Roma, plaça della Rotonda. Fot. Frèia Berg, 2012
Una de les coses que més m’agrada de Roma és el color de les parets. La primera vegada que em vaig trobar enmig de la ciutat em va sorprendre l’amplíssima gama cromàtica dels ocres als rosats en totes les textures i gradacions possibles. Parets escrostonades mostrant les diferents tonalitats de l’arrebossat, parets gairebé noves de trinca d’un sanguina esclatant, cantonades esgrogueïdes amb rivet blanquinós, i tota la casuística mural lluint orgullosament les varietats d’una pintura que, tot i ser habitual en molts altres indrets d’Itàlia, a Roma pren un caràcter d’eternitat vivent i indefinida, com la mateixa ciutat.
Roma, Trastevere. Fot. Frèia Berg, 2009
Hi ha postals que ofereixen per tota visió algun dels colors de Roma, o la combinatòria d’uns quants, com si fossin portals, llindes, finestres, columnes o gats – els gats romans són espècie valorada i protegida, fins el punt que són protagonistes d’edicions anuals de calendaris, com els calendaris de ruïnes romanes o de capellans. Però tornem als colors, perquè les ciutats i les viles amb sensibilitat patrimonial i artística tenen els seus, els guarden i els protegeixen enfront d’invents d’arquitectes, dissenyadors i propietaris de gust dubtós. Arles, per exemple, una de les ciutats blanques de Joseph Roth, és, efectivament una ciutat blanca i gris clar, color de la pedra romana amb què està construïda. La vista de la ciutat des del Roina de l’autopista estant és la d’una joia arquitectònica i paisatgística plantada arran del gran riu, de la que es distingeixen els campanars de Sant Tròfim, Sant Honorat i La Major mentre la filera de plàtans que voreja les cases del barri de La Roqueta acompanya les pedres nobles properes als banys de Constantí i les de l’actual Museu Reattu. Res no trenca, allà tampoc, l’harmonia cromàtica en la visió de la ciutat.
Arles. Carreu de muralla. Fot. Frèia Berg, 2007
I Sitges? Quan donya Emilia Pardo Bazán va batejar la vila amb l’epítet de Blanca Subur ,que ha fet fortuna i ha passat a tòpic, no va ser per un excés d’imaginació literària. La visió de Sitges, fos des de l’arribada del tren, des del Baluard, la Ribera o des la Creu de Ribes pintada en les visions dels lluministes i de Rusiñol mostra al fons la vista de la Vila de blanc immaculat. I no va ser únicament l’escriptora Pardo Bazán sinó també molts d’altres que han anat descrivint la blancor de la fesomia de la Vila. És cert que els cases de senyors, és a dir, els edificis modernistes i les cases dels americanos no tenen el blanc com a color de referència, perquè els estucats i esgrafiats pertanyen a una altra estètica, el Modernisme és un esclat de formes i de colors i les cases del modernisme tenen totes i cadascuna d’elles les seves característiques pròpies. I també és cert que l’arquitectura actual ja no es divideix en arquitectura popular i cases de senyors, perquè des dels edificis noucentistes de Josep M. Martino a fins les edificacions actuals la fesomia de Sitges s’ha tornat molt més complexa. Però això no treu que la visió de conjunt de Sitges hagi de continuar amb el blanc com a color ensenya, evitant les cases que haurien de ser blanques i s’han pintat de color de catxumbo o de color de gos quan fuig i fins i tot de vegades de blau lloro.
Vista de Sitges en blanc i blau a partir del quadre d'un dels luministes sitgetans.
La reflexió ve a tomb, i no és la primera vegada que la faig, perquè aquests dies ha aparegut una façana rosa pujat al carrer Major de Sitges. Abans havia estat de color verd clar fins que el pas i les inclemències del temps el van anar esborrant. I més abans encara havia estat beix clar. Sense voler entrar en el terreny de l’experticitat, cada casa modernista ha tingut les seves característiques i can Josa del carrer Major també les va tenir. He fet l’esforç de recordar com era fa unes quantes dècades perquè en aquella casa hi vaig passar estones de migdia o de tarda de menuda, amb cinc o sis anys. Va ser allà on als estius donya Adela Sellés, mestra de les Escoles de la Vila, mentre em feia repàs em va ensenyar a llegir i escriure en català, beceroles… i amb el que m’ensenyava escrivia les nadales als meus avis i als meus pares i els felicitava el sant i l’aniversari. Era un menjador fresc que donava a un pati enrajolat. Llavors em semblava una mansió tranquil·la i enorme. Aquests dies vaig aprofitar que la porta era oberta per treure el cap i, al fons, vaig veure el menjador ombrívol i el pati enrajolat i em va comfortar veure que tot era com abans, si més no, aquell moment davant dels meus ulls…
Santiago Rusiñol. Vista de Sitges des de la Creu de Ribes, 1892
El seny i el sentit d’una estètica de respecte vers el patrimoni sitgetà aconsellarien fer un estudi concret dels colors de la façana i determinar quins van ser els colors originals d’edifici, i obrar en conseqüència. No s’hi val ni l’aplicació uniforme d’una sola gama cromàtica ni permetre l’estridència sense justificació ni aplicar el blanc de Sitges a cases que no van ser concebudes des d’aquest estil – cas de la casa del carrer Sant Bartomeu -, ni tants despropòsits com els darrers anys s’han permès impunement.
Si estem d’acord que el paisatge és patrimoni s’ha de filar prim i no permetre que la fesomia de la Vila es perdi per manca de cura, de consciència patrimonial o, simplement, de mal gust.
