(Fotografia: Joan Fuster i Maria Beneyto als anys cinquanta)
Discretament i sense fer soroll però amb una obra de pedra picada l’escriptora Maria Beneyto, valenciana i poeta, s’ha extingit als vuitanta-cinc anys. Nascuda a València es va donar a conèixer als anys cinquanta amb Ciutat de Barcelona amb Ratlles a l’aire (1956). De llavors fins 2003, en què publica Bressoleig a l’insomni de la ira, guardonat amb el Premi de la Crítica Catalana, construeix una sòlida i prestigiosa obra literària poètica i narrativa, reconeguda tant de València estant com també a Catalunya. Maria Beneyto no ha estat una escriptora de grans públics però sí de gran prestigi. Potser perquè la vida pública per a una dona, poeta, escriptora i en català d’una generació especialment castigada per les circumstàncies de la guerra civil i de la posterior repressió (en el seu cas, també per raons familiars) no ha estat fàcil ni plaent. Escriptora de llargs silencis, la major part de la seva obra poètica s’esdevé a partir dels anys vuitanta, per bé que va començar a publicar els anys cinquanta i per aquest motiu se l’enquadra en la generació valenciana d’aquells anys juntament amb Joan Fuster i amb Vicent Andrés Estellés.
En el cas de la producció i recepció crítica de Maria Beneyto, com d’altres poetes catalanes, – penso en Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Carme Guasch i, fins i tot, en Maria Àngels Anglada – es produeix un notable decalatge generacional respecte als poetes del moment que comporta una notable invisibilitat com a conseqüència i que es tradueix en una presència pública i territorial minvada que només el temps i la constància acaben resolent a favor seu. Preval, per damunt de tot, la qualitat de la seva obra, sis obres de narrativa i vint-i-set de poesia, tant en català com en castellà.
Maria Beneyto ha estat una de les poetes que, com Rosa Leveroni i Montserrat Abelló han esdevingut les baules que han permés la continuïtat de l’escriptura poètica femenina i, en el seu cas, testimoni de la literatura catalana els anys durs de la postguerra. El seu to defuig la complacència i cerca l’harmonia en un discurs líric profund i, a voltes esqueixat, gairebé sempre tel.lúric – “Jo no sóc criatura de la gràcia. Sóc terra. / Sóc barreig d’albes lums i barreig d’impureses / (…) La paraula era jo, tota dissolta i mínima, (…)”. La força de la natura és assumida des de la força de la naturalesa femenina sense concessions a res que no sigui la pròpia veu poètica, com succeeix, per exemple, al poema “Veu per a un fill nonat”: “Quina animàlia ets dins de ma vida / devorant-me feréstec la tendresa? / Allunya’t ja de mi, fill de silenci, / deixa’m ja sola, sense pes, crescuda./ Als llims d’infants nonats, pot ésser trobes / companyia i, aguardant-te, ma infantesa.” El pes i la persistència de la memòria dels vençuts configuren un altre dels vessants de la poesia de Beneyto, com a “Ciutat bombardejada”: “Es trencava la pau blanca dels núvols./ L’altra mort ens movia vers la vida, / i la infantesa es feia un crit de pedra / una negror petita.”
És en el poema “L’engany”, un dels més aconseguits, comparable al “Ara esdevinc jo mateixa” de May Sarton, on Maria Beneyto es manifesta amb claredat diàfana en un context de síntesi entre la condició poètica, l’escriptura femenina, la introspecció i la tendresa. El poema de la dona forta constitueix l’autretrat poètic de l’escriptora i, també, de més d’una generació de poesia escrita per dones:
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra…»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort…
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
la vida.
La dona forta, Maria Beneyto, espera una obra completa que ens permeti llegir-la en tota la seva plenitud i complexitat i una resituació definitiva en el nostre sistema litearari.
