>ABRIL

>

Una rosa 
salvatge, 
roja,
solitària.
Creix en l’asafalt,
en la fondària dels miralls,
dins de jardins tancats per la bardissa,
en l’ampit d’un celobert 
al caire del quadrat blavíssim 
que la nodreix d’aquesta llum d’abril
d’espines i esperança.
Salvatge,  
roja,  
solitària,
apassionada, 
lliure.

Peter Stämpfli, Rubis. 1963, Kunstmuseum Bern

>FUNDACIÓ STÄMPFLI: LA COL.LECCIÓ

>

Hi ha una fotografia d’André Morain presa a Villa Tamaris, a La- Seyne –sur- Mer el 1977, que mostra un grup que posa en una terrassa al sol vorejada de pineda mediterrània. Hi figuren Anna Maria i Pere Stämpfli envoltats dels amics que els acompanyen amb motiu de la inauguració de la retrospectiva de l’artista. Són els mateixos amics, artistes, que juntament amb d’altres que no van poder ser-hi, han donat una obra cadascú per a la col.lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

El passat dissabte André Morain va repetir la fotografia a Miramar, una imatge que esdevé document fundacional de la col.lecció permanent que és nucli inicial del Museu d’Art Contemporani de la Fundació.Més enllà dels propòsits manifestats per l’artista arran de l’exposició inaugurada a Miramar, la grandesa del fet rau en que la col.lecció ja és un fet públic i incontestable.

El Museu, doncs, existeix perquè la seva col.lecció permanent ha pres carta de naturalesa avançant-se a l’adequació de l’embolcall on es mostrarà, l’antic edifici del mercat del peix. Els qui vulguin conèixer el conjunt dels espais de la Fundació poden resseguir-los a la maqueta exposada a la planta baixa de Miramar. La col.lecció d’art està formada actualment per seixanta-dues obres d’artistes que figuren entre els autors més cobejats pels museus i col.leccionistes d’arreu.

Peter Stämpfli, Rouge baiser (1966-2002)

Tenen en comú la pertinença als corrents més innovadors a partir dels anys seixanta com la Figuració Narrativa – de la que Pere Stämpfli és un dels noms més significatius -, el Nou Realisme, el Cinetisme o l’Abstracció en els seus diversos vessants. És una col.lecció construïda a partir d’una acurada selecció d’artistes que han donat les seves obres a Stämpfli convençuts del projecte que està portant a terme en un acte de generositat i de confiança que atorga a la col.lecció un caràcter homongeni i singular.

Serge Lemonine, professor de la Sorbona i fins fa pocs anys director de Museu d’Orsay ha comissariat l’exposició La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli disposant les obres al llarg d’un intel.ligent recorregut per set sales que palesa les afinitats, estètiques i influències dels artistes. La mostra constitueix un exercici de pedagogia de l’art sobre una col.lecció d’interès únic i potent, artísticament significatiu i valuós que a hores d’ara queda situada entre les més notables col.leccions europees d’art contemporani. Gianni Bertini, Eduardo Arroyo, P. Buraglio, Erro, Peter Klasen, Tom Carr, Jean Le Gac, P. Kowalski, P. Knapp, Christian Jaccard, Henri Cueco, Marco del Re, Jean Luc Parant, Jacques Monory, Gérard Frommanger i el mateix Pere Stämpfli amb dues de les seves obres més emblemàtiques Rouge baiser 1966-2002 i Town  & Country nº2, 1972), són alguns dels noms més destacats.

Ha estat el mateix Lemoine que ha qualificat el que ja és la realitat de la Fundació Stämpfli com “un projecte exemplar. Un èxit indiscutible. Un bell programa en perspectiva. Una recompensa per als artistes. Una oportunitat i una sort per a Sitges”. I ja som molts els que l’apreciem i l’admirem.

“El Marge Llarg”, L’ Eco de Sitges, 27 de març del 2010

>FUNDACIÓ STÄMPFLI: EL SOMNI, LA REALITAT

>

Tot arriba, fins i tot l’acompliment de les il.lusions que de vegades poden semblar més utopia que realitats viables. Aquest és el cas de la Fundació Stämpfli que aquest cap de setmana mostrarà la primera gran realitat, la més important, com és la col.lecció d’art contemporani que ha reunit. S’exposarà a Miramar amb el títol programàtic de“La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”. La il.lusió, la generositat i la decisió formen part del perfil de Anna Maria i Pere Stampfli. 

Amb una manera de fer convicta i planera del 1970 ençà han aconseguit salvar les cases del carrer d’en Bosch de l’especulació urbanística en ple casc urbà i vila vella, portant a terme una recuperació patrimonial modèlica. La creativitat i el patrimoni artístic i cultural formen part de la seva raó de viure i treballar. És per això que el 2006 emprenen la Fundació Stämpfli amb la voluntat d’aplegar una col.lecció d’art contemporani dels anys seixanta ençà, destinada a constituir un museu d’art contemporani a Sitges. 

Des de llavors fins ara el seu principal objectiu ha estat el més difícil, com és el de constituir la col.lecció permanent del futur museu. Des d’ara l’objectiu s’ha aconseguit plenament. Molts dels noms dels artistes, començant pel del propi Pere Stampfli, formen part de les col.leccions d’art contemporani d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, com Errò, Klassen, Rancillac, Combas, Frommanger, Arroyo, Monory, Knap, Bury, Cazal o Villeglé, entre molts d’altres. El ventall és ampli i la lectura estètica en clau conceptual no basta per interpretar aquesta conjunt d’obres que tenen en comú, més enllà de la seva destinació actual, el fet de mostrar les cotes més altes de la voluntat i modernitat creatives.El factor de singularitat en aquest somni esdevingut realitat, i és la voluntat de concreció per part dels promotors de la Fundació. Amb discreció, constància i sense deixar de petja ni una sola de les possibilitats que els propicia el contacte amb els artistes, alguns d’ells amics i companys de generació, s’han afanyat a donar forma i contingut al que és més delicat i difícil d’obtenir, que és la col.lecció artística. I, aquesta vegada, ha existit abans el contingut que el continent.  

La prefiguració que es mostra a Miramar des d’aquest cap de setmana i que es pot visitar durant dos mesos són fonaments d’una solidesa inequívoca: seixanta-cinc obres d’art contemporani corresponents a cinquanta-quatre artistes d’arreu del món que pertanyen a una vintena de nacionalitats. Les tendències representades són a la cruïlla de les estètiques del segle vint: narració figurativa, nou realisme, art cinètic, abstracció geomètrica, art digital, entre altres, i no totes tenen cabuda en les denominacions consabudes perquè l’art, al capdavall, sovint és inclassificable. 

Amb l’arribada de la primavera d’aquest 2010 comença una nova etapa de la Fundació Stämpfli encaminada a la mostra permanent de la col.lecció a l’antic Mercat del Peix. Aquest cap de setmana pren carta de naturalesa a Miramar, amb la presentació de la col.lecció acompanyada de la major part dels artistes el vespre inaugural, en un acte que no deixa de ser insòlit per la seva magnitud i per l’ambició del seu plantejament. Per més que ho celebrem, que ha de ser molt, no ho agrairem mai prou, i l’aventura no ha fet més que començar amb els millors presagis. 

Publicat a “El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 20 de març del 2010

>BERLIN I EL MUR

>

El llibre que tinc a les mans és un petit format amb la coberta atractiva; mostra una de les models de Ernest Ludwig Kirchner amb barret vermell, al darrera un home com una ombra en blanc i negre i una combinatòria gràfica que va em va induir a l’adquisició en una de les llibreries de l’Avinguda dels Til.lers la tardor del  2002. Són cent poemes dedicats al Berlin contemporani escrits per diverses generacions de poetes i són, per tant un centenar de retrats i visions de la ciutat. 

El Mur se n’enduu una bona part. Aquest Mur, que ara fa vint anys que va caure emportant-se un llarg i penós capítol de la història europea,  de la Guerra Freda, va escenificar llavors el signe visible del canvi d’època i de segle. Fóra ingenu pensar que sense la divisòria del Mur s’acabarien els conflictes. La història i la vida quotidiana ens mostren com el món continua essent un escenari globalitzadament convuls i conflictiu, però això no impedeix evocar l’alegria dels que passaven d’un cantó a l’altre sense l’amenaça dels tancs, dels fusells i de les metralladores que els apuntaven al més petit gest de transgressió. 
Jo badava davant de la televisió sense acabar-me de creure que aquella estació grisenca, ombrívola i freda de Friedrichstrasse ja no tenia miralls ni càmeres per espiar els vianants, que la gent pujava dalt del Mur per contemplar un paisatge que fins llavors era prohibit i que des d’aquells moments ja podien fer del tot seu, perquè els berlinesos havien deixat de ser presoners a seva pròpia ciutat. Aquell cap de setmana m’hauria agradat ser a la porta de Brandeburg quan  tothom tenia consciència que s’estava canviant la història i em vaig haver de conformar en veure tot el que passava per televisió, llegir-ho als diaris, assaborir-ho a les revistes. 
El record que tenia de la porta de Brandeburg i de l’Avinguda dels Til.lers – associada a la Christa Wolf que admirava per la Cassandra que ens havia llegit pocs anys abans a l’Aula Magna de la UB – era, senzillament, sinistre. Un dia sencer a Berlin Est havia suposat el canvi obligatori de moneda sense retorn, deambular per uns carrers  grisos, tristos i plagats de soldats; escoltar un silenci que es podia tallar davant de la Porta de Brandeburg, un silenci que només deixava sentir les passes dels guaites, la gent de l’Oest atalaiada mirant l’altre cantó. Va ser habitar per unes hores la desolació d’Alexanderplatz, la decrepitud de les instal.lacions culturals, el parlament edificat pels soviètics que trencava l’arquitectura ferida de l’Avinguda, les cues quilomètriques per trobar que finalment no hi havia res ni res a fer i, a l’hora del retorn, un parany preparat per les autoritats de l’Est, que, d’haver-hi caigut, hauria estat més que complicat i ardu sortir-se’n. El Berlin que vaig veure per primer cop era una ciutat de silencis i descampats, de trets a les façanes, una presó grisa i vigilada de carrers i de cases on es viva una vida impossible,… que no sé ben bé perquè em va acabar robant el cor. Potser és per això que el quadre Berlin que Peter Stämpfli va pintar el 1965 en la plenitud del pop europeu és una de les meves obres de capçalera.

M’havia fet el propòsit de no tornar més a Berlin fins que el Mur ja no hi fos i no vaig haver d’esperar gaire a veure l’espectacle de l’enderroc i de l’eufòria pel tast de la llibertat. A la primera ocasió  que es va presentar em vaig fer portar un tros de mur que tinc sempre a prop i que em fa memòria de com són nefastes les dictadures i els totalitarismes de qualsevol  mena. Després, hi vaig tornar per diferents raons. De mica en mica em vaig dedicar a cercar-hi els llocs d’Else Lasker-Schuler, Gottfried Benn, els del grup de Die Brücke, Walter Benjamin, Georg Grosz, Joseph Roth i uns quants més sota un cel que ha quedat fixat com de pel.lícula. Prendre la mida a una ciutat destruïda per la guerra i que va ser destruïda a consciència per l’exèrcit rus que la venia a alliberar i l’havia empresonat novament, una ciutat que mostrava les ferides del contrast va ser una experiència  impressionant quan vaig tornar-hi el primer any de l’actual mil.leni i, més tard, en totes les ocasions que m’han sortit al pas. 
Aquests dies penso en el Berlin gris dels anys vuitanta, en el de l’esclat de mil nou-cents vuitanta-nou, en les darreres estades que m’han permés anar a Prenzlauer, a Alexanderplatz, a Köllwitzplatz, a l’Avinguda dels Til.lers, a Freidrichstrasse i la Porta de Brandeburg sense l’ull i el fusell amenaçants de l’estat policial i dictatorial. El trocet de mur que tinc a prop fa part, afortunadament,  de la tragèdia col.lectiva del passat. 

El quadre que il.lustra l’article és de P. Stämpfli, Berlin (1965), col.lecció particular, París.

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de novembre de 2009 

>Una Rosa

>

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust
Niemandes Schalft zu sein unter soviel
Linder

Rainer M. Rilke

Rosa, contradicció pura, joia

de no ser somni de ningú dins de tantes
parpelles

Peter Stämpfli, Rubis. 1963, Kunstmuseum Bern