Segona postal: Umberto Saba

Segona postal. De part de la Lucia Pietrelli i  en Pau Vadell. Des de Trieste. La màquina d’escriure d’Umberto Saba: una empremta en cada tecla convertida en paraules i en versos.
(…) Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s’il.lumina per a altres; m’empenyen
encara mar endins l’esperit indòmit
i l’amor que fa patir la vida.

Umberto Saba, “Ulisses”. Mediterrànies

>VARIACIONS SOBRE LA ROSA, III, per Umberto Saba

>Et tallava les tiges amb compte. Trista
em va somriure a mi i al meu primer regal.
Amb dues mans el va cenyir a la sina.


Me’n vaig anar lluny, vaig desertar aquell pit.
Vaig errar com és d’humana condició.
La vida em va superar; vaig vèncer,
en part, la vida; el meu cor, no tant.
                                                    Encara
em canta el rossinyol i una rosa
enmig d’espines ha florit.

>ÀNGEL, per Umberto Saba

>Tu que en la flor de l’edat t’alces en contra el vell
que sóc, els ulls flamejants com estels
amb una ira tan nostra,
boca que harmonitzes les paraules amb els besos
donats i rebuts, ¿potser el meu amor incaut
és un sacrilegi? Això és cosa
entre Déu i jo.


Cel infinit! Amor meu resplendent!




Umberto Saba, “Àngel”, Mediterrànies (1946)

>FULLA, per Umberto Saba

>Sóc com aquella fulla – mira - 
sobre la branca nua que aguanta
per miracle. 

Nega’m, doncs. Que no s’entristeixi 
l’edat feliç que t’il.lumina amb delit
i que per a mi es retarda amb impulsos d’infant. 

Diga’m tu adéu si jo no en sóc capaç.
Morir no és res; el difícil és perdre’t.

Umberto Saba, “Tres poemes antics. III, Fulla” . Mediterrànies (1946)

>NUA, per Umberto Saba

>

Nua com un rierol i boca

amb boca, cada tremolor teu endolcia

la besada que torno a recordar.

Somniava, però potser era veritat,

que en tu parlava, encarnat, un àngel.

Un angel benigne també es lliura 

per bondat, per excés d’amor.

Umberto Saba, “Nua”, Mediterrànies (1946)
Modigliani, Nu ajagut 

>ULISSES, per Umberto Saba

>

Vaig navegar de jove
per les costes dàlmates. Els illots
emergien a flor d’onada on, de tant en tant
s’aturava algun ocell amatent a les preses
recobertes d’algues, lliscants, belles
com les maragdes sota el sol. Quan la marea
alta i la nit les amagaven, les veles
lliscaven escorant a sotavent
per fugir del perill. Avui el meu regne
és terra de ningú. El port
s’il.lumina per a altres; m’empenyen
encara mar endins l’esperit indòmit
i l’amor que fa patir la vida.


Umberto Saba, “Ulisses”, Mediterrànies (1946)
Fotografia de Frèia Berg (2010)

>MEDITERRÀNIA, per Umberto Saba

>

Penso en una mar llunyana, un port, carrers
amagats d’aquell port on vaig ser un dia,
i on sóc avui alçant les mans als déus
pregant que no em vulguin castigar
pel menyspreu de l’última victòria
(però el cor defalleix de tendresa);

penso en la sirena esquerpa
- besos, embriaguesa, deliri -; penso en Ulisses
que es lleva, enllà, des d’un jaç entristit.

Umberto Saba, “Mediterranea”, Mediterranee (1946)
Fotografia de Frèia Berg

>LA LLENGUA D’EUROPA

>

 Traduttore, tradittore, diu la dita italiana. Des de que el món és món i des de que la torre de Babel va propiciar la diversitat lingüística, la figura del traductor ha estat associada al do d’interpretar el llenguatge dels altres. Des de l’oralitat fins a la paraula escrita qui s’ha ocupat de fer que les persones s’entenguessin fos quina fos l’escala i la magnitud del tracte ha viscut en la dualitat de dues, o més, visions de la vida i l’univers. Les llengües són això, visions i interpretacions de la realitat. Qui tradueix la interpreta per tal que l’altre l’entengui i l’un es faci comprendre.

El traduttore, tradittore posa l’èmfasi en un matís important: qui domina el llenguatge és qui té les claus del desllorigador. Quan un gran tant per cent de les relacions depenien de qui interpretava el que es volia dir, sobretot en èpoques de predomini de l’oralitat enfront del llenguatge escrit – i encara així… – les coses es podien decantar perdent el punt de neutralitat que garanteix el prestigi del personatge. Potser per això la frase va fer fortuna…

Escric sobre la traducció perquè aquesta setmana ha estat el dia de sant Jeroni, patró dels traductors. En una època de tensions entre els que defensem la laïcitat del sector públic enfront dels que propicien que el dictat de les religions envaeixi tots els àmbits de la vida fa de mal dir l’apel.lació al santoral cristià. Però sant Jeroni s’ha ben guanyat l’advocació perquè la va emprendre amb un dels llibres per excel.lècia de la civilització occidental com és la Bíblia, posant-la a l’abast de la cristiandat, que vol dir una gran part del món conegut del seu temps, quan la va traduir de l’hebreu al llatí, en la versió coneguda com la Vulgata.

Els escriptors i traductors celebrem el Dia Internacional de la Traducció amb presentacions i lectures. La flor d’un dia no fa estiu però en aquest país practiquem, i molt, el que Umberto Eco defineix com “la llengua d’Europa”, és a dir, la traducció. Per ofici o per esport, la traducció és més que un mer buscar significats de paraules perquè es tracta de fer entendre una visió del món determinada en paraules pròpies. Un traductor em deia fa temps que l’important no és tant conèixer a fons la llengua de la que es tradueix, que sí que ho és, d’important, com saber tots els recursos de la llengua pròpia. Val també per als poetes, que ho tenen encara més difícil perquè la poesia és la absoluta condensació dels conceptes i de les paraules. La poeta Montserrat Abelló, que és també una excel.lent traductora – li devem una de les millors antologies de poesia femenina anglosaxona, Cares a la finestra (1993) – recomana que s’intenti guardar la màxima fidelitat al text en tota la seva complexitat lèxica i significativa.

D’ella he après a traduir poesia, més com a exercici de retroalimentació del que m’agrada que com a una disciplina estricta. Pensant en el dia dedicat a la llengua d’Europa, aquest equinocci de tardor, des de la Magna Grècia llegia, i traduïa, Umberto Saba, el ciutadà de Trieste que va escriure un breu i intens compendi poètic sobre la Mediterrània i la seva gent: 

Vaig estimar la veritat oculta al fons
com un somni oblidat
que se sap amiga del dolor. El cor, s’hi apropa
amb basarda i ja no l’abandona.

Fotografies de Frèia Berg