Arxiu d'etiquetes: Quim Español

Un altre Sant Jordi és possible

Des de que el drac semblava que s’havia de menjar Sant Jordi fins la formulació que un altre Sant Jordi és possible no ha passat tant de temps i la proliferació de mediàtics i llibres indústria no ha cessat d’envair els prolegòmens i la diada. No obstant això, és cert que un altre Sant Jordi és possible. És el Sant Jordi de les roses i de la literatura – que és un fenomen que té relativament poc a veure amb la indústria editorial. Vostès ja saben que aquest és un dels meus temes recurrents, sobretot quan s’acosta el vint-i-tres d’abril, però vista la realitat que ens envolta i la impunitat de la impostura – també és cert que tot ajuda a fer bullir l’olla del que en diem llibres i de les prestatgeries de segons quina mena de biblioteques -, m’agrada insistir en el tema.

Fa pocs dies, després de la deliberació del jurat d’un dels premis més importants de la poesia catalana, ens vam esplaiar parlant del significat cultural de la poesia, i de la literatura, i per extensió de les humanitats. Venim d’un medi on les humanitats i la cultura, i la literatura eren un epicentre que els canvis del segle XXI han relegat a la perifèria.I no obstant això, continuen essent important per a la humanitat. L’humanisme i la saviesa també ho són. Era l’opinió d’uns quants però estic convençuda que en aquest terrany els sis que en parlàvem no estem sols, sinó tot el contrari.

Per això m’ha agradat el títol promocional amb que Jordi Raventós, amic i editor, encara la campanya promocional de la diada de Sant Jordi: Un altre Sant Jordi és possible. I, darrera de l’enunciat, els llibres: les Hores angleses de Ferran Soldevila, un compendi memorialista, autobiogràfic, viatger i líric de primera magnitud; novel.les de Dostoiewski i d’Alexandre Dumas – La dama de les camèlies –; Tots els monòlegs, de Rusiñol, i el gran compendi de la saviesa dels clàssics, a l’abast, Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pórtulas i Sergi Grau.

Un altre Sant Jordi és possible amb un dels grans de la literatura catalana del segle, Incerta glòria de Joan Sales, mentre esperem la biografia que l’autor que està enllestint Montserrat Casals; amb les obres de Robert Walser, Graham Greene i Alfred Döblin; la biografia de Kafka escrita per Pietro Citati i la de Dickens de Peter Ackroyd; amb Les banderes de l’1 d’abril d’Antoni Vives; amb El retorn del soldat de Rebeca West, El cronista de cine de Guillermo Cabrera Infante, la Historia de San Michele d’Axel Munthe, les memòries del pintor Marc Chagall i l’autobiografia del darrer Premi Nobel Thomas Tranströmer, les de Neus Català aplegades per Carme Marti a Un cel de plom; el retrat de Balthus per James Lord, el record d’Albert Camus per la seva filla Catherine, i un llarg etcètera de llibres que segur que no formaran part de cap rànquing però que tindran els seus lectors i dibuixaran la tonalitat d’aquest altre Sant Jordi que molts de nosaltres volem.

Un altre Sant Jordi és possible amb els llibres de poesia, que és una opció en la que creuen escassos editors que, en contrapartida, editen poemaris d’alta qualitat i exquisidesa estètica. Nadir i altres nits de Quim Español a Edicions de 1984, Homes i ocells de Blanca Llum Vidal al Club Editor, Mano invisible d’Adam Zagajewski al Acantilado en són tres exemples. Com també ho és també amb Curbet Edicions, que ha fet una aposta decidida per la poesia amb la publicació de Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló; En la profunda onada, de Susanna Rafart; Una magrana d’astres de Carles Duarte amb veu i música en cedé per Pere Vilanova i, sobretot, Poetari, la nova revista de poesia que és una aventura integralment poètica i esplèndida per als que la fem, escrivim i llegim adreçada a tota mena de públics. Amb Poetari aquest dissabte al migdia, a Girona, Joan Duran, Quim Curbet, Vesna Crcek, Mireia Vidal-Conte, Pep Vila, Pere Vilanova i jo mateixa començarem la prèvia de l’altre Sant Jordi.

I que les roses i els llibres ens aportin tota la felicitat que encarnen …

Un retorn a Granada

 

Façana interior de L'Alhambra. Fot. Frèia Berg, 2011

Hi ha un poema de Quim Español que expressa la impossibilitat de retrobar el que hem viscut en un determinat indret a l’hora del retorn:

No tornis mai als llocs on has estat feliç

- les ciutats del matí a tres quarts de nou,

o l’arbre dels ocells de la innocència,

les heretats del mar, els ports orientals.

Els punts incandescents del mapa dels records

contrauen ombres fèrries com una malaltia,

i és alè d’agonia la bellesa que exhalen.

Més enllà de les contingències puntuals, el poema es refereix a la força del record que esborra el traç de l’experiència i de la realitat, de manera que, el que perdura, són la visió i el sentiment fruit de les impressions viscudes i de la idealització que el temps va configurant. Una visió i un sentiment que condicionen tot retorn. Amb la ciutat de Granada em passa una cosa així, sigui pel caràcter d’aquesta ciutat única, per les estades que hi he fet cercant Fortuny i Rusiñol, Falla i García Lorca; per la bellesa indemne dels jardins les quatre estacions de l’any. Però, al contrari del que aconsella el poeta, sempre que se m’ha presentat l’ocasió de retornar-hi, per poc que he pogut l’he contradit. És una ciutat que mai no m’ha decebut ni m’ha enganyat, i quan dic una ciutat vull dir, sobretot, un paisatge. O un determinat paisatge fet pels carrers, els barris, els jardins i els indrets que recorro. La ciutat comença i acaba on he posat els meus límits i les meves fites.

Patio de los arrayanes. Fot. Frèia Berg, 2011

Després de prou anys d’absència com per adonar-me bruscament dels canvis que la transformen, he retornat a Granada amb la magnífica excusa d’un viatge d’amics. La tardor li atorga l’aiguabarreig de tots els roigs de les heures i les parres, l’or vell que es va perdent vora l’obscuritat de tots els verds dels boscos i avingudes de L’Alhambra. L’aigua que hi corre pels caminois de còdols és més lleu i més fresca i les flors no acaben de marcir-se mai, sempre et trobes amb les roses de tardor, suaus i esplendoroses en la seva fragilitat.

Boscos de L'Alhambra. Fot. Frèia Berg, 2011

Aquesta és la imatge ideal de la ciutat que, segons el poeta, no em permetria retornar-hi per mor de les ombres fèrries que la vida congria i que ens fan adonar com la bellesa no és més que la culminació de l’esplendor d’un alè de mort. Tot passa, diuen uns clàssics i tot és permanència, reblen uns altres. La coneguda antítesi que diu que el que en realitat desapareix és el que sembla inamovible, i el que sembla que és més purament de pas és el que té garantida la permanència pels segles dels segles: la façana de les ciutats en primer lloc, el curs dels rius en el segon. Però fins i tot aquest ritme a Granada se’m torna més lent.

Nuvolada sobre la Torre de Comares. Fot. Frèia Berg, 2011

Asseguda al Paseo de los Tristes – dit així popularment perquè era lloc de pas obligat per als seguicis fúnebres -, contemplo la casa de les palmeres. És un antic establiment d’hotel balneari, edifici de lenta decadència, portes, finestres i balcons tapiats, paret escrostonada i teulada a la francesa en relatiu bon estat. Al davant una barana de totxana i forja guarda l’aparença d’un lloc residencial i dues palmeres de melancòlica fermesa emmarquen l’edifici que ningú no es mira però que tothom veu una mica més revellit any rere any. Al damunt, la silueta roja de l’Alhambra deixa endevinar les estances de l’interior. M’agradava identificar-les torre per torre, galeria per galeria, finestral per finestral fins els límits de l’Alcazaba o del Generalife en una successió d’ocres i rojos que rivalitzen amb el color de les heures de la tardor. Tot roman igual, una mica més envellit, el temps hi passa molt a poc a poc perquè tots els desvagats com ara jo puguem passar una tarda mirant els colors de la llum a la pell dels palaus i de les arbredes. Així puc desmentir, per una vegada, el poeta, cercant i trobant nous punts incandescents per al meu mapa de records.

Llocs (Quim Español)

No tornis mai als llocs on has estat feliç

- les ciutats del matí a tres quarts de nou,

o l’arbre dels ocells de la innocència,

les heretats del mar, els ports orientals.

Els punts incandescents del mapa dels records

contrauen ombres fèrries com una malaltia,

i és alè d’agonia la bellesa que exhalen.

Quim Español, 70 poemes. Barcelona: Edicions de 1984, 2007

Fotografia de Frèia Berg (2011)

LLOCS, de Quim Español

No tornis mai als llocs on has estat feliç

- les ciutats del matí a tres quarts de nou,

o l’arbre dels ocells de la innocència,

les heretats del mar, els ports orientals.

Els punts incandescents del mapa dels records

contrauen ombres fèrries com una malaltia,

i és alè d’agonia la bellesa que exhalen.

 

Quim Español, 70 poemes (2007)

“amb la lleu desmesura d’alguns somnis”

>GRATITUD, de Quim Español

>

Per tu va caure el vent que m’assolava
la casa desolada.
Per tu va callar el mar, com un lleó ferit
que dòcil ara et llepa es peus amb llengua tèbia.
Per tu s’atura el sol
sobre a ratlla d’ombra dels boscos de ponent
i s’adorm flamejant als teus cabells.
I a l’hora del foscant
una brisa de llum de vapor de mercuri
s’enarbora quan passes transfigurant la nit.
Ordenes elements, governes meteors,
apaivagues les penes amb un gest
i els ocells carnissers
reposen amansits a les teves espatlles,
els vells canten per tu rares salmòdies
i de les mans et brollen aigües simples
i de la boca noms medicinals.


Per tot això he viscut.
Per les paraules noves
que no m’has murmurat, vull viure encara.

Quim Español, 70 poemes (2007)
La fotografia de Frèia Berg  pertany a la Suite de l’heura roja (tardor 2010)