Un altre Sant Jordi és possible

Des de que el drac semblava que s’havia de menjar Sant Jordi fins la formulació que un altre Sant Jordi és possible no ha passat tant de temps i la proliferació de mediàtics i llibres indústria no ha cessat d’envair els prolegòmens i la diada. No obstant això, és cert que un altre Sant Jordi és possible. És el Sant Jordi de les roses i de la literatura – que és un fenomen que té relativament poc a veure amb la indústria editorial. Vostès ja saben que aquest és un dels meus temes recurrents, sobretot quan s’acosta el vint-i-tres d’abril, però vista la realitat que ens envolta i la impunitat de la impostura – també és cert que tot ajuda a fer bullir l’olla del que en diem llibres i de les prestatgeries de segons quina mena de biblioteques -, m’agrada insistir en el tema.

Fa pocs dies, després de la deliberació del jurat d’un dels premis més importants de la poesia catalana, ens vam esplaiar parlant del significat cultural de la poesia, i de la literatura, i per extensió de les humanitats. Venim d’un medi on les humanitats i la cultura, i la literatura eren un epicentre que els canvis del segle XXI han relegat a la perifèria.I no obstant això, continuen essent important per a la humanitat. L’humanisme i la saviesa també ho són. Era l’opinió d’uns quants però estic convençuda que en aquest terrany els sis que en parlàvem no estem sols, sinó tot el contrari.

Per això m’ha agradat el títol promocional amb que Jordi Raventós, amic i editor, encara la campanya promocional de la diada de Sant Jordi: Un altre Sant Jordi és possible. I, darrera de l’enunciat, els llibres: les Hores angleses de Ferran Soldevila, un compendi memorialista, autobiogràfic, viatger i líric de primera magnitud; novel.les de Dostoiewski i d’Alexandre Dumas – La dama de les camèlies –; Tots els monòlegs, de Rusiñol, i el gran compendi de la saviesa dels clàssics, a l’abast, Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pórtulas i Sergi Grau.

Un altre Sant Jordi és possible amb un dels grans de la literatura catalana del segle, Incerta glòria de Joan Sales, mentre esperem la biografia que l’autor que està enllestint Montserrat Casals; amb les obres de Robert Walser, Graham Greene i Alfred Döblin; la biografia de Kafka escrita per Pietro Citati i la de Dickens de Peter Ackroyd; amb Les banderes de l’1 d’abril d’Antoni Vives; amb El retorn del soldat de Rebeca West, El cronista de cine de Guillermo Cabrera Infante, la Historia de San Michele d’Axel Munthe, les memòries del pintor Marc Chagall i l’autobiografia del darrer Premi Nobel Thomas Tranströmer, les de Neus Català aplegades per Carme Marti a Un cel de plom; el retrat de Balthus per James Lord, el record d’Albert Camus per la seva filla Catherine, i un llarg etcètera de llibres que segur que no formaran part de cap rànquing però que tindran els seus lectors i dibuixaran la tonalitat d’aquest altre Sant Jordi que molts de nosaltres volem.

Un altre Sant Jordi és possible amb els llibres de poesia, que és una opció en la que creuen escassos editors que, en contrapartida, editen poemaris d’alta qualitat i exquisidesa estètica. Nadir i altres nits de Quim Español a Edicions de 1984, Homes i ocells de Blanca Llum Vidal al Club Editor, Mano invisible d’Adam Zagajewski al Acantilado en són tres exemples. Com també ho és també amb Curbet Edicions, que ha fet una aposta decidida per la poesia amb la publicació de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló; En la profunda onada, de Susanna Rafart; Una magrana d’astres de Carles Duarte amb veu i música en cedé per Pere Vilanova i, sobretot, Poetari, la nova revista de poesia que és una aventura integralment poètica i esplèndida per als que la fem, escrivim i llegim adreçada a tota mena de públics. Amb Poetari aquest dissabte al migdia, a Girona, Joan Duran, Quim Curbet, Vesna Crcek, Mireia Vidal-Conte, Pep Vila, Pere Vilanova i jo mateixa començarem la prèvia de l’altre Sant Jordi.

I que les roses i els llibres ens aportin tota la felicitat que encarnen …

Poesia, prosa i un record per a Teresa Pàmies

Em pregunto si a aquella noia convicta i apassionada que s’adreçava a les multituds en un míting de la JSU el 1937 li agradava la literatura. Si li agradava la poesia. Si havia tingut l’oportunitat, abans de marxar a l’exili, de llegar l’antologia de poesia de guerra que el Comissariat de Propaganda va publicar, amb il.lustracions d’Enric Cluselles, per fer més suportables les penalitats del front i de la rereguarda i per deixar testimoni escrit d’un drama individual o col.lectiu. L’antologia recull autors i poemes en una circumstància irrepetible, cosa que fa que puguem trobar autors ocasionals, poetes consagrats, poemes que tenen com a únic mèrit l’expressió de l’impacte líric de les circumstàncies i poemes inoblidables.

Aquest cap de setmana que a Sitges celebrem el Dia Mundial de la Poesia (a la Cava del Retiro, a les 19.30 de la tarda del diumenge dia 18) s’escau recordar la jove revolucionària Pàmies quan era capitana perquè ha guanyat l’eternitat de la memòria històrica i literària als noranta-dos anys. La poesia que celebrem i la prosa que va treballar amb la mateixa voluntat i la mateixa convicció amb què s’adreçava a les masses són dos vessants de la creació literària que ara conflueixen i adés divergeixen però que tenen en comú l’exigència creativa, la sinceritat enfront de la impostura, la vocació innegociable de qui escriu.

La poesia pot canviar el món o, almenys, ens el fa viure millor. La prosa, en el cas de Pàmies, és un acarament amb la memòria i amb la vida, una mena de balanç del passat i del present; la novel.la, aiguabarreig amb la crònica des de la voluntat de no trair el record i no distorsionar la narració de la vivència personal.

Testament a Praga, Quan érem capitans, Dona de pres, La filla del pres, Amor clandestí són alguns dels seus títols més característics. Testament a Praga, guanyador del Premi Pla el 1971– quan el Premi Pla era un compromís amb la literatura, no amb la indústria editorial -, va ser la seva revelació i l’obra que la va situar en l’epicentre de lletres catalanes. Pàmies va escriure amb convicció, amb fidelitat a la llengua i amb la doble exigència vers la literatura i vers la memòria; potser per això es confessava més cronista que escriptora, però en realitat va ser una escriptora d’una sola peça. Amb Mercè Rodoreda i Montserrat Abelló va compartir dues característiques: una de vital, com és l’exili que les va marcar; l’altra, de reconeixement, ja que totes tres van ser guardonades amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Enèrgica, compromesa, d’esguard intel.ligent i de mirada d’àliga un punt múrria i franca de tracte, Teresa Pàmies mereix formar part de la primera divisió de la literatura catalana per una obra digna literàriament i compromesa cívicament amb la llengua i amb el país.

La poesia també és digna i compromesa amb les Quatre paraules que Narcís Comadira ha escrit enguany per celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Per començar la celebració res millor que deixar-ne constància:

Mig en somnis, un àngel

se m’apareix i em tempta:

escriu, fes un poema.

Vull treure-me’l de sobre,

vull dormir el son dels justos,

o el son dels pecadors,

m’és igual. Vull dormir.

Però ell insisteix.

Té, diu: quatre paraules:

món, país, llengua, amor.

I afegeix: gairebé

ja t’he fet el poema.

Jo li dic: si escric món,

bé hauré d’afegir

desastres, fam i guerres.

Si escric país, ja entro

al territori foll

de l’ésser i els fantasmes.

I si escric llengua, veus?

el dolor em trenca l’ànima.

I em diu: tu escriu amor

pel món i pel país

i per aquesta llengua

que es mor i et trenca l’ànima:

veuràs que encara pots

fer aquest i mil poemes.

 

 

II Dia de la poesia catalana a Feisbuc

II Dia de la poesia catalana a Feisbuc

 

2

A l’insistent reclam

de la meva mà que escriu

MONTSERRAT ABELLÓ

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És el mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema.

Cinc besllums per a un estiu de cendra

publicat a Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló. Girona: Curbet Edicions, 2012. (Vincles; 5)

Cinc besllums per a un estiu de cendra, II

A l’insistent reclam

de la meva mà que escriu

MONTSERRAT ABELLÓ

II

És la febre que conjura les paraules i m’aboca al paper en blanc. És el neguit guiant les meves mans que multipliquen el delit i la fúria. És la llum que s’escola per l’arbreda en la vall closa. És la mar que es vesteix amb mirallets d’estiu i amb un riell que es perd en l’horitzó. Sóc tota jo qui es vincla al reclam rabent de la sang, obscurament feliç de ser en el poema.

Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló

Invitació

Felícia Fuster, fosca i viva

És probable que l’abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia

Felícia Fuster

En les lletres i les arts, en la creativitat a flor de pell i vida endins. L’eclosió poètica de Felícia Fuster (Barcelona, 1921) va ser tardana, quan havia passat la seixantena. Va ser arran del Premi Carles Riba de 1983 en que el seu poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils queda finalista del Premi Carles Riba. De fet i tot i no obtenir el guardó va suposar el descobriment d’una veu original i ja madura que finalment exercia la vida creativa per a la qual s’havia estat preparant. Havia passat la joventut i la guerra a la terra natal fins que el 1951 es va instal.lar a París cercant aires nous i una vida més alta. I, al cap dels anys, va assolir l’estatus que li va permetre dedicar-se de ple a l’art i a les lletres.

En el medi literari van seguir set poemaris: Aquelles cordes del vent (1987), I encara (1987), guardonat amb el premi Vicent Andrés Estellés; Passarel·les/Mosaïques (1992), Versió original (1996), Sorra de temps absent (1998) i Postals no escrites (2001); l’obra poètica completa ha estat publicada el 2010 a cura de Lluïsa Julià. La seva poesia transcorre, a grans trets, de l’existencialisme a l’experimentalisme, sense que aquests equadraments hagin de comportar l’encasellament estètic sinó tendències a partir de les quals la seva veu poètica ateny expressions i matisos en constant obertura i progressió creativa. La poeta es va revelar també com una excel.lent traductora de la poesia japonesa i de la narrativa francesa amb la versió catalana de l’Obra negra de Marguerite Yourcenar.

Fuster és una poeta que, juntament amb Montserrat Abelló, ha construït les bases de la tradició poètica de la poesia actual. La poesia jove i la més emergent hi reconeix els valors que transmet i la societat literària ha assumit que aquesta veu tardana i durant uns anys llunyana avui forma part de la panòplia dels clàssics de la poesia del segle XX.

Les arts són l’altres vessant, i no pas menor, de la vida creativa de Felícia Fuster: vidre i pintura. La Fundació Felícia Fuster, que aquesta setmana ha inaugurat el seu estatge a Barcelona amb una exposició temporal, ha editat el catàleg de l’obra plàstica de l’artista que descobreix, de manera definitiva, la seva aportació a l’art contemporani. Enrica Mata, Nora Ancarola, Lola Donaire, Carles Hac Mor i Arnau Puig en comenten els diversos vessants. A partir d’ara ja no és possible pensar en la poesia de Felícia Fuster sense tenir present l’obra artística, perquè són dues dues branques fruit d’una mateixa saba alimentada per la seva necessitat, voluntat creativa. Un poema dedicat a Maria Mercè Marçal, que la va descobrir per al món de les lletres, explica aquesta dualitat que situa la seva autora entre les figures més atractives de la cultura catalana dels nostres dies.

Fosca

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l’aixada, ni els trànsits
de l’arrel,
no, res, no m’ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l’espasa i l’ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d’ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m’he despertat com d’una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m’he sentit: una glopada, una embosta
d’espai perdut. Un sanglot
m’ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m’estic, nua de temps,
amb la por d’esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

(De Aquelles cordes del vent, 1987)

“Jo no sóc jo, sóc l’altre” (Montserrat Abelló)

Fot. Frèia Berg (2009)

Jo no sóc jo, sóc l’altre.

En mil bocins m’esberlo

per endinsar-me dins teu.

 

Jo no sóc jo, de mi

ja no en queda res

sinó una espurna

 

solitària en un cel immens

on ja no té cabuda

ni la falsetat ni la mentida.

 

Montserrat Abelló

 

 

 

 

Estimo els teus ulls

 

Estimo els teus ulls,

les teves mans, la teva boca,

els teus cabells, els teus

llavis molsuts i càlids.

 

Els narcisos grocs

dins un gerro blau

allargat damunt la taula,

em miren erts i gentils,

elegants, indiferents a

la passió desbordada

del meu viure.

 

A l’insistent reclam

de la meva mà que escriu.

 

 

Montserrat Abelló, Poemes d’amor. Antologia. Pròleg de Vinyet Panyella “L’escriptura i l’amor, sense impostura” (2010).

Fotografia de Jordi Carrió

 

Maria Beneyto, la dona forta

(Fotografia: Joan Fuster i Maria Beneyto als anys cinquanta)

Discretament i sense fer soroll però amb una obra de pedra picada l’escriptora Maria Beneyto, valenciana i poeta, s’ha extingit als vuitanta-cinc anys. Nascuda a València es va donar a conèixer als anys cinquanta amb Ciutat de Barcelona amb Ratlles a l’aire (1956). De llavors fins 2003, en què publica Bressoleig a l’insomni de la ira, guardonat amb el Premi de la Crítica Catalana, construeix una sòlida i prestigiosa obra literària poètica i narrativa, reconeguda tant de València estant com també a Catalunya. Maria Beneyto no ha estat una escriptora de grans públics però sí de gran prestigi. Potser perquè la vida pública per a una dona, poeta, escriptora i en català d’una generació especialment castigada per les circumstàncies de la guerra civil i de la posterior repressió (en el seu cas, també per raons familiars) no ha estat fàcil ni plaent. Escriptora de llargs silencis, la major part de la seva obra poètica s’esdevé a partir dels anys vuitanta, per bé que va començar a publicar els anys cinquanta i per aquest motiu se l’enquadra en la generació valenciana d’aquells anys juntament amb Joan Fuster i amb Vicent Andrés Estellés.

En el cas de la producció i recepció crítica de Maria Beneyto, com d’altres poetes catalanes, – penso en Montserrat Abelló, Felícia Fuster, Carme Guasch i, fins i tot, en Maria Àngels Anglada – es produeix un notable decalatge generacional respecte als poetes del moment que comporta una notable invisibilitat com a conseqüència i que es tradueix en una presència pública i territorial minvada que només el temps i la constància acaben resolent a favor seu. Preval, per damunt de tot, la qualitat de la seva obra, sis obres de narrativa i vint-i-set de poesia, tant en català com en castellà.

Maria Beneyto ha estat una de les poetes que, com Rosa Leveroni i Montserrat Abelló han esdevingut les baules que han permés la continuïtat de l’escriptura poètica femenina i, en el seu cas, testimoni de la literatura catalana els anys durs de la postguerra. El seu to defuig la complacència i cerca l’harmonia en un discurs líric profund i, a voltes esqueixat, gairebé sempre tel.lúric – “Jo no sóc criatura de la gràcia. Sóc terra. / Sóc barreig d’albes lums i barreig d’impureses / (…) La paraula era jo, tota dissolta i mínima, (…)”. La força de la natura és assumida des de la força de la naturalesa femenina sense concessions a res que no sigui la pròpia veu poètica, com succeeix, per exemple, al poema “Veu per a un fill nonat”: “Quina animàlia ets dins de ma vida / devorant-me feréstec la tendresa? / Allunya’t ja de mi, fill de silenci, / deixa’m ja sola, sense pes, crescuda./ Als llims d’infants nonats, pot ésser trobes / companyia i, aguardant-te, ma infantesa.” El pes i la persistència de la memòria dels vençuts configuren un altre dels vessants de la poesia de Beneyto, com a “Ciutat bombardejada”: “Es trencava la pau blanca dels núvols./ L’altra mort ens movia vers la vida, / i la infantesa es feia un crit de pedra / una negror petita.”

És en el poema “L’engany”, un dels més aconseguits, comparable al “Ara esdevinc jo mateixa” de May Sarton, on Maria Beneyto es manifesta amb claredat diàfana en un context de síntesi entre la condició poètica, l’escriptura femenina, la introspecció i la tendresa. El poema de la dona forta constitueix l’autretrat poètic de l’escriptora i, també, de més d’una generació de poesia escrita per dones:

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.

(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)

Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu

tancant els camins vívids a més crescuda veu.

Ells em motegen freda, i serena, i valenta.

I estic plena de pànic i de tristor calenta.

Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.

Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.

Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,

ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.

I jo no sé quin núvol equivocat i estrany

posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.

Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.

De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra…»

No els diguí la por meua a la nit, a la mort.

Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort…

No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida

la vida.

La dona forta, Maria Beneyto, espera una obra completa que ens permeti llegir-la en tota la seva plenitud i complexitat i una resituació definitiva en el nostre sistema litearari.

 

 

NOSALTRES MATEIXES

Hi ha un poema de May Sarton (1912-1995), traduit per Montserrat Abelló en una de les obres que més ha fet per difondre en català la poesia escrita per dones, que parla del repte, assolit, de ser una mateixa. El llibre, una antologia de poetes anglosaxones contemporànies, es titula Cares a la finestra (1993 en primera edició, exhauridíssima fins que el 2010 ha estat recuperat per Galàxia Gutemberg).

 

Hi ha textos memorables que el dia 8 de març m’agrada rellegir i difondre. Pel que diuen i, sobretot, perquè fan pensar sobre la condició femenina des de la contemporaneïtat i l’actualitat. Penso en l’abisme polític, cultural, social i econòmic que separa les civilitzacions i en la impossibilitat de l’exercici dels drets humans per part de les dones sotmeses a circumstàncies que per a la nostra civilització són inimaginables; això malgrat els mals endèmics dels maltractaments de tota mena, de la prostitució i de les misèries que engendra el denominat primer món. Escric pensant en totes nosaltres, en amigues, conegudes i desconegudes que formen part d’aquesta Europa i d’aquesta societat que encara és tan covarda i sotmesa a prejudicis ideològics que impedeixen denunciar desigualtats, abusos i la impossibilitat de les dones a l’hora d’accedir i exercir drets fonamentals en nom de circumstàncies catastròfiques de moltes menes, religions fonamentalistes i tradicions inhumanes.

 

Un altre poema memorable del llibre traduït per Montserrat Abelló és el de Muriel Rukeyser (1913-1980) “Mite” sobre el dialeg entre Èdip i l’Esfinx que, amb un ironia que talla, explica fins a quin punt l’assimilació de la identitat de la dona a la de l’home és un mite perfectament desmuntable:
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta. Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx.
“Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip.
“No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”.
Ella va dir, “Això és el que et penses”.

El poema de May Sarton, “Ara esdevinc jo mateixa”, escrit en tot un altre to, narra el procés d’una presa de consciència i de construcció personal del que, en el seu cas, forma part l’escriptura:

M’ha calgut

temps, molts anys i llocs;

He estat dissolta i trasbalsada,

he dut la cara d’altra gent,

he corregut embogida, com si el Temps hi fos,

terrible i vell, i m’avisés a crits:

“Afanya’t, o et moriràs abans de…”

(Què? Abans no arribi el matí?

O el final del poema sigui clar?

O l’amor segur dins la ciutat closa?)

Ara, ben quieta, ser aquí,

sentir el meu propi pes i densitat!

L’ombra negra sobre el paper

és la meva mà; l’ombra d’un mot,

mentre el pensament forma a qui el conforma,

cau pesant sobre la pàgina, se sent.

Tot es fusiona ara, s’amalgama

del desig a l’acció, de paraula a silenci,

la feina, l’amor, el temps i la cara

recollits en un sol gest

intens de créixer, com les plantes.

 

Hi ha tant registres per a la reflexió com caràcters i voluntats. Una vegada més m’he servit de tres poetes, comptant-hi la traductora, per celebrar a la meva manera el 8 de març que, més enllà de la transformació carnavalera, és data marcada en pedra blanca. La nostra és una llarga i interminable marxa d’alliberament. Cadascú des de la pròpia consciència, en les seves circumstàncies i amb el necessari i imprescindible sentit de la solidaritat. Per nosaltres mateixes.

La il.lustració reprodueix el retrat d'una dona romana. És una pintura de l'època pompeiana.