Miquel Plana, home de llibres

“A thing of beauty is a joy forever”

John Keats, Endymion

Alt i ossut, ullgrisenc, esguard d’àliga, el gest compassat i maneres de senyor: aquest és el record que ens queda de Miquel Plana, olotí, artesà i artisa del llibre que aquest final de maig ha passat a existir en el medi dels afectes dels que no oblidem. Miquel Plana feia llibres. No era només editor, no era només impressor, sinó que els confeccionava materialment, d’un en un. Pensava edicions, col.leccions, commemoracions. Ell sol, amb el seu entusiasme i persistència, amb un sentit de la creativitat i de la continuïtat que només les persones que senten l’art d’una determinada manera poden experimentar, movia voluntats, recursos i persones. El producte final era sempre un llibre que contenia tots els elements que ell hi havia volgut incorporar.

Pintor, gravador, dibuixant i editor, des del 1972 va decidir dedicar-se plenament al gravat i a la bibliofília. S’obrí pas en el medi i en el mercat fins a quedar situat entre els més reconeguts editors de bibliòfil, com Louis Jou, dels Baus de Provença, i Jaume Pla, de Barcelona; l’Associació de Bibliòfils va promoure una exposició dedicada a tots tres al Museu d’Història de Catalunya el 2004, comissariada per Jordi Estruga.

Val la pena fer un cop d’ull al seu catàleg, que abasta dos centenars d’obres, de temàtica era múltiple, però sempre amb un lloc especial per a la poesia i el pensament. Entre els diversos escriptors i assagistes que hi va col.laborar figuren Josep Maria Gironella, Modest Prats, Narcís-Jordi Aragó, Joan Teixidor, Josep Pla, Jacint Verdaguer, Maria Àngels Anglada, Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, Marie-Claire Zimmermann, Patrick Gifreu, Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Joaquim Molas, Francesc Parcerisas, Feliu Formosa, Joan Margarit, Miquel Martí i Pol, Marta Pessarrodona, Joan Perucho, Ponç Pons, Pere Rovira, Màrius Sampere, Luis Racionero, José Hierro, Albert Ràfols-Casamada o Roger Costa-Pau.

Va ser a Roger Costa-Pau que Miquel Plana explicava la similitud entre el treball de l’editor i el del pagès, el treball de la terra cavada: “Amic meu, tu ets poeta i potser t’agradarà sentir això: la meva passió pels llibres té a veure amb l’assaonat i les aromes que té la terra cavada; d’aquesta terra amorosida amb les mans que, en efecte, m’ha anat donant uns fruits saborosos però en què –tot sigui dit– jo hi sé veure totes les llavors; les llavors que han prosperat i que prosperen en aliments tangibles i palpables i també les que no ho han fet però que, al cap i a la fi, són vivíssimes, en la mesura que ajuden a mantenir la terra en el seu punt d’escalfor necessari perquè continuï sent fèrtil, útil i generosa”. I Guillem Terribas, llibreter, recorda  la seva persistència d’artesà i d’artista del llibre en relació amb la passió irrefrenable per construir espais de bellesa.

Miquel Plana conreava roses per Sant Jordi i les editava en forma de punt de llibre, protegit amb una cartolina on donava compte dels treballs que en aquells moments portava a terme, notícies del que anava fent, de projectes. I, sempre, la rosa anava acompanyada d’un poema. Vaig tenir la sort que me’n va demanar en dues ocasions. La primera, molt poc després d’haver guanyat el Premi Recull de Poesia (1997) amb el llibre Jardí d’Ambre. La rosa havia de sortir per Sant Jordi, de manera que el meu poema es va avançar a l’edició, i és així com L’última rosa, escrita en homenatge a Màrius Torres, va tenir el privilegi de veure la llum gairbé un any abans del llibre on va sortir publicada:

En la darrera rosa,

intemporal,

has clos per sempre la vida i els poemes

en una incertesa perdurable.

¿Parles de l’esperança

o és la mort que es perllonga

en un alè vellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre

que et porta de bell nou fins a nosaltres,

rere el jardí les roses de novembre

s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades

per una paret d’heura i bugenvíglies.

T’agraeixo el consol de les paraules.

M’acompanyen, fidels, quan les invoco

en llargs passeigs per camins de crepuscle

dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.

 

La segona rosa va ser publicada l’any 2000. M’havia demanat el poema amb molta anticipació per tal de poder fer l’edició amb tot el temps i la tranquilitat que la seva feina requeria. Vaig escriure’l, pensant aquesta vegada en el sentit de la poesia. Aquell Sant Jordi vaig tenir la meva rosa particular amb el títol de Confidència

Fràgil i vellutada,
Resplendent,
Victoriosa en la travessa dels oratges,
Solitària i silent
Només em restes tu,
Secreta rosa.
És per tu que sóc estatge de la joia de l’esguard,
Del tacte del dolor,
Del pensament captiu en el neguit i en l’esperança
D’ençà que, per cercar-te, vaig emprendre
El camí de la fosca.

Parlava, és clar, de la poesia i de les roses. I el vaig encapçalar amb una cita del poeta John Keats que és el primer que m’ha vingut a la memòria quan he sabut que el meu primer editor de roses de Sant Jordi ha passat a formar part d’un altre paisatge; és la mateixa cita que encapçala aquest escrit.

Perquè tu, Miquel, amb els teus llibres converties la bellesa una alegria per sempre.

LA CIUTAT LLUNYANA (Màrius Torres)

En record de Víctor Torres, germà del poeta, amb qui va compartir els ideals de La ciutat llunyana.

 

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més a prop de la terra,

Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.

 

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

 

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

 

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels peregrins.

 

5 de març, 1939

 

Fotografia de Frèia Berg (gener 2003). Sant Quirze Safaja, homenatge al poeta Màrius Torres amb motiu del 50è aniversari de la seva mort.

 

 

 

 

Els versos, segons R. M. Rilke

“Perquè els versos no són pas, com creuen alguns, sentiments (un en té massa aviat) sinó experiències.”

R. M. Rilke, Els quaderns de Malte Laurids Brigge, en versió de Màrius Torres

Fotografia de Frèia Berg (octubre 2009)

>"NO SENTS, COR MEU, LA SOLEDAT DE LES ESTRELLES…", de Màrius Torres

>

¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel.lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles
amb el silenci, entorn, d’una altra intensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel.lació
fulgeix lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai brillar enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.



Màrius Torres,
18 de juny, 1942

DEL PAS DE LES FÚRIES A LA CIUTAT IDEAL. UNA TARDA AMB MÀRIUS TORRES

>

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.

Màrius Torres, La ciutat llunyana (fragment)

Mig per voluntat mig per atzar, passaré part de la jornada de reflexió entre amics amb els que recordarem i recitarem un poeta que, entre altres virtuts que el converteixen en una de les veus líriques més destacades del nostre segle vint, és un clar exponent de què va ser la derrota i què va significar mantenir la flama de la fidelitat a la terra i al país en els pitjors moments de la victòria franquista. Un país derrotat, la família a l’exili i Màrius Torres escrivint des del sanatori de Puig d’Olena amb esperances de vida cada vegada més minses. Fins que el desembre de 1942 la tuberculosi se l’endu als trenta-dos anys.

Màrius Torres va sentir la intensa i profunda fiblada de la derrota en un moment en què sabia que el seu futur estava “sembrat de sal”. Malalt des dels vint-i-cinc anys i des de llavors internat al sanatori d’on gairebé ja no va sortir més, el poeta mantenia una intensa correspondència amb el seu amic Joan Sales, soldat de la república i autor d’una de les millors novel.les del segle, Incerta glòria, i també amb el seus familiars, sobretot amb el seu germà, el polític Víctor Torres, i la germana Núria. Els poemes de Màrius Torres tracten de la vida i de la mort, de l’amor i de la música, de la seva humana condició de malalt que viu amb una intensitat i una consciència que trasllada a una dicció poètica tocada per un lirisme intimista i commovedor.

“Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!”... Res no és aliè al poeta que viu, estima i espera. La derrota, l’exili, la destrucció del país que l’ha vist néixer i créixer el converteixen en un poeta cívic i patriota que, per damunt de totes les maltempsades que li pateix i que l’envolten, escriu sobre els ideals i l’esperança. Quan tot el que l’ha fet viure ha quedat anorreat i aquella ciutat d’ideals que ell, els seus, la gent de la seva generació han volgut construir i continuar ha estat enderrocada pel pas de les fúries, Màrius Torres invoca de nou la fe i l’esperança que neixen des de ben endins del cor dels éssers : “Ja no ens queda quasi cap més consol / que creure (…)  Desapareguda la ciutat que volien bastir, entreveu que

“més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser

 que ens envia, per sobre d’aques temps presoner

batecs d’aire i de fe.”

Dos poemes, “La ciutat llunyana” i “La galerna i el llamp, el torb i la tempesta…” són els més representatius del Màrius Torres cívic i patriota. Els valors que hi defensa són l’amor i la confiança vers el país i l’esperança,

 “la flor de l’esperança, minúscula i tenaç

 color dels nostres somnis, únicament hi resta!”

perquè la seva arrel és llarga i profunda i el poeta sap que encara que ell potser no serà a temps per veure’n la florida altres la viuran. És aquesta ciutat llunyana, reflex del que va ser un dia el somni de la ciutat ideal el “que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner / batecs d’aire i de fe.”

Sense l’esperança i sense la fe de Màrius Torres i tants d’altres que van mantenir l’alè de la Pàtria antiga aquest dissabte no hauria estat el dia de reflexió que marca la vigília de les eleccions al Parlament. Tot costa, i tot és difícil, però mantenir la dignitat i la voluntat de llibertat i de progrés són valors en els que ens reconeixem com a nació. Dissabte llegiré Màrius Torres, i diumenge hi pensaré quan vagi a votar, que ho faré a consciència.

(Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 26.XI.2010. Fotografia de l’acte d’Homenatge a Màrius Torres, Grup d’EStudis Sitgetans, 27.XI.2010, de Frèia Berg)

>LA CIUTAT IDEAL I LLUNYANA DE MÀRIUS TORRES

>

Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,

que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze

que de torres altíssimes s’allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

El poema va ser escrit el 5 de març de 1939. Adreçat amb cita de Baudelaire “Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres encor...” , és una professió de fe en els ideals democràtics i republicans d’una Catalunya vençuda i inerme però vivent, i un clam que exhorta a veure-hi més enllà de la destrucció del “braç potent de les fúries” que, al llarg de la història del país, no han renunciat a la seva comesa.

Màrius Torres pren la imatge de la ciutat considerada com a gresol de civilització i cultura en el sentit més ampli i noble del terme i l’eleva a la condició, no dita explícitament però sí latent, de país en el moment més amarg de la derrota. La Catalunya-ciutat del Noucentisme, amplificada els anys de la República en un territori autogovernat des del sentit d’Estat necessari per a l’esdevenir de la nació catalana retorna a l’espai simbòlic de “ciutat d’ideals” per a la qual Màrius Torres i els seus i els seus coetanis d’arreu de Catalunya, han treballat i han lluitat. La confusió del moment de “crits estranys” s’oposa a la necessitat de la veu pura i d’una anhelada llibertat que ha de permetre la nova construcció – “arquitectura”… – dels ideals.

El poema és una mostra de poesia moral i ètica, més que d’èpica patriòtica. Apel.lant a la realitat de la ciutat destruïda els versos retornen a la utopia de la ciutat ideal fonamentada en l’esperança i en el necessari esperit de resistència. Ciutat en tant que espai comú d’ideals irrenunciables; llunyan pel pes de la sinistra realitat, però no impossible. Des del moment en què va veure la llum La Ciutat llunyana esdevé una de les imatges de la represa des de la fosca de la clandestinitat i dels exilis, l’exterior i l’interior; no en va el poeta va viure en carn pròpia la doble circumstància. La ciutat llunyana esdevé, doncs, la metàfora de tot un país.

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)

>NOCTURN AMB VARIACIONS, per Màrius Torres

>

Maggiore

En la muda tenebra, que ens esbatana els ulls

com una mà difunta queens gela i ens amoixa,

s’eixamplen els abismes dels silencis, curulls

de pífans d’esperança i violins d’angoixa.

Fotografia de Frèia Berg presa al Puig d’Olena, 4 de gener de 2003

>RETORN A MÀRIUS TORRES

>

I

“… la llum, tan freda i tan alta”

El tram final de l’agonia del poeta la va marcar la seva entrada en la fosca, privat, ja, de la llum. Va ser el pas immediatament anterior al camí que havia invocat en el poema 48, escrit a finals de 1938 on feia conviure la vida i la mort, una successió assumida i acceptada. 

L’ànima dels que moren somriu i el poeta se serveix d’aquesta contemplació per a interrogar-se sobre el més enllà: si és mancança o és plenitud. Pocs mesos abans d’aquest poema la mort havia estat interrogada, fins i tot increpada pel jove a qui feien tremolar més els ulls fits de l’Amarga que totes les incerteses.Feia dos anys que havia invocat el “dolç àngel de la mort”, quan a l’altre riba hi entreveia no pas l’obscuritat de la fosca, sinó “la tenebra clara”.

No obstant el “futur sembrat de sal” que des de 1936 Màrius Torres sabia que era el que l’esperava, el diàleg amb la mort l’havia iniciat des dels seus primers versos de poeta, quan res no feia preveure l’estada de set anys al Puig d’Olena per no sortir, ja, més d’aquests paratges. 

Així, el 1933, al cementiri de Pisa, al davant de la vastitud silenciosa d’aquell “camposanto” que havia atret tants artistes com la mateixa catedral amb les escultures dels Pisano, el poeta demanava a la terra i a les violetes que la cobrien si els morts que les nodrien es trobaven gaire lluny de la seva esperança. S’interrogava sobre la plenitud del destí del seu esperit.

Al cap de tres anys escassos, Màrius Torres, metge i poeta, intuïa amb claredat diàfana el destí del seu cos, i continuava interrogant-se pel del seu esperit. Els dubtes eren els mateixos, però la sensibilitat i la disponibilitat del seu ésser i l’entorn de la seva circumstància personal l’havien abocat a un esdevenir ben diferent del que albirava els dies del viatge a Itàlia i a França de 1933. Deixava de ser el metge que feia versos i havia esdevingut el poeta líric que l’habitava.

Aquest va ser el guany dels darrers anys de la seva vida, ben allunyats del que els seus anys d’estudiant el feien imaginar. Però n’estava més que convençut i més que orgullós. Quan es proclamava “poeta líric” davant de Carles Riba, ho va fer des de la convicció, confessada, que la poesia constituïa per a ell “un mitjà expressiu de la personalitat. Allò que fem és allò que ens revela”, concloïa. I Màrius Torres va ser poeta amb la convicció que així defensava la seva identitat: la poesia va ser, alhora, creativitat i salvació.

II

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort van alimentar el jo poètic de Màrius Torres, com vint anys abans havien alimentat el de Joaquim Folguera. Entre l’un i l’altre existeix una interrelació temàtica ocasionada per les mútues circumstàncies vitals i projectada en la producció poètica d’ambdós des del respectiu jo líric. El condicionant de l’isolament per causa de la malaltia –en Folguera l’isolament va ser més espiritual que físic; en Torres va ser en sentit contrari- va obrar com a detonant i gresol de la respectiva evolució literària. En Màrius Torres l’aïllament el va portar a viure la creació poètica com la pròpia realització personal i, en definitiva, com la salvació de la pròpia identitat.

En tots dos poetes la vivència de la malaltia –sigui viscuda com a situació de present o com a estat de trànsit- presuposa la via per a l’acarament amb la mort. El dolor, en Folguera, és físic i espiritual; Torres l’expressa per mitjà de la tristesa i la melangia, o fins i tot a través d’una ironia lleu. La soledat, en Folguera, evoluciona des del lament a l’elegia; en Màrius Torres expressa la metàfora d’una realitat còsmica inherent als éssers i, fins i tot, a la natura, tal com insisteix en el poema “Última rosa” (poema 27, 3.X.1938). La mort, per a Joaquim Folguera, és, fins i tot, voluptuosa; en Màrius Torrres és, alhora, el trànsit a la immortalitat i la condició inherent a la vida.

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort constitueixen els indicatius temàtics de la modernitat existencial expressada per la lírica de tots dos poetes. L’obra de cadascun, a la seva manera, ha contribuït a la superació del simbolisme i del postsimbolisme, així com a la construcció de la modernitat lírica en la poesia catalana.

III

Tots dos poetes se serveixen de la rosa, imatge i metàfora arrelada en la tradició poètica simbolista, per a expressar els interrogants existencials, el desig de puresa, l’essència de l’absolut.

Ho diu un dels darrers epigrames de Joaquim Folguera:

“Una rosa dono al vent

sóc jo mateix que s’esbulla.

Cada sentit és la fulla

de rosa dispersa al vent.”

Màrius Torres sembla respondre-li amb un altre epigrama (poema 44, març-octubre 1938):

“Com si em diguessis

mentre t’esfulla l’aire:

Morir és tan fàcil!

I tot en mi et contesta:

Tan fàcil, a una rosa”

Però no sempre una rosa té una vida i una mort tan fàcil, com també succei en la vida del poeta. Retornant al poema “Última rosa”, Màrius Torres hi manifestava el sofriment, el dolor que comporta l’obstinació vers la mateixa vida:

“Per què la teva heroica voluntat de florir

si tot el món és fred i hostil com el jardí?”

La “Última rosa” era una rosa tardana, nascuda de l’atzar, sense futur:

“… camina a poc a poc,

sobretot per camins que no duen enlloc”,

talment com se succeïen els dies del poeta, al Puig d’Olena o al Mas Blanc. L’última rosa, ens diu, s’obria, “desesperadament”,

“Obrint sota la pluja la seva carn morada,

secreta, en el jardí deshabitat i clos,

tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos.”

Sovint m’ha agradat llegir aquest poema com un testament de Màrius Torres. Ha estat per mitjà d’aquella última rosa que vaig adreçar el meu personal homenatge al poeta, intentant seguir-ne algun dels rastres: el de la soledat, en tant que espai de retrobament; el del destí de l’esperit, i el del consol i la salvació que la poesia atorga.

Vaig llegir aquest text a l’Homenatge a Màrius Torres que es va celebrar al llarg de la ruta literària pel  Mas Blanc, el sanatori del Puig d’Olena i el cementiri de Sant Quirze Safaja, organitzada i conduïda per Jordi Mir el 4 de gener de 2003, amb motiu del 60è aniversari de la mort del poeta. El text es clou amb el  meu poema “L’última rosa”. Existeix també el dietari d’aquella jornada.

Les fotografies, de Frèia Berg, van ser preses al llarg d’aquell dia pels paratges visitats. 

>L’ÚLTIMA ROSA (Homenatge a Màrius Torres)

>

 En la darrera rosa,

intemporal,

has clos per sempre la vida i els poemes

en una incertesa perdurable.

¿Parles de l’esperança

o és la mort que es perllonga

en un alè envellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre

que et porta de bell nou fins a nosaltres,

rere el jardí les roses de novembre

s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades

per una paret d’heura i buguenvíl.lies.

T’agraeixo el consol de les paraules.

M’acompanyen, fidels, quan les invoco

en llargs passeigs per camins de crepuscle

dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.

De Jardí d’ambre (1998)

Fotografia Roses de novembre (Sòller, 1999), de Frèia Berg