Home

>

“Només la remor és paraula”, conclou un dels versos de Maria Dolors Lligadas.

Tant és que el vers pertanyi a la visió poètica de “Miravet i l’Ebre”, perquè sovint és un vers és el que clou el sentit final dels llibres de poemes. Un vers defineix la visió poètica d’una vida, o el poemari que recull tota una vida en instants i pensaments. Ho trobem al llibre Mosaic de records de Maria Dolors Lligadas, recentment publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i l’Institut d’Estudis Penedesencs i presentat el passat dissabte a l’Espai Cultural Pere Stämpfli.

Fa uns anys, l’edició de Recull a tres veus reunia poemes d’Eulàlia Vergés, de Dolors Juan i Ill juntament amb els de Maria Dolors Lligadas. Ara, aquesta es presenta en solitari en un llibre que aplega diverses modalitats poètiques sota el punt de vista formal marcades per una veu lírica on l’aparença de simplicitat llisca entre imatges, descripcions i evocacions.

El poemari mostra un recull de poemes i proses poètiques escrits al llarg dels darrers anys. Maria Dolors, nascuda el 1918, hi expressa el passar d’una vida entre tres paisatges: el de Sitges, la vila natal; el de Capçanes, que l’ha acollida – tots dos paisatges representats als dibuixos que Agustí Albors ha fet per a la coberta del llibre-, i el paisatge interior, que emergeix, constant i amb força, en la major part dels poemes. Fins i tot en aquells que, aparentment, es congrien a l’entorn d’un lloc concret, d’un nom o d’una data, hi aflora la voluntat expressiva d’un lirisme introspectiu permanent i evident en tota l’obra de la poeta. Així succeeix, per exemple, als poemes dedicats a la seva amiga Josefina de Dalmau:

“Sense fer soroll
van tancar la portalada,

els xiprers priven l’entrada

respectant el seu record.

Ara, fred i solitari

queda l’urc de la noblesa

i la mar, que era tan d’ella,

sense la seva mirada.”

Els textos poètics són, en certa manera, l’expressió lírica de la seva biografia. “És egoisme de viure així, que recordi tant?” es pregunta en la introducció que ha titulat “Sitges, el meu poble”. La resposta és la de l’acceptació del camí de la vida traçat i acomplert en el pas del temps, en l’evocació del passat i en les reflexions i pensaments, gairebé acotacions poètiques:

“Clarejava.
He tancat els porticons.

Volia més nit encara.”

Maria Dolors Lligadas és una dona de la seva generació que ha sabut trobar l’espai adient per al seu treball poètic de tota una vida. Sense presses i sense afanys aparents, però sense defallir i sense renunciar a una veu poètica pròpia. És una veu que mai no perd el caràcter intimista ni el to reflexiu de la contemplació:

“És l’hora de sentir la veu del silenci
el remoreig de la cortina

que esquinça l’aire,

l’animaló que s’arrossega per les herbes,

el lladruc del gos,

el ventijol de veu apagada.

Ara és l’hora que el silenci parla.”

Només la remor és paraula”, ens recorda qui ha sabut escoltar i fer seves les veus de la poesia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s