REIVINDICACIÓ DEL NOUCENTISME A SITGES

J. Sunyer, Cala Forn, 1917

Després d’haver-se erigit en la meca del Modernisme al llarg de la darrera dècada del segle XIX gràcies a Santiago Rusiñol, al Cau Ferrat i a les Festes Modernistes, a partir de la primera dècada del segle XX, Sitges s’erigeix entre les més importants segones ciutats noucentistes. Aquesta denominació, compartida amb Sabadell, Terrassa i Girona, entre d’altres, identifica les poblacions que s’erigeixen en models a la seva respectiva escala d’actuacions vinculades a l’ideari, estètica i plantejaments del Noucentisme. És un fenomen que va més enllà de les idees estètiques perquè, més enllà de les individualitats i de les realitzacions, hi plana la política cultural de la Mancomunitat i la idea de creativitat unida a la de la construcció d’un país per mitjà de la cultura. Aquest ideari de fons, assumit en diferents graus d’intensitat i de complicitat per part dels escriptors i dels artistes, atorga un caire de normalitat i de creixement, tant a la Catalunya-ciutat de Barcelona com a les Segones ciutats d’arreuu del territori.

J. Sunyer, Platja de Sant Sebastià, 1909

Des de 1908, en què el pintor Joaquim Sunyer planta el primer taller a la platja de Sant Sebastià, fins el 1926, en què fa fallida l’empresa del sabadellenc Francesc Armengol i Duran, l’urbanitzador de Terramar, Parques i Edificaciones S.A. i s’edita el primer número de la revista avantguardista L’Amic de les Arts transcorren dues de les més interessants i prolífiques dècades sitgetanes, plenament vinculades al Noucentisme i als seus presupòsits estètics i cívics.

N’és protagonista una important representació autòctona en el medi cultural, literari, artístic, periodístic, urbanístic i arquitectònic, integrada pels fills dels comerciants d’ultramar i els terratinents locals. L’encapçalen el crític d’art Miquel Utrillo i Morlius (1861-1934) i el pintor Joaquim Sunyer (1874-1956). Tots plegats impulsen i porten a terme les més importants realitzacions del Noucentisme sitgetà en tots els ordres. Són, principalment, l’escriptor i activista cultural Josep Carbonell i Gener (1898-1989), els poetes Trinitat Catasús (1886-1940) i Salvador Soler i Forment (1898-1982) i el pintor Artur Carbonell (1906-1973), juntament amb el jove artista Lluís de Dalmau, mort prematurament el 1918, i M.A. Cassanyes (1893-1956), llavors dibuixant i posteriorment crític d’art a les revistes d’avantguarda dels anys vint i trenta. Procedents de Barcelona i des dels primers moments són cabdals les aportacions de l’escultor Pere Jou (1891-1964), nascut a Gràcia i incorporat a la construcció de Maricel el 1915, i l’arquitecte Josep M. Martino (1891-1957), artífex de l’urbanisme i l’arquitectura de Terramar. Miquel Utrillo i Morlius, nascut a Barcelona, amic de Rusiñol al París de la bohèmia montmartrina, arriba a Sitges el 1895, on participa plenament i creativament del Modernisme i amb el tomb de segle inicia una etapa de canvi estètic i eclèctic que el converteix en una de les figures decisives del Noucentisme sitgetà, gràcies a la construcció del Palau de Maricel i a l’allau de personalitats de tota mena que hi recalen.

M. A. Cassanyes, dibuix, publicat a la revista "Terramar"

 Art, literatura, urbanisme

Són diversos els factors d’ordre artístic que, a partir de 1908 assenyalen el canvi de rumb en la vida cultural de la vila. El primer és el retorn del pintor Joaquim Sunyer des de París on ha fet nom i fortuna crítica, que s’hi instal·la definitivament a Sitges el 1910. Entre 1908 i 1918, Joaquim Sunyer construeix els fonaments de la pintura noucentista que el 1911 triomfa a l’exposició individual de les Galeries Laietanes de Barcelona. A instàncies d’Utrillo, el poeta Joan Maragall li escriu un extens article dedicant-li els més grans elogis. El paisatge de Sitges més agrest i solitari esdevé l’epicentre de l’obra sunyeriana, on l’artista hi aplica la visió compositiva de Cézanne; ambdós es plantegen la seva relació amb la natura com un repte i un desafiament. Obres com Mediterrània i Pastoral (1910-1911) són visions pictòriques que remeten a la vida mediterrània arcaica, ancestral i atemporal, transportant la realitat a la categoria de mite i palesant un primitivisme harmònic i seré, visió ideal d’una determinada joia de viure, així com succeeix també en el cicle paisatgístic dedicat a El Clot dels Frares (1912-1915). L’aparició de la figura humana sovint subratlla el caràcter mític i simbòlic de la pintura, per bé que progressivament pren un toc més realista, que situa el Sunyer dels anys vint entre els pintors de la Nova Ojectivitat. Juntament amb les dues obres paisatgístiques esmentades el cicle pictòric de El Clot dels Frares (1912-1918), d’una forta empremta compositiva i Cala Forn (1918), l’obra més simbòlicament representativa de l’equilibri entre la sensualitat i la intel·ligència, constitueixen la pintura més representativa del Noucentisme.

Utrillo davant de Maricel, 1916

El 1913 s’inicia la construcció de l’obra arquitectònica més emblemàtica del noucentisme sitgetà, com és el Palau de Maricel, que es perllongarà fins 1921. El milionari nordamericà Charles Deering va encomanar a Miquel Utrillo la construcció del que havia de ser la seva residència a Sitges i, alhora, l’edifici per a la col·lecció artística que va encarregar també a Utrillo que li adquirís; d’aquí el caràcter sumptuari de l’edificació. Maricel és avui un complex d’edificacions conegudes com Maricel de Terra i Maricel de Mar que ocupa tot el que va ser l’antic barri de Sant Joan, al cor de la vila vella. La voluntat artística eclèctica i esteticista de l’obra d’Utrillo en aquesta construcció va merèixer els elogis de l’historiador de l’art Joaquim Folch i Torres i de l’escriptor Joaquim Folguera, que va la descriure com l’obra d’adaptació de “vells instints a bells indrets, suplint la fidelitat arquitectònica a una preceptiva de bon gust”.

P. Jou, capitell amb la descripció dels constructors de Maricel (Deering, Utrillo...), 1918

Va ser precisament Utrillo qui va incorporar a l’obra de Maricel l’escultor Pere Jou, que després de realitzar els primers encàrrecs d’elements decoratius es va dedicar plenament en la realització de la sèrie de capitells, únics en la seva especialitat, on tracta tot tipus de temes amb una obra que passa per tots els trets de la narració i de l’expressivitat. Finalitzada l’obra de Maricel i fincat definitivament a Sitges, al llarg dels anys vint i trenta prossegueix la carrera artística amb una obra que obté una positiva recepció per part de la crítica d’art i del públic. Alhora, pren part en les diverses manifestacions artístiques, vinculat no només als noucentistes sitgetans sinó també a esdeveniments artístics com l’Exposició Universal de Barcelona (1929), entre d’altres. Amb un llenguatge artístic que marca perfil propi dins de l’estètica noucentista, Jou esdevé un dels escultors més remarcables de l’època, fidel de per vida a l’estètica mediterrània amb el regust de la serenitat classicitzant que caracteritza la major part de la seva obra.

En el medi literari, la publicació de Blanco refugio. Guia espiritual de Sitges (1913), de Diego Ruiz, amb il·lustracions de Joaquim Sunyer constitueix una fita més en la nova manera d’entendre les arts i la literatura, mentre que a les pàgines del setmanari El Eco de Sitges s’hi llegeix Eugeni d’Ors. El 1914 sortí l’únic número de la revista La Cantonada, de mans de Miquel Utrillo i Trinitat Catasús.

J. Sunyer, Retrat del poeta T. Catasús, 1916

Amb el poeta Trinitat Catasús (1886-1940) les lletres sitgetanes arriben a l’esclat de la maduresa. Catasús reuneix dues característiques que el fan mereixedor d’una destacada posició entre els poetes del Noucentisme. Són, d’una banda, la seva permanent vocació i continuïtat poètiques, manifestades des de les pàgines de El Eco de Sitges i dels quatre volums que apleguen la seva poesia: De l’Hort i de la Costa (1915), Poemes del temps (1919), Vendimiari (1921) i Robins de Magrana (1930). D’altra, la seva plena pertinença a l’estol de poetes noucentistes que, al voltant de l’obra de Josep Carner i, sobretot, en el cas de Catasús, de Miquel Costa i Llobera, contrueixen una obra que reflecteix plenament l’ideal de la poesia noucentista i mediterrània. Des d’aquesta estètica, Catasús hi juga un paper primordial, tal com va ser reconegut per la crítica des del moment de la publicació del seu primer llibre, De l’Hort i de la Costa (1915), el llibre de l’imaginari poètic de Sitges. Ningú com Trinitat Catasús ha estat capaç de traçar el retrat de la Vila en tota la seva intensitat i globalitat, talment com ningú com el pintor Joaquim Sunyer ho ha fet amb els pinzells; la gran correlació entre l’un i l’altre va ser formulada els primers anys vint per Josep Pla.

La gran fita del noucentisme literari local és el 1918 amb la celebració de la Festa de la Poesia, antítesi i alternativa dels Jocs Florals. Va ser promoguda pels noucentistes sitgetans i els redactors de La Revista, vinculats al projecte de Terramar; Josep Carner, Carles Riba, Josep M.de Sagarra, Joaquim Folguera i Ventura Gassol van ser els poetes guardonats.

Obertura del Passeig Marítim, Terramar, 1919

L’altra gran realització arquitectònica i urbanística del Noucentisme sitgetà és la urbanització de Terramar, concebuda sota la dualitat de la ciutat-jardí i d’estació turística segons el model de la ciutat francesa de Niça. La urbanització que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, i la revista que en constituïa l’òrgan de propaganda, de títol homònim, constitueixen un ambiciós testimoni. Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921) va ser encomanada a Josep Carbonell i Gener, que, com les altres dues revistes que va dirigir, Monitor (1921-1923) i L’Amic de les Arts (1926-1929), va assolir l’equilibri dels continguts entre Noucentisme i Avantguarda, amb col·laboracions de Joan Salvat-Papasseit, J.V. Foix, Pierre Albert-Birot, Maurice Raynal i Josep M. Junoy, entre d’altres. Gràcies al promotor del projecte, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran, es va urbanitzar el que fins llavors era una partida de sorral a l’extrem de la vila, obrint el passeig marítim vers el Mediterrani, amb la voluntat que fos ciutat residencial amb jardins, hotel i tota mena d’instal·lacions modernes. L’arquitecte Josep M. Martino comença a actuar des del moment inicial del projecte i esdevenint l’artífex de l’estil urbanístic i arquitectònic del Terramar que avui dia encara perdura. Tot i la fallida de la societat promotora, el 1926 Martino continua actuant a Sitges marcant un estil arquitectònic dins del cànon noucentista adaptat a les diverses tipologies dels edificis on intervé i convertint-se en l’autor d’un determinat paisatge urbanístic i arquitectònic local que durant anys ha caracteritzat la vila.

Una reivindicació necessària

Tot i la importància urbanística, artística i cultural, el Noucentisme a Sitges és avui una assignatura pendent i una reivindicació necessària. Des d’un punt de vista general, mereix l’atenció dels agents culturals i turístics (si hem de creure en el turisme cultural en tant que valor de promoció) per tal d’aconseguir la seva visibilitat. No només una visibilitat física de postals i façanes sinó d’elements i continguts. Des d’un punt de vista patrimonial és necessària la protecció urbanística, arquitectònica, artística i paisatgística des del coneixement i la sensibilitat a parts iguals. La progressiva degradació urbanística i arquitectònica de Terramar, per exemple, n’és un cas flagrant. La situació de Maricel de Terra demana una intervenció global i dràstica per a la seva conservació, manteniment i actualització d’instal·lacions amb tota la sensibilitat i fidelitat que el patrimoni requereix.

Hi ha molta feina a fer, encara, per al coneixement i la difusió de les obres i dels seus autors. La commemoració dedicada a Miquel Utrillo (2009-2010) va situar alguns dels elements del Noucentisme en el seu context, així com al mateix Utrillo; la biografia de Josep Carbonell i Gener deixa establerta la seva obra i relació amb el Noucentisme sitgetà; la Festa de la Poesia a Sitges, que enguany celebrarà la cinquena edició ha reivindicat els antecedents històrics des de primer moment, i l’exposició dedicada a l’escultor Pere Jou, aquesta primavera, és una fita mé.s tant pel que fa al context general de Sitges en tant que segona ciutat noucentista com, sobretot, una mostra –esperem que definitiva– per a la recuperació de l’escultor. Fins aquí els guanys. Entre les diverses mancances, la de la història del Palau de Maricel en totes les seves dimensions i avatars, la d’una exposició amb catàleg monogràfic de Josep M. Martino i l’edició de l’obra poètica completa de Trinitat Catasús. I, sobretot, una definitiva i eficaç posada en valor del Noucentisme a Sitges.

(Publicat a ON, 18, abril-maig 2011, p. 4-11)

>BALADRES

>

Són la viva imatge del bon temps, de l’aire lliure, de la calor, de l’estiu. Floreixen mig salvatges als vorals de les carreteres i sovint fan de divisòria banda i banda de les autopistes perquè són alegres, barats de manteniment i immensament agraïts per a l’esguard dels qui transiten i saben mirar més enllà de l’asfalt. Sembla que neixin per generació espontània i gairebé deu ser així perquè en un no res s’alcen i creixen frondosos, imponents. De vegades prenen la forma de grans matolls que cimbregen al compàs de l’aire. D’altres s’enlairen en mitja creixença d’arbust o en l’esveltesa dels arbres i esdevenen d’una elegància tan simple com colpidora. Cap moment del dia pot resistir el seu resplendor blanc, rosat, roig encès. Quan més m’agraden és de tarda perquè conserven fins a darrera hora les tonalitat i la claror de la llum presa dins del teixit del fullam i les flors.

No sé si es cotitzen gaire en tant que vegetació autòctona, mediterrània i d’una tradició mig rural mig urbana del tot escaient al paisatge de Sitges. De mica en mica han anat desapareixent, substituïts per altra mena de plantes d’arrelament més discutible i d’escaiença més dubtosa o, simplement, han estat engolits pel totxo i el ciment que de mica en mica ho fagocita tot. Als carrers de Terramar, que és on es mostren encara en tot el seu esplendor, sigui en fileres solitàries sigui acompanyats dels xiprers, constitueixen, juntament amb els pins i els pitòspors, una de les escasses restes de l’esperit equilibrat i harmònic del que va ser la primera urbanització moderna de Catalunya. Potser és per això que quan veig que comencen a florir i que aguanten estiu rere estiu les embestides del clima, dels urbanicides, especuladors i dels impostors de l’estètica i de la sostenibilitat en general, em recorden que la terra és el darrer reducte de la identitat de paisatge.

El progressiu procés de deforestació de Sitges, i, en concret, de Terramar, Aiguadolç o dels afores on cada grua i cada piqueta s’enduen pel cap baix uns quants pins, pitòspors, baladres i xiprers, substitueix la vegetació autòctona molt sovint per ciment i per altres menes de vegetació. I a les voreres, on els baladres, els xiprers, els pins i els tamarius vetllaven per una harmònica convivència entre els edificis i els vehicles, a cada arbre o arbust que desapareix hi queda el corresponent buit a l’espera, normalment inútil, de la replantació.

Volia deixar constància de la modesta i absoluta bellesa dels baladres que formen part encara de l’entorn sitgetà. En versió poètica ho descriu Trinitat Catasús amb versos fundacionals – perquè “el que perdura ho funden els poetes –, els que fan perdurar el paisatge i el salven en la paraula:

Els baladres floreixen a l’agost.

Flors blanques, flors vermelles, que ben tost

la fúria solsticial haureu sentida

encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora del mar – oh flors – i terra endins

oirem la remor que fan els pins

que l’aura inquieta, i sentirem el flaire

dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,

mirant-vos a vosaltres, que teniu

la color encesa de mirar l’estiu.

El poema de Trinitat Catasús pertany al recull De l’Hort i de la Costa (1915).

Fotografies de Frèia Berg

 

>LA PASQUA DEL POETA

>

Si hi ha un poeta que ha sabut cantar el binomi que en la tradició literària del país configuren la primavera i la Pasqua ha estat el noucentista Trinitat Catasús (Sitges, 1886-1940). Els seus versos han nodrit no poques cançons de caramelles, fins el punt que n’hi ha una, Dissabte de Glòria – coneguda més popularment com “Prada verda…”que ha esdevingut una mena d’himne oficial del Retiro per tant com l’ha popularitzada moltes nits de Pasqua.

Enguany per celebrar-la en transcric un altre poema, Abril, que conté els elements de l’imaginari popular transformat per l’alè poètic d’un escriptor amb sensibilitat, ofici i sentiment.

Trèmula rialla
de dia daurat
ventitjol que calla
per la immensitat.


Palpintant i jove
majestat d’Abril,
vestidura nova
dels arbres. Subtil


diàfana i clara
delícia del verd,
amb que el món suara
de llum és cobert,


quan el fontinyol
tremolant sentia
la seva frescor
tornada alegria.


Pluja lenta i blanca
de flors d’ametller
que cau de la branca
quan l’oratjol ve.


Noies pels portals
finestra enramada,
festes matinals
xopes de rosada.


I passa l’Abril
damunt de poncelles
xamós i gentil
cantant caramelles.

>Els millors dies de l’any

>

La realitat fa el tòpic i el tòpic sitgetà d’aquests dies va repetint amb satisfacció convicta que passem pels millors dies de l’any. Aquesta és una de les coses de sempre que no canvia, i cal esperar que el canvi climàtic no s’hi acarnissi. Hi ha hagut mesos d’agost de clima tropical, de sequera desertitzant, de sol de justícia inclement. Setembre, en canvi, des de sempre ha estat un mes benigne. Ens fa entrar a la tardor amb aquella suavitat que es perllonga fins ben entrat el novembre i que només la minva diària de la llum ens fa adonar del pas apressat de l’any.

Aquests dies a molts els passa allò que escriu el poeta Catasús en un dels poemes de Vendimiari:
“… vosaltres que la ciutat ja crida quan just comença a fer-se més benestant la vida”.

Mentres, s’aprofiten els dies i les hores per als darrers banys, per fer via amunt i avall del passeig o, simplement, per contemplar la mar que ja pren el caire de la tardor mentre que la llum s’afua, més daurada que mai.

El paisatge de Sitges va canviant durant els millors dies de l’any. Les primeres setmanes de setembre encara arrossega les inèrcies de l’agost; fa mandra de marxar, hom apura fins els darrers dies i, encara, prorroga l’estiu fins la Diada i quan pot, fins a la Mercè. Quan ja acarem la Festa Major Petita, la fi de l’estiu és una certesa. A l’hora de l’entrada de Santa Tecla, al final de la processó, ja fa estona que és fosc i quan la Santa s’atura a contemplar Sitges, els balls, la gent, acomiadem amb ella tot l’estiu.

Amb la tardor, la incertesa i els neguits. Per bé que planen i creixen durant l’estiu – i, enguany, han anat prenent una magnitud considerable-, a la tardor es fan indefugibles: la crisi econòmica mundial, els cartells de “en venda” que augmenten arreu – Sitges tampoc n’és cap excepció-; la problemàtica de les finances dels municipis que fa tocar de peus a terra més la ciutadania que els polítics – i a Sitges, tampoc no ens n’escapem-; la incertesa de l’autogovern amb l’Estatut al Tribunal i la negativa finançament … Temps tindrem, em fa l’efecte, d’anar comentant la realitat que tenim instaurada.

Els millors dies de l’any… El poeta parla de “dolç paisatge, fet de coses moridores / d’aquelles que si tornen mai més no són iguals.” ¿Quin paisatge ens espera aquest hivern, l’estiu proper? El poeta es refereix al paisatge físic que l’envoltava, el mateix que configura el nostre imaginari col.lectiu. El paisatge en el que penso és més aviat d’ordre moral. L’interrogant és si la nostra societat, el país nostre, serà capaç d’afrontar els problemes i convertir-los en reptes. Si a Sitges també ho sabrem fer, més enllà de les declaracions de principis, de salvar les aparences, dels actes i activitats més o menys propagandístics.

Els millors dies de l’any… A pocs dies de la Festa Major Petita, les reflexions comporten una certa basarda. Però la realitat no es pot pas defugir. Ens ajuden a afrontar-la el coratge i la il.lusió. La lectura dels poetes pot fer que el temps sigui una mica més dolç.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de setembre 2008

>Trinitat Catasús. Homenatge al poeta

>

La 2a Festa de la Poesia a Sitges es presenta amb un programa d’activitats atractiu per a tots els gustos. Enguany, a més, hi ha canvis d’escenari que facilitaran la comoditat del públic i dels participants i que, alhora, posaran en valor, una vegada més, el patrimoni arquitectònic i artístic de Sitges del Palau de Maricel. Un altre escenari –que és molt més que un lloc d’actuació- és la Societat Recreativa El Retiro on, a més d’acollir els poetes, s’hi celebrarà el Recital de Cloenda el dissabte dia 5 a la nit.

L’altre gran esdeveniment del Retiro és l’exposició que l’entitat dedica al poeta sitgetà Trinitat Catasús (1887-1940) amb motiu de la Festa de la Poesia, fruit d’una implicació oportuna i generosa. Oportuna, perquè es es mostra Catasús entre poetes amb motiu de l’esdeveniment poètic de l’any. Generosa, perquè aquest esforç entusiasta per part de l’entitat recupera el fundador de la tradició poètica sitgetana i un dels poetes noucentistes més remarcables. L’exposició mostrarà fotografies, poemes, llibres, reproduccions i, per primera vegada, es visualitzarà el correlat artístic de Catasús amb les reproduccions d’alguns dels quadres més significatius de Joaquim Sunyer.

L’exposició serà oberta per al públic sitgetà el proper dijous, 3 de juliol, a dos quarts de vuit del vespre, en un acte en el transcurs del qual es presentarà la reedició de Vendimiari. El dia següent al migdia, a l’arribada dels poetes convidats, la inauguració de l’exposició comptarà amb un recital de poemes de Trinitat Catasús amb les veus de Josep M. Rosés, Mercè Garcia, Antoni Sella, Agustí Albors i Josep Milan. Per bé que neix emmarcada en les activitats de la Festa, l’exposició no serà un acte efímer, sino que es perllongarà al llarg de l’estiu.

La vinculació de Trinitat Catasús amb El Retiro és coneguda. La família, retirista de tota la vida. Ell hi va portar la Festa de la Poesia a Sitges de 1918, que va moure els més notables poetes catalans, encapçalats per Josep Carner, en un certamen que va acollir “totes les tendències i tots els esforços de les lletres catalanes”. Catasús va morir el 1940, i les circumstàncies de l’època no van permetre retre-li el reconeixement que mereixia. Però deu anys més tard va ser al Retiro on es va esdevenir l’únic homenatge que, fins el d’enguany, s’ha dedicat al poeta Catasús.

La seva poesia, que és el que queda, restarà per un temps a les parets de l’entitat acompanyada de les reproduccions dels paisatges de Sunyer. Tots dos han estat qui millor ha descrit i ha evocat el paisatge i l’imaginari sitgetà, amb una intensitat que els fa perdurar més enllà de les modes i estètiques. La poesia de Catasús bascula entre dos pols. L’un correspon a la visió exterior marcada per la Vila, l’entorn marítim i el rural, la vida de la natura civilitzada treballada per l’ésser humà, el pas del temps modificant el paisatge del poeta. L’altre és el de la mirada interior, que s’expressa en moments d’introspecció que, de vegades, venen determinats per la mirada exterior. De l’equilibri i la tensió resultants en neixen els poemes. Des dels inicis, el 1903, influït pel darrer Modernisme d’influència nórdica i maragalliana, Catasús evoluciona sense ruptures vers la poesia més arquetípicament noucentista. Claredat, mediterranisme i classicisme en són les característiques formals més genuïnes.

En tant que poeta, Trinitat Catasús és reconegut pels seus coetanis, tant des del vessant poètic com crític. En tant que poeta sitgetà, ha estat sempre un referent, i molt especialment per als poetes de Sitges. Ell, que mentre va escrivint els seus versos, confessa

“de tot lo altre m’oblido… Ma cambra blanca és closa.
Només té una finestra que s’obre a l’infinit”.

I és aquella vocació d’infinit que ens el retorna, perquè la poesia és la vida perdurable dels poetes.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28 de juny del 2008