Migdia d’hivern

La mar grisa d’avui

 

>RECERCA, SOCIETAT, PAÍS

>

Passo tot un dissabte a Badalona perquè s’hi celebra RECERCAT 2010, la fira dedicada a la recerca local. 

RECERCAT és un dels fruits concrets i de més èxit i visibilitat de l’Institut Ramon Muntaner i de la Coordinadora de Centres d’Estudis de les Terres de Parla Catalana. Fa sis anys que se celebra a les ciutats que són capital de la cultura catalana, l’any passat Figueres, enguany Badalona i el vinent a Escaldes-Engordany. Una gran carpa acull els estands de les entitats, agrupades per comarques o per territoris – el Grup d’Estudis Sitgetans hi participa conjuntament amb l’Institut d’Estudis Penedesencs -. 

Es programen exposicions, presentacions, passes de vídeo, taules rodones, debats. La reivindicació de la importància cultural i social dels estudis locals és una constant cíclica. La incorporació de les generacions universitàries de les darrers dècades els ha dotat de nova saba, capital intergeneracional, metodologia i, més capacitat de treball i de projecció. Reivindiquem, alhora, la força estratègica que les entitats d’estudis locals tenen als municipis mentre constatem que no tots els governs locals ho tenen clar quan dupliquen tasques i afebleixen la societat civil intervenint l’activitat cultural des del cim de la piràmide exercint el despotisme il.lustrat en el millor dels casos i l’arbitrarietat en el pitjor. 

Quan proclamen el Grup d’Estudis Sitgetans guanyador del premi RECERCAT 2010 en la modalitat d’entitats en reconeixement a la tasca portada a terme al llarg dels primers trenta-cinc anys de la seva existència i pujo a l’escenari a recollir diploma i guardó evoco el moment fundacional de l’entitat. Era el 1975, a les acaballes del franquisme. La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol ens  va acollir i no va ser fins que Anna Maria i Pere Stämpfli ens van cedir les dependències de l’Espai Cultural Pere Stämpfli que no vam poder desenvolupar plenament les activitats que ens portat al creixement actual. Trenta-cinc anys són història on l’agredolç de les circumstàncies difícils queda compensat pel balanç definitiu, que és el del reconeixement. Els dos guardons que el GES ha merescut, el Premi Trinitat Catasús i, ara, el RECERCAT 2010 enforteixen i renoven el compromís de l’entitat amb la societat i amb el país.

>Toute la bouche… (René Char, encara)

>Toute la bouche et la faim de quelque chose de meilleur que la lumière (de plus enchancré et de plus agrippant) se déchaînent.

Tanta boca i la fam d’alguna cosa millor que la llum (més profunda i més captivadora) es desencadenen. 

>POSTFACI PER AL DIA DE SANT JORDI AMB POEMA DE MÀRIUS TORRES

>

Hi ha un esclat de rosa badant-se en el somriure

que em deixes quan te’n vas,

i un moviment de branca en dos aires, lliure,

en l’últim zenit del teu braç.

Per això quan ets lluny, i el meu desig et pensa,

el teu adéu en mi

m’atansa el teu record amb la dolça temença

d’entrar tot sol en un jardí.

Màrius Torres, “Cançons a Mahalta”, V.

Fotografia de Frèia Berg

>UN POEMA PER A ALBERT RÀFOLS-CASAMADA

>

Menjador 

Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.

Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus

il.lumina la paret de rerefons del quadre

del menjador de casa vostra.

No puc parlar d’una natura morta

perquè tot batega i reviu en la quietud.

Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona

18.II – 19.III.2005

Devia ser la tarda del 18 de febrer de 2005 que Susanna Rafart i jo trucàvem a la porta de casa de l’Albert Ràfols-Casamada i de la Maria Girona. La visita era per complir l’encàrrec que m’havia fet la Susanna de part de la revista Caràcters d’entrevistar l’Albert per parlar de poesia i de pintura. 

No va ser una conversa fàcil perquè el pintor estava immers en el seu món interior i tota la plenitud que la seva pintura expressa es corresponia a poques, molt poques paraules. De mica en mica vam anar entrant en el terreny on s’acompleix l’òsmosi de la poesia i la pintura i, en acabar, les hores havien fet passes de gegant.

Jo m’havia assegut al sofà, a l’esquerra d’Albert, al balancí. Al davant hi tenia la penombra del menjador: taula, bufet baix, cadires i les parets travessades lleument, delicadament, pel vol dels ocells blaus. “Ho vaig pintar per a la Maria…” explicava ell. I la Maria somreia, discreta i silenciosa. 

D’aquella tarda en va sortir, efectivament, l’entrevista a Caràcters i el poema que vaig escriure per a l’Albert i la Maria contemplar la intimitat del seu “Menjador” i que més tard vaig incloure al poemari Exposició antològica (2008). Per sempre més he tingut present aquella tarda, fins la darrera ocasió en què m’he referit a l’obra d’Albert Ràfols Casamada, el passat mes de juny a París. Poesia i pintura, òsmosi, fusió; ell ho ha viscut i ho ha reflectit dels dels inicis en diferents intensitats fins arribar a la síntesi dels darrers vint, trenta anys.

Un vol dels ocells creuant aquesta matinada freda s’ha endut el darrer alenar d’Albert i els silencis, cada vegada menys trencats per la seva veu de vellut. I jo, que el tinc al davant eb una fusió lírica de blaus, l’he volgut fer tornar per una estona per donar-li les gràcies per un temps llarg d’amistat i d’estimació.