Home

>

La revista digital Paper de vidre que per Sant Jordi ha complert sis anys i quaranta-set números, ha publicat un extra sobre Mercè Rodoreda que ofereix un interès inèdit, més enllà de l’actualitat estrictament commemorativa. Afronta alhora el triple repte d’analitzar l’estricta realitat del sistema educatiu, del sistema literari i del reconeixement de la tradició literària, posar-los a prova per mitjà de les opinions de tretze escriptors de les darreres fornades sobre l’obra de l’escriptora.

No es tracta d’un tempteig sobre la seva fortuna crítica sinó l’abast de la seva coneixença per part dels que fan literatura ara i aquí i de la seva possible o impossible influència exercida o reconeguda en la seva obra. Les veus Pau Planas, Guillem Sala, Gerard Guix, Teresa Roig, Mònica Batet, Joan Esculies, Anna Carreras, Jaume Barrull, Najat El Hachmi, Martí Sales, Melcior Comas i Borja Bagunyà diuen més del que se’ls ha preguntat. La disparitat d’opinions és total. El resultat és un còctel explosiu per tot el que té de realitat sense màscara, d’opinió sense mite, del concepte de literatura que viuen i practiquen els escriptors en llengua catalana de la darrera fornada.

Les commemoracions literàries com a un dels estendards de la política cultural motiva reflexions crítiques, com les de Guillem Sala – “El 2008 li ha tocat a Rodoreda i per tant ens la trobem fins a les sopes. A vegades tinc la sensació que quan dediquen un any a algú més que un favor li fan una putada perquè al final l’acabes avorrint” – o de Gerard Guix que ho considera una absurditat com l’elecció del català de l’any.

L’opinió sobre Rodoreda com a lectura obligatòria, és a dir, la reflexió sobre el procés educatiu, es resum en dues dades. Primera, que que les lectures obligatòries no sempre es tradueixen ni l’interès vers la literatura, ni els escriptors. Segona, que la percepció que en té l’alumnat és la que el professorat els transmet. Dos exemples extrems: el professor d’Anna Carreras, “probablement per contagi d’un Pla contaminat” considera Rodoreda com “una escriptora més aviat cursi que va provar d’endinsar-se en la novel.la psicològica, però s’entretenia massa parlant de flors i d’ocells”. La torna, Enric Martin, professor de literatura de Najat El Hachmi, que li va permetre la “revaloració de Rodoreda més enllà del plaer de llegir-la”. La crítica més ferotge i coherent amb l’encès entusiasme rodoredià correspon a Martí Sales, l’escriptor que dóna l’explicació més completa sobre la relació existent entre “la societat que decideix què llegeix o si no llegeix gens ni mica” i l’educació literària: “Jo sóc una de tantes víctimes que per simple vincle generacional hem estat minats amb un pla d’estudis que ha fet de les lectures obligatòries armes de destrucció massiva.”

La imatge literària, personal i fins i tot física de la Rodoreda té diverses percepcions. Joan Esculies la troba “més aviat quicona” i aquesta visió no ajuda objectivament a apreciar-ne l’obra; Rodoreda és “una escriptora del passat, amortallada en els llibres de text” i “massa carca per al meu gust” per a Guillem Sala; parla de la “Gerard GuixColometa i la seva cultura” com si es tractés d’una antigualla, la Rodoreda és “carrinclona” i la seva obra “té regust a culebrot del segle passat”… Hi ha qui la troba situada fora dels valors de la contemporaneïtat i ancorada en una època determinada, com Joan Esculies que titula la seva intervenció “La blederia i la República”. Des del pol oposat Najat El Hachmi que la descobreix en un fragment d’Aloma confessa que “Volia més Rodoreda perquè m’agradava, sense cap mena de prejudici, ni que fos positiu, sobre la seva literatura o sobre la seva biografia.” Després que s’hi ha endinsat l’ha guanyada una Rodoreda per a la qual la literatura és la llibertat absoluta.

Rodoreda ha estat mitjanament llegida pels joves escriptors. Lectura i influència literària sovint actuen com a vasos comunicants, exempts de fidelitats de gènere. A alguns dels que no els va tocar de lectura obligatòria no n’han sentit l’atractiu ni l’obligació: “a l’hora de llegir clàssics catalans, em fan certa mandra” (Guix); d’altres s’hi han abocat de ple: Mònica Batet s’enamora per sempre de Mirall trencat; Anna Carreras explica amb claredat diàfana tota la lliçó que n’ha après; Teresa Roigvolia ser com ella”; Jaume Barrull n’ha llegit Aloma i Rodoreda no és cap dels seus referents literaris; Najat El Hachmi, per mitjà de l’escriptora, defineix l’essència de la literatura. La lectura de Martí Sales és d’una exaltació apassionada: “Descobrir-la ha estat per a mi, i no exagero, una experiència propera a l’epifania.

Al llarg de tot el reportatge les obres més citades són Aloma, La Plaça del Diamant, Mirall trencat, els contes; Quanta, quanta guerra, La mort i la primavera i Viatges i flors se citen ben poc; la poesia és escassament coneguda, i el teatre, inexistent.

El panorama que presenta aquest article és, per força sintètic i les diverses i apassionades visions rodoredianes donen per a molt més. L’extra de Paper de vidre, que dirigeix Tina Vallès, acompleix plenament l’objectiu de la publicació: “En la realitat de sobrecàrrega informativa, el paper de vidre és una guia per a orientar a través del coneixement específic propi de cada experiència individual, amb escrits amb claredat d’idees, concreció, imaginació, i desimboltura i alegria expositives.” L’encert de l’extra és conèixer el parer del segment més potent de la nova societat literària que ja és aquí. Si el debat fos un valor, la polèmica està servida.

Publicat a Recvll (Blanes) maig 2008


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s