieva)

 

Estudi de Marina Tsvetàieva a Borisoglebsky, Moscú

Les meves passes són lleus

- és lleu el meu pensament –

les meves passes són lleus

la cançó meva és sonora –

Déu m’ha deixat sola

al bell mig del món;

- ja no ets una dona sinó ocell,

doncs  – vola i canta.

 

Fotografia de Frèia Berg (2011)

 

Picasso i les poetes russes

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un dels quadres més impressionants de l’època blava de Picasso és el que es coneix com Les dues germanes, o La visita. És una de les trenta-sis obres de l’artista que figuren al museu de L’Hermitage de Sant Petersburg juntament amb un altre dels més corprenedors. de la mateixa època, La bevedora d’absenta. Picasso el va pintar el 1902 després d’haver visitat l’hospital parisenc de Saint Lazare, on s’acollien prostitutes malaltes i altres dones que havien caigut en tota mena de desgràcies. Empès vers l’art que sorgeix del dolor i de la tristesa, l’artista explicava al seu amic, el poeta Max Jacob, que estava pintant la visita d’una monja a una germana seva prostituta que estava ingressada a l’hospital. D’aquí els títols del quadre, conegut ara com Les dues germanes o adès com La visita, fent al.lusió a l’escena real que el va originar. Hi ha també una altra explicació més mística i extemporània a partir del segon dels títols, que interpreta l’obra com la visita d’Elisabet, mare del Baptista, a la seva cosina Maria després d’haver rebut l’anunci de la seva maternitat. Però el cert és la interpretació que ens arriba de Picasso, corroborada pel que el quadre transmet: l’empremta de Saint Lazare colpeix de ple les protagonistes, agermanades per la tristesa i el dolor més enlla dels lligams biològics.

Uns amics que han visitat recentment L’Hermitage em parlaven del quadre com una de les obres que més els havia impressionat d’entre el vast conjunt artístic del museu, tant per la capacitat de suggestió que transmet com per la seva mida que imposa. Dies més tard, els amics es van dirigir a Moscú per completar el seu periple en terres russes i assaborir el contrast entre dues ciutats tan esplèndides com contraposades. Com les dues poetes russes més grans del segle vint, Anna Akhmàtova (1886-1966), de Sant Petersburg i Marina Tsvetàieva (1892-1941) de Moscú. Ben diferents, totes dues encarnen la tragèdia personal i col.lectiva i totes dues són autores d’una lírica única i corprenedora en la que el dolor i la tristesa s’ensenyoreix de la paraula sense que la intensitat en malmeti l’expressió. Perquè per més que Akhmàtova i Tsvetàieva voregin la poesia dels límits – la primera amb una ferma i profunda contenció, la segona amb un clam tan intens que requereix la ruptura formal – en resta per damunt de tot la dignitat literària i l’exemplaritat d’una obra que no coneix la impostura.

Les condicions de vida de totes dues poetes van ser ben diverses. Mentre que Akhmàtova era respectada i acceptada entre els seus compatriotes de dins i de fora abans de Rússia i despres de la URSS, Tsvetàia, “eterna insurrecta” segons el poeta Josef Brodsky, va patir tots els mals dels exilis exterior i interior. Però enfront de les ruptures, persecucions i dels desenganys totes dues van mantenir una fe cega en el poder salvador de la paraula poètica. Tsvetàieva de ben aviat va admirar l’obra d’Akhmàtova i la considerava una aliada al servei de la poesia. Ben aviat, també, se les va situar al mateix rang poètic i es va comparar sovint l’obra d’una amb la de l’altra.

No es van trobar personalment fins el juny de 1941 a Moscú. Va ser una visita organitzada per amics comuns. Van parlar, es van llegir els poemes mútuament. L’admiració d’antany havia estat reemplaçada per la cortesia i la convenció perquè la vida havia marcat massa diferències. Tsvetàieva no tenia mesura; Akhmàtova era tota harmonia. En la seva desmesura Tsvetàiva comprenia Akhmàtova i aquesta, des de la seva harmonia, no entenia la desmesura de l’altra. I, amb tot, i fins del darrer moment, hi havia -hi ha – alguna cosa en comú que, com l’abraçada de La visita, en la tristesa i el dolor, mostra com la poesia esdevé salvació, dignitat, tendresa i coratge. Ahkmàtova interpel.lava La musa preguntant-li si era ella qui dictava l’infern al Dant. Tsvtàieva escrivia:

… “Déu m’ha deixat sola,

enmig del món;

- ja no ets una dona sinó un ocell,

llavors – vola i canta.”

 

>MARINA TSVETÀIEVA, LA NEU…

>

Elena Zernova m’escriu des de Sant Petersburg. Em parla i de les classes a la Universitat de Sant Petersburg i de seves traduccions d’escriptors catalans – Santiago Rusiñol, Rosa Leveroni, poetes i narradors  contemporanis – al rus. Les fotografies que m’envia mostren com la blancor de la neu abasseguen el paisatge. Com el devia veure la poeta Marina Tsvetàieva l’hivern de 1941, i com vaig imaginar al poema que li vaig dedicar a Jardí d’ambre (1998).

Hivern de 1941

Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos
que omplien de colors els vidres de la neu,
els somnis de festeig, una alegria quieta,
esventada la cendra dels records.
El món no es construeix amb ombres fragmentades;
la roba, trista i fosca, admet l’últim pedaç.
Contempla l’espurneig del glaç i la gebrada
a l’antiga pastura. Arriben mesos llargs
i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.