Home

>
Dones contemporànies: plenitud, identitat, intimisme

La temàtica i els continguts de l’obra de Teresa Llàcer parteixen de la tradició figurativa moderna de la pintura europea. En el seu substrat s’hi entreveu el pas de Manet, Picasso, Bonnard, Matisse, Sunyer, Derain, Gauguin, Morandi, Cézanne… La seva ha estat una lectura que ha traslladat a la tela des del tractament del color i la concreció, la focalització, de l’objecte central del quadre.

Els dos pols entre els que s’esdevé la pintura de Teresa Llàcer, avidesa i reflexió, passió i contemplació, es concreten en determinats cicles temàtics que, de manera evolutiva, es van succeïnt en teles i catàlegs. Tres dels més importants, o els tres que, a parer meu, són els més remarcables, els constitueixen les dones, els paisatges i les natures mortes.

Dones en blau

El tractament de la figura femenina pertany a l’àmbit de la reflexió, de la introspecció contemplativa. Les dones de Teresa Llàcer són dones en blau. No perquè la gamma cromàtica sigui sempre predominant – ho és en un gran tant per cent, però no en la totalitat- sinó perquè el tractament que porta a terme parteix directament de la pintura postsimbolista, quan la dona deixa de ser l’àngel o el dimoni, la beatitud o la perdició, per esdevenir un ésser humà per sí mateix. La bellesa ideal o convulsa de les dones del segle XIX, en bona part, responia a un tractament establert en funció de la visió masculina. La dona pintada el segle XX guanya identitat pròpia i és representada en funció de la seva individualitat. La visió de Matisse i de Pierre Bonnard planen en la tradició que Llàcer ha assumit i, transformant-la, ha fet seva.

Les dones de Teresa Llàcer pertanyen a aquest estadi. Comuniquen passió, transmeten una sensualitat autèntica i carnal, però, sobretot, es caracteritzen per la impressió d’intimitat, de serenitat, i, fins i tot, per un punt, només un punt de malenconia. Són dones que viuen en la activitat i en el repòs, en la seva voluntat d’independència respecte fins i tot de l’àmbit on es troben. Dones que expressen serenitat per mitjà de l’equilibri cromàtic, el blau predominant, que les configura.

És en aquest apartat on també hi entren els autoretrats que Teresa Llàcer ha realitzat com un estadi més de la interrogació personal i de gènere. Una ordenació antològica de tots ells ens aportaria més precisió en la seva evolució tècnica i conceptual. Perquè, així com en el cas de les altres dones, Llàcer s’expressa amb un llenguatge descriptiu, en els autoretrats s’endinsa més en la introspecció. Són els seus ulls que miren amb avidesa abocant-se vers l’interior.

Publicat al catàleg de l’exposició La dona vista per la pintora Teresa Llàcer
Sitges, Àgora, març de 2008

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s