>PICASSO VERSUS RUSIÑOL

>

Establerta la relació artística entre Rusiñol i Picasso, és a dir, la influència que el Rusiñol líder consagrat de la modernitat va exercir sobre el Picasso jove i rebel, el Museu Picasso de Barcelona  i el Consorci del Patrimoni de Sitges han produït l’exposició Picasso versus Rusiñol  que permet assaborir-la al llarg d’onze apartats. 

L’escenari comú de Barcelona, el Modernisme i l’antimodernisme, Rusiñol en tant que referent de la modernitat parisenca, la condició de l’artista; El Greco, Rusiñol i Picasso; els jardins rusiñolians reelaborats pel traç picassià, el blau en el context de creació d’atmosfera, la malalta i la mort, l’homenatge i la sàtira i la visió plàstica de Rusiñol per part de Picasso en permeten la contemplació i l’anàlisi. 

El comissari, Eduard Vallès, ha plantejat el detall de les relacions i influències a través d’un periple extens en conceptes i abundós en obres. Els Rusiñols, meravellosos…

>EL CAU FERRAT AL MUSEU PICASSO

>

És una joia, un treball de precisió, una mostra d’orfebreria i un aparador propagandístic immillorable. El Cau Ferrat, casa de les arts s’ha obert al Museu Picasso de Barcelona coincidint amb l’exposició Picasso vs. Rusiñol amb la voluntat de presentar un tast tan atractiu de presentació com ponderat pel que fa a la tria del contingut del Cau. 

En un espai condensat i proporcionat s’exhibeixen un conjunt de peces selectes de la col.lecció artística de Rusiñol que ostenten el doble mèrit de representar la síntesi del millor afegint-hi el valor de col.lecció. Els canelobres de forja de Santa Maria de Serrateix, el reliquiari conegut com “Miss Cau Ferrat”, la “Maternitat” de Manolo Hugué”, el picaportes de ca l’Ardiaca, el draquet de forja del segle XV, retaules, ceràmica popular i peces de vidre són, entre altres, les joies de la corona que compleixen la funció de sintetitzar el que Rusiñol vivia com a “l’art total”.

Ignasi Domènech, que ha actuat de comissari de la mostra, posa de manifest el seu profund coneixement de les peces i col.leccions del museu i el sempre difícil ofici de portar a terme síntesis qualitatives i pedagògiques a parts iguals. I mai les peces havien pogut ser contemplades amb tant de detall ni tant de prop.

 

>MUSEU DEL CAU FERRAT. (Dos comiats, 1)

>

Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat,  davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar.  

El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat  i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura  escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.  

Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai  no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.  

Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte  (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals.   

Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve;  a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16 de gener del 2010

Fotografies de Frèia Berg

>Rusiñol traduït al rus

>
“La gran llengua d’Europa és la traducció”
Umberto Eco

Elena Zernova, professora de la Universitat de Sant Petersburg, autora de la traducció russa
de L’Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
És la primera vegada que l’autor ha estat traduït al rus.

La traducció i l’edició han comptat amb l’ajut de l’Institut Ramon LLull.

La presentació ha tingut lloc a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges el 21 de març del 2009, amb les intervencions d’August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura- IEC; Vinyet Panyella, escriptora, i Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull.
L’acte ha estat organitzat per la SCLL-IEC, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i l’Ajuntament de Sitges.