Home

>
Unes impressionants fotografies de Rafael Guinart mostren l’enterrament de Miquel Utrillo Morlius. És el diumenge dia vint-i-un de gener de 1934, ara fa setanta-cinc anys, un migdia clar i assolellat. Només trenquen el silenci del seguici el soroll de les potes dels cavalls del cotxe fúnebre i les passes dels que l’acompanyen camí del cementiri de Sant Sebastià. Al pas pel Racó de la Calma el silenci es torna més sever, perquè Utrillo passa per darrera vegada per davant del que ha estat la seva gran obra a Sitges. Finalment, després de setanta-dos anys d’una vida inquieta, sovint difícil i acomplerta en la seva particular vivència de les arts, Miquel Utrillo i Morlius reposa per sempre a Sitges al costat de la dona amb qui va construir una llar i una vida de família.

Durant dècades Utrillo va viure una vida atzarosa. D’infant a adolescent va passar dues temporades a l’exili per causa de les idees liberals del seu pare, l’advocat Miquel Utrillo i Riu. Dels dies transcorreguts a Amélie-les-Bains en resten fotografies d’un adolescent que dibuixava i alguns dels seus àlbums. El 1880, exiliat de nou a París, alterna els estudis d’enginyer amb la vida bohèmia. Són anys d’aprenentatges de tota mena i de viatges per Europa. Entre 1884 i 1886 viu a temporades per Bèlgica i Alemanya.

Vers 1880, a la Societat Catalana d’Excursions, d’on ja és soci un actiu soci de divuit anys, entra en contacte amb Santiago Rusiñol i, per mitjà d’aquest, amb Enric Clarasó, Ramon Canudas i Ramon Casas. El 1887 treballa per a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Bohemi i periodista a París de 1889 a 1892; el 1893-1894 malviu pels EUA fins que torna a París, on Rusiñol l’acull al Quai Bourbon i el 1895 el porta a Sitges, per primera vegada. Però Sitges encara no és un ancoratge definitiu.

Entre Barcelona i París, entre els 4 Gats i Pèl & Ploma, Forma i la direcció artística de l’Enciclopèdia Espasa, continua la vida transeunt i viatgera fins que el 1910 comença la gran obra de Maricel. El matrimoni amb Lola Vidal i Ribot el 1912, l’assentament definitiu a Sitges el 1913 i el naixement dels dos fills, Miquel i Joan, atorguen l’estabilitat familiar i afectiva a un personatge que, segons Carles Capdevila, semblava tocat d’un “halo enigmàtic”. Característica que no es devia a cap altra cosa que a la humil precarietat de les seves condicions de vida durant molts anys. Mai no va deixar de viatjar. Els paratges diversos d’Europa, EUA, Canadà i l’Àfrica del Nord queden incorporats a la seva biografia. Als seixanta-cinc anys va emprendre l’aventura del Poble Espanyol viatjant arreu de l’Estat, i al seixanta-nou encara se’l troba a Berlin, camí de Viena. Cansat però satisfet.

Molt probablement Miquel Utrillo i Morlius ha estat un dels catalans que ha acumulat més qualificacions professionals: crític d’art, pintor, promotor artístic, enginyer, periodista, decorador… La cèdula personal que l’Ajuntament de Barcelona li expedeix el 1907 l’acredita com a pintor, i l’any següent, com a “literato”. De personalitat proteïforme i d’esperit enciclopèdic mai no va ser home d’un sol ofici. Però les úniques constants que el caracteritzen des dels anys de la primera joventut són la curiositat científica i intel.lectual i la plena implicació en el medi artístic. La seva trajectòria vital i vocacional està guiada en tot moment per la dèria de l’art, de la intervenció en el medi artístic, des de la creació i des del coneixement.

Més enllà del llegat sitgetà, més enllà de la seva presència visible en moltes de les iniciatives artístiques empreses de Sitges estant o a Barcelona, Utrillo és un nom de referència inexcusable en els medis artístics catalans i hispànics, i un gran coneixedor de les millors col.leccions artístiques d’arreu. L’experticitat el va portar a elaborar informes, estudis i projectes concretats en major o menor fortuna. “Tot un ambient artístic català dels tres darrers quinquenis del segle XIX i de la primera dècada d’aquest gira a l’entorn d’Utrillo”, escrivia J. F. Ràfols el 1934.

Retornar a la seva figura és un exercici de redescoberta d’un home que, actuant sovint des de les bambalines, va esdevenir un dels homes més representatius del medi artístic de tota una època, des del que va treballar amb constància, amb convicció i sense defalliments. Ell ja deia que “la gràcia, el mèrit d’un ballarí de corda és que no caigui mai.”

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24 de gener del 2009

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s