>El cinema per dins

>

La lectura de la setmana, d’aquelles que no es poden deixar, ha estat la del llibre de Francesc Borderia, El Retiro, 100 anys de cinema, anecdotari. Tots tres elements el converteixen en un llibre singular perquè hi són repartits a parts igualment apassionades. Per a l’autor sense el Retiro el cinema no hauria estat el mateix; els cent anys de cinefília retirista han estat rics en vivències de tota mena i en records inesborrables, i l’anecdotari és substanciós. Tot i amb això, al llibre hi ha molt més. Poques vegades se sap transmetre l’estimació a una entitat i la passió pel cinema des d’una refosa tan reeixida. Hi ha un to narratiu de nostàlgia comparable al de Cinema paradiso – un dels títols més evocadorament citats – i una voluntat de recopilació equiparable als millors documentals.

Els cent anys d’història cinèfila retirista s’hi expliquen sense estalviar detalls de tots i cadascun dels aspectes tocants a les projeccions. L’epicentre de la història és la sala del cinema, amb la successió d’incidències i reformes que ha viscut des de 1908 en què s’inicia la programació estable fins ara mateix. És la mateixa mateixa sala on s’han fet sopars i balls segons que marquen el calendari festiu de la casa i de la Vila. Amb una mirada entranyable de l’autor – i de no pocs lectors quan ho han llegit – i és també aquell cinema estiuenc a l’aire lliure amb olor de bugenvíl.lia. Hi desfilen els empresaris, el personal que al llarg dels anys ha treballat a la casa i a la sala del cinema, els que projectaven els films, la venedora de cacauets i caramels dàrlings o la banda sonora del Sextet Pallarès que animava el cinema mut. S’hi expliquen cent anys de cinema amb els protagonistes de dins de la casa.

Com a expert i coneixedor de tots els vessants del tema, Borderia no estalvia els detalls tècnics perquè en cada reforma, en cada època i de cada canvi tecnològic especifica les dades i les característiques de l’utillatge cinematogràfic, projectors i pantalles. Com, des del punt de vista humà, tampoc no estalvia anècdotes situades oportunament en el context dels diferents capítols, els rècords de cues i de taquillatge o les sessions de cinema als jardins que “estava tan ple que hi havia públic fins i tot a dalt dels pins!”

Com que en la vida no tot són flors i violes i en la vida de les entitats, tampoc, el Retiro ha passat els seus moments de dificultats i de crisis que, de retruc, han afectat d’una manera o altra el cinema. També hi surten, doncs, aquests moments difícils, i difícils també per l’autor, com per exemple el del dia quan l’excavadora va posar punt i final a l’escenari modernista, les buganvíl.lies del jardí i al roure vell que des de temps immemorial guardava l’entrada. També en aquest capítol els records de Francesc Borderia són compartits per molts altres sitgetans.

La llista de pel.lícules és llarga i substanciosa. Tot i que no es tractava de reconstruir l’historial de les projeccions, cada època es caracteritza per alguns dels títols més significatius, des de El contramaestre incendiario, amb què el 1908 començà la projecció estable o el Mamba (1930) que inaugurava l’era del cinema sonor fins La voz que acusa, El halcón negro, Drácula, La túnica sagrada, Zorba el Griego, La violetera, El tercer hombre, Agustina de Aragón, Sinuhé el egipcio, Escalofrío en la noche, Desirée, Violetas imperiales, El derecho de nacer, Una gitana en Méjico, La canción de Bernardette, Noches en la ciudad, Lo que el viento se llevó, Tiburón, Verd madur, La plaça del diamant … i tants altres que Francesc Borderia va comentant a les pàgines d’aquest setmanari des de la seva blanca pantalla. I Cinema paradiso, que és i sera el gran referent autobiogràfic de l’autor i biogràfic de tants espectadors.

L’autor conclou agraint al Retiro els “cent anys d’esplendorós, recordat i bon cinema”. El públic sitgetà, per poc cinèfil que sigui, hem d’agrair a Borderia el seu llibre per haver traçat un important i entranyable capítol de la història del Retiro, que és història de Sitges, al compàs de la història del cinema.

Publicat a “El Marge Llarg”, El Eco de Sitges, gener del 2009