Marina Tsvetàieva, poeta. Una evocació biogràfica

Interior de l'apartament de M. Tsvetàieva a Moscú (1914-1922). Fot. Frèia Berg, 2011

“Perquè seré poeta fins el darrer espasme”

(Marina Tsvetàieva)

 Una vida errant, una existència marcada per un viure extrem en el que la vida i la poesia eren aiguabarreig i òsmosi, un individualisme a ultrança que la feia sentir diferent dels altres, un trànsit per llargs exilis que la van convertir en doblement apàtrida: del seu país i de la comunitat russa emigrada a l’Europa dels anys vint. Marina Tsvetàieva (1892-1941) és, juntament amb Anna Akhmàtova, la veu poètica més potent de la Rússia del primer terç de segle, al costat també d’Ossip Mandelstam, Boris Pasternak, Alexander Blok, potser també de Maiakowski. Singular dins del conjunt i allunyada de qualsevol estètica, grup o escola, la seva és una obra inclassificable i potent, renovadora de la poesia del seu temps i més enllà i una veu que clama per un món inadmissible. Una escriptura violenta i violentada fins a la sintaxi i la puntuació. Una poètica que confessa “la força del seu dolor”, que “l’estat de creació és l’estat de l’obsessió” i que escriu perquè són els poemes el que l’empenyen fins el punt d’escriure’ls fins i tot a desgrat.

Nascuda en una família abocada a les arts i a les lletres, Marina Tsvetàieva des de petita es va dedicar a la música, que va abandonar per la poesia. El pare va ser un important historiador de l’art, conservador de l’antic museu Roumiatsev i fundador del primer museu de Belles Arts, l’actual Museu Puixkin de Moscú. La mare, muller en segones núpcies, era pianista. D’ella va heredar la passió per “la música, la natura, els poemes, (…)” Va passar la infantesa acompanyant-la pels balnearis europeus i freqüentant diversos centres pedagògics. El 1910 publica el primer poemari, Àlbum del vespre, gràcies al qual va gaudir de l’amistat i la protecció del crític i escriptor Maximilian Voloshin. Dos anys més tard es casa amb Sergei Efron, amb qui manté una relació matrimonial complexa de la que van néixer dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina.

“Es truca amb prudència tres vegades.

Enemic tendre, insegur amic, – Tu

no m’enganyaràs! Tu no ets un pelegrí

al terme de la seva ruta. – És així

que es truca al cor – per amor.

És així que l’Infern negre

baixa els ulls per trucar al Paradís.”

Quan Efron s’alia a l’exèrcit blanc els dies de la Revolució començà per a Marina una vida de privacions, misèria i exilis. La filla petita mor de fam en un orfelinat on la seva mare l’hi havia portat convençuda que la podrien nodrir millor que ella.

“Una estrella a sobre del bressol – i una estrella

sobre del taüt! I, en mig -

com un tou de neu blava – una vida llarga. –

Per bé que sóc la teva mare,

no tinc res més a dir-te,

estel meu.”

El 1922 deixa Moscú i inicia un llarg exili a Berlin, Praga -on neix el seu fill Georgy, que ella anomena Mur – i París; un París que se li fa hostil degut a la posició del marit, cada vegada més decantat vers el nou govern soviètic. Les convulsions polítiques de Rússia condicionen la família constantment i la penúria econòmica és contínua; el bandejament literari, també. La vida de Marina és també convulsa i difícil però la passió lírica de la seva obra constitueix un dels passatges més bells de la poesia del segle. Com també ho són els intercanvis epistolars amb els grans poetes del moment, com R. M. Rilke o Boris Pasternak. Sola amb el fill cada vegada més agrest i difícil, Marina torna a Moscú el 1939. Poc després el seu marit i la filla gran són detinguts. Efron morirà afusellat el 1941 i Alia passarà anys en un camp de treball. Les portes se li van tancant una darrera l’altra i la misèria és extrema.

“La vida és una estació; aviat me n’aniré; on – no ho sabria pas dir.” El darrer viatge de Marina Tsvetàieva Volga avall, és el de la deportació de Moscú fins a Elabuga, a Crimea. Són dies de guerra i no ha pogut obtenir res més que un passatge de deportats per a ella i el fill. El 31 d’agost Marina es penja a la cabana de fusta que els allotja. És enterrada en una tomba sense nom. Setanta anys més tard els seus poemes són estendard i flama:

“Però el dolor, dins del meu pit – és més vell

que l’amor, més vell que l’amor.”

Marina Tsvetàieva a finals d’estiu

Collaret d'ambre de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

Un collaret d’ambre, una boquilla de nacre, un cinturó de reixeta, dos quaderns amb cobertes de tela. Són els objectes que juntament amb fotografies, postals, manuscrits i edicions construeixen la memòria de la poeta Marina Tsvetàieva (1862-1941) a l’apartament que va habitar a Moscú entre 1914 i 1922. Una habitació recrea la infantesa de les seves dues filles, Ariadna – Àlia – i Irina. La petita va morir de fam el 1919; la seva mare l’havia portada en un orfelinat pensant que allà la podrien nodrir millor que ella. A l’exili de Praga, va néixer el seu fill Giorgi, que ella anomenà de sempre Mur. Amb ell retornà a Moscú després d’una vida exiliada a Berlin, Praga i París el 1939. Va ser amb Mur amb qui va ser deportada a Yelabuga el 1941, on es va penjar a la cabana de fusta que els havia estat destinada el 31 d’agost de 1941. Avui se’n compleixen setanta anys. Mur no va veure el cos de la seva mare morta ni va assistir a l’enterrament. Va morir al front de guerra el 1944, amb dinou anys. Àlia, la germana que els va sobreviure a tots, va estar internada en un camp de presoners i des del seu alliberament es va dedicara en cos i ànima a perpetuar i rehabilitar la memòria de la seva mare.

El 1926 Marina Tsvetàieva havia omplert un qüestinari tramès per l’escriptor Boris Pasternak amb la finalitat d’incloure-la en un diccionari d’escriptors russos del segle XX. No es va cenyir a les preguntes sinó que va elaborar un text autobiogràfic per on es mostra la seva personalitat, única. Una vida errant  sempre als límits marcada per la passió vital, per un individualisme extrem que va exercir amb total llibertat, per la vivència de l’absolut en l’amor i en la poesia.

“Tot poeta, fins i tot si té mil milions de lectors només s’adreça a un de sol, com cada dona – també si té mil milions d’amants – només s’adreça a un de sol”.

Dos dels "Carnets" de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

“Escric poemes des dels sis anys. En publico des dels setze (…)

El meu primer llibre: Àlbum del capvespre. El vaig editar jo mateixa quan encara estudiava a l’institut. Primera crítica – un gran article de benvinguda de Max Volochine. No conec influències literàries, conec influències humanes.

Els meus escriptors preferits (entr els contemporanis) – Rilke, P. Rolland, Pasternak.“

El mateix any 1926 manté una correspondència intensa i profunda amb R. M. Rilke i Boris Pasternak. Rilke li va trametre un exemplar de Les elegies de Duino amb una endreça que mostra la compenetració poètica i humana de dos éssers tocats pel do de la poesia, de la que en fan l’únic motiu de viure:

“Ens toquem. ¿Amb què? Amb el frec d’ales,

amb el frec de la nostra pròpia llunyania (…)”

La mort de Rilke al cap de poc temps desencadena una de les més belles elegies de Tsvetàieva, en la que la poeta l’identifica amb la poesia mateixa:

                           “Com va l’escriptura en aquest lloc nou?

Tu ets, el poema és: tu ets el poema, tu mateix – “

La relació de Tsvetàieva amb els poetes rusos del seu temps no obeeix a cap altre criteri que a la seva passió poètica envaïda sovint per totes les gradacions de l’amistat, l’amor i l’admiració i que tradueix en cicles de poemes. Succeeix amb Ossip Mandelstam, amb qui va mantenir una breu i intensa relació amorosa; amb Maiakowski, a qui admira malgrat el seu compromís amb la nova URSS; amb Alexander Blok, amb Anna Ahkmàtova, a qui dedica tota una suite que desborda admiració.

Akhmàtova i Tsvetàieva no es van veure físicament fins el 1941 a Moscú en una trobada organitzada per amics comuns. La seva diferent visió de la vida no es traduïa en rivalitat sinó en posicinament als extrems. Akhmàtova és tota ella harmonia; Tsvetàieva és tota excés. La conversa va ser breu, Marina va recitar  i va oferir-li un collaret d’ambre fosc en forma d’enfilall i la còpia del Poema de l’aire que havia escrit a París. Després del suïcidi de Tsvetàieva, Akhmàtova va escriure a la filla de la poeta que la mort no havia estat només una decisió individual sinó que el temps que els havia tocat de viure n’havia esdevingut l’assassí.

“No pertanyo ni formaré part de cap corrent poètic o polític. A Moscú, per raons purament circumstancials, vaig ser membre de la Unió d’Escriptors i, em sembla, de Poetes.

El que més m’estimo del món: la música, la natura, la poesia, la soledat.

Una total indiferència enfront de la vida pública, del teatre, de les arts plàstiques, de la visutalitat. El meu sentit de la propietat es limita als meus fills i als meu quaderns.

Si tingués escut d’armes hi escriuria: “No et dignis a res”

La vida és una estació; me n’aniré aviat; on – no ho sabria pas dir.”

Correspondències de Marina Tsvetàieva. Fot. Frèia Berg, 2011

 Vaig conèixer la poesia de Tsvetàieva els anys vuitanta i des de llavors no l’he deixada. És una poesia radical, violenta, inclassificable i radical. Per a qui va definir l’estat de creació com un estat d’obsessió, l’escriptura poètica empeny des de dins:

“Totes les meves obres sempre m’han triat prenent la meva força en tant que signe distintiu i les he escrites sovint – gairebé a desgrat“,

Aixi, la poesia esdevé l’únic sentit de la vida. Poeta errant, més que dona emigrada, fos a Moscú, París, Berlin, Praga o qualsevol altre dels indrets on va fer estades sovint de supervivència, Tsvetàieva encarna més que ningú la força vital i absoluta de la poesia. Per això la llegeixo i per això en tradueixo poemes i proses: com un exercici de retroalimentació i, també, com la invocació d’una presència que se’m fa necessària. Per aquest motiu hi he volgut retornar aquest darrer dia d’agost, setanta anys després que es va penjar amb la corda que Pasternak li havia donat per lligar les maletes camí de la deportació al seu darrer destí. Brodsky explica que la veu de Tsvetàieva va proclamar el que fins el moment havia estat inaudit en la poesia rusa, com era la inadmissibilitat del món. No com una reacció revolucionària o antirevolucionària sinó en tant que l’aspiració a una vida més alta. Tsvetàieva m’acompanya i n’aprenc a modular el cant en una poesia que voreja i viu als límits.

 

Els versos, segons R. M. Rilke

“Perquè els versos no són pas, com creuen alguns, sentiments (un en té massa aviat) sinó experiències.”

R. M. Rilke, Els quaderns de Malte Laurids Brigge, en versió de Màrius Torres

Fotografia de Frèia Berg (octubre 2009)

APRENENT A MIRAR

És meu dotzè poemari, escrit per a la suite fotogràfica d’en Quim Curbet sobre París i inspirat en les paraules de Rilke als Quaderns de Malte:

Aprenc a veure. No sé en què consisteix, tot penetra en mi més a fons i no s’atura al lloc on solia tenir terme.

La resta us la deixo per descobrir.

>MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA ABRUPTA…, de R. M. Rilke

>

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant del meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s’habituen l’una a l’altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

Però en l’interval obscur es concilien,
just fremint.
                     I queda bell el cant.



“Mein leben ist nicht diese steile stunde…” Stundenbuch, de R. M. Rilke. Versió de Joan Vinyoli

 

>ESTIC BEN SOL…, per R. M. Rilke

>Estic ben sol. I ningú no entén
el silenci: veu dels meus llargs dies,
en el que no hi ha cap vent que clogui
el cel alt als meus ulls.
S’obre un dia rar a la finestra,
amb la ciutat al marge. Alguna cosa gran
jeu i espera. I penso: ¿Potser sóc jo?
¿A què espero? ¿On és la meva ànima?

R.M.Rilke, Poemes russos. Dos esborranys. 

>PLAÇA VINYOLIANA

>

“Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,

dann trink du Malvasier.

Caldrà que anem a Sitges

i prop les barques, ajaguts,
veurem l’església blanca;

no tot és mort.”

Joan Vinyoli, “A algú que ve de lluny”

Va ser la tardor del 2004 quan vam parlar per primer cop de places vinyolianes.  A Santa Coloma de Farners, un dissabte a la nit, en un afterhours de notables coneixences. En Pep Solà, biògraf del  poeta i ànima del primer simposi que se li va dedicar, en situava els escenaris biogràfics i poètics: Santa Coloma de Farners – que avui ja compta amb un itinerari establert -, Barcelona i Begur – que el setembre en va acollir una jornada d’estudi-. I Sitges, vaig afegir amb una certa convicció. Era la primera vegada, em sembla, que gairebé sense voler vaig reivindicar la Vila com a plaça vinyoliana basant-me en alguns versos i en el record que guardava de les visites de Vinyoli a Juan del Solar. Mig en broma i molt seriosament, l’hora s’ho portava, entre gintònics de bombai i estones en què el mallorquí Toni Artigues entonava en Romanç de na Roseta, vam quedar que algun dia en tornaríem a parlar, convençuda que a Sitges Vinyoli hi tenia el seu lloc. En sortir del local, a plena i no massa freda nit, en Pep es va apropar a un dels arbres de la plaça i va llevar-li un tros d’escorça que hi sobrava. Té, com a record, em va dir. Vaig agafar el tros de suro i des de llavors el tinc al damunt dels papers de l’estudi. 

De llavors ençà hi ha hagut prou temps per preparar l’esdeveniment que, finalment, serà aquest diumenge tretze de desembre al vespre, a la Cava del Retiro. Entre el record de  les estades del poeta amb Juan José del Solar i les dades que Pep Solà aporta en la biografia de Vinyoli – a les quals cal afegir les dues fotografies seves a Sitges gràcies a la família Capdevila Friedrin -, el poeta compta amb topografia pròpia. Tres aixoplucs, principalment: can Juan del Solar, al carrer de Barcelona; l’antic Hotel Victòria – algun dia n’hauríem de parlar per tot el que va significar al llarg dels anys setanta -; el Retiro dels anys setanta, “on s’entretenia veient els joves jugar al billar i als més grans a dòmino o a cartes”, explica Solà al seu llibre. Un espai poètic: la platja, la Ribera, el mar sempre present. Alguns altres carrers: el carrer Rusiñol, el camí cap a l’estació del tren.

I hi ha els poemes, el corpus que justifica l’entitat de la Plaça Vinyoliana. Referents explícitament són dos: “Damunt la sorra” i “A algú que ve de lluny”,  poema predilecte de Vinyoli i d’en Juan. Alguns passatges poètics recorden també el paisatge marítim de Sitges, la mateixa mar que banya Begur. Altres són els cinc poemes dedicats en  diferents moments, per amistat i afecte, a Juan José del Solar, algun d’ells compartit amb Lluís Izquierdo. A la Cava del Retiro llegirem aquests i altres poemes, amb l’emoció de pronunciar les paraules del poeta que més ens agraden, aquelles que per alguna raó hem fet nostres, o que hem compartit. El “Perfectament recordo” amb què en Roger Costa-Pau ens va agafar per sorpresa a la Mireia Vidal-Conte i a mi en començar la lectura que vam fer fa un parell de mesos a Girona. O qualsevol dels passatges màgics del Llibre d’amic: “Hoste meu, dorms a la galeria…” O la quieta meravella dels Cants d’Abelone: “Tot és per ser donat i no t’ho vol ningú...”. O les versions en què ens aboca el neguit visonari de Rilke, talment com en un dels millors passatges de la primera “Elegia”: 

“… Perquè el bell no és res més / 
que el començ del terrible, que encara suportem tot just, / 
i ens meravella tant perquè amb indiferència / 
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.” 

Cadascun de nosaltres guardem no el secret sinó el mirall que ens retorna la imatge del poeta. I molt probablement ens és comuna la idea de l’essència de la poesia que Vinyoli estableix a partir de les paraules de Hölderlin en plena maduresa, en la via de la senectud, afirmant-se en la certesa, un cop més, de la poesia com a forma de vida:

“      … el que,  però, perdura

ho funden els poetes. 
Tant és així que l’àrid

Hivern amb què s’obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il.limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12 de desembre del 2009

Amb agraïment a la família Capdevila Friedrin, per les fotografies, i a Pep Solà per haver-les comunicat, juntament amb nova informació sobre Vinyoli i Juan José del Solar a Sitges. 

>EL MESTRE CARLES RIBA, EL DEIXEBLE JOAN VINYOLI

>

    ” I sempre d’amagat,

un déu t’agullonava i en sofries,

no mai esquerp a ell i et feies

foguera i sobri cant.

             Tot tu cremaves.”


Joan Vinyoli, “De cos present”. A la memòria de Carles Riba (1959) 

Dos dels grans poetes que han marcat el panorama literari català del segle vint han estat Carles Riba (1893-1959) i Joan Vinyoli (1914-1984). Riba, poeta, humanista i traductor, l’intel.lectual que viu amb plenitud i normalitat la seva professió, és qui exerceix una més gran influència poètica fins que la seva mort el 1959 i la irrupció dels corrents del realisme social dels anys seixanta el desbanquen. Només aparentment, perquè continua nodrint intel.lectualment i poèticament aquells que no es deixen guanayar per la immediatesa.

L’atzar ha fet coincidir l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu dels 25 anys de la seva mort amb el III Simposi Carles Riba arran del cinquantè aniversari del seu traspàs. Pep Solà, biògraf de Vinyoli i ànima de la seva reivindicació integral, i Carles Miralles, president de l’Aula Carles Riba – i autor d’un dels volums cabdals per a la reubicació del poeta i humanista dins del sistema literari – han situat tots dos poetes a l’agenda cultural i acadèmica. L’interès creix,  s’expandeix. Tant l’un com l’altre figuren avui com dos dels poetes més valorats i influents en la poesia jove dels Països Catalans i el vessant intel.lectual de Riba ofereix noves lectures per als capítols d’història cultural.


Riba havia esdevingut símbol d’una societat culturalment normalitzada i catalanitzada que havia culminat els anys trenta, va viure com tants d’altres un pas de la frontera el gener de 1939 doblement dramàtic. Sovint he imaginat en format de documental en blanc i negre el viatge del madur Carles Riba i el vell Antonio Machado amb les respectives famílies fins a les envistes de Cotlliure, amb  llàgrimes cor endins pel que es perdia i pel que sabien que ja no podrien recuperar mai més. L’abraçada del comiat, definitiu, (Machado va morir al cap de ben poc) perd el seu efecte cinematogràfic escombrat per la ràfaga emocional que sotrega l’espectador i allò que veuríem com un passatge de pel.lícula esborrona perquè  va ser un episodi senzillament dramàtic i real que encara em commou quan rellegeixo la memorialística dels testimonis i records.

Rellegir Riba avui és molt més que submergir-se en un exercici culturalista perquè és arribar al mateix cor de la poesia. Els dos llibres d’Estances, apassionades i teixides amb el fil d’acer de l’absolut, culminen un dels més afortunats passatges de la poesia simbolista europea als anys trenta. En temps d’exili, el poeta constata en les Elegies de Bierville (1942) la intensitat de la desfeta – l’evocació de les ruïnes del temple grec de Súnion – i de l’esperança, on “els batuts van retrobant-se soldats”. Uns anys més tard, ell, que sent com “La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar  / imatges clares dintre del cor”, el 1952 publica  Salvatge cor, on es mostra en la seva plena humanitat en versos com “el cor vol més, vol en excés” o imatges com “… pantera amb tèrbol pas / en bosc salvatge”.

És el mestratge de Carles Riba, d’una banda, i R.M.Rilke – llegit a fons i traduït per Riba – que encaminen la poesia de Joan Vinyoli. Riba es va mostrar interessat des del primer moment per l’obra de Vinyoli, un poeta que no va seguir, precisament, carrera humanística o acadèmica, per bé que el seu coneixement de l’alemany el va fer esdevenir el millor traductor de Rilke en llengua catalana. El mestratge de Riba es va convertir aviat en amistat trabada i corresposta, tant amb ell com amb la muller, la poeta Clementina Arderiu i en el recolzament literari que Riba exercia coma aposta de futur. La mort del mestre arranca un dels poemes més sentits i bellament dramàtics de Vinyoli, el crit de comiat gairebé desesperat: “Maleïda /  mort que ens has pres el guia! Quanta fosca! / Far sense llum, enderrocat, adéu!”.  Anys més tard, des de la vellesa, Vinyoli recorda encara el mestre per l’efecte màgic de la seva evocació en la  intensitat i la serenitat creació poètica, talment com Riba li va ensenyar: 


“Furtivament, el mag 

de la paraula,  a fosques ha vingut

 i s’ha instal.lat en un secret racó

 del meu cervell , on tot el deslligat,

vague, dispers, en ordre ho ha posat

operatiu en la confusió.


Ara el poema és un seguit de mots

que, del vell pòsit del dolor i sanglots

i crits de goig i sostingut anhel,


ha esdevingut en la negror del cel

llum polièdric que ens consola a tots,

mudant la mort en delusori tel.” 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5 de desembre del 2009

>
Variació sobre un tema de Rilke

Sóc una corda tensa sobre un arc
que l’atzar tiba a pler cada cop més
fins el límit que mai no s’acompleix:
només em deixa prendre un alè escàs
ajustat a l’esforç de la batalla.

¿Fins quan l’haurà de prémer aquesta mà
sense treva ni límit en la gesta?

Poema publicat a Jardí d’ambre (1998)

Parlant amb en Pep Solà, biògraf de Joan Vinyoli, parlàvem del trasvassament de temes poètics de Rilke a Joan Vinyoli a partir de les traduccions d’aquest, publicades com a Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), i aplegades a l’Obra Poètica Completa (2001).

Copio al bloc el poema que vaig titular genèricament Variació sobre un tema de Rilke - després he repetit el títol per a altres poemes. Parteix de dos versos del poema de Rilke Liebes-Lied, del recull Neue Gedichte (1907), que Vinyoli tradueix amb el títol Cançó d’amor; els dos versos figuren en cursiva.

Cançó d’amor

Com he de retenir jo la meva ànima per tal

que no toqui la teva? Com he d’alçar-la i dur-la

per sobre teu vers altres coses?

Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte

perdut en la foscúria arrecerar-la,

en algun lloc estrany, quiet, que no continués

vibrant quan vibren les fondàries teves.

Però tot el que ens toca a tu i a mi

ens ajunta solament un cop d’arquet

que una sola veu treu de dues cordes.

¿Sobre quin instrument estem tensats?

I quin violinista ens té a la mà?

Oh cançó dolça!

Liebes-lied

Wie soll ich meine Seele halten, dass

sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie

hinheben über dichzu andern Dingen?

Ach gerne möcht sie bei irgendwas

Verlorenem im Dunkel unterbringen

an einer fremden stillen Stelle, die

nicht weiterschwingt, wenn deine Tiefen schwingen.

Doch alles, was uns anrürht, dich und mich,

nimmt uns zusammen  wie ein Bogenstrich,

der aus zwei Saiten eine Stiemme zeit.

Auf welches Instrument sind wir gespannt?

Und welcher Geiger hat uns in der Hand?

O susses Lied.

>RETORN A JOAN VINYOLI

>

Un grup d’admiradors i lectors del poeta Joan Vinyoli s’ha reunit a Begur per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Begur és un dels indrets més presents en la seva obra. Quan el 2004 es va celebrar el I Simposi Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners ja es va comentar que la propera trobada vinyoliana podia ser allí. Cristina Badosa va presentar un paper mostrant com Begur havia estat “l’escenari de l’aventura interior” i enguay ha inaugurat l’itinerari poètic de Vinyoli per en aquella població.

Joan Vinyoli va tardar a obtenir en vida el reconeixement que mereixia com a poeta i traductor, tot i que era considerat i apreciat per un nucli de fervents admiradors. No va ser fins els darrers anys, fins que Edicions 62 li va començar a publicar els poemaris en aquells llibrets blancs, senzills, autèntics breviaris de la poesia catalana contemporània que han assolit la categoria d’objectes de culte. Des de llavors, els anys setanta, no he deixat de llegir-lo.

Vinyoli és avui un dels poetes més llegits i apreciats per les diverses generacions literàries, i ho proven dos fets. L’un és que l’Obra poètica completa que es va publicar el 2001 es troba completament exhaurida. L’altra és la participació al Simposi del 2004 de poetes de diverses generacions i tendències com Joan-Elies Adell, Feliu Formosa, Susanna Rafart, Vicent Alonso, Joan Margarit, Francesc Parcerisas, Lluís Freixes, Ricard Creus, Enric Casassas, Lluís Solà, Manuel Forcano o Antoni Defez, entre altres. O d’experts de diverses procedències, com Xavier Macià – editor de l’obra completa- , Lourdes Sánchez-Rodrigo – autora d’una excel.lent monografia sobre Vinyoli en llengua castellana, premiada per la UNED- o Sam Abrams.

Pep Solà, un dels impulsors del Simposi del 2004 i autor d’una biografia de Vinyoli que esperem que aviat surti en negre sobre blanc, m’envia una fotografia dels assistents a la jornada de Begur, situats al Mirador de poeta Joan Vinyoli. En Pep m’adverteix, és el paisatge del poema “Sunt lacrimae rerum”,

“…És tard, és hora de tornar a Begur 

l’autocar que ens deixarà a la plaça. 

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses

ben amanides amb llimona i pebre. 

Cau la nit, la nit fantasmagòrica 

del rei Begur que senyoreja al castell,

la nit dels fars i de les barques a l’encesa, 

del cel altíssim estelat. 

Tot giravolta com en un parc d’atraccions

però tu i jo vivim al botó de la roda 

on és imperceptible el moviment…”

Fa uns mesos en Pep em va enviar una altra fotografia. És a Sitges, a les escales de la Punta. Al fons, la Ribera, les cases i només els primers espigons, potser a mig fer. És a l’hivern, o a la tardor; els homes van abrigats i un d’ells porta un barret i les senyores jaquetes d’abric llargues. Joan Vinyoli, el segon a l’esquerra, seu entre dos d’ells sense barret, amb les ulleres, galtaple encara i fent mitja ganyota perquè el sol del migdia reflecteix a les ulleres rodones de pasta fosca. És un home ben diferent del que vaig conèixer a casa d’en Juan del Solar, amic i company de feina a l’editorial Salvat on tots dos traduïen de l’alemany i llegien Rilke. Vinyoli apreciava molt Juan, un peruà que parlava un català delicadíssim en veu baixeta, afectuós i atent, i li havia dedicat diversos poemes. El vaig veure per darrera vegada caminant a poc a poc pel carrer de la Palma del braç d’en Juan que l’acompanyava a l’estació, entristit, gairebé enfurismat per la mort de Clementina Arderiu. Juan del Solar va marxar uns anys més tard al seu país, malalt inguarible, però Joan Vinyoli ja no ho va saber.

Sovint m’he preguntat quan va ser que Vinyoli va escriure uns versos en que fan referència a la malvasia i a Sitges. Formen part d’un poema moral i existencial que colpeix per la  seva intenitat,

“… No crec en mi però no em deixis.

Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,

dann trink du Malvasier.

Caldrà que anem a Sitges

i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;

no tot és mort. Fes-me el favor de creure,

no pas en mi, de creure

que le coses per mi són per ser dites,

que jo encara assajo

de dir-les amb paraules difícils de trobar,

que quan les trobo ja no hi ha les coses

i em quedo sol…”

Entre una imatge i altra, la distància de mitja vida i d’uns poemes on la vida es mostra completa, rotunda i amarga fins a la nostàlgia. Vinyoli ho podia haver escrit tant a Sitges com a Begur,

“La remor del mar 

és bona sempre: les barques acompanyen”…