Un altre Sant Jordi és possible

Des de que el drac semblava que s’havia de menjar Sant Jordi fins la formulació que un altre Sant Jordi és possible no ha passat tant de temps i la proliferació de mediàtics i llibres indústria no ha cessat d’envair els prolegòmens i la diada. No obstant això, és cert que un altre Sant Jordi és possible. És el Sant Jordi de les roses i de la literatura – que és un fenomen que té relativament poc a veure amb la indústria editorial. Vostès ja saben que aquest és un dels meus temes recurrents, sobretot quan s’acosta el vint-i-tres d’abril, però vista la realitat que ens envolta i la impunitat de la impostura – també és cert que tot ajuda a fer bullir l’olla del que en diem llibres i de les prestatgeries de segons quina mena de biblioteques -, m’agrada insistir en el tema.

Fa pocs dies, després de la deliberació del jurat d’un dels premis més importants de la poesia catalana, ens vam esplaiar parlant del significat cultural de la poesia, i de la literatura, i per extensió de les humanitats. Venim d’un medi on les humanitats i la cultura, i la literatura eren un epicentre que els canvis del segle XXI han relegat a la perifèria.I no obstant això, continuen essent important per a la humanitat. L’humanisme i la saviesa també ho són. Era l’opinió d’uns quants però estic convençuda que en aquest terrany els sis que en parlàvem no estem sols, sinó tot el contrari.

Per això m’ha agradat el títol promocional amb que Jordi Raventós, amic i editor, encara la campanya promocional de la diada de Sant Jordi: Un altre Sant Jordi és possible. I, darrera de l’enunciat, els llibres: les Hores angleses de Ferran Soldevila, un compendi memorialista, autobiogràfic, viatger i líric de primera magnitud; novel.les de Dostoiewski i d’Alexandre Dumas – La dama de les camèlies –; Tots els monòlegs, de Rusiñol, i el gran compendi de la saviesa dels clàssics, a l’abast, Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pórtulas i Sergi Grau.

Un altre Sant Jordi és possible amb un dels grans de la literatura catalana del segle, Incerta glòria de Joan Sales, mentre esperem la biografia que l’autor que està enllestint Montserrat Casals; amb les obres de Robert Walser, Graham Greene i Alfred Döblin; la biografia de Kafka escrita per Pietro Citati i la de Dickens de Peter Ackroyd; amb Les banderes de l’1 d’abril d’Antoni Vives; amb El retorn del soldat de Rebeca West, El cronista de cine de Guillermo Cabrera Infante, la Historia de San Michele d’Axel Munthe, les memòries del pintor Marc Chagall i l’autobiografia del darrer Premi Nobel Thomas Tranströmer, les de Neus Català aplegades per Carme Marti a Un cel de plom; el retrat de Balthus per James Lord, el record d’Albert Camus per la seva filla Catherine, i un llarg etcètera de llibres que segur que no formaran part de cap rànquing però que tindran els seus lectors i dibuixaran la tonalitat d’aquest altre Sant Jordi que molts de nosaltres volem.

Un altre Sant Jordi és possible amb els llibres de poesia, que és una opció en la que creuen escassos editors que, en contrapartida, editen poemaris d’alta qualitat i exquisidesa estètica. Nadir i altres nits de Quim Español a Edicions de 1984, Homes i ocells de Blanca Llum Vidal al Club Editor, Mano invisible d’Adam Zagajewski al Acantilado en són tres exemples. Com també ho és també amb Curbet Edicions, que ha fet una aposta decidida per la poesia amb la publicació de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló; En la profunda onada, de Susanna Rafart; Una magrana d’astres de Carles Duarte amb veu i música en cedé per Pere Vilanova i, sobretot, Poetari, la nova revista de poesia que és una aventura integralment poètica i esplèndida per als que la fem, escrivim i llegim adreçada a tota mena de públics. Amb Poetari aquest dissabte al migdia, a Girona, Joan Duran, Quim Curbet, Vesna Crcek, Mireia Vidal-Conte, Pep Vila, Pere Vilanova i jo mateixa començarem la prèvia de l’altre Sant Jordi.

I que les roses i els llibres ens aportin tota la felicitat que encarnen …

POETARI, i associats

Perquè el que perdura ho funden els poetes, tal com ho va deixar establert Hölderlin, la primavera comença amb Poetari. Tant se val si són dies brúfols, de vent humit i de cels grisos i arrauxats. La promesa d’una primavera que fa reviure la terra en tot el seu abast i esplendor sempre es compleix, inexorablement i l’horitzó és el de la vida i l’eternitat. El que perdura ho funden els poetes, sí, i és per això que la primavera d’enguany neix amb una revista dedicada íntegrament a la poesia. El CRÀTER blanc del carrer dels Àngels de Barcelona, replè i càlid, ha acollit una doble naixença.

Poetari és un ventall de poesia universal, un panorama de poesia catalana, un finestral per a les veus més joves, una cruïlla de noms i tendències, un gressol de diccions. Màrius Sampere, Bartomeu Fiol, Mireia Calafell, Anna Gual, Mireia Vidal-Conte, Tomas Tranströmer, Concepció Carreras, Jordi Pere Cerdà, Salvador Iborra, Marina Tsetàieva, Blai Bonet, Primoz Cucnik, Irene Solà i David Caño són els noms que protagonitzen la primera entrega d’una capçalera amb vocació semestral i amb voluntat de permanència per avançar.

Per fer pinya i guanyar-ne la continuïtat s’ha constituït l’associació POETARIS ASSOCIATS i s’ha presentat amb una proclama. No hi ha activisme sense manifest fundacional, i POETARIS ASSOCIATS es presenta amb una crida que respon a la intencionalitat de la nova entitat i al sentiment compartit al voltant de la poesia. Quim Curbet, editor de la revista i president dels POETARIS ASSOCIATS l’ha configurada amb mots propis i versos d’altri travats i ben lligats, com les complicitats que enllacen voluntats i projectes al voltant de la revista *:

Quim Curbet llegit el Manifest de POETARIS ASSOCIATS. Fot. Frèia Berg

“Avui, 21 de març, hem decidit reunir-nos en assemblea poètica, per instituir una associació i per celebrar la publicació d’una revista, primer fruit d’una llavor que només creix als jardins del paradís.

Si obrim el diccionari de la rima per l’entrada 484 trobarem, entre altres, les següents paraules: abecedari, aniversari, anuari, balneari, bibliotecari, breviari, calendari, canari, columbari, corol·lari, corsari, costumari, diari, diccionari, dietari, dipositari, dromedari, emissari, escenari, estrafolari, glossari, horari, incendiari, lapidari, literari, llunari, necessari, planetari, proletari, solidari, urinari i voluntari.

Nosaltres, els avui aquí presents i alguns d’absents, hem decidit fundar una nova paraula, que ve a rimar amb totes aquestes i que per a nosaltres ha de significar la unió de la voluntat d’escriure amb l’afany de compartir, l’encaix de la voluntat d’actuar amb la de transcendir.

Montserrat Abelló, Mireia Vidal-Conte, Lucia Pietrelli... (Fot. Frèia Berg

Poetaris Associats neix avui aquí per encadellar totes aquestes voluntats.

A partir d’avui, més enllà del poema i de la rima, del vers i del llibre, de la llibertat que ens constreny i dels mots que ens alliberen, nosaltres, poetaris, provinents de sectors i de sensibilitats diverses, hem decidit aplegar-nos sota un únic objectiu: construir i propagar la veritat revolucionària que la poesia ens aporta.

Actuari, adversari, apotecari, aquari, bestiari, calvari, compromissari, comunitari, dentari, desvari, estatutari, extraordinari, falsari, mercenari, plenari, propietari i avui també: POETARI.

Carles Duarte, Jordi Carrió, Carles Hac Mor... (Fot. Frèia Berg)

Perquè Poetari és cadascun de nosaltres i poetari som tots nosaltres.

De la mateixa manera que els pagesos planten brots d’olivera sense esperar treure’n un rendiment fins a la propera generació, qui sap si els que som avui aquí estem plantant una llavor semblant. Qui sap si amb el temps algú assenyalarà aquest local i dirà: «tal dia com avui, un grup de poetaris es va reunir aquí per fundar una nova veritat irrevocable, fonamentada en la bellesa irrenunciable dels mots i en la força aclaparadora de les idees, arrelada en la veu de les multituds que els precediren i en l’anhel de tots els que van voler servar la veu d’aquest poble».

Som poetaris, saltem en paracaigudes fora del somni, som homèrics, però tornem a casa cada dia. Vivim en un estat permanent d’infantesa mental, creem artificis, però sempre a partir d’una matèria primera que és la vida.

Mirem el mar més enllà de la ratlla de l’horitzó i ens deixem impregnar per un sol que degoteja sang.

Nosaltres som el poema, crescut en l’espera, fonamentem certeses i, a vegades, fins i tot intentem comprendre-les. Sorgits de l’isolat paratge del nostre destí, fem sonar les cordes emmudides de la vida. Al centre íntim de la nuesa, dibuixem contorns de plata i d’abandó.

Sentim els ocells que passen, veiem les hores lentes i paladegem la rosa, l’ambre i l’oblit… la rosa, l’ambre i l’oblit…

Creixem en la creença que podem canviar-ho tot, però el món ens clava el ganivet a fons i la sang germina en la nostra pell i, per un instant, per un breu instant, es barreja amb la pluja dels nostres dies.

Lluís Calvo llegit el sonet inaugural i dirigint l'audiència poetària. Fot. Frèia Berg

Hem sentit altres cants i altres laments que ens travessen, davallem fins les profunditats innominades i ens sentim immortals sobre els nostre llit de mort.

Vivim de colors i habitem en el cor de fotografies grogoses, parlem les llengües de la nit i escoltem la veu dels astres. Sumits en l’essència de moltes mirades, quedem absorts en l’estructura de l’àtom.

Sabem que la realitat no és la vertadera explicació, perquè el que realment succeeix és precisament tal com ho hem escrit. Les estrelles ens miren com uns coneguts, que per sorpresa es troben de nou després de mil anys i el llibre, passats mil anys, encara afirma el mateix.

El nostre cor és una casa, bastida amb murs de paraules. Creiem en la incertesa nòmada dels firaires i en les ciutats que acullen el nostre somni. No cerquem la redemptora adulació de les albades ni l’admiració de qualsevulla que seguís les nostres ombres.

Tot flueix sota el sol. Coito, ergo sum. Donem corda al mecanisme del caos… L’ànima amb butllofa cruel aplegar aprofundim…

Tenim les paraules que mereixem, vivim en l’escorça del món, som cireres ferides i si cal, per rimar, diem «gessamí».

Diem memòria encara que vulguem dir oblit i sempre estem, i sempre esperem i, si cal, afirmem que les malenconyies ja us les podeu fotre al cul.

Vivim de guixar fulls, ens ofeguem en les paraules i en la buidor infinita que ens envolta. Mengem pomes furtives, magranes d’astres, i ens nodrim d’absències i enyors.

Us oferim el nostre poema i us diem: «viu-me», perquè la poesia ultrapassa el propi límit i penetra en les sagrades propietats de la bellesa i l’amor. I tots ho sabem: per arribar a estimar, primer cal embogir.

Probablement víctimes d’aquestes follies, avui constituïm aquesta associació i cridem des d’aquí: POETARIS, UNIU-VOS!”

* Text elaborat amb textos de poetes citats a POETARI

La mar que se m’enduu (Suite Camille Claudel)

Aquest és, fins ara, el meu darrer poemari, publicat gràcies a en Pep Vila i en Guillem Terribas (Llibreria 22, Girona). Se n’ha fet una tirada de 200 exemplars.

Del colofó:

La mar que se m’enduu

 ha estat escrita entre París i Terramar

entre la tardor de 2008 i la primavera de 2011.

Les fotografies de Frèia Berg pertanyen a la col.lecció

Hotel Biron (Paris, setembre 2008).

El darreer poema forma part del llibre Aprenent a mirar,

escrit expressament per a la fotografia de Quim Curbet.

El que havia de ser una Sala Camille Claudel

ha esdevingut la suite dedicada a l’escultora

i porta el títol de La mar que se m’enduu

pres de l’escultura

La Vague.

 

Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló

Invitació

Haikus de la tardor (1-5)

Tardor a Ogassa. Fot. Quim Curbet (2010)

HAIKÚS DE LA TARDOR

(1)
La tardor és pluja
l’or vell de les arbredes
el roig dels boscos.

(2)
Malgrat la boira
la carena es dibuixa
en pedra grisa.

(3)
Per la tardor
reneixen els colors
en la mirada.

(4)
Els ocells fugen
en estols formant ales
al cel vivíssim.

(5)
Arrecerada
revisc en la tardor
i en el poema.

‘APRENENT A MIRAR’. L’opinió epistolar del poeta Lluís Calvo

Benvolguda Vinyet,

aquest estiu he llegit el teu-vostre Aprenent a mirar. En el teu cas has aconseguit perfectament defugir la temptació del mimetisme, de caure en el mer “comentari” de la imatge, i portes els mots cap a aquest aprenentatge de la mirada. Perquè escriure també és mirar, d’endins cap a enfora i viceversa. Així, ets capaç de convertir un lleó de pedra en una referència a la natura hivernal o tardorenca, amb Joan Vinyoli com a rerefons. O també eleves aquesta meravella que és “Cerca’m, si vols en qualsevol terrassa“, un dels poemes que més m’han tocat, especialment el seu contundent final. Així cada imatge provoca una nova sorpresa i fa que la forma s’hi adeqüi (n’és un exemple el poema “La rosa, l’ambre, l’oblit”, amb les seves anàfores). Un altre poema que et vull destacar és “Volia ser un Modigliani“, amb tot el seu joc de referents que culminen en Klee (no sé a quin quadre et refereixes, però això tampoc no és important) i una sensació d’amargor però també de consciència exacta i sense enganys del que és la vida, condició potser ineludible per a la tranquil·litat amb un mateix. Un llibre de clarobscurs volguts, en què no s’amaguen les foscors ni els desenganys, consciència del dolor i l’enderroc (“Sobre el meu cap“).

I pel que fa a les fotos en Curbet és un crack. Domina la composició i el joc de llums i ombres. A l’empara dels mestres com Cartier-Bresson.

Vaig llegir el llibre a Eivissa, enmig d’una calor insuportable. Ja teníeu raó, quan vau augurar un “estiu invencible” (massa invencible per a mi, tanmateix).

Una abraçada,

Lluís

Els veïnatges de la poesia a ELS FULLS DE L’ESCRIPTORI

“Perquè la veu dels poetes sempre és capaç de germinar de les llavors més impensades”, l’edició de primavera dels Fulls de l’Escriptori s’ha proposat mostrar la relació de la poesia amb un ampli entorn creatiu a partir de la paraula dels poetes, que són gent que “van i venen, pugen i baixen, s’alimenten amb nutrients terrenals i no acaben mai de tenir una vida real. La seva obra és la seva realitat, però com tot en aquest món està lligada a altres realitats, hi conviu i es nodreix amb un procés etern de veïnatge”. Amb aquests paraules l’editor dels Fulls, Quim Curbet, presenta un monogràfic que ofereix l’interès de mostrar fins a quin punt els poetes es nodreixen – ens nodrim – de nutrients terrenals i d’imaginaris col.lectius, d’estris d’altri, de facultats pròpies, de la creativitat aliena que aconseguim fer nostra per mitjà de la paraula, la intuïció, l’assimilació o de la mirada i que, de vegades, tot això és u.

Els Fulls mostren com la poesia és l’epicentre i el que la voreja són elements diversos de nodriment, penetració i fusió que fan néixer i créixer el poema. Per aquest motiu els col.laboradors dels Fulls parlen d’arquitectura, pintura, promiscuïtat, narrativa, memòria, teatre, fotografia, plastidecors, bolígrafs, música, tarot, ciència, espai, fusió, mètrica, escultura, cosmologia, publicitat d’estilística i de moltes altres coses. Alguns desvetllen les claus dels seus poemes; d’altres, s’hi aproximen. N’hi ha que n’ensenyen directament els resultats publicant-hi els poemes sorgits d’aquest vorejar la riba de l’aguabarreig i n’hi ha que s’han estimat més aproximar-se a l’aiguabarreig dels altres.

Diversament ho van explicant Carme Ramilo amb el poema sobre “l’extraordinari escultor suec Gustav Vigeland”; Sílvia Bel, que reflexiona sobre “l’anar provant fins que trobes una veu pròpia i el mitjà que més t’ajuda a donar-li forma” i finalment la retroba en un poema inspirat en quadres d’Escher, en Apollinaire i Gargallo; Rosa Font – premi Carles Riba 2010 – llegint fotografies; Francesc Prat en certifica la transversalitat; Cèlia Sànchez-Mústic fa la provatura – i se’n surt! – d’aproximar poesia i matemàtiques i Pep Solà hi entra de ple atribuint-hi l’harmonia i la bellesa com a elements compartit; David Jou expressa la triple gratitud a les arts per mitjà de Barceló, Picasso i acaba assseverant que “totes les lliçons de les arts s’obliden i només queda la roentor de la paraula obrint-se pas victoriosament” en el poema amb què clou la seva intervenció; Lluís Calvo en celebra la promiscuïtat; Susanna Rafart invoca Kafka i la pintura; Quim Español estableix que “l’arquitecte expert sap construir alguna cosa inesperada a partir de totes les limitacions” i assaja sobre l’art fusió; Joan Duran i Ferrer situa en el terreny comú de la ciència i el poema l’espai del misteri i dels reptes i així fins els trenta-set poetes, narradors i assagistes convocats: Lluís Muntada, Anna Carreras, Carles Duarte, Vicenç Altaió, Pep Vilà, Teresa Costa-Gramunt, Jordi Llavina, Lolita Bosch, Francesc Prat, Jordi Colomer Feliu, Laura Dalmau, Mireia Vidal-Conte, Gemma Arimany, Mònica Miró i Vinaixa, Laia Noguera, Jaume C. Pons Alorda, Miquel Pairolí, Víctor Sunyol, Pau Vadell, Xevi Pujol, Rosa Pera, Abraham Mohino, Antoni Clapés. També jo he tingut l’oportunitat de dir-hi la meva a “El dard i el poema” entre la música, la pintura i la fotografia.

El resultat dels Fulls de l’Escriptori és el d’un compendi de poètica contemporània on tenen cabuda totes les pràctiques i totes les estètiques. És una confessió coral sobre la poesia del segle XXI, la que respon als impulsos i realitats d’ara mateix perquè, com ens recorda l’editor, “en un món dominat per les angoixes i les pulsions d’una realitat vertiginosa, la poesia sorgeix més que mai com una veritat necessària que neix de l’emoció i commou”.

Els col.laboradors i l’editor de ELS FULLS DE L’ESCRIPTORI al Centre d’Arts Santa Mònica el dia de la presentació a Barcelona, 19.IV.2011. Fotografia de Curbet Edicions.

APRENENT A MIRAR

És meu dotzè poemari, escrit per a la suite fotogràfica d’en Quim Curbet sobre París i inspirat en les paraules de Rilke als Quaderns de Malte:

Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s’atura al lloc on solia tenir terme.

La resta us la deixo per descobrir.

>PONT DE PEDRA

>

I

Evoco únicament
la imatge d’un capvespre
al pont de pedra, en rosa.


Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.


Tot m’aboca al no-res
que, ulls endins,
se’m fon amb el silenci.

II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos extrems de ciutat.


Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s’inicia, s’atura, recomença.


Els glops, tan lents, de l’aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.


L’únic tresor,
la llum darrera , tan clara,
de ponent.

III

Rere les cantonades,
papers de guardes.


Jo vaig girant els fulls
per retrobar-me.


M’assalten lletres velles,
papers de mig oblit.


S’han fos tots els camins.
Visc en la llum glaçada.

Les fotografies són d’en Quim Curbet

Elpoema és escrit als anys vuitanta, i es va publicar al primer llibre deversos que vaig publicar, Memorial de Platges (1993).

A les “Endreces” diu: 

Pont de Pedra va dedicat als amics de Girona, i molt especialment a Ramon Alberch, Narcís Castells i Xon Colomer.